UTMB 2023 1/9/2023
173,5 km , 10.000+33 hores 35 minuts 23 segons
Pos. 327/1758
Una UTMB és una altra lliga, totalment diferent al que hagi pogut fer fins ara. Una altra dimensió. La meca del trail diuen. No sí si és la meca, l'Església de Santa Maria o la catedral de BCN, però sí que l'esdeveniment en sí és un monstre i la UTMB en particular no permet el mínim error. 170 i pico quilòmetres són realment molt llargs i has d'estar molt ben preparat a nivell físic i sobretot mental per superar els entrebancs que et puguis trobar. És molt fàcil deixar-te anar i abandonar, buscar l'escusa fàcil,veure's derrotat, ...
Arribava molt mentalitzat, suficient? Durant el 2023 m'havia preparat a consciència, però no saps prou si amb això en tindria suficient. Arribava sencer a la línia de sortida, i diuen que per començar, això ja és un èxit. Ara quedava viure l'experiència, culminar la volta sencera, viure tot el que em podia trobar durant les 100 milles. Molts voldrien estar almenys 1 cop a la vida en aquella línia de sortida. Jo també hi era, però el que realment volia era creuar la de meta.
La prèvia de la sortida és llarga, feixuga, tot i que és una cosa que se'm quedarà gravada per sempre. La puc haver vist vàries vegades per vídeo, en directe com a públic, però participar com a corredor d'aquell moment, dubto que cap cursa ho pugui igualar. 1 hora i mitja abans ja estava en posició, tot i que per sort, en una ombra i amb una font al costat. De mig pilot en endarrera, però cap problema, com si fos molt important sortir tan endavant. Ja és prou llarg això com per a sobre haver-te de posar endavant, a ple sol.
És especial perquè estàs allà rodejat d'uns 2800 corredors de totes les nacionalitats possibles i saps, que en condicions normals, 900 ja no acabaran la cursa. No li desitges cap mal a ningú, però esperes que la butlleta no et toqui a tu. Mires a dreta i esquerra i penses, "jo avui no plego, plegareu tu i tu per complir la mitja". Fora bromes, les cares de concentració, l'expectació, la tensió es palpa.
La cursa la tinc al cap de fa mesos. M'he empapat de cròniques de gent que l'ha fet, he estudiat temps de diversos corredors per tenir referències de pas, ... Físicament sé que arribo bé, diria que molt bé, però són tants els factors que no puc controlar, que vas una mica cagat.
Desde les 17:50 fins que es dona la sortida són els millors moments. Mans amunt, tots els corredors aplaudint. Ja es nota, arriba l'hora. Cares de concentració, et venen al cap moltes coses, tot el que ha costat arribar fins aquell moment. Desde 2016 que tinc la UTMB al cap, l'havia quasi descartat i finalment hi era, i en tot això que comença a sonar el Conquest of Paradise de Vangelis. De fet ara mentre escric, torna a sonar, :-). Ja sí, pell de gallina. Saps que queden 3 minuts i escaig per què els speakers deixen anar el "Gooooo" i comencin a sortir tots els pros.
Sona el goooo i això arranca. Som-hi, ara sí que sí, no hi ha volta enrera. Marxo d'aquí, espero tornar durant el dia 3. Camino bona estona per Chamonix, està a rebentar de gent, mai havia vist una cosa així, és una absoluta bogeria, rollo Tour de França. No té cap mena de sentit! Riuades i riuades de gent pels 2 carrers on surt la cursa.
Al quilòmetre i mig hi ha el sr Escofet i un pèl més endavant mons pares i l'Anna, just al lloc on els havia dit i que es forma un tap al passar de l'asfalt al camí que ens portarà fins Les Houches. Ens veiem d'aquí uns dies penso.
Fins Les Houches, ritme molt còmode. Bé, de fet la tàctica era mantenir un ritme lent però constant desde bon inici. No hi havia altra manera d'afrontar aquesta cursa. Respecte i molt.
Els quilòmetres van passant, faig el Coll de Voza i encaro la baixada cap a St Gervais, on hi arribo sense frontal, però ja justet de llum. La gentada és impressionant durant el recorregut que fas pels carrers d'aquest poble. Jo al.lucino. A sobre et criden pel nom com si et coneguessin. Francesco fins ara s'emporta la palma. Algun Francesc de catalans que et vas trobant i per un moment penses que coneixes quan et diuen pel teu nom, però ràpidament reacciones pensant "calla, que al dorsal posa el teu nom".
Sóc doncs al km.21, em poso el frontal i a partir d'aquí el terreny ja va tirant cap amunt. Seran uns 24km continus de pujada, passant per les Contamines i a partir d'aquí ja entrar en la solitud i el silenci de la nit. La veritat que en tenia ganes, volia entrar en la calma de la nit i fugir d'aquells rebombori de gent i crits. S'agraeix, però per mi, viure el silenci de la nit i sentir el silenci en plena nit, la foscor acompnyada d'una lluna quasi plena, és el que més calma em dona. Clar, això excepte quan atrapes o t'atrapen 3 o 4 que van xerrant i xerrant en veu alta. Òbviament són espanyols, es nota de seguida. No fallen.
km 40 a La Balme, 1715 metres d'alçada, ja és ben entrada la nit. Paradeta de 5-10' a carregar aigua i atac fins al Coll i després Refugi del Bonhomme , a quasi 2500 metres. Pujada maca, mires amunt i mires avall i la cua de frontals fa patxoca. La nit és fresqueta, trobem restes de neu pels voltants del camí, una de les parts mès tècniques de la cursa ( i tampoc és que sigui res especial). Control just al costat del refugi Bonhomme i baixada fins les Chapieux. 5km que es fan força bé i punt de parada obligatòriaper menjar el primer plat sòlid. Abans però, control de material a les Chapieux : manta tèrmica, mòbil i pantaló impermeable. Un cop passat el control, ingereixo el primer àpat. Entra un bon plat d'arròs, m'ho prenc amb calma. Sé que a partir d'aquí bé una llarga pujada fins al Col de la Seigne , la posterior pujada a Piramides Calcàries i per tant estàs molta estona entre 2000 i 2500 metres d'alçada en plena matinada i tardarés una estona en trobar el següent avituallament.
La pujada al Col de la Seigne marca el primer canvi de país, el pas de França a Itàlia. L'ascensió no té cap mena de tecnicitat, sense grans desnivells, però és llarga. S'arriba fins als 2500 metres d'alçada. Vaig abrigat amb tot el que tinc, no em sobra res. I això que no sóc fredolic, però tenia clar que m'havia d'anticipar al fred i no regalar res. A dalt el Col de la Seigne hi ha una mica de boira i després d'una curta baixada on es perden quasi 300 metres d'alçada, es torna a tirar amunt fins al Coll de les Piramides Calcàries, punt més alt de la cursa, fregant els 2570m. La seva baixada és una de les parts més tècniques de la cursa, amb bastanta pedra. La tecnicitat d'UTMB és poca, que consti. Per això, quan parlo d'algun terreny una mica tècnic s'ha d'agafar amb pinces.
Acabat el descens, vas a parar als peus del Lac Combal, havent passat abans pel costat del Refugi Elisabetta. Nou control a Lac Combal, paradeta breu i hi torno de nou. Aprofito el tram pla de sortida per trotar una mica, abans d'encarar els 500+ cap a l'Arete du Mont Favre, que serà l'últim ascens abans d'iniciar el descens cap a Courmayeur. Ganes d'arribar a Courmayeur la veritat sigui dita, desitjant trobar alguna cara coneguda i descansar una estona.
Abans però es passa pel refugi Checrouit-Maison Vieille, que està situat a uns 5km de Courmayeur. I encara queda baixar quasi 800+, que sembla que no, però el desnivell negatiu també va minvant les cames a poc a poc.
Courmayeur, primera gran parada tècnica. Arribo ja de dia. Quasi 14 hores 30 minuts quan entro al pavelló.
Però la veritat és que vaig bé, sense molèsties i hi arribo sencer, que és el primer que m'havia marcat com a indicador de cap on podrien anar els trets. Entrant al pavelló em donen la bossa de vida i vaig cap a trobar-me amb el sr Escofet, per fi una cara coneguda. M'assento, em despreocupo de tot. Relax, descans. Canvi de samarretes, agafar aire, menjar, beure, i passar pel sr Roca, tot i la cua que hi havia. Comentem la jugada , sensacions amb el sr Escofet. No em puc queixar, però el que sí li dic és que això és molt llarg. No porto ni la meitat, haha.
Feina impagable la del Jordi, la veritat. Hores i hores de son perdudes per estar a Courmayeur. Sé que li agrada, ho viu, però en el fons pateixo per ell. Sé lo dur que és i el que li queda encara.
Menjo un bon plat de macarrons que m'entren de fàbula. I aprofito per deixar els softflasks. Ja no podia amb ells i a partir d'ara aniré amb 3 ampolletes d'aigua de 50cl. Beure és primordial i desde les 3 hores de cursa que quasi només bevia de l'ampolla d'aigua que portava, els bidons estaven quasi intactes. Ni malto ni barretes ni gels tampoc, ho deixo quasi tot a Courmayeur i ja ni carrego el que havia de portar d'aquí en endavant.
Passats uns 35' és hora de reemprendre la marxa. Ens veiem a Champex, Jordi. Merci per tot amic.
Arranco de nou i torno a deixar la bossa de vida als voluntaris abans de sortir del pavelló. La veritat que ho tenen tot molt ben muntat, quasi quasi no hi ha lloc a trobar el forat per on escapar-se.
Vaig amb aires renovats, carregat d'energia i més moral encara. Sóc conscient que ara em ve la part díficil, s'ha fet de dia, a veure amb quina intensitat tolero la calor, el cansament acumulat, ...
Comença la pujada cap al refugi Bertone després de creuar Courmayeur. Primer una bona estona per asfalt i camí ample, amb rampes moderades. Després ja entres en sender més estret i empinat. Faig el que acostumo a fer en les pujades, GPS amb l'alçada a la pantalla i així sé més o menys quant desnivell em queda per pujar. Camino una estona, miro el GPS al cap d'uns minuts per veure l'alçada, i així vaig fent. Em distrec i és la manera d'anar veient que vas agafant alçada i t'acostes a l'objectiu.
Les sensacions són bones, vaig agafant gent. De vegades em quedo una estona darrera algú, però després dic va, passa'l i segueix amunt. Porto bon ritme i les forces estan intactes.
Bertone és un fet, un altre bon desnivell salvat. Parada breu per carregar aigua i endavant, poc a fer hi havia allà.
Ara ve un sender molt bonic de constant puja i baixa entre els refugis de Bertone i Bonatti, amb les vistes del Mont-Blanc i les Grans Jurasses a l'esquerra. El dia és bo, la pena és que els núvols cubreixen tots els cims. Llàstima perquè de tant en tant una mirada a l'esquerra i veure aquelles muntanyes serien una bon estímul.
A Bonatti nou control, font amb aigua fresqueta per carregar i remullar-se i a seguir. Queda una baixadeta fins Arnouvaz, punt on ja s'arribarà al sempre psicològic km 100, punt de començar a descomptar. Bé, realment ja no sé quin és el punt de començar a descomptar! Però vaja, que arribar a 100km fa més gràcia.
A Arnouvaz nova parada, potser m'hi estic uns 15'. El cos m'ho demana, tinc una mica de malestar a la panxa i puc fer una petita vomitada que em deixa alleugerat. Carrego aigua, alguna galeta i un trosset de cake de xocolata, i tornem-hi al lio. Realment tot el que va desde Courmayeur a meta m'ho conec de quan vaig fer la CCC, el trekking del Mont-Blanc i també la OCC. Per tant, sortint d'Arnouvaz vaig mentalitzat amb el que m'espera , la pujada al Grand Col Ferret, que marca el pas d'Itàlia a Suïssa. Per l'hora que és (surto d'Arnouvaz sobre les 12:30 del migdia), sóc conscient que serà el pitjor moment del dia. Costa, té algun tram dur, però la vaig fent amb solvència i sempre amb el cop moral d'anar avançant posicions. Pel teu cap, veure't que vas avançant gent és vital i penso que quan més duri aquesta sensació, millor.
A dalt del Col Ferret paro 5' a contemplar les vistes i gaudir de la calma de l'entorn. Costa marxar d'allà, m'hi quedaria més estona, però el deure em crida 😀. Inicio la baixada fins a la Fouly, tram molt corrible però que vaig fent amb molta calma, no em sortiré del guió ni em deixaré portar per l'eufòria. Inclús alterno amb caminar en algun moment, no em vull buidar baixant i patir-ho és endavant.
A La Fouly paro molt poquet, suficient per tornar a carregar aigua, picar alguna cosa i carregar-ne també. L'objectiu era arribar a Champex Lac , km 126, i allà ja pararia una estona més aprofitant que era avituallament complet. Passada La Fouly el terreny segueix baixant, son trams asfalterus i de bona pista per correr, però segueixo amb les mateixes, trotar suau i de tant en tant caminar. Aprofito també a cada font per mullar la gorra, refrescar-me, omplir aigua més fresqueta. Coneixent-me em sorprèn de com ho estic portant fins ara, sense cap crisi nutricional que era la meva màxima preocupació. Estan sent les hores més complicades per mi, però vaja, no és la calor que fa a les nostres terres, això està clar.
Acabada la baixada, deuen quedar uns 4-5 km en pujada fins a Champex. Tram que sempre se m'ha fet molt pesat. Veus Champex al fons del bosc, però saps que et queda un tram i un desnivell positiu que molta gent no compta com a pujada, però que et desgasta lo seu.
I per fi diviso Champex Lac, l'avituallament després d'unes últimes rampes que sembla que no acabin mai. Oh, sorpresa, veig mons pares i ma germana. La veritat que no m'ho esperava pas. Quina alegria, pensava que ja no els veuria fins a meta i me'ls trobo allà. No cal dir que això et reporta una pujada de moral considerable. Tampoc és que la tingués decaiguda, si de cas me la va pujar encara més. Parlem una estona abans d'entrar a l'avituallament, em posen en situació, els comento que vaig bé i ja entro cap a la carpa on m'espera de nou el Jordi. Aprofito per menjar un nou plat de pasta, prendre el recuperador, una Fanta que m'ha portat i descanso uns minuts. No masses, 15-20 com a molt, però suficient, el que em marca el cos en cada lloc.
Estic ja vora el km.128 i surto de l'avituallament fresc com una rosa, molt millor encara de com he entrat. Sí, sí, és cert. I per primer cop penso en el possible temps final. Fins llavors anava amb la idea de les 38 hores, però sortint de Champex amb poc més de 24 hores, començo a veure possible el sub 34 hores.
A sobre ha refrescat i penso, va, fot-li a partir d'ara i acabar de gaudir aquesta aventura. Queda una marató que pots liquidar en 9-10 hores si no passa res extraordinari.
M'acomiado de la familia i el Jordi m'acompanya una estona vorejant el bonic llac de Champex i comencem a trotar. Ell ja gira cua i quedem que ens tornem a veure de nou a Trient d'aquí 3 hores, on ja serà de nit. L'objectiu ara és poder fer via i fer la pujada cap a La Giete amb la llum del dia. Vaig amb total confiança, en serio que les cames no noten res dels 128 km previs. Una sensació brutal.
La pujada a la Giete molt bona també, vaig recordant-la a mesura que les pendents miraven cap amunt. A dintre la cabanya nou punt de control. Avituallament simple amb una mica d'aigua, carrego i avall. Trec el frontal ja, perquè sé que entrarem en zona de bosc i allà em farà falta. La baixada fins a Trient té una mica de tot, una mica per pista per començar i la part final més corriolera però sense ser excessivament tècnica.
Trient(km.143), 3 hores 12 minuts després. Tornen a estar mons pares, l'Anna i el Jordi. Si al final els agrdarà i tot viure aquesta experiència! Parada un pèl més ràpida, però suficient per menjar, beure una altra Fanta i intercanviar unes paraules amb la tropa.
El Jordi diu que encara vindrà a Vallorcine, tot i que ja l'aviso que si vol que tiri cap a meta. Agraeixo tot el que està fent, em fot patir, i sé que no pateix, però sóc així.
No cal dir que els avituallaments són bastant reflex de la duresa i el desgast de la prova. S'ha de viure i veure. Valoro molt el meu estat en aquest moment, sencer i amb determinació per aconseguir l'objectiu.
Sortint de Trient es fa un tramet de pla-pujada suau, però quan s'agafa el camí que indica Les Tseppes allò ja es posa seriós. Pujada dura, de les que més potser, que arriba fins quasi 2000 metres d'alçada. La torno a fer amb solvència, sense parar i avançant gent. Ja no cal dir que cada cop costa més i el més normal és trobar-te molta gent asseguda pel camí, parant cada 2x3 en plena pujada a agafar aire, ... Em noto molt segur, i ja sé per dintre meu que acabaré la cursa, però ara el que vull és acabar-la amb aquestes bones sensacions que porto. Arribo al control de les Tseppes, i veig el cartell que posa l'organització a cada control perquè sapigues quan queda fins el següent. Posa 5km per Vallorcine i molts pocs metres positius de desnivell, ara no recordo exactament quants, però crec que no passaven de 50. A l'hora de la realitat costa molt arribar a Vallorcine (ja de nou a França), el terreny va pujant, baixa una mica, tornar a pujar, però no arriba el moment que tiri avall i diguis, ara sí que baixem cap a Vallorcine. Em desespero una mica, renego, ho reconec. No pot ser que siguin 5km només , impossible. I efectivament, quan sembla que el camí ja comença a tirar avall, veig un cartell típic dels que en trobem fent senderisme que posa Vallorcine 1h10m. La mare que els va ... Es fa llarg, feixuc, la baixada també costa de fer i no és neta. Total, que s'allarga fins a uns 7km mínim quan arribo a Vallorcine.
Al final a Vallorcine m'hi estic quasi el mateix temps que a Trient, uns 10'. Suficient per carregar liquids, parlar amb el Jordi i ja sí, pensar en la última pujada a la Flegere (bé, en realitat són 2 dues). Deuen quedar encara uns 18km i uns 1000+, que no és broma, però clar, quan en portes 154km i 9000 i poc positius, et semblen les molles del pa.
Sortint de Vallorcine primer venen uns 6km que van picant amunt, amables, on es pot caminar ràpid i inclús trotar en diferents moments per fer els 200+. Serà quan arribi al Col des Montets que es començarà la primera de les dues pujades, uns 300+ en poc més de 1km. Aquí deu ser dels pocs moments que vaig molta estona sol, ni frontal per davant ni per darrera.
La baixada és el pitjor de la cursa amb diferència. Un tram de quasi 1,5 km molt i molt tècnic, vertical, on és impossible correr i has d'anar amb molta paciència i cautela per veure on poses els peus. Se'm fa molt pesat, la veritat. Maleeixo aquest tram.
Un cop baix, ja veig que el pitjor ja ha passat, i sé que queden uns 500+ de pujada fins la Flegere. Poso el GPS amb l'alçada, ja que sé que a la Flegere són uns 1900 metres d'alçada i d'aquesta manera aniré sabent quant queda per pujar. Aquesta pujada la vaig anar recordant de la CCC de 2017, on també ens van fer passar per allà. Primer un bon tram de corriol per bosc on anaves ascendint progressivament, per acabar sortint a una pista d'esqui i fer els últims 200+ pista amunt amb forces pedres.
Un cop ja diviso les llums de la Flegere, l'avituallament, ... ho veig fet. S'ha acabat tota la part de pujada, i ara quedarà gaudir de la baixada final fins a Chamonix. Dic gaudir perquè pel que noto, aniré bé de cames i podré deixar-me anar.
Passo el control de la Flegere sense parar, ja no em fa falta carregar aigua perquè en porto suficient.Sóc conscient que amb 1 hora puc ser a meta i que rondaria les 33 hores 40 minuts. Em poso a correr i ràpidament passo als 5-6 amb els quals havia compartit la última ascensió. La primera part de la baixada requereix molta atenció, ja que té forces arrels i pedres, tot i que si vas amb atenció pots anar corrent.
La part més final de la baixada ja és més pista i et pots deixar caure amb més facilitat. Encara avanço bastants corredors, ja que la majoria o van trotant molt suau, o directament no poden ni correr. Chamonix està al caure, a gaudir d'aquests últims minuts de cursa.
Apago el frontal, me'l trec i el gorro també. Ja sóc dins a Chamonix. L'entrada és diferent que quan vaig fer la CCC al 2017, però al cap d'una estona ja divisio el riu, el passeig i sóc conscient del que queda. No saps perquè però apretes, no sé si ho faig per seguir-me demostrant que estic amb molta força, l'alegria del moment o ves a saber què. I em vaig acostant a la línia de meta, afluixo el ritme, veig per allà mons pares, l'Anna i el Jordi. Brutal, una sensació arribar així! Fresc com una rosa i envoltat dels teus, costarà oblidar tot això.
I creuo la meta, ja està, s'ha acabat. 9 mesos després tinc la recompensa, la tan esperada línia de meta. Sencer, de matinada com volia (sí, sempre havia pensat que seria bona senyal creuar la línia de meta de matinada, amb poca gent, significaria que hauria anat bé). Segur que és més recomfortant per un popular fer-ho al matí-migdia del diumenge, ple de gent que t'anima, però sabia que si això succeïa era perquè no acabaria la cursa amb bon regust i alguna cosa m'hauria passat. En el meu foro intern sabia que podia rondar les 34-35 hores, però ho portava bastant amagat, no volia pressionar-me ni fer volar coloms. No era necessari.
Arribar a meta , sencer i gaudint no té preu. Ha valgut la pena tot plegat.
He encertat plenament amb la tàctica, començant molt i molt lent tot i sabent les meves possibilitats i el que havia entrenat i ritmes que podia portar. Ritme lent però sostingut amb el temps i quilòmetres. I ja cap al km.126 a Champex, he pogut inclús apretar i acabar amb una confiança brutal.
També haig de dir que tot ha sortit de cara, no he tingut cap contratemps físic ( ni molèstia muscular, ni llagues, butllofes, ...) . A nivell estomacal, on acostumo a tenir problemes, ho he portat molt bé tot i desfer-me del malto, gels, barretes, ... a partir de les 3 hores. I a nivell de meteo hem tingut un molt bon temps. Sense pluja i amb temperatures molt acceptables.
Així doncs, una UTMB pel record, la meva primera : 33 hores 35 minuts. Tot l'agraïment a les persones que m'han ajudat durant la preparació, a les que han estat in situ durant la cursa i a les que ho han seguit desde la distància. Són moments que quedaran gravats per sempre.
Repetiré? Mai es pot dir que no. A 2024 segur que no, preparar això, almenys de la manera que ho entenc jo, és molt desgast a tots els nivells. Deixem-ho així de moment, assaboriré UTMB durant un bon temps i ja es veurà.
El que sí puc dir és que UTMB m'ha deixat un buit important. Crec que cap cursa ho havia aconseguit fins ara. Segurament que en cap d'elles hi havia posat tanta dedicació, mitjans i il.lusió.
