Seguidors

diumenge, 16 d’octubre de 2016

La Marxassa , 62,5kms. La Copa Catalana de Marxes ja és un fet.

62kms em separavem del títol :-). I ja no només aquests 62kms, sino tota la logística que ho precedia. Sona el despertador a les 3'30. Entre vestir, esmorzar i últims preparatius surto a les 4 de casa per anar a recollir al Roger i després ens trobem amb el Xavi ja a l'autopista per fer via fins a Mataró. Al no ser una marxa circular, havíem d'estar a les 5'30 a Mataró perquè amb autobús, la organització ens desplacés fins a la sortida, a l'ermita de Sant Martí de Montseny. Lògicament en aquest viatge en autobus va caure una sobada del canto.

Un cop arribats, encara de nit i tot i no ser les 7 del matí, es podia començar la marxa passant prèviament pel control. Jo encara m'havia de preparar 4 coses i quan ho vaig tenir tot apunt, el Roger i jo vam arrancar. Tant a ell com a mi fent aquesta marxa sumàvem ja els punts suficients per cantar l'alirón. Ell estava tocat i la seva intenció era fer-la caminant. Per la meva part, no sabia com estava però ja m'anava bé caminar i sobretot al principi com he fet en totes les marxes.
Així que vam anar fent, camina que caminaràs ens atrapa el Xavi i vam anar fent els 3 plegats fins al primer avituallament. Ho tenien molt ben muntat. Entrepà, donut, talladet. Amb tota la calma del món vam parar una bona estona a menjar.
Fins al següent avituallament, km 16, més del mateix. Caminante no hay camino i jo ja començava a notar que tenia la cama esquerra tiesa tiesa. El Xavi decideix provar sort i trotar per provar-se, el Roger i jo seguim caminant.
Pel que anàvem veient el recorregut de la marxa era molt corrible i per tant molt ràpid. Quasi la majoria per pista ampla i còmode.
Les hores anaven caient. Arribats al control de Sant Celoni, km.26, jo ja me'n donava compte definitivament que seria impossible trotar. Tenia una molèstia a quasi tota la cama esquerra, sobretot darrera del genoll.
Vallgorguina psicològicament era un punt clau, km.45, ens esperava el dinar i una estona per poder descansar i menjar tranquilament. Una bona amanida, entrepà de botifarra i un talladet. Són luxes que et pots prendre quan vas al tran tran. I així fou, una paradeta que ens va anar molt bé per agafar forces de cara al tram final.
Al sortir de Vallgorguina passàrem pel costat del camp de futbol. I la primera pregunta què et ve al cap és, a quina categoria estaran? Avui ho he mirat, 4a Catalana. Era curiositat.
Quedava la última pujada. Pals i amunt. Per anar caminant i tocats anàvem prou ràpid. Deu ni dor la última pujadeta, quan crèiem que s'acabava, caram, quedava encara un bon tute fins a dalt. Després d'això ja, baixadeta en catifa fins a meta. Anar fent i avall.
Arribada en 12 hores i feina feta, aquest cop ja definitiva. Campionat a la butxaca, ara sí!
Ostres, no vull deixar de fer esment els sensacionals avituallaments per la seva variaetat i l'amabilitat de tots els voluntaris. Un cop més i una marxa més, chapeau! Un recorregut prou bonic i molt corrible.
I ara què? Han caigut moltes marxes pel camí i les he gaudit molt, però ara mateix ja en tinc més que prou. Ha estat dur, qui hagi fet el campionat en pot donar fe. Està allà cada dos per tres donant el callo aquests 7 mesos té el seu mèrit. I ja no parlo només de fer els 50,60 o 80 kms, sino de tota la logística que porta associada cada marxa : llevar-se de matinada, desplaçaments, hores invertides, ...
Necessito un reset, desconectar d'aquest món i recuperar energies , perquè porto 2 anys amb molt de desgast. Seguirem fent esport, perquè ho porto a la sang, però a un ritme molt diferent.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Rasos - Manresa , 82 kms

Passen les setmanes, els mesos, els anys i un va agafant experiència en tot aquest món i intenta sempre aprendre. Perquè al final, després d'una cursa de 10,20,30, 100 kms o d'aquestes marxes de resistència ( ultres camuflades) , sempre intentes quedar-te amb moments viscuts, imatges, sensacions, un gest, ....
La Rasos - Manresa era una marxa que començava del Refugi de Rasos i que finalitzava a Manresa, fins aquí res de nou. Uns 1300+ i uns 2600-, més baixada que pujada, però amb trampa. Córrer més potser implica més desgast, no sé, és una percepció. A mi m'agraden més les curses o marxes corribles.
El meu estat de forma hores d'ara és molt pobre, o sino molt inferior si em comparo 1 any enrera. Molèstia aquí, molèstia allà, catarro per aquí, avui em fa mandra, demà també ... Si un dia a la setmana surto a córrer 7kms ja és molt. I ull, que corro i als 100 metres haig de parar, ara un tendó que em molesta. Però bé, arranco de nou i amb el pas dels kms em vaig notant millor. D'un isquio segueixo com sempre, potser amb menys dolor, però ja m'he acostumat. Bo? Dolent? Doncs no sé, però vaig fent.
Total, que em presentava a la Rasos - Manresa amb "l'obligació" de completar els 82kms i sumar 26 punts d'or pel campionat de marxes de Resistència. L'objectiu era simple y llanamente acabar-la. 13?14 hores? les que fossin, però no patir sent conscient de com afrontava una marxa tan llarga.
No em vull enrollar amb la crònica. La història la de quasi sempre. Sortir de quasi el final, caminar al principi força estona i veure els toros desde la barrera. I així fou, que fins passada la hora no vaig començar a trotar. Ep, que no em veia malament, però pensava, 82 kms son molto longo. Passen 9kms, passen 17 i arribava al control del km.30 a Montmajor. Parava a fer l'entrepà, 2 mandarines i seguia endavant. Prou bé encara, la cosa no anava tan justeta com creia, però era conscient que sempre hi ha un moment que el cos fa un click i és aquell moment el que has de superar.
Però Oops, arribant al km.41, control en un càmping, vaig passar una mica de baixón. Al control arribava un pèl marejat, així que m'ho vaig prendre amb calma sabent tot el que quedava. Per sort hi havia bar, així que em vaig asseure a la barra i vaig demanar un tallat. Al cap de res demanava el segon i com qui no vol la cosa, anava al senyor Roca a buidar. Aquells 20' de parada em van deixar nou i vaig sortir amb els ànims molt renovats d'allà dins.
Total, que sortint d'allà em fotia a córrer per aprofitar el moment. Feia 25' no em veia corrent de nou i el que són les coses ... Pensava, aprofita el moment que tot el que avancis t'ho estalviaràs per fer de nit.
I així vaig anar progressant fins que es van fer les 19'45 i vaig engegar el frontal. Si ja prou sol anava, llavors la sensació d'estar abandonat per aquells camins encara es fa més gran. I en això que em plantava a Callús, últim control, i en teoria devia ser el km71. En plena nit, prenc les últimes galetes i arrancava de nou.
Va ser el pitjor tros. Em va sobrar tant de tomb i tornar i tornar a la muntanya i puja i baixa constant per sumar 4-5 kms de més. Pa qué? Però bé, ho vaig acabar molt sencer, que realment va ser molt sorprenent donada la incertesa amb la que ho afrontava.
Total, que 11 hores i uns 40 minuts, arribava a meta sobre les 22'10 de la nit. Una experiència més a guardar.

26 punts més i a falta de 2 marxes per finalitzar el campionat, acabant-ne una podré dir que seré campió de Catalunya. A dia d'avui estic millor que ahir, però el diumenge i dilluns estava magullat per tot arreu. La inactivitat passa factura, però per dissabte a la Marxassa crec que arribaré en condicions per acabar-la. Realment tinc ganes de liquidar el tema.  Han estat moltes setmanes, moltes hores invertides, moltes matinades viatjant, kms i desnivells, però això sí, coneixent país i zones que desconeixia i que valen molt la pena.

diumenge, 4 de setembre de 2016

Tornem a ser per aquí

Tornem a estar aquí per fer 4 línies del que han estat aquests mesos.
Després de Cap de Rec tenia la UltraSierraNevada a Granada (100kms i quasi 7000+). Una cursa molt exigent, per la calor que feia a la zona i que vaig haver d'abandonar al km.70 quan encara em quedava la part més dura.

Després d'això he anat fent cosetes, el que em vingués de gust. Córrer poquet, això sí. Bici sobretot, algun pic, caminar, ... Deixo aquí unes mostres :
 Pujada desde Roquetes al Cim del Mont Caro
 Pujada al mític Veleta ( prop de 3400 metres d'alçada)
 Excursió al Montarto ( 2833 metres )
Visita al meu poble :-)

Després d'això tornaven les marxes, on el cap de setmana passada es disputava la Borges-Montblanc. Allà estàvem, en busca dels punts per aconseguir quadrar el campionat que organitza la FEEC. Un 28 d'Agost, amb poca activitat de córrer a les cames, un recorregut bastant planer apte per córrer molta estona, ... Vaja, que personalment no ho veia molt clar.
A l'hora de la veritat les coses van anar millor del que un esperava. Sortint amb molta molta calma, poc a poc vaig anar provant de córrer de manera molt suau. Al km.15 hi havia l'avituallament a l'Albi on em vaig para una bona estona a parlar amb un familiar. Després d'axiò ja em vaig dir " va vinga, prova una mica a veure què".
Fins al km.35 era un recorregut molt corrible, a partir de llavors venia la part més dura, per dir-ho d'alguna manera, amb 2 pujades que afegien el desnivell final a la marxa. A mi personalment ja em va anar bé, poder caminar , em notava bastant bé encara i en les pujades em defenso bastant bé ( un terreny on vaig millorar i aprendre molt al 2015). La calor en aquest punt del dia era bastant notòria, tot i que diumenge la vaig poder controlar molt bé.
Arribava en 6 hores 18 minuts , molt millor del que tenia en ment, això sí, lluny del que podria fer en condicions normals. Però al cap i a la fi, l'objectiu principal era acabar-la i sense cap contratemps, com així va ser.
En meta vaig aprofitar per xerrar amb gent que vas coneixent en aquestes marxes, com l'Arantza. La veritat que durant aquest any vas descobrint i coneixent llocs i gent que valen molt la pena.

La propera: serà la Rasos Manresa el 8 d'octubre, de 82 kms. És una de les 3 últimes que em queden per acabar aquest campionat. Amb un mes per davant i esperant que les ganes de córrer tornin, que em vagin desapareixent els petits dolors a un isquio i la calor vagi minvant, intentarem anar posant les cames a lloc i arribar a Rasos amb uns quants kms més a les cames, ja que serà una marxa per córrer i fer via.

Per últim , aquest cap de setmana he aprofitat per fer un cim que tenia pendent : la Pica d'Estats. I aprofitant el bon dia i que un es trobava bé, vaig completar per fer cim al Verdaguer i de pas al Montcalm. Tres cims per sobre dels 3000 metres i una molt bona excursió d'uns 22kms.
La Pica d'Estats (3143 metres)
La Pica d'Estats ( 3143 metres )

Verdaguer (3129 metres)
El Verdaguer ( 3129 metres )
Montcalm (3077 metres)
El Montcalm (3077 metres)

Propera parada : 10 de setembre, debut en la Marxa Cicloturista Eutiches de Prades , 87kms i uns 1500+.

diumenge, 19 de juny de 2016

11 de Juny : Maxa Cap del Rec 51kms 2500+

Després d'encadenar de manera consecutiva Dips, Travessa del Montseny i la Gràcia-Montserrat, tocava rematar la feina amb la 4ª : la Marxa de Cap del Rec. Me n'havien donat molt bones referències i la veritat és que no va decepcionar gens.


La sortida i arribada tenia lloc al grandiós refugi de Cap del Rec. Un refugi que com qui diu està a peu de carretera i de fàcil accés des de Lles de Cerdanya.
La idea inicial per aquesta marxa i veient que feia baixada al principi, era tirar una mica per evitar tots els embussos. Tenia ganes de fer-la bastant constant i exigir-me una mica.
Sortim a les 6 del matí i la gent tira que se les pela. Pista i corriols relliscosos, en baixadeta, ja veig un parell de nates al terra. No vaig ni molt menys davant però almenys m'he col.locat de bon principi amb gent que corre i puc anar fent via en la part inicial de baixada que passa rapideta. Arribem al petit poble de Viliella quasi al km.5 i després d'un tramet de pista ja fem cap al 1er avituallament situat al km 7,8. Marco i passo de llarg, l'esmorzar que m'havia fotut a la fonda encara el tenia dins, aigua tenia de sobres , total que em dic ja pararem al següent.
El camí ja comença a picar cap amunt i inclús hi ha petits trams de pla on troto molt suau. Però no és una pujada molt dura, es pot fer bastant bé i rapidet. Quasi sense esperar-ho veig de lluny el següent avituallament, situat al km. 13,2, a 2000 metres d'açada. Allà ja carrego aigua, agafo un entrepà de formatge i seguim la ruta.
Ara venia la part de pujada més forteta. Les darreres rampes són les més dures i per conservar forces les decideixo fer darrera 3 nois que porten una xerrera destacable. Som dalt, Port de Vallcivera, l'entrada a Andorra. Petita baixadeta i som al Refugi de l'Illa, a tocar de l'Estany de l'Illa. Paratges espectaculars, de postal.
Foto Xavier Capdevila ( FEEC )
Porto uns 18kms i ve una baixadeta d'uns 14-15kms fins a Escaldes. A mi se'm fan dures aquestes baixades que tenen trams més tècnics i a sobre amb pedra humida que ho feia més díficil encara. Entre això i que prefereixo reservar cames per la temuda pujada fins al Port de Perafita, vaig fent, sense estressar-me. Agafava de referència la noia que tenia davant i intentava no perdre-la de vista, conscient que quan el terreny tornés a mirar amunt l'atraparia. Arribo al km.27 i control sorpresa, abans de tornar a fer un repetxó d'uns 500 metres ja per definitivament arribar fins l'avituallament de la Font de la Closa , que es troba situat al km.30 a 1500 metres d'alçada. Allà carrego líquid, menjo bastant i torno a arrencar per afrontar uns 2kms per asfalt fins el control sorpresa d'Escaldes, a 1200 metres d'alçada.
Foto Xavier Capdevila ( FEEC )
Per davant queden uns 10kms de pujada i quasi 1400 positius a salvar. Arribo bé i amb energia suficient com per afrontar-la. Calculo unes 2 hores 30 minuts de pujada, així per sobre crec que és el temps que em pot portar a fer tota la pujada.
La pujada és dura, però vaig fent amb constància. M'havien comentat que era molt dura, però personalment no la vaig trobar tan tan exagerada. Pensava amb pujades com Malniu o Sobrepuny conegudes al 2015 i que vist allò poca cosa ho podia superar. La clau era arribar amb forces suficients i sent el meu cas vaig poder afrontar la pujada amb garanties. La vaig fer en solitari, sense trobar ningú i en aproximadament 1 hora i mitja em planto al refugi de Perafita, a 2200 metres d'alçada. Queden vora 400+ per superar però el pitjor ja havia passat. Em comenten al refugi que era qüestió de seguir les marques del GR i les cintes grogues, però en certs moments em costa trobar les marques, havies de parar molta atenció per trobar les marques i més quan la boira va baixar una miqueta.
Aquest últim tram ja era totalment obert i faltava veure cap a quin coll aniria a parar. Segueixo en solitari, ja fins a l'arribada, i per tant havia d'estar molt atent a qualsevol marca que em portés cap al final de la pujada.
Arribo al coll de Perafita, 2 hores i 4 minuts m'havia portat la pujada, una mica menys del que havia pensat. Bé bé, bona pujadeta penso, ja tornem a estar a la Cerdanya.
Foto Xavier Capdevila ( FEEC )
Ara només queda baixar i que les cames acompanyin. Uns 2kms fins al refugi dels Estanys de la Pera i ja els últims 8 fins a l'arribada. Al refu carrego aigua per últim cop i xerro una mica amb la gent d'allà abans de tornar al tema. Per l'hora que era pensava que podria baixar de 8 hores, tot dependria de com fos la baixada i de les cames que tingués.
Una primera part entre bosc, creuant el riu constanment, per després fer un tram de pista que pensava que podria aprofitar però que se'm va atragantar bastant. No acabava de tirar avall i vaig anar alternant el caminar i el córrer. Començava a notar fluixera a les cames.
Acabat el tram de pista just al Refugi de Pradell porto 7 hores 30 minuts i veig un cartell que marca Refu Cap de Rec 50'. Penso que en menys de 30' hi hauria de ser a poc que corri una mica, ja que aquests cartells estan posats per a caminadors.
I així fou, 22' vaig tardar després dels últims kms per camins entre bosc on torno a córrer una mica. Arribo a meta en 7 hores 52 minuts, en la 17a posició i novament en constant progressió durant tota la marxa. Una Marxa molt i molt recomenable per l'entorn d'alta muntanya que t'acompanya durant tot el recorregut. 
I 22 punts més pel campionat, on ja en sumo 209 oficials, 185 sense comptar els 24 de Prades. Queden 5 marxes per acabar el campionat i en el calendari en tinc marcades 4 per sumar els punts suficients : Borges-Montblanc, Rasos-Manresa, Marxassa i Marxa del Garraf.

diumenge, 5 de juny de 2016

4 de Juny : Gràcia-Montserrat 62,6kms 2500+

Ben curiosa em va resultar aquesta marxa que organitza la UEC Gràcia. Començar en plena Barcelona, des del barri de Gràcia, si més no se'm va fer curiós. Mentre feia el cafè previ en un dels molts bars de la plaça Vila de Gràcia, lloc de la sortida, algun curiós em va preguntar "comenceu ara?", "fins on aneu". Montserrat dic jo , "d'aquí a Montserrat aneu?" amb una cara de sorprès,"però amb quantes hores? de nit? " . Vaia panda de freakys devia pensar.
No arribàvem a 300 marxadors sota la xafogor que queia a BCN, però ep, encara, em pensava que seria molt pitjor. Després de Dips i la Travessa del Montseny, era la 3ª marxa consecutiva i les previsions eren estar entre 9-10 hores. La tàctica la de sempre, sortir tranquil i anar progressant amb el pas dels kms. Aquest cop hi vaig anar amb el Roger Vives, ja curtit amb aquestes batalles de les marxes i que ja té en les seves mans el campionat de marxes de resistència. Crec recordar que el va fer al 2014.
La sortida la dóna el tro d'un coet i de seguida enfilem pels carrers de BCN. Surto caminant i em col.loco en un grup i vaig seguir a la gent més experta que ja es coneixia la ruta. Perquè per dintre BCN no estava senyalitzat i s'havia d'anar pujant passant per Plaça Bonanova i amunt fins arribar a la Ronda de Dalt. A partir d'aquí el recorregut ja estaria senyalitzat, encara que s'havia d'anar en compte de no despistar-se ni un moment. I si dic això és perquè precisament em vaig perdre ben aviat. Arribat a un tram de la carretera de les Aigües em poso a caminar ràpid i anava avançant a gent. Em vaig quedar sense referència per davant i en arribar a un encreuament em quedo mirant i no veig marca enlloc i dedueixo que serà recte. Doncs jo que tiro avall i em veig que em segueixen 2 persones. Tiro i tiro i no es veu res. Ara miro al Google Earth amb el track de la marxa i veig que van ser 1,2kms extres de baixada i 1,2kms de la conseqüent tornada. Total, 2,4kms de regal més el temps de dubte parat. Quan portes només uns 4-5 kms de marxa i en regales ja 2,5 et senta com una patada al cul.
Per sort un d'aquests que em va seguir portava el track i en mirar-ho va veure que ens havíem equivocat.
Tornem enrera fins al lloc del crim i ja es veuen passar marxadors. Apa, a seguir-los.
Ràpidament s'enfila un caminet en fila índia fins al primer avituallament.

Arribat al primer avituallament em dic "mare de Déu, és que m'he quedat dels últims". L'aglomeració de gent era important. N'avanço uns quants però un cop agafes el corriol tonres a la fila índia. Però bé, pensava que en part aniria bé perquè així reservaria forces per més endavant.
Quan el camí s'eixamplava aprofitava per fer una mica de via i deixar-me caure amb comoditat. 
La progressió va ser constant. Per moments la solitud era notable i el dia començava a caure poc a poc, fins que arribat a l'avituallament del km.34 em poso el frontal. Em notava bé i amb forces. Surto de l'avituallament i al cap de 100 metres em dic "osti, els pals", torno endarrera i els agafo. Comencen a caure 4 gotes però res com per haver-se de posar l'impermeable. La temperatura era bona.
El proper control era Ullastrell, al cap d'uns 6kms. El recorregut era trencacames i el que quedava per endavant era bastant exigent.
Passen els minuts i ja entro a Ullastrell, era conscient que aquí hi havia un altre avituallament. Vaig seguint les cintes però ho trobo estrany tot plegat. Faig un tomb pel poble , baixo escales, passo pel costat de la carretera que creua el poble, veig un bar amb un espai gran sospitós de ser avituallament però al no conèixer-ho vaig seguint les cintes i surto del poble. Em resulta tan estrany que trobo un corredor i li pregunto si ha passat algun control, em diu que no. Res, segueixo endavant allunyant-me d'Ullastrell i caço a 3 més. Els hi pregunto i em diuen que sí que hi havia un control. Merda, giro cua i torno a desfer el km que havia fet de més. I efectivament, el bar sospitós era l'avituallament. No havia estat l'únic en saltar-me'l, estava mal indicat i sino t'ho coneixies eres carn de saltar-te'l. Guai doncs, 4kms de regal ja acumulats. Com sino en tingués prou amb els quasi 63 de la marxa!
Reemprenc la marxa i li foto canya. Per davant un altre puja i baixa amb el coll d'Olesa per davant. Uns 6,5 kms fins el proper avituallament. Al cap d'uns kms dono caça als 3 nois esmentats abans i després d'un continu mareig per aquells camins arribo a la carretera que en baixada em portarà fins a l'avituallament. Torno a tenir dubtes perquè moltes moltes marques no és que hi haguessin i d'altres costaven molt de veure, però diviso de lluny el merescut avituallament.
Un iogurt de maduixa em va saber a glòria, carrego de nou líquid i alguna cosa més de menjar va caure. Venia una pujada exigent que passa vora l'ermita de Sant Pere Sacama. Pista i després pedra durant una estoneta per finalment visualitzar l'avituallament del Pla del Fideuer, on em van rebre amb molt d'entusiasme. Super amables, un avituallament super dolç. Pel tracte i per la quantitat de xuxes que tenien. Quedaven 10kms per l'arribada i novament uns quilòmetres per davant molt trencacames i una baixadeta perillosa. Avanço un altre corredor i vaig donant caça a un altre quan de sobte trobo també al Roger en el tram més difícil de baixada. Devien quedar 7-8 kms i decideixo quedar-me amb ell i arribar plegats a Montserrat. Em poso davant per marcar una mica la baixada més perillosa i ja quan arribem a la pista ens entra un altre moment de dubte en un encreuament no senyalitzat. Després de fer una bona quantitat de metres sense cap cinta, de sobte el veure'n una suposa un cop de moral.
Els últims quilòmetres costen molt de passar però finalment arribem a les vies del tren, estàvem ja a tocar de l'avituallament de l'aeri . Paradeta bona abans d'afrontar la pujada final, una bona paret fins a Montserrat: 2,5kms per guanyar quasi 600 metres d'alçada.
El Roger es posa davant, millor que marqui el ritme ell i jo m'adapto a darrera. Em torna a dir que si vull que tiri però li dic que no, que arribarem junts. No hi ha pressa.
No havia pujat mai per aquest costat i haig de confessar que allò era una bona paret. Entre la roca i les escales et minaven la moral. Me l'apunto per properes ocasions. Repeteixo i ja ho he dit algun cop, aquestes marxes van molt bé per conèixer zones de la nostra terra que desconeixem.
L'objectiu era trobar el camí que empalmava amb la tradicional pujada de Monistrol a Montserrat per la drecera dels Tres Quarts. Arribats a aquest punt ja sabíem el que quedaria i seria una injecció de moral. I al cap de poc hi arribem, on fem parada. Agafem aire i recuperem el temps que fa falta abans de continuar. Li cedeixo mig litre d'aigua al Roger, jo en tenia quasi mig mes, i pel que quedava sabia que en tindria més que suficient. Es recupera i tornem amunt per fer l'atac final. I arribem a dalt pocs minuts abans de complir les 10 hores. Feina feta i de sobres.
Bon marxa i valuosos 24 punts més. 187 oficials, 163 sense comptar els de Prades. 261 és la fita i queden 6 marxes per davant , de les quals hauria de fer-ne 5. La propera la setmana que ve, Cap del Rec, en ple Pirineu. Té molt bona pinta aquesta. Ara de moment tenim una setmana per davant per anar recuperant forces.

Salut i kms!

dimarts, 31 de maig de 2016

Dips i Travessa del Montseny

Reemprenem la marxa i no val a badar. La parada deguda a la UTBCN em fa anar contra corrent i sense quasi opció d'errada. Se'ns presenten per davant 4 marxes consecutives.

21 Maig : Marxa dels Dips : 61kms , 3000+
La primera era la dels Dips. Dic era perquè es va fer la setmana passada però vaig anar faltat de temps per escriure una mica durant la setmana. Marxa dels Dips, al petit però bonic poble de Pratdip, prop de l'Hospitalent de l'Infant. 61kms i 3000+, toma candela per tornar a l'activitat. Pel que havia llegit era bastant dura pels desnivells a salvar i sobretot pel tipus de terreny : pedra i pedra, sense pràcticament trams plàcids de pista per poder deixar-se anar una mica. 
Farem un breu resum. Primers 10kms acompanyat de la senyora calma. Necessitava situar-me i entrar en calor . És per això que em vaig situar per la part de darrera i anava fent. Un cop passat l'avituallament del km.9, vaig decidir atacar la pujada per la serra de Llebaria de manera progressiva. Això sí, no em privava de fer fotos de la zona.
 Em va sorprendre molt positivament tota aquella zona, la desconeixia.
 
Una zona a 800-900 metres d'alçada però amb unes vistes impressionants. Un terreny pedregós, amb grimpades, i cordes que per un moment em van fer pensar que estava a qualsevol lloc menys en una marxa.
Jo anava responent bé i progressant. Durant el tram de baixada de Llebaria a Pratdip vaig conèixer a l'Arantza (mujeresquecorren.blogspot.com) , que també està fent el campionat de marxes de la FEEC. 
Arribava novament a Pratdip, sobre el km.24 i bastant fresc. Tocava omplir una mica la panxa, això era sagrat. 
I de camí cap a l'últim bucle i anar restant. "Ves tirant" em deia, ara ja no paris. No han passat ni 10 dies i ja no recordo massa. I com que tampoc tinc ganes d'escriure massa, com diria aquell, zanjem el tema.

Al final 9 hores 42 minuts. Tal com em presentava, vaig arribar prou sencer, a excepció del meu famós isquio esquerra que estava un pèl carregat. El millor estava per venir: dutxa, massatge, entrepà de llom, truita de patates, cafè i tota l'amabilitat d'un poble pel que fes falta. Això sí que queda gravat.
25 punts més a la butxaca. Gran marxa pel seu recorregut, grans avituallaments i gran predisposició de tots els voluntaris. Potser alguna cinta més marcant el circuit no hagués estat de menys, però en general molt bona nota li poso a aquesta marxa. 

29 de Maig : Travessa del Montseny : 47kms , 2500+
 I aquest cap de setmana ha caigut la Travessa del Montseny. Tocava matinar un altre cop, aquest cop a les 2'45 del matí per anar fins a Gualba. El fet de no ser circular penalitza encara més.
Ruta xula xula, d'Aiguafreda a Gualba passant per llocs tan emblemàtics com el castell de Tagamanent i els cims del Matagalls, Les Agudes i el Turó de l'Home.
Aquest cop no la feia en solitari, tornàvem a coincidir amb el Xavier, que també està en plena suma de punts pel campionat. 
Ritme molt cansino durant els primers 15kms, amb la pujada al Castell de Tagamanent i el passeig posterior pel Pla de la Calma. Costava arrancar, no hi havia ganes, però vam dir va, provem un parell de kms fins a Coll Formic. Al peu del Matagalls vam jalar, jo un donut i 3 galetes. D'altres mentre es fotien tot el que trobaven per davant, cafè inclòs.
Es presentaven 4kms de pujada fins al Matagalls. Li dic al Xavi que ens veiem a dalt, que vaig a accelerar una mica. 
 A dalt del cim del Matagalls, amb una mica de vent i el cel mig emboirat.
 
Comencem a tirar avall fins a Can Marçal. Són 5kms de baixada entre boscs la majoria i que passen molt bé. Entre pixada, fotos i demés ens plantem a l'avituallament on un parell de sandwitx entren de meravella. Feia falta, perquè venia el pepino de la jornada i s'havia d'anar ben preparat. 5kms fins al cim de les Agudes. Després d'una tramet planer, ens endinsàrem pels boscos i corriols de la zona. La pujada ombrívola era de postal, fent un ziga zaga continu fins arribar als peus de les Agudes. Una última pujada ens deixava a la creu. 
D'allà una mica de baixadeta per tornar a recuperar alçada ràpidament i arribar al control del Turó de l'Home. Ens vam desviar de la ruta de la travessa per anar fins el cim i fer-se una foto de record. Valia la pena ja que hi érem perdre uns minuts i aprofitar el moment.
El que quedava ja era tot baixada fins a Gualba. Després d'uns 5kms arribàvem a l'últim avituallament, el de Santa Fe, amb una coca de xocolata que et deixava el dipòsit ple pels últims 10kms. D'aquí al final alternàrem trams de córrer i caminar.
Al final arribem amb 8 hores exactes, a bon ritme i sencers de cames.
Oficialment sumo 163 punts ( tot i que en la meva ment només n'hi ha 139). En necessito 261 per completar el campionat de la FEEC.
Aquest dissabte tornem-hi : la Gràcia-Montserrat . 63kms i 2500+, sortint des de el barri de Gràcia a les 5 de la tarda i arribant de matinada, si tot va bé, a Montserrat. Aquesta amb frontal, serà xula. 24 punts més ens esperen.

dimecres, 4 de maig de 2016

Una UTBCN inacabada

Sona el despertador, 4'30 del matí. De fet menteixo, ja estava despert un pèl abans. Em poso en marxa, rutina habitual abans de cada coses d'aquestes que faig. No em costa, la veritat, ho faig per gust. Esmorzar, repassar 4 coses i que no falti res, i carretera i manta cap a Begues. M'agrada arribar aproximadament 1 hora abans als llocs, situar-me, anar amb calma i més amb una cursa d'aquestes característiques.
Plovisqueja a Begues, però em refugio al pavelló on deixarem les bosses i em vaig preparant, bé, com tots els que estem per allà. Tothom està al seu món, concentrat, cadascú a la seva manera. No em fa por el que m'espera, em motiva però sempre penses: que si m'aguanta la cama, a veure com es comporten els genolls, si se'm tanca la panxa passats x quilòmetres, ...
6:45 i vaig cap a la sortida on fan una breu repassada del material. Ensenyo mòbil, manta tèrmica i frontal. Ja porto posat l'impermeable, segueix plovent, així que cap a dins a esperar 10' per la sortida. Em col.loco pel final, sóc conscient que això és molt llarg. Vaig sense pals, novetat. Pel tipus de pujades i terreny, no els considero oportuns.
Això comença i em poso a córrer molt suau sota la pluja que cau. No sé quants serem, igual no arriba a 300, però veig bastants estrangers. El nom de UTBCN deu fer caure a molts guiris, quan en realitat es trepitja la zona de Begues i el Garraf.
Vaig fent molt suau, puja i baixa constant, sempre sota una fina pluja que va caient.

Arribo a les Burigues, molt fàcil, sense patir, faltaria menys, km.16. Són les 8:55 i segons el planning que tenia de 15 hores portava ja 28' de marge. Fins aquí havia estat un terreny força corrible i es podia fer via. Menjo i tiro. Següent parada d'aquí 6kms, al Corral Nou.
Aquí el terreny ja canvia, començo a trobar-me amb la pedra. La veritat és que és una pena el temps que fa, ennuvolat i amb boira, cosa que no et deixa veure molt més enllà del terreny que trepitges.
Corral Nou, hi arribo i segueixo sencer. No recordo la hora que era, crec que quasi les 10 del matí. Aquest tram s'havia fet pesat per la pedra típica d'aquesta zona.
Ja en porto 22, següent objectiu : km.34, platja del Garraf. Seguim amb la pedra, per avorrir. Espera una pujadeta exigent, però com totes, curtes i de poca estona, per començar el descens fins l'avituallament. Una baixada guapa, que gaudeixo, i em deixo anar. Em recorda així salvant les distàncies la Transvulcània, quan ens acostàvem cap a Tazacorte i hi veies des de les alçades tot el mar. Tram xulu, xulu. Un cop a baix, asfalt i arribo a l'avituallament. Són les 11:10 i veig que vaig amb 45' per sota de les 15 hores. Penso massa ràpid, però és que tampoc m'he exprimit, m'he deixat anar sense més. Literalment tinc la platja a 10' i passem per la sorra. Llàstima del dia gris que feia, perquè una remullada seria lo seu. 34 kms fets i en aquest moment em comparava amb la UP del 2015. Recordo que tenia el primer objectiu d'arribar a Bellver, km.40, intacte, com qui diu sense suar. Així va ser, ho feia en 6 hores , aquí en 4 hores 10 minuts, però la UP és molt més dura. Tanco incís. Surto de l'avituallament i camino mentre acabo de menjar una mica. Venia una pujada i com el dia s'anava arreglant, em trec l'impermeable. Vaig fent, sense aquell punt que tenia fa res, però amb constància.
Inicio la pujada final a l'Ermita i costa més del normal, quan era una pujada que tampoc tenia massa de si. Veure l'Ermita i l'avituallament va ser un descans. I encara sort dels ànims que et donaven tots els voluntaris.
Ermita Trinitat, km.47. La 1 del migdia, segueixo amb 45' de marge, tot i que segueixo notant que no vaig bé. Aquí obliguen a parar-se com a mínim 3', de fet ens ho controlen. Cap problema, rarament estic menys de 5' en un avituallament. Es veu el mar i el peatge del Garraf, bonica vista des de aquesta ermita on la gent molt amable està per nosaltres. Agafo un sandwich però ja no me'l menjo tot, no m'entra bé, i torno a arrencar.

Proper control a Can Grau, 12kms per davant. Amb el pas dels kms segueixo constatant que allò no anava bé. El ritme va decaient a cada minut que passa, les forces van desapareixent. Aquests moments fan ràbia, però algun motiu passen. Llavors et poses a pensar i pensar mentre passa l'estona, però no en treus aigua clara. He sortit massa ràpid? Collons no crec. I sino, llavors què? Has anat menjant? Sí, i sempre amb isotònic i aigua a sobre.I llavors? Potser el petit mal de panxa que tenia ahir. Que si ara peso un pèl més que fa uns mesos, que si has baixat la guàrdia i has perdut respecte a uns 100kms, que si vas sense pals i potser ho has notat... Al final jo crec que és una suma de tot plegat. Amb tot això arribo a Can Grau.

Ja no menjo, surto de l'avituallament i enfilo. Faig uns 300 metres i me'n torno cap a l'avituallament. No vaig i els comunico que plego. Hi havia 4 persones que també havien abandonat i esperaven un cotxe que els portaria cap a Begues. Em diuen que només podien anar-hi 4 i que aquell punt no era d'abandonament, que a 6kms sí que podia abandonar. Buff penso, saps què? Busca una ombra perquè aleshores el sol ja queia, asseu-te, descansa i ja aniràs fent fins al km.65 on plegaràs. Durant aquest estona constato que no era el dia, em noto alt de pulsacions tot i estar assegut, i un cansament generalitzat en tot el meu cos. I no tenia gana, set, no m'entrava res.
Passada una estona m'aixeco i em decideixo a arrancar de nou amb un lent caminar, com si estigués fent passes per la Lluna. Poc a poc em vaig posant a lloc però i vaig fent. Queda la pujada a la Mola pel mig, així que penso que en 1h30-1h40 puc estar al següent control. Vaig fent, amb filosofia, passa a passa i anar fent tu, ja arribarem. La pujada a la Mola em sembla quasi un 3000. Per sort són pujades de poca estona, res a veure amb moltes pujades que et trobes pel Pirineu.
Un cop dalt, queda una baixadeta per pista i un bon tram de pedra, incòmode i més quan ja vas com vas.

Arribo finalment al km.65, avituallament dels Casals i allà dono per finalitzada la meva aventura. No tenia cap sentit continuar. Podria haver arribat al km.70 a Begues a l'avituallament principal, seure, menjar i veure si em recuperava, però la decisió estava presa de feia estona. Portava uns quants kms fos i no tenia cap sentit continuar. Ni se'm va passar pel cap acabar-la com fos per poder sumar els 5 punts de cara a la UTMB, era una tonteria. Jo faig això perquè m'agrada, per gaudir-ho, però quan no tens el dia i no vas bé, el millor és fer aquell pas que tan costa i saber dir que no. Ho hagués pogut fer amb 18 hores i arribant quasi a 4 potes? Sí, però quin sentit tenia? Hi ha més vida a part d'això i ja és prou dur fer coses d'aquestes com que a sobre haguem de fer-ho molt més extrem.

I res, una nova experiència que em quedo, aquest cop amarga per dir-ho d'alguna manera, tot i que no estic pas trist per no haver-la acabat. Al contrari, crec que vaig ser prou madur com per saber dir que no a una situació que no acompanyava i que no calia forçar fins ves a saber on.

Propera pararada, si res no falla, la Marxa dels Dips el 21 de Maig.