Seguidors

dimarts, 5 de setembre de 2017

CCC ( Courmayeur- Champex Lac - Chamonix ) , 101 km 6100+

Tercera visita a Chamonix, aquesta ja per córrer la germaneta de la UTMB : la CCC . Per qui no ho sàpiga són 101 km amb 6100 metres de desnivell positiu. Es comença desde la població de Courmayeur ( just a l'altra punta del túnel del Mont Blanc), recorrent tot el massís del Montblanc, passant per la població suïssa de Champex Lac i acabant a Chamonix.

Pel que vaig poder veure els dies previs, allò era alguna cosa més que una cursa. Un esdeveniment amb gran ressò mundial, potser el que més en el món del trail running. PTL, TDS, OCC, CCC, UTMB, la YCC per les futures promeses, tot un reguitzell de proves amb les grans figures d'aquest món. Gent de 90 i pico nacionalitats arreu del món, tots amb la il·lusió de participar en aquesta festa.
El perfil de la CCC és aquest.
perfil CCC

La part italiana de Courmayeur al Grand Col Ferret; la part suïssa fins a coronar Catogne i la part francesa de Catogne fins a Chamonix. Un recorregut espectacular, coneixia el terreny de Bertone a Champex Lac i la baixada final de la Flegere a Chamonix. Tot això ho vaig poder fer al trekking del Montblanc fet al 2015.
Les previsions meteorològiques però no eren bones, es preveia un canvi de temps el dia anterior a la cursa, com així va ser. Les temperatures van caure en picat i la pluja va aparèixer. Dijous, el dia abans de la cursa, se'ns comunica que finalment el recorregut no es veurà alterat i es farà tot sencer. Doncs bé, que sigui el que Déu vulgui.

Arriba el dia D. A les 7 del matí havíem d'agafar un autocar de la organització que feia parada just davant on dormíem a Les Houches i que ens portaria directament a Courmayeur pel túnel del Montblanc. Tot en ordre, ben organitzat i arribant al poble italià amb molt de temps de marge, on per cert, lluïa el sol tal com es preveia.

Surto en la primera onada : els dorsals 3000. Per un pèl, perquè jo tenia el 3908. Pel que vaig deduir anava ordenat pel ranking de la ITRA. Així que els dorsals 3000 al 3999 sortien a les 9; tots els 4000 a les 9'15 i els 5000 a les 9'30. Per una qüestió d'espai a Courmayeur bàsicament, si no haver fet la sortida de cop hagués estat un caos. En total sortim 2155 corredors.
Abans de començar , sonen els himnes oficials de França i Itàlia i s'anuncia un petit canvi al recorregut. Els últims quilòmetres de la pujada final a la Tete Aux Vents queden cancel·lats, ja que es preveien temperatures de -9º i neu. Així doncs el perfil de cursa va quedar d'aquesta manera, cosa que jo i crec que tots desconeixem a la sortida.

Estic enmig del grup i em prenc la sortida molt relaxat, tal com tenia pensat. El meu objectiu bàsic és acabar-la. Sé però que si no tinc cap contratemps puc estar en les 18 hores, però per no marcar-me objectius massa ambiciosos em vaig preparar uns temps de pas de 20 hores perquè els de casa ho poguessin anar seguint i no patissin tant :-) . Tenia en ment doncs alguns temps de pas sobre aquestes 20 hores per sempre tenir una referència en ment.
Passem pels carrers de Courmayeur i ràpidament anem enfilant amunt, sempre en asfalt. Quan pica em poso a caminar sense cap mena de vergonya, mentre molta gent, suposo que per l'eufòria inicial, segueix intentant córrer. Però bé, cadascú sap el que es fa. Jo a lo meu.
Quan comencem a agafar el camí, allò ja es torna en fila de 1 i aquí ja no queda més que anar fent amb paciència al ritme que et marqui el de davant.
Avançar és molt difícil i ni m'ho plantejo, prefereixo anar tranquil, conservar energies, que això és molt llarg. A mitja pujada ja començo a notar que el paravent em sobra i me'l trec, quedant amb màniga curta mentre anem guanyant alçada. És la pujada més llarga del recorregut, però al ser al principi la fa més suportable. Així que com qui no vol la cosa en 2 hores i 11 minuts passo pel cim de la Tete de la Tronche, sostre de la cursa amb 2570 metres. Posició 498 i 19' per sota del temps que havia calculat, ja que suposava que el fet d'anar molt tranquil i amb la gentada que hi hauria ho passaria amb 2 hores 30 minuts.
La baixada fins al primer avituallament, al Refugi de Bertone, és ràpida. Són uns 4 km que passen volant i amb 27' més em planto a Bertone ja remuntant algunes posicions (465). Primer pit stop breu, carrego una mica d'aigua, bec una mica de Coca Cola ( això que a mi no m'agrada), endrapo algunes galetes salades i me n'emporto algunes de mantega pel camí. Gran descobriment aquestes de mantega, em van encantar. El que venia ara per davant ho coneixia una mica del trekking que vam fer al 2015. Uns 7 km amb quasi 300+ i on es podia córrer bé per bons camins, sempre amb el massís del Montblanc a l'esquerra. Segurament és el punt de la ruta on tens el Montblanc més a prop, encara que estava tapat pels núvols i no el veig.
Vaig molt conservador, sé que queda molt i no vull malgastar forces que després pugui trobar a faltar. En poc més de 58' però arribo al refugi de Bonatti, ho feia més lluny i em va sorprendre arribar-hi més d'hora del que pensava. 22 km fets, 3 hores 36 minuts de cursa i posició 414. No escatimo perdre temps en cada avituallament, tinc clar que m'ho haig de prendre amb calma, beure bé i alimentar-me sovint.
Deixo Bonatti enrera, ve la baixada fins a Arnouvaz, on hi ha el primer avituallament important. Un tram clarament descendent, que es fa bé, tot i que en alguns llocs a fila de 1. Arnouvaz és el primer punt clau, allà s'ha de sortir fresc per encara la pujada al Grand Col Ferret. En 4 hores 18 minuts hi arribo, primer lloc on es nota el calor de la gent, ja que és un punt on els acompanyants hi poden arribar bé amb el cotxe. Posició 393. Les opcions per escollir menjar i beguda són molt variades, un luxe.
Surto de la carpa i començo els 4,5 km fins al Grand Col Ferret, el pas fronterer d'Itàlia a Suïssa. Els primers 2 km són un pèl més suaus, on et deixen al costat del majestuós Refugi Elena. A partir d'aquí, la cosa tira més pel dret, amb 2 km més on quasi guanyes 500+. A mesura que vaig pujant la boira va en augment. Segueixo amb màniga curta, però ja noto que si la cosa segueix així hauré de tornar a posar-me el paravent. La pujada la faig bé, tranquil, al meu ritme i seguint amb la progressió. Mentre la boira es va cada cop espessint més, començo a divisar el coll i amb no res m'hi planto. Això sí, no hi ha temps per badar, ara realment sí que fot molta rasca i només començar a baixar em paro i ara sí em poso el paravent. Dubto inclús de posar-me també els guants, però ho desestimo.
Per cert, al Col Ferret , km quasi 32, hi passo en 5 hores 28 minuts, quasi 1 hora de marge amb el planning de 20 hores que m'havia marcat. Penso per dins que "de moment" anem bé, la cosa va girant rodona. Posició 356.

A la baixada, que és realment on es pot córrer i puc aprofitar més aquesta part, és per contra on m'ho segueixo prenent amb molta cautela. Fins a la Fouly queden uns 10 km i no m'exprimeixo ni tampoc trobo aquell punt per aconseguir exprimir-me. A estones camino, a estones arranco, però no tinc aquella sensació d'aprofitar els km aquests per treure'n tot el suc possible. Potser és que vaig amb por de passar-me de ritme i després pagar-ho.
A la Fouly, punt quilòmetric 41,5 , hi arribo amb 6 hores 28 minuts, molt per sota de les 7 hores 55 minuts que m'havia marcat. Quasi una marató de muntanya de 2800+ en 6 hores 28 minuts. No està malament, i això que queden 60 km per davant encara. Posició 352, o sigui que en 10 km de baixada, on havia a priori de tirar, només guanyo 4 posicions. Tinc aquesta sensació en cursa i amb resultats en ma em queda constatat.
5' d'avituallament per carregar piles a la Fouly i objectiu a la vista, Champex Lac al km 55. 14 km per davant, on es segueix baixant durant bona estona per asfalt, per després encarar quasi 500+ abans d'arribar a Champex Lac.
Comencen a caure les primeres gotes quan estic a punt d'arribar a Champex. Pel que havia pogut seguir en la meteo els dies abans, a partir d'aquest punt la climatologia no seria tan benèvola. Aconsegueixo Champex i entro a la carpa de l'avituallament. Tinc clar que aquest punt és parada obligatòria, repòs, alimentar-se bé i quan em noti bé, cap amunt i a seguir. Agafo el plat de macarrons, em prenc un recuperador que porto a sobre i m'assec a menjar. Tinc la sensació d'estar a la guerra, aquelles pelis que veus amb ferits, la gent fent assistència, cares llargues, ... És el km 55 i la CCC comença a passar factura. Per la meva part, ves, no em veig súper, però tampoc em veig ni ferit, ni mutilat ni res per l'estil. Porto 8 hores i 10 minuts, no veig res fet, però sí que ho veig més a prop, tot i que tinc la sensació que amb el que queda per davant, la nit, l'empitjorament de la meteorologia, el cansament, ... tot plegat es faria molt feixuc.
25' després, la meva feina a Champex ja ha acabat, així que decideixo arrancar, això sí, havent-me posat ja l'impermeable en substitució del paravent. Surto de la carpa i el fred que em penetra al cos és tal, que haig de parar sota una teulada, treure'm l'impermeable, posar-me la tèrmica, de nou l'impermeable i de pas els guants. Plou i fa molt fred, són les 17'30 de la tarda i penso que amb el que queda per davant ...
Queda un petit tram generós de 5 km i a partir d'aquí 3 pujades i 3 baixades, quina pitjor no ho sé, s'haurà de veure.
La primera d'elles és la Giete, quasi 700+ en 5 km. No sé què dir, aquella sensació de, em poses això davant, doncs vinga ho farem. Llarga llarga la pujada, pensava que igual no tenia fi perquè no acabava mai. Entre els núvols, la pluja ,la fina boira, tot plegat ho feia un paisatge de pel·lícula de por. Era qüestió d'anar seguint el camí, les cintes i escolta, ja arribarem dalt. Això sí, quan sembla que ja comences a baixar et canvia la cara. Encara sense frontal al poc de començar el descens arribo a un petit refugi, cabanya, sento música, penso, l'avituallament de la Giete? Yes, km 67. Un control simple, aigua i poc més, res de menjar, el sòlid m'espera a 5 km avall, a Trient. Una baixada al principi amb una mica de fang, després un tram de pista per acabar fent "esses" per un bosc i arribar a Trient, apurant sense frontal la poca llum que quedava. Km 72, 11 hores i 14 minuts i posició 335. Aquí torno a fer un descans. Dos plats de sopa amb fideus senten de conya per entrar en calor. Veig molta gent ja apurada, més ferits de guerra. La CCC segueix deixant seqüeles, el clima, el pas dels km, tot suma i s'acumula. Allà penso interiorment que seré finisher, no val confiar-se, però amb 28km per davant i el marge d'hores que tinc, sé que sino tinc cap contratemps podré acabar la cursa. Vaig amb 2 hores de marge sobre les 20 hores i ja començo a pensar més en esperit competitiu, cosa que fins en aquest moment no havia fet. La confiança de veure't bé m'hi fa pensar.
13' després, surto de l'avituallament, amb el frontal ja encès i plovent novament. Buff, seguim.
Sobre el paper 5km més i 800+ per davant, ja de nit, amb la pluja calant a estones i ja no saps què coi trepitges, si tolls d'aigua, fang, ... Fred fred excessiu no tinc, vaig ben cobert i no em cala. Pujada dura, crec que una mica més que l'anterior, però per sort és de nit i no veus massa cap on puges. Quin consol! :-). Així que et deixes portar i vas fent. Avanço gent, bona senyal, i segueixo concentrat. Es fa llarg, ferragós, de vegades costa arrancar en algun petit descans, però no defalleixo. No recordo massa la part final de la pujada, ja em perdonareu, però en canvi la baixada sí que es fa molt pesada, plena de fang, amb boira i on costa mantenir l'equilibri i molt més encara poder córrer. Vaig amb mesura, sé que baixant sóc poca cosa i amb aquestes condicions encara menys. Alguna relliscada faig i llepo, però res greu. Maleeixes el fang fins a extrem de fotre algun crit d'estar fins els pebrots, però per sort en algun moment s'acaba tot això i entres en una pista més fàcil i un sender per bosc que et deixa a les portes del cel :  Vallorcine , km 83. Arribo en 13 hores 31 minuts , posició 309.
Vallorcine, un pas menys per arribar a Chamonix. Nou avituallament gran per menjar el que sigui. Mmmm, torno a la sopa? Gana no tenia massa. Així que dóno un tomb per la carpa i miro què hi ha i què em pot venir de gust. Oohh sorpresa, veig cafè i al costat llet!!! Sí sí, llet. Un tallat? Doncs sí, trec el got que portava, em poso una mica de cafè, ho acabo omplint de llet, sucre i cap dins. Buff, quin goig! Tan goig que me'n prenc un altre. A continuació un tros de pastís de xoco i em dic, estàs servit. M'he quedat a gust i sé que queda poc per meta i a més amb la retallada que havien fet a la última pujada penso que no eren 101 km , sino 4-5 menys. Total, que abans de sortir d'allà miro els km que queden fins a la Flegere i posa 11, quan jo compto que haurien de ser alguns menys. Que estrany, marxo pensant que el que treuen per un lloc ho afegiran per un altre. Deu ser això, que al final hauran compensat els quilòmetres per un altre costat. És igual, no hi penso més i segueixo.
És sortir de la carpa de l'avituallament i dic coi, què passa. Les cames van soles després de 83 km. Estic com a nou. Penso igual és una cosa passatgera però mentre duri aprofita-ho. I començo a tirar i tirar amb ganes i avançar i avançar corredors en el primer tram de pujada moderada. Fins al Coll des Montets són uns 6km que van pujant però de manera suau. A partir d'aquí pica més i al cap de poc comença una baixada molt difícil que no m'encaixa en el perfil que tenia al cap. Un tram de molta pedra, arrels, lent, molt vertical i on és fàcil deixar-s'hi mig turmell o el que sigui. Feixuc, pesat, per després tornar a començar de nou una llarga pujada que em portaria cap a la Flegere. Ja començo a pensar que tot això ho han fet per compensar el desnivell que es perd a la Tete Aux Vents, com així va ser. Però és igual, jo em segueixo trobant sencer i confiat, veus que queda poc i la confiança ja és total.
Després de molta estona i pensant que allò s'havia allargat molt, el camí s'obre i es comença a fer la pujada final per una ampla pista. Ep, allò ja em sonava i a dalt de tot ja es veia la Flegere. Una mica més d'esforç i sóc dalt. Ni paro a l'avituallament, és l'únic que em passo de llarg. No em feia falta, sabia el que quedava, tot baixada. La Flegere, posició 269 i 15 hores 52 minuts de cursa. 8 km queden i vaig amb la idea de baixar de 17 hores, ja posats ... Això està a tocar. El millor de tot, les sensacions de veure't tan sencer. La baixada comença per pista ampla per després tornar a entrar en un bosc i anar fent "esses". Vaig amb cautela, tampoc ens passem. Pedres, arrels, qualsevol mínim error, i més que no porto un frontal per tirar cohets, et xafa la història. Això sí, quan ja surto definitivament del bosc i el camí s'eixampla, avall que fa baixada i a acabar de cremar les naus. Corres i avances corredors que ni t'ho expliques, són d'aquelles coses que jo no li trobo explicació després de quasi 100 km.
Ja quan entro a Chamonix, sé on sóc i el que queda, el pas al costat de la riera i la fira del corredor i els 4 carrers del centre que havia caminat els dies anteriors. Ho gaudeixo, no n'hi ha per més. No ha estat fàcil, i quan t'ho curres més satisfacció et fa. Moltes hores invertides, ja sigui entre setmana arribant de la feina, ... O els caps de setmana, fer cims, rutes llargues, ... Però ho gaudeixes, no ho fas per obligació, i això és el més important.
Encares la recta final, aquella recta que has vist moltes vegades en vídeos veient com el Kilian, François d'Haene, Michael Lanne, Pau Capell, ... la creuen amb els laterals plens de gent i celebrant els seus èxits. Gent poca a aquesta hora, :-), però m'és igual, sóc finisher de la CCC, per un popular com jo, és de les coses que et reporta més satisfacció. Saps que no guanyaràs mai, que la teva victòria és superar-te a tu mateix, fer realitat petits somnis que et marques a la vida.
Arribo en 16 hores 42 minuts, posició 240, molt millor del que un podia esperar, content per haver acabat uns altres 100 km en una prova amb tant de prestigi com és la UTMB, amb gent de tantes nacionalitats i on un dorsal és molt difícil d'aconseguir.


a l'arribada

sota l'arc de la UTMB
Em noto bé, això és la millor senyal. Recullo l'armilla de finisher, ja la tinc, finisher de la CCC ! A partir d'aquí, tot molt fàcil i ben organitzat. Menjar, dutxa, transport fins l'apartament. De 10.
armilla finisher CCC
Passats pocs dies puc dir que físicament em trobo bé. Alguna petita molèstia però res greu. Per altra banda, el cap ja torna a barrinar certes coses pel futur, però és moment de calma i deixar passar una mica el temps. Viure experiències com aquesta et fa pensar més enllà, però no toca ara. Ara una mica de descans, segurament torni a jugar a futbol una temporada més (la última, això sí), però tampoc vull deixar de córrer perquè si no després haig d'arrancar de 0 i costa molt. Tinc clar que la vida són 2 dies i s'ha d'aprofitar al màxim amb tot allò que et faci il·lusió fer, que després no sigui massa tard quan ja no es pot.
S'acaba aquí la CCC, una aventura que va començar a finals de gener amb el sorteig i que acaba a principis de setembre. Una més a la llista !

dilluns, 28 d’agost de 2017

CCC a tocar, prèvia.

Ja estem en setmana de CCC , per qui no ho sapiga són les inicials de Courmayeur - Champex Lac - Chamonix, les 3 poblacions principals d'aquesta cursa.

Serà divendres dia 1 a les 9 del matí quan es donarà la sortida a Courmayeur (Itàlia). Pel camí, es passarà a Suïssa pel Gran Col du Ferret i es tornarà a entrar a França més endavant per acabar a la població de Chamonix. Són 101 km i uns 6100+.

Com arribo? No ha estat fàcil. A partir del març i encara jugant a futbol em vaig posar "manos a la obra" i en mans d'un professional, vaig començar a entrenar de manera planificada i a posar-me les piles. No va ser un camí fàcil, haver de combinar el futbol i el córrer sabia que era complicat. Van ser unes 8 setmanes en les quals vaig fer de mitja uns 54 km i 1300+ en cada setmana.
Un cop acabada la lliga, la meva dedicació va passar al 100% i des de llavors han estat 15 setmanes on he fet de mitja 70km i 2800+ per setmana, sense comptar les sessions de bici. Amb el pas de les setmanes he anat progressant i crec que arribo en bon moment. M'hagués agradat tenir alguna setmana més de marge i aprofitar per fer alguna cursa més, però el temps és el que hi ha i això ja ho sabia de fa temps.

Números d'aquesta preparació iniciada el 20 de març
23 setmanes
1481 km corrent
533 km en bici
52500 metres de desnivell positiu acumulat.
 
Veurem què tal va,a intentar gaudir dels dies anteriors i el dia de la cursa amb cautela i anant de menys a més. Serà una bona experiència, no ho dubto.

Si algú vol seguir el live, aquí ho pot fer : http://utmb.livetrail.net/coureur.php?rech=3908
Ens veiem a la tornada, i passi el que passi, quedarà escrit aquí.

diumenge, 30 de juliol de 2017

UT Catllaràs , 52km 3500+

Seguint amb la preparació per la CCC, nou pas endavant. Tornava a la Pobla de Lillet per fer la dura, duríssima Ultra del Catllaràs. Ja ho vaig publicar en el post del 2015 per aquesta mateixa cursa. Terreny desconegut per molta gent, amb alçades màximes de 1600 metres, però amb uns pepinos que a ple Juliol et deixen amb la boca seca.
perfil de la cursa
Objectiu : acabar-la el millor possible, posar-me al cap de nou que podia aguantar-la tot i la seva duresa i agafar moral de cara a la CCC, tot just d'aquí un mes. Sóc conscient que vaig més curt de preparació que quan vaig fer la UltraPirineu al 2015 però és el que hi ha, ha estat un any diferent i ho he anat trampejant com he pogut, amb molt de sacrifici això sí.
Tornem a la cursa. Cursa amb molt de nivell, dissenyada per Klassmark, garantia de duresa assegurada. Prova que era la culminació de la Missionx3 ( Cap de Creus, Ulldeter i Catllaràs) i on la gent va com es sol dir "amb el cuchillo entre los dientes".
Molta xafogor, ja que tot i sortir a les 6 del matí, al cap de 10 minuts ja estava tot xop de dalt a baix. Vaig pensar, ui, com no t'hidratis bé ho passaràs malament. 
Poc a poc anava recordant per allà on passava , m'anaven venint records del 2015. Recordava que la primera pujada no era extremadament dura i es podia anar fent tranquilament sense patir. Així que arribar al km 14 a l'avituallament va ser bastant facilet, en 1h45m m'hi plantava i amb la sensació d'anar guardant bé. Calcava temps al 2015, ja que recordava algunes referències de pas que em servien d'ajuda ... o no. Però quedava el pitjor per davant, se'ns dubte.
Fins a Malanyeu, km.21, quedava superar la pujada a la Creueta, un bon pepino per posar les cames a lloc. Ho passo però amb relativa solvència i em planto a Malanyeu a punt de complir les 3 hores de cursa. A l'avituallament veia la Fernanda Maciel, jo arribava i ella marxava. Em va estranyar, no entenia com podia estar a la seva alçada. 
Haven sortit de l'avituallament, vaig tornar a posar el modo pujada. Nova tirada de pals i del que fes falta per superar el Graell de Pujals, amb les famoses escales i la corda pel mig. Pujant és on vaig avançar la Fernanda. Vaig entendre el perquè. La vaig veure pujar només amb un pal, a la mà dreta i vaig recordar que s'havia trencat algun lligament de la ma esquerra feia poc en una cursa. Vaig parlar un moment amb ella, li vaig entrar en l'idioma espanyol, però collons, es va posar a parlar en català com si res. Em va dir que tot just acabar la cursa se n'anava directe cap a Chamonix, ja que participarà en la UTMB, sent una de les favorites. 
Jo em notava bé pujant i vaig seguir tirant. De moment les cames responien i tot estava en ordre, cap contratemps a destacar. Així que havent coronat i després d'uns 7km de baixada arribava al km.30 situat a la Nou de Berguedà, l'avituallament principal. 4 hores 20 minuts a les cames i parada obligada per agafar aire i mentalitzar-se pel que venia per davant, la part més dura del recorregut.
10' després sortia de nou, amb la vista ja posada al temible Sobrepuny. Una pujada d'uns 3km amb un desnivell positiu de 800 metres. La vaig afrontar amb bastant reserva, sabent que el principi era molt enganyós,ja que el desnivell era moderat. Però de sobre allò tira amunt i a partir d'allà fes el que puguis. Anava mentalitzat ,em deia "vinga va, 1h15-1h20 de pujada". I anava passant l'estona, per moments em va passar pel cap parar i agafar aire, però no, vaig continuar i just al cap d'1 hora arribava al cim. A dalt hi havien 3-4 nois/es i una d'elles em diu "vinga Francesc, ja ho tens". Collons, me la quedo mirant i li dic "com saps el meu nom?". Jaja, em va dir "pel dorsal". Osti, ni m'havia fixat que sortia el nom. Vam riure entre tots i avall. 5h30m portava, en quedaven 18 i uns 500+ molt pestosos per davant, amb el sol que ja començava a apretar.
Nova baixada , quedaven uns 4-5 kms per l'avituallament sòlid, i per sort, entremig va aparèixer un avituallament d'aigua. Tenia líquid de sobres, però allò de parar i fer 2 gots d'aigua (el got el portava jo) no ho podia evitar. 
Després d'una lleugera pujada arribava al km.38, avituallament de Sant Romà de la Clusa. Oohh, allà una dutxa per refrescar-se! Que bé sentava allò! Aigua fresqueta que et regalimava per tota la cara, tot i que al cap de poc ja estava tot ben sec. Hidratació, menjar alguna coseta ( tot i que em va costar menjar durant el dia d'ahir) i avall, millor dit, amunt, que venia pujada. Uns últims 7km eterns de pujada fins al cim del Pedró a 1765 metres. Dic eterns perquè tot ja costava més i la calor cada cop apretava més. Pensava més ja en la piscina de l'arribada i la cervesa que en res més. 
Va costar, però també haig de dir que en cap moment vaig tenir una davallada ni res per l'estil. Cansament però res que no sortís de lo normal. Coronat el Pedró, tèorica baixada, i com sempre, i no surt als perfils, encara quedaven regals amagats en forma de pujades. Et fas ilusions i al cap de res, has de tornar a mirar amunt i llavors ja tires més per inèrcia que altra cosa. 
km 40,5 , nou avituallament i tu mires el perfil i posa 0 metres de desnivell positiu. Però clar, preguntes en broma "són 3,5km fins a meta , oi? " Sí, sí. "tot baixada, oi?" bé, hi ha un parell de repetxons. Ja hi som penso, no sé com s'ho fan, però sempre passa el mateix. No hi ha un moment de pau i tranquilitat. 
Aquells 3,5 km es van fer eterns. Corriol i corriol, pedra i pedra i allò que no s'acabava mai, fins que vaig veure un cartell que marcava 1km a la Pobla. Però bé, ja no sabia què pensar, perquè igual aquest km després es convertia en més si et feien donar un tomb pel poble de regal. 
Al final sí, reconeixia aquell corriol, ja es veia el poble i allò estava al caure. Buff, quines ganes d'arribar que tenia. 8 hores 37 minuts després creuava la línia de meta. Cansat, genolls tocats, costava caminar. Havia superat un bon test.


La següent ja serà la CCC, 101 km i 6100+. Queda poquet, s'ha d'acabar de fer un esforç i a veure si amb aquestes 3 setmanes puc acabar d'afinar un pelet més. 

El que va d'estiu

Doncs seguim entrenant. El que es pot, perquè amb aquesta calor costa molt. Però quan tens un objectiu a la vista, busques la motivació allà on sigui per intentar seguir amb el pla establert.

Comentar que a principis de juny vaig anar a fer la Marató Montañas de Benasque, 42km i uns 2700+. Dura, això sí, per uns paratges del Pirineu Aragonès molt xulus. A nivell personal, seguia millorant, tot i que se'm va fer llarga. Els km que falten a les cames es van notar. Però bé, va ser una bona manera de passar un cap de setmana diferent i de sumar quasi 7 hores de muntanya.

He anat aprofitant molts entrenaments de km i desnivell per fer algun cim. Així fou el cas que a la setmana següent me n'anava a fer ruta pel Cadí Moixeró i aprofitava que passava pel Pas de Gosolans per anar a fer el Comabona. Un cim molt fàcil de fer, però que mai m'hi havia acostat.
Al cim del Comabona (2548m)
La setmana següent em tornava a acostar per aquesta zona, però per fer el cim més alt de la província de Barcelona : el Costa Cabirolera, a la mateixa serra del Cadí. Coses que un aprèn mirant mapes, ...

Cim Costa Cabirolera ( 2604m)
Oci no ha faltat. Visita a la meva germana a Frankfurt i aprofitant per anar el concert de Coldplay. Vam veure el de Barcelona, així que li vaig tornar la visita.
abans de començar el concert
No han faltat tampoc les 24 hores de futbol sala. Tradició ja de fa molts anys i que a pesar de la nostra edat, encara seguim donant guerra als més joves.
Longs 2018
Nova visita a Benasque a mitjans de Juliol : objectiu fer el cim del Posets (3374m) , el segon més alt del Pirineu darrera l'Aneto. Un molt entreno, pujant caminant desde la població d'Eriste (1100m) fins al cim. Uns 28km en total , en un dia amb unes condicions perfectes. Vaig experimentar per primer cop els grampons. No sóc massa d'aquestes coses, però només hi havia un parell de passos on era necessari posar-se'ls, tot i que no tenien perillositat de caure al buit ni res d'això.
al cim del Posets (3374m)

l'Aneto de fons
un dels passos amb grampons
I aprofitant una setmana que tenia de vacances, me'n vaig anar a fer sol el Tour del Canigó. Una ruta d'uns 70km i 4000+ que gira al voltant del cim del Canigó. Se sol fer en 4 etapes, jo la vaig fer en 2. Carregat amb una motxilla de 20 litres, vaig sortir del refugi de Batere , vaig anar fins al de Cortalets, vaig fer el cim del Canigó i la baixada fins al Refu de Mariailles on vaig fer nit. Uns 29km i 1900+.
cim del Canigó (2785m)

la vertical baixada per la Xemeneia

Ruta molt ben indicada en tot moment
L'endemà tenia un bon tute , uns 37km i 2100+ , passant pel refu de Sant Guillem i tornant a arribar a Batere.
panorama al començar el segon dia

vaques i vaques, moltes en vaig trobar durant el recorregut

la recompensa final al refu de Batere
Seguim , que això no para.

dimecres, 31 de maig de 2017

Zegama desde fora

Cap de setmana per Zegama. No per córrer aquesta mítica marató de muntanya, sino per viure-la desde fora. Una cursa on hi participen uns 500 corredors i on aconseguir dorsal és una autèntica loteria.

Dissabte vaig aprofitar per fer una ruta a peu desde l’aparcament situat al Sancti Spiritu. Una volteta que consistia en pujar i baixar a l’Aizkorri. No és el cim més alt de la cursa, però sí és el que té més renom, on s’hi congrega més gent.
El dia de la cursa, diumenge, la intenció era fer un seguiment del Jordi i Xavi, intenta’ls veure en els màxims punts possibles del recorregut.
El dia era excepcional, calor i risc 0 de pluja. La gran característica de Zegama és el fang que s’acumula en cas de pluja, però no va ser el cas i es van poder registrar grans resgistres a meta. Què la fa diferent a la resta? Pel que vaig veure crec que 2 factors : com deia el clima i el calor de la gent. Córrer al país vasc és sinònim de tenir una afició fidel, entregada i que es congrega a la muntanya per veure passar desde el seus ídols fins al més lent de tots els corredors anònims. Ho vaig poder comprovar fa anys en 2 curses d’asfalt : la Behobia-Donosti i en la mateixa marató de Donosti.
Pel que fa a la meva “cursa”, em situo ben d’hora al km. 7,5 , en plena pujada, bastant solitari tot esperant el pas dels corredors. 

Emelie Forsberg al km 7,5
Un cop vista la èlit i el pas del Jordi i el Xavier, em desplaço cap al punt 19,7 de cursa, el famós Sancti Spiritu. Em suposaven uns 6kms a peu, amb la motxilla carregada de beguda i menjar per poder sobreviure a les aproximadament 8 hores que estaria rondant per allà. Corrent a estones, arribo al Sainctu Spiritu. Els primers ja havien passat, però puc veure el pas de gairebé tota la resta de corredors. És el punt d’inici de l’ascensió a l’Aizkorri i allà es congrega molta gent, a l'estil del Tour de França on la gent fa el passadís als corredors en un port de muntanya,
Sancti Spiritu , km 19.7
Sancti Spiritu , km 19.7
Vist el pas de quasi tota la gent, em dirigeixo al km 34. Era un lloc aparentment fácil d’arribar. Sobre el mapa havien de ser 3-4 kms i en pla-baixada. A estones corrent, a estones caminant, m’hi acosto en un no res. En aquell punt pocs corredors havien passat, així que decideixo anar a l’avituallament del km 32 . Per una zona boscosa veig venir tots els corredors de cara, ja que jo anava en sentit contrari a la ruta.

Al 32 em em vaig quedar una bona estona veient el pas de quasi tots els participants. Les cames ja començaven a pesar, parlo de les meves, i em quedava tirar avall cap a Zegama. Vaig córrer una estona i vaig fer els últims 3 km amb un voluntari del poble que venia de recollir cintes del recorregut d'un tram que ja s'havia donat per finalitzat. La vam fer petar fins l’arribada, on encara quedaven per arribar els últims classificats.

Zegama és diferent, o almenys això diuen. La millor cursa de muntanya del món, diuen. Amb la millor afició del món, diuen. Quasi vaig arribar a percebre que sino la fas no ets ningú. I sino la fas amb fang, menys encara. Com a totes les curses, en treus coses positives i d’altres que no tant. I vist desde fora ho veus encara més amb una altra perspectiva.
Res, passem pàgina. Jo mentrestant vaig seguint la meva preparació. Crec que la cosa va girant rodó de moment i la constància i els ritmes els vaig trobant. Em noto molt més finet, un ja s'ho veu quan entrena. I només queda seguir i seguir. Em vaig passar un 2016 a la bartola, sense entrenar res, només fent marxes i marxes, i preparar de nou un repte és un procés que em motiva, es pateix, es busca temps d'on sigui, però quan acabes cada entrenament et sents realitzat.
La setmana que ve farem el primer test important: la marató de Benasque, a veure què tal se'ns dóna. Quilometratge ja més llarg i força alçada, ja que arribarem fins a 2700 metres. Ja us ho explicaré.

dimecres, 24 de maig de 2017

Dolmen Race , 26,5 km 1100+

Com us deia en l'últim post, em vaig posar en mans d'un professional a mitjans de març. M'ha anat planificant els entrenaments sent conscients que 1 dia a la setmana tenia entrenament de futbol i el cap de setmana partit. Ho he anat trampejant prou bé durant aquests 2 mesos. Ara ja un cop acabada la lliga, tinc via lliure i dedicació 100% exclusiva a preparar la CCC.
En aquests 2 mesos he tornat a notar prou millora, estic molt satisfet de com estan anant les coses. He entrat en dinàmica d'entrenaments i la motivació va augmentant dia dia. Tenia clar que necessitava algú que em marqués les pautes a seguir, a més a més era una manera de conèixer nous mètodes d'entrenament. De moment ho estic gaudint i no he patit cap contratemps, que duri.

Dit això, diumenge passat em vaig acostar a Sant Andreu de Llavaneres a fer la Dolmen Race, una cursa de 26,5kms i 1100+. Se'm va ocorrer a mitja setmana, dic va, busca una cursa que s'assembli a l'entrenament que tens programat i així entraràs una mica en competició, donaràs bastant més del que faries entrenant i et servirà per veure on estàs.
Una cursa molt casolana, amb allò imprescindible i poc més. Avituallaments correctes, recorregut ben marcat i prou duresa en alguns trams. Érem 66 corredors i vaig acabar en la posició 11 amb un temps de 2 hores 40 minuts. Prou content, donat que tampoc vaig alterar per res els entrenaments de la setmana per arribar més descansat, i sabent que encara queda molt per endavant encara per seguir millorant.

I res, a seguir que això no para. Aquest cap de setmana anirem cap a Zegama a veure tot el que rodeja aquesta cursa de la que en parlen tan bé.
I ja fins d'aquí 3 setmanes no tornarem a l'acció. Aquest cop serà a Benasque, en el Gran Maratón de las Montañas de Benasque, el 10 de juny. Allà estarem sino patim cap contratemps, a fer un pas més en la preparació.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Preparació CCC

Ja estic en plena preparació per la CCC. Després de les experiències que vaig tenir l'any passat a la UTBCN i a la Ultra Sierra Nevada, tenia bastant clar la CCC l'hauria de preparar sota la tutela d'un professional. Sóc d'aquells que necessito d'algú que em marqui una pauta i tenir aquella obligació, ben entesa, de sortir a fer l'entrenament que toca. I perquè al final és la gent que hi entén i crec que val la pena, almenys per l'experiència que vaig tenir el 2015.
Fins ara anava fent, però sense cap mena d'obligació i sortia a córrer quan em venia de gust. Però vaig decidir posar-me en serio i fer el pas endavant de compromís que faltava. Sé que ara és tot més complicat, sobretot pels horaris, però si vols una cosa l'has de perseguir costi el que costi.
Porto dues setmanes ja a ple rendiment, :-), i ja he aconseguit el que volia, entrar en rutina i anar-me motivant poc a poc.
Conscient que fins a finals de Maig estaré encara lligat al futbol, anirem adaptant els entrenaments segons em vagi trobant i les sensacions que tingui.
La despesa del futbol és mínima entre setmana (un entrenament) però els partits del diumenge, de vegades i depenent de l'exigència, em deixen baldat.
De moment ho estic portant bé. He acumulat 64 kms cada setmana, que no està malament.
Per exemple, aquest divendres passat ja vaig fer la meva primera escapada fins a St.Jeroni, completant quasi 3 hores i uns 1400+ durant 22kms. Dissabte vaig agafar la bici per estirar cames durant una horeta i diumenge vaig disputar un nou partit de Lliga.

D'altra banda ja tinc planificades les curses que precediran a la CCC. Com us deia, ara el que m'interessa és entrenar d'amagat un temps i ja a partir del Juny entraré en mode curses. No seran masses, tampoc el temps dóna per més. Seran les següents :

- 10 Juny : Maraton Montañas Benasque, 42kms 2500+
- 29 Juliol : Ultra Catllaràs, 57kms 4000+
- 13 Agost : Trail Moixeró, 39kms 2500+
- 1 Setembre : CCC, 101kms 6100+

Repetiré a Catllaràs i al Trail Moixeró, dues curses molt maques i aprop de casa, mentre que provaré la marató de Benasque i així aprofites també per fer un cap de setmana diferent.