Seguidors

dilluns, 10 de desembre del 2012

El final d'un repte : Castelló, la 12ª.

Arribava a Castelló amb algun dubte, una sobrecàrrega al psoas i a l'adductor esquerra havien fet que pràcticament descansés la última setmana i mitja. En 11 maratons no havia tingut res i ara anava una mica així així per veure si em donava problemes durant la cursa. A part d'això, moral a tope i convicció per acabar el Repte de la millor manera possible. Una il.lusió, tornar a baixar de 3h30m i acabar amb un bon regust, volia tastar de nou el ser sub 3h30m.

Ens llevàrem ben d'hora i aquest cop sí, ens fotíem tant el Xavier com jo el tiberi que hi ha a l'hotel, res de pastís. Pa, embotit, sucs, iogurts, cereals, croissants , cafe, acabant a lo gran un repte com aquest.
Tornarem a l'habitació, ens preparem i enfilem cap a la sortida. Un cop allà em vaig donar compte que el GPS no xutava i que per tant em quedaria sense, tocaria anar amb un simple crono. Ara sembla que sino corris amb GPS no ets ningú, però mira, quasi millor, no estaria tan pendent de ritmes i històries, correria més per sensacions.


La sortida, acompanyada d'una petita mascletà, va ser prou bonica. Sempre són moments especials i aquest ho era més, la darrera marató del Repte. Sortia de bastant endarrera, tenia adjudicat el penúltim calaix, però al ser uns 2000 corredors tampoc era massa problema. Tenia la llebre de 3h30m a la vista i no em suposaria massa esforç arribar-hi.

Cap al km. 1 ja vaig veure a mon tiet Salva entre la munió d'espectadors. S'havia desplaçat desde Sueca per venir-me a veure, tot un detall. L'aniria trobant més endavant en varis punts, ja que molts punts del circuit eren molt cèntrics i hi havia molta facilitat per moure's.

Desde bon principi notava que podria ser un gran dia, tot i no haver dormit massa la nit anterior, ni 4 hores mal comptades. No sé, hi ha dies que notes que les cames van i tens la sensació que podràs disfrutar. Em vaig col.locar en el "pelotón" de 3:30 , un grup voluminós i amb molts ànims al principi. Com que no ho tenia clar em vaig dedicar a cremar uns quants kms dintre aquest grupet. Devia ser vora el km.7 quan em piquen per l'esquena i sento "tu eres el que hace 12 maratones? lo ví en tu blog". Em quedo de pedra, era un atleta anomenat Pascual, poca informació més en trec. Veig que a la seva samarreta hi posa triatlón cierzo , així que dedueixo que pot ser d'Aragó. Però no ens vam dir res més, cadascú es col.locava on podia dintre el grup i a nem tirant. Vaig passar amb el grup pel km.10 en 49'05''. Quedava menys i el millor de tot és que m'havia passat volant.

I feia i feia dintre el grup fins aproximadament el km.15-16. M'anava agobiant amb tanta gent, així que vaig decidir sortir d'allà i anar a l'aventura en solitari. Les cames xutaven i la motivació hi era per partida doble, cada km consumit era un menys per acabar el repte i em veia amb forces per baixar de 3h30m tot i que quedava un món encara.
Però no vaig sol, comparteixo uns 4kms amb el Pascual i començàrem a parlar una mica. Ell també feia 12 maratons, Castellón era la seva 11ª i la setmana següent li quedava Pisa. M'explica que ha fet una marató a Afganistán i alucino, tot i que després de tornada a casa veig en el seu blog que hi és bastant allà per feina (ironmandrogadura.blogspot.com). Xerrant i xerrant passem uns kms i arribem a la zona del port del Grao, on m'acomiado d'ell i li comento que em volia provar, que les sensacions eren bones i tenia ganes. Ell es quedà, patia d'un soli i es marcava acabar. Veig hores més tard que acaba en 3h41m, per tant està a un pas de les 12.

Sortint del Grao hi havia el pas per la mitja marató i marcava 1h42m56s aproximadament. Vaja, que doblant em veia rondant les 3h26m. En aquells moments ja pensava en baixar de 3h30m, les sensacions eren molt bones i em veia capacitat encara per incrementar un pèl més la marxa. Així que m'hi vaig posar, fent un parcial del 21 al 30 a 4'40''. És al 30 on torno a veure a mon tiet, ja no recordo en quants punts l'havia vist, però aquí si que els vaig veure bé, càmera en mà per fer-me aquesta foto.



Portava 2h24m44s reals, estava a una hora de creuar la meta si tot anava bé. Així li dic al Salva. No em notava gens fatigat, ans al contrari, estava amb ganes de continuar. Ni vaig pensar en murs ni històries, endavant i fora, deixa't de tonteries em vaig dir. En la ment ja tenia rebaixar les 3h23m41s d'aquest any a Barcelona i per tant aconseguir la 2a millor marca d'aquest any. M'ho vaig proposar com a font de motivació.


De mentre, durant 4-5 kms em vingueren records, imatges, anècdotes de totes les maratons del 2012, ja començava a veure que tot allà s'acabava i que seria molt bonic anar-les recordant. De mentre les cames seguien tirant i seguia avançant i avançant a corredors. Cada km que quedava era com un petit homenatge, en part tenia ganes d'arribar i assaborir-ho però per altra banda era el punt final a un repte que ens ha tingut ben distrets aquest 2012.

Devia ser cap al 35-36 on atrapo a dos correcats i m'enganxo a ells. El seu ritme era molt semblant al meu i pel que veia en el crono, el temps de BCN l'aconseguiria de no rebentar en els darrers kms. Em vaig posar a roda i vaig compartir una estona amb ells a roda. La feina estava feta, el repte era quasi a la butxaca. Els kms s'acabaven i ja va ser quan arribat al km.40 ho notava, rodejat entre la multitud de gent.
Els ultims 195 metres en baixada van ser la proclamació de la felicitat absoluta, veure complert un repte que semblava molt llunyà. Per postres baixo amb escreix el temps de BCN i marco 3h22m12s, amb una segona mitja per sota de 1h40m. Va ser una bona manera d'acabar, amb boníssimes sensacions i una alegria immensa.




Em retrobava novament amb mon tiet, a qui vull donar les gràcies pel suport donat en varis punts del recorregut i per les fotos realitzades. Se'ns dubte, un n'està molt agraït.
Pel que fa el Xavier,  entrava 10 minuts després, li havia tocat fer una marató més conservadora ja que dissabte afronta novament unes 24 hores en pista. Enhorabona també, ho trobarem a faltar tot això!!! Què fotrem al 2013?

RESUM I FUTUR.

2012 ha estat un any hipotecat a 12 maratons, un any que desconeixia com podria acabar però que al final ha anat sobre rodes, amb moments per tot, però amb un balanç final molt positiu. Plantejar-se un repte així se les portava i creava dubtes. No ho faré mai més, ha estat un moment i un any especial, però tinc clar que tantes maratons en un any no és necessari.
Així doncs, tanco un cicle. Vaig començar debutant en marató el 2010, precisament a Castelló i tanco aquest cicle de maratons 2 anys després, també, a Castelló. 16 maratons en 2 anys, una burrada. Ara toca deixar-les reposar per tornar-les a agafar inclús amb més ganes.
Ara mateix no en vull tornar a fer una altra, necessito entrenar-la, treballar-la bé i anar amb un objectiu clar.
I això només passa per descansar desde ja mateix, crec que m'ho he guanyat a base de bé, deixar les bambes a un cantó i només treure-les els dies que em vinguin de gust per rodar una mica. Ja toca desconnectar, que el cos em demana calma.

Algun dia ja us explicaré els meus propòsits pel 2013, ho deixarem al congelador de moment. Avui no toca.

El blog també es prendrà un temps sabàtic, se'l mereix. Comporta feina escriure, hi ha dies que costa molt i fa mandra i el blog ha decidit anar-se de vacances també.

Salut!

dijous, 6 de desembre del 2012

Ho trobarem a faltar!

Ha plogut molt desde que el dia 21 de gener empreníem un repte que vèiem molt llunyà, una cosa que es veia molt llunyana: completar 12 maratons durant tot el 2012.
El 1er viatge, a Gran Canària, va ser accidentat però almenys la marató va anar sobre rodes (3h28m). Tornàvem cap a casa amb la 1a marató a la butxaca i personalment més content encara sabent que m'estava esperant una persona molt especial.
Els mesos han anat passant i les maratons han anat caient. Sevilla per mi va ser la millor de carrer, ja no parlo de sensacions i de temps realitzat(3h17m), sino per tot en general. A Barcelona, amb una petada de les que fan època per ser massa ambiciós i poc realista, vaig marcar 3h23m. La 4ª va ser a la Corunya, bona marató també, en guardo bon record (3h34m); després venia una triada que feia por, empalmava Empúries (3h43m) amb els 7Cims (58kms +2800 desnivell) i la marató de Blaye,la 6ª, la gran debacle (3h53m). Allà vaig tocar fons, estava tocat i mig enfonsat. Va ser un cap de setmana molt dur, rematat amb una mala nit post marató i un viatge de tornada amb un malestar general al cos que no em deixava ser persona.
Passava pàgina i 3 setmanes després anàvem cap a Bilbao (3h45m). La cosa var anar una mica millor de sensacions, el temps ja m'era indiferent. Això sí, la marató més trista que potser he fet mai. No repetiria mai a Bilbao!
La 8ª era Rio Boedo, la més diferent a totes. Allà vaig tornar a patir una mica, inclús caminant en algun tram, però de nou marcava 3h45m. El pitjor ja havia passat, 2/3 completats i vulguis o no, ja es veia diferent.
A Saragossa tornava a disfrutar de nou (3h34m), completant uns últims 10kms amb unes sensacions molt bones. Em veia de nou de pujada!
La 10ª va ser a Castelldefels(3h34m), mateix temps però cursa totalment diferent. Cascadet a l'arribada i clarament de més a menys. I res, com ja sabeu la última fou València (3h47m) i molt satisfet d'haver-la compartit de principi a fi amb mon tiet. Gran marató també a tenir en compte.
I ens trobem aquí, a les portes de la 12ª : Castelló. El Xavier i jo , jo i el Xavier per tancar aquest REPTE que ens ha ocupat tot el 2012.  No som els millors, no fem marques espectaculars, no guanyarem mai copes,... però disfrutem com mai, ens ho passem super bé i ens prenem cada marató com una festa. Han estat molts moments compartits que ens quedaran gravats a la memòria, només nosaltres dos sabem el que ens ha costat tot això, el patiment d'un, el patiment de l'altre, emocions que van i venen, i molts i molts records que seran dificils d'oblidar mai.
Aquests últims 42195 metres seran els més especials, seran la culminació de 12 mesos d'esforç i segurament que al creuar la línia d'arribada o fins i tot abans, un tou de persones , emocions, ... ens vindran a la memòria. Segur que  mon avi a qui vaig dedicar la 1ª marató, mons pares, la Maria per tot el que ha hagut d'aguantar, la meva germana Anna i tots els familiars i amics que m'han estat donant suport durant aquests mesos em vindran al cap en algun moment o altre. Per tots ells anirà aquesta marató , se'ns dubte.
2012 12 mesos 12 maratons, ho trobarem a faltar!

divendres, 23 de novembre del 2012

València , crònica de la 11ª

Sí, la de València també va caure, la 11ª, i ja només queda un petit passet per veure realitzat aquest repte que vaig emprendre a principis del 2012 junt al meu amic Xavier Varias: 2012 12 mesos 12 maratons.
Amb la de València he corregut 15 maratons en menys de 2 anys. He passat de tot, desde la més profunda alegria al patiment elevat a infinit, però en cap d'elles crec que he tingut aquesta sensació de sentir-me tan content per haver-la fet al costat del meu tiet Salvador.


Desde feia dies tenia clar que compartíriem els 42195 metres plegats. Li devia una marató i així va ser. Per ell era la 9ª marató del seu historial, la de casa. Per mi, la 11ª del 2012, la que podia significar 1ª bola de partit a Castellón si fem un símil tenístic. El ritme el posava ell, jo em limitaria a acompanyar-lo en tot moment. El seu temps en les maratons es mou sempre entre 3:42 i 3:50 i per mi ja m'estava bé, en teoria seria un ritme còmode a priori, però donat com les he passat de canutes en algunes maratons ...

El dia es presentava, en contra del que s'havia pronosticat, amb un sol espeterrant i una temperatura a la sortida sobre els 15º. 9500 maratonians i 6000 en la prova de 10km a punt per fer-la grossa. L'escenari de la sortida la Ciutat de les Ciències i les Arts.
Després d'una sortida en fals per culpa d'una mascletà que va portar lloc a la confusió, enfilem l'eixida que dirien allà. El Xavier estava més endavant, jo de fidel escuder de mon tiet. La referència a seguir era fer la marató en torn a les 3 h 45 minuts, agafar un ritmet idoni i anar fent.
I així és, que vam anar fent ruta i sense donar-nos compte vam anar cremant minuts i minuts. Ens sentíem còmodes, potser anàvem un pèl ràpid pel ritme que volia portar el meu tiet, però era el principi i ja se sap que et deixes portar una miqueta.
Cap al km.15 veiem tota la claca familiar. Quina energia desprenien i quins ànims ens van transmetre! Férem 4 salutacions i sense parar, vàrem tornar corrent cap a l'horitzó.
La següent trobada familiar seria ja passada la mitja marató, sobre el km.23 i km.24. Segurament llavors les cares ja haurien canviat una mica.


Passàvem la mitja marató en 1h51m49s i començàvem a descomptar, conscients però, que la part crítica s'anava acostant. La temperatura també havia pujat, en algun termòmetre vam arribar a veure 21º, malo! El cansament també anava a més, ho notava a la cara de mon tiet. Ja no parlava tant, la cara li començava a canviar, bé, com a quasi tots els maratonians. Jo per la meva part m'anava trobant millor, no era un ritme molt exigent per mi, però no ens enganyem, tampoc ho tenia massa clar. Ja les havia passat canutes en algunes maratons rodant a ritmes similars!
El cas és que l'efecte marató començava a passar factura i on abans rodàvem en 5'15 ara ho feiem en 5'20-5'25'. Són aquells segons que vas penalitzant quan les forces van defallint. Però mon tiet aguantava la compostura super bé, d'admirar. Entràvem en la fase més crítica , els últims 10 kms i seguia allà, constant. Jo l'intentava animar de tant en tant però sé, per la cara que feia i perquè ho he patit a les meves carns, que
aquests ànims et reconforten molt tot i que facis cara de patiment, com si no en fessis ni cas.
Començàrem a veure gent caminant, alguns amb rampes, d'altres estirats al terra, ... Un panorama desolador , potser de les maratons on ho he vist més,  i mon tiet allà un altre cop constant, aguantant el dolor que arrastrava als adductors, amb cara de dir que tot això no podrà amb mi. Seguíem cremant kms i la meta a punt de tocar. Ja es respirava aires de grandesa, la gent fent passadissos per on passàvem i sí,
ja es veia que la marató estava al sac.
Un cop divisat el km.41, ja només quedava que posar-se el traje i la corbata per entrar guapos a l'arribada. La trempera de l'últim km va fer oblidar tots els dolors i preocupacions i mon tiet va incrementar inconscientment el ritme. Quin alegria que desbordava, a mi per moments se'm va posar la pell de gallina, veure com assaboria aquell últim km, les abraçades, agraïments, no tenen preu, no ho canvio per cap marató que hagi pogut fer més ràpid.
L'arribada va ser super emocionant, molt emotiva, potser la que més he gaudit. Veure aquell espectacular últim km vallat, trobar la família entre la multitud de gent i observar com el teu tiet s'emociona per aquesta nova marató no té preu. Havia patit molt, de la petita lesió se'n va ressentir, però en cap moment ens vam posar a caminar, sempre anar fent fins a meta. Em vaig emocionar en finalitzar la meva 1ª marató o quan vaig fer la meva marca personal a Donostia tot just farà 1 any, però res equiparable amb el viscut a València.
Enhorabona Salva per aquesta nova marató! I gràcies als pares, Mari, Maite i Salva, Angeles, Astrid, Belen i Joan per aquest cap de setmana!


Ah, i enhorabona al Xavier també per les seves 3h24m que confirmen que va a més.



I bé, estic només a un pas de culminar aquest repte que vam emprendre el Xavier i jo. Tant de parlar-ne i ha passat volant. La última serà a Castelló, on vaig debutar ara fa quasi 2 anys com a maratonià i on finiquitaré aquest repte de 12 maratons en 12 mesos. Pel camí m'hi he deixat diners, molts; salut, segurament una mica; hi he invertit molt de temps, també, però no ho canvio per res, ha estat una experiència brutal, diferent.
El 9 de desembre serà especial, em temo que moltes coses em passaran pel cap durant tota la marató. Però bé, això ja ho explicarem en el proper post, no ens anticipem als fets.

Salut!

dimecres, 24 d’octubre del 2012

La 10ª, Mediterrani. Això ja fa baixada!

Una nova marató completada: la del Mediterrani. La desena ja és un fet i sincerament crec que el pitjor del Repte 12 mesos 12 maratons ja ha passat. 
En aquesta entrada volia més reflexionar sobre tot el fet de portar ja 10 maratons que no pas explaiar-me molt sobre el desenvolupament de la 10ª.

Fa 2 anys vaig fer una de les meves primeres mitges maratons , estava preparant la 1ª Marató, Castelló, i sabeu quina mitja era? Doncs la del Mediterrani i precisament recordo que veient els pocs atrevits maratonians i el circuit en sí, em vaig dir que aquesta marató havia de ser horrible de fer.
Però clar, el Repte que porto entre mans contemplava per força correr-la, no hi havia massa on rascar a l'octubre i més encara si era al costat de casa.


Després del bon regust obtingut a Saragossa encarava aquesta desena cita maratoniana molt més animat i convençut, les sensacions van ser molt bones a terres "mañes" i mica en mica em vaig notant millor a nivell físic.O almenys això vull pensar ...


Sobre la marató de diumenge, doncs seré breu. La 1ª Mitja la vaig passar sense problemes tot i que em notava que no anava massa fi, les cames pesaven una mica més del compte. Això mateix li vaig comentar al Xavier i ell em va venir a dir que més o menys anava igual. 1h44 llargs el pas de la Mitja, la qual la vam fer quasi sempre amb la llebre de la 1h45 de la Mitja Marató i amb la companyia de la Maria en alguns moments, ja que aprofitava algun tram per córrer junt a nosaltres.
La veritat és que vam fer un pas molt ràpid pel que estem acostumats últimament, però mai saps què és bo i què no, va anar així. Cada marató és una història diferent.

A partir de la 2ª Mitja començava la solitud del maratonià. Aquestes maratons on amb prou feina som 250 corredors són una mica tristotes. Sort que en alguns trams em seguia acompanyant la Maria, perquè semblava que estiguessim en aquestes autopistes buïdes que et pots trobar arreu d'Espanya. 
 

Vaig seguir rodant sobre 5' el km fins al 32, però allà vaig començar a flaquejar. Sort que la companyia de la Maria en aquests kms més durs, sempre ajuda tenir algú al costat i s'agraeix. Ella al costat animant, tot i que un la veritat sigui dita, està posat en el seu món, el seu patiment, i poc pot expressaren aquests moments, només es pensa en anar avançant metres i acabar quan abans millor.
M'havia d'aferrar on fos. Passaven els kms i una part de mi m'anava dient que em posés a caminar i l'altra just el contrari, que seguís, que tot això era terreny i temps que guanyava. El mateix em deia la Maria, no paris va, vinga.
Bufff, però com es pateix eh? I així van anar passant els kms sense parar fins que els darrers 3 ja van ser se'ns dubte els més durs. L'entrada al canal olímpic i haver de fer tota la volta sencera era una punyalada, crec que de carrer va ser el tram més dur. I si vas rebentat doncs encara més.
Tenia el Xavi per davant , a pocs metres, però uns metres que a aquestes velocitats eren un món. Vaig veure que es parava i es posava a caminar. No tenia ni esma per agafar-lo, però per lent que anés, sabia que tard o d'hora em posaria a la seva alçada. Ell em va veure i es va esperar a que em posés a la seva alçada per tornar a arrencar els dos plegats. Anàvem ben torrats, férem l'últim km plegats i creuarem la meta en 3h34m43s.
Vaig clavar el temps de Saragossa però les sensacions van ser de desgast total, res a veure. Físicament tocat, amb alguna pujada de bessó només finalitzar i una mica cruixit dels adductors. Però vaja, res extra, res que no sigui conseqüència d'un dur esforç com aquest.
La 10ª era un fet, el Repte ja es veia més proper.

Enrera he deixat Gran Canària, Sevilla, Barcelona, Coruña, Empúries, Blaye, Bilbao, Rio Boedo, Saragossa i Mediterrani. 10 maratons en 10 mesos. Moltes vivències viscudes, anècdotes, altibaixos, ... Una experiència brutal, ara bé, no la recomano a ningú. És dur, moltíssim. No se m'hagués passat mai pel cap fer una bajanada d'aquestes i més amb el poc temps que porto corrent, però les coses han anat així i de 2012 només n'hi haurà un a la vida.
No em puc queixar, les lesions m'han respectat, no he patit cap malaltia que m'impedís córrer una marató, vaja, que tot ha anat rodat. Patiment molt,en alguna marató massa i tot, sobretot en les de més calor com van ser a Empúries, Blaye i Rio Boedo. Però em sento orgullós, primer perquè aquest repte me l'he currat a base de bé i segon perquè m'he demostrat que moltes vegades s'ha de patir i mossegar les dents per aconseguir un objectiu, res és fàcil en aquesta vida i res es regala i avui en dia menys. Que aquest Repte era una bogeria? Cert, no ho negaré, almenys a mi m'ho sembla, però ha servit també per buscar-se un bon alicient per aquest 2012.
No en vull presumir ni res per l'estil, tothom qui em coneix sap que no alardejo i que sóc mol modest, no busco la èpica ni res que si pugui assemblar, al contrari. 
Ja quasi parlo com si ho hagués aconseguit, és veritat, però és que ja, passi el que passi, em sentiré satisfet. Per davant només queden dues maratons i són precisament les que em fan especial il.lusió.
La 11ª a València perquè la correré junt al meu tiet Salvador,un exemple de que mai es tard per posar-se a fer esport. Serà la 1ª marató que fem junts i poder-la fer a casa seva serà especial. Ni ritmes ni històries, anirem a disfrutar-la i a gaudir-la força.
La 12ª, Castellón, serà el final d'un cicle, just on em vaig batejar com a maratonià. Era el 2010 i m'estrenava en això de les maratons. D'aqui poc hi espero arribar amb 15 maratons a les esquenes, 11 al 2012. La motivació podrà amb tot, segur, i no hi haurà cansament que valgui. Serà la culminació d'aquest Repte: 2012 12 mesos 12 maratons.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Disfrutant de nou, Saragossa veu caure la 9ª


Després de la mitja marató de Barbastro acabava la meva entrada al blog dient això:
"La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré."

Arribant dissabte a la tarda a Saragossa i veure aquell vent que feia, el famós cierzo, a un se li treien les ganes de tot. Si ja anava amb el record de les últimes maratons al cap i del patiment que havia sofert, només em faltava el vent per acabar de convence'm que l'endemà cavaria un altre cop la meva tomba.

Però bé, vam passar el que quedava de dissabte recollint el dorsal a la mini fira del corredor, vàrem córrer 20' per estirar les cames, va caure una cerveseta, sopar i una mica de Barça abans de posar-se a dormir. Tot això com no amb l'infatigable company de maratons Xavier Varias.

Som a diumenge. Em vaig prendre per esmorzar com sempre el pastís de carbohidrats i ja llestos ens desplacem cap a la sortida, on teníem uns 40' per anar preparant-nos amb calma abans no comencés la marató.
Com ja ve sent costum, en el moment de la sortida no ens vam preocupar gens de si sortíem més endavant o més endarrera. Érem més aviat cap al final, conscients que no teníem altra objectiu que acabar i sense cap mena d'ànsia per col.locar-se en bon lloc a la sortida.

La idea meva era posar-me en un grup per anar sobre les 3h45, era conscient de les meves últimes actuacions i sabia que havia d'anar amb molta cura, que la marató t'acaba passant factura si la maltractes.

Es donava la sortida puntual, a les 8'30 del matí, feia una mica de rasqueta però era soportable. Ni un núvol al cel, bona temperatura, uns 900 corredors. En definitiva, molt correcte tot plegat per córrer.


Durant els primers 6kms anem posicionant-nos en cursa i entrant en calor. Va ser cap al km.7 quan atrapàvem a la llebre de 3h45 i tot el grupet que portava darrera. Ens hi vam quedar i a mi ja em passa pel cap la idea de no moure-m'hi i seguir-la fins on pugués. Pensava "no estic per massa històries, millor quedar-me aquí, en grupet i cap fred, que això és molt llarg". El Xavier abandona aquest grup al cap de 2kms, jo em mantinc allà conscient del que em podia esperar.

Van passant els kms i em notava bé, però sí, era molt d'hora i això no era més que l'aperitiu. Era un grupet força nombrós, on es parlava i es feia molta broma. Vaja, això sempre passa als 1er kms, però quan arribes cap al km.25 allà ja s'ha callat tothom.



Sincerament, no em conec Saragossa i no puc descriure ni recordo molt bé per on vam anar, però el recorregut m'agradava tot i que en algun tram feia vent però no tant com m'havien avisat. La mitja marató la vaig passar en 1h50'47'' oficials ( 1h50'02'' reals), la llebre anava un pèl avançada al temps de 3h45', potser més endavant ho pagaria algú. A mi ja m'anava bé, el meu cap ja començava a barrinar coses veient les sensacions que notava.

Ara potser van venir els kms més bonics, més cap a la zona antiga de Saragossa i passant per davant mateix de la Basílica del Pilar. Crec recordar que eren 25,26,27 aproximadament i hi havia força claca per aquesta zona. Ara és quan més feia falta aquest suport, és quan comença una marató, 3kms i començarem, cap al 30 és on talla el bacallà.

I ja som al 30 i el meu cap que seguia barrinant. Anava molt còmode, res a veure amb les últimes maratons corregudes a Blaye, Bilbao o Rio Boedo, i vaig començar a pensar en deixar el grup i anar a l'aventura. Però "ep, calma!!" em vaig dir, espera't que encara queda 1hora ben bona i no saps mai què pot passar.

Ara bé, el lado oscuro em va atacar al km.32 i no vaig poder més. Me'n vaig del grup i començo a fer quilòmetres 30-40'' més ràpid del que anava abans.
De rodar sobre 5'10-5'15'' ho passo a fer a 4'30''-4'40'' com si res. Era el moment de recobrar les bones sensacions perdudes desde fa temps, i disfrutar corrent una marató. No ho havia pogut fer desde la Corunya i aquest era el moment. De seguida ho notes quan vas i quan no vas, i a Saragossa ho notava, n'estava convençut que no rebentaria ni res. El cos humà costa d'entendre de vegades i com pot reaccionar, és una caixa de sorpreses tot plegat.

A lo que anàvem, aquests 10 últims kms em van passar volant. Ni gels ni mandangues. De fet en portava 2 i no me'n vaig prendre cap. Vaig pensar que entre que els gels no m'entren, que anava bé i que estem de retallades, doncs mira, estalvia't els gels, jeje. De fet, en tota la marató només vaig tirar d'aigua, ni powerades ni plàtan, res de res, tot només amb aigua.

Avances i avances gent i encara t'animes més. El cap ens porta per on vol i a mi en aquesta ocasió em va portar cap endavant. Els km's passen i no defallia. Sentia algun crit d'ànim, algú diu el meu nom com bonament pot però et recomforta, tens allà un crit d'al.lè que t'ajuda a fer una passeta més fins la meta. Una marató d'asfalt és una experiència brutal, estar allà dale que te pego 42kms intentant no defallir és un repte maquíssim.
Us ho he dit vàries vegades i ho seguiré repetint.

Passen els kms i pel cap ja no em passa baixar de 3h40 sino que vaig fent càlculs mentalment per saber si podré rondar les 3h35'. Mentre corro hi vaig pensant i sabia que si em mantenia sobre 4'40''/km ho tindria a l'abast. Seguia fort i no veia el moment que em podia arribar el baixón. Era el km.38 i vam passar ben a prop de la línia d'arribada. Encara quedaven 4kms pels voltants de meta i ja ho veia fet. El més important era que la 9ª era al sac, que havia recobrat les bones sensacions i potser em quedava la cirereta del pastís: fer sub 3h35. No té cap importància, però ja que hi era, em feia il.lusió. Sembla una tonteria però quan hi estàs allà posat ... Molts ja sabreu de què parlo.

El km.40 potser va ser el més dur dels últims ja que venia un vent de cara que frenava bastant però no m'importava, veia un gir cap a l'esquerra i ens endinsàvem per la zona d'antics pabellons de la Expo. Intuïa que allà estaríem més protegits del vent, com així va ser. Sota la màniga encara tenia marge per canviar a l'últim km, m'ho sentia, així que potser si que baixaria de 3h35 vaig pensar.

L'últim km i 195 metres els vaig fer doncs més fortets i faltant uns 400 metres encara vaig tenir forces per acabar de donar una mica més. De fet aquest va ser el km més ràpid i això em va servir per aconseguir 3h34'42'' (1h44'42'' la 2a mitja) i amb la sensació de satisfacció, d'haver disfrutat com un nen petit amb una joguina nova. Sí, per fi m'havia retrobat amb mi mateix després d'unes maratons que havia passat amb molta pena i sense cap mena d'esma. No sé, almenys ni que sigui de manera temporal, això el temps ho dirà, a Saragossa la cosa va canviar.

El temps no para i ja toca anar pensant amb la 10ª. 3 setmanes de res i ens trobarem amb la marató del Mediterrani, al costat de casa però bastant solitària de nou pels maratonians. Serà potser la més dura que queda per fer.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Mitja Barbastro, efecte contrari

A quasi última hora em vaig inscriure a la Mitja de Barbastro.No ho tenia pas en ment, perquè d'objectiu no en tenia i simplement l'escusa era rodar. Però com que el Xavi estava inscrit i l'any passat ens va agradar molt aquesta cursa , vaig decidir anar-hi.

Només arribar a Barbastro ja noto que fa molta calor, excessiva. 30º que et treien les ganes de qualsevol cosa. Un anava amb ganes, ganes de trobar sensacions positives sense cremar-se excessivament, això sí. En ment estava la marató de Saragossa de la setmana que ve, l'objectiu número 9 del Repte.

Ens col.loquem a la sortida, de la meitat cap endarrera entre els 600 corredors que ens trobem allà. Jo m'agafaré com a referència l'1h'30, el Xavi en teoria anirà un pèl més endarrera.M'enrecordo de l'any passat, sé com és el circuit però sóc conscient que el meu estat no és el mateix. Aleshores portava escassament 3 setmanes entrenant, tenia en ment la marató de Donosti. Però de cames estava fresc, cosa que no puc dir ara. Però un va a una cursa i no hi pensa amb això, si ha d'arribar ja m'ho trobaré penso, mentre pugui intentaré exigir-me una mica.

Es dóna la sortida, molta gent a dintre el poble, fa goig: xarangues, batukada, ... La inèrcia et porta a fer un un parell de kms inicials per sota de 4:20 però ràpidament busco estabilitzar-me en ritmes compresos entre 4:20 i 4:25. Vaig en la recerca  d'algun grupet on integrar-me i anar còmode però no el trobo. Serà cap al km.4-5 on trobo un parell de corredors amb les que m'ajuntaré i decideixo compartir amb ells uns kms. La veritat és que em trobo força còmode, no súper, però si com per anar fent i pensar que al girar sobre el km.10,5 podria donar una mica més.

Sobre el km.7-8 em poso a l'alçada d'un corredor que em sembla català per la samarreta que portava. Vaja, de catalans n'hi havia molts, també ho haig de dir. Jo seguia i va i em saluda. Coi, és el Capi! 1ª reacció "què fas tu aquí?" vaja, com ell m'ho podia preguntar a mi, jeje. Moltes batalletes havíem viscut a Olesa jugant a futbol i ara ens trobem aquí corrent el que no hem corregut mai. Buff, una gran persona, de les grans grans, un gran company de vestidor, persones que et donen gust haver conegut en aquest món del futbol. Total, que està preparant la marató de Castelló i ha començat a entrenar fa poquet. En ment baixar de les 3hores en marató, paraules majors per mi.
Quedem per trobar-nos a l'arribada, jo segueixo al meu ritme. Arribo al km.10 i el crono em marca uns 43'33'', això ve a ser uns 4'21'' de mitjana. Penso que ara amb la tornada a Barbastro podré incrementar el ritme una miqueta, veurem ... En la retina tinc la tornada que vaig fer l'any passat, marcant-me kms a 4' pelats, això crec que em farà més mal que bé perquè hi pensaré i em donaré compte de lo perjudicat que estic ara. Hauria d'haver fet un "reset Barbastro 2011" i no pensar-hi, però és inevitable moltes vegades el no comparar-se.

No tiro, ho noto. No trobo ni la petita baixada que a priori havia de fer. Si quan veníem feia una mica de pujada i tornàvem per la mateixa carretera, on coi era el lleuger descens? Doncs no, jo no el veia. Aniré fins el km.16 marcant ritmes similars, entre 4'20 i 4'25, però totalment incapaç d'anar a més.
I arriba el 17 i entro ja en una deixadesa total: em deixo anar, el cap aguanta menys que les cames ja. Passo a rodar entre 4'40' i quasi 5' el km. Em passa gent, m'intento enganxar però no duro res a roda, ràpidament abandono i decideixo fer la meva. Així rodo 4kms, estava més fora que dins, només pensant en anar fent i arribar.
L'entrada a Barbastro és apoteòsica, un gran km final ple d'ambient amb les mateixes xarangues i batukades que al prinicipi, però encara amb molta més gent encoratjant als corredors. Faig aquest km final en 4'21'', i em permeto fer aquest canvi de ritme simplement perquè sé que ja acabo i tinc l'arribada a tocar.


Al final 1h34'09'', poc de positiu li puc trobar a aquesta mitja, anava per recuperar alguna sensació i podria dir que en vaig sortir quasi amb la cua entre cames. L'únic consol és haver rodat 21,097 kms cosa que segurament no hagués fet en solitari ara mateix. Ah, i que muscularment estic bé, altra cosa és que les cames tirin.

La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré.

dimarts, 28 d’agost del 2012

Marató Rio Boedo, la 8ª del 2012

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Som a Palència, a una hora en cotxe de Báscones de Ojeda, lloc on correrm la 8ª marató del repte.
Fa molta mandra, la nit va ser dura, feia calor, molta calor i tot que vaig dormir, no va poder ser del tirón.
Toca esmorzar, com sempre opto pel pastís de carbohidrats tot i que últimament ja li estic agafant mania, no me'l menjo a gust, de fet ni me l'acabo. I afegeixo un iogurt, un cafè i agafem el cotxe camí de Báscones, 1 hora de camí ens espera.
Arribem dels primers, aparquem a 100 metres de l'arribada i preparem tot el que necessitarem per la marató. Fa rasqueta, són les 7.15,però no ens deixem enganyar, la calor apretarà seguríssim. Ja ens han avisat.  La recollida de dorsal és molt ràpida, tot és molt familiar i proper i això agrada al corredor. Molts repetim marató, el Xavier, el Jordi i jo ja la vam fer l'any passat. També hi ha gent nova que comenta que n'havien sentit parlar i la volien provar. Potser som uns 60, 70, no ho sé exactament.
El que si sé és que allà som un número reduït de malalts, una mica masoques tots plegats. Però vam engegar un repte el Xavi i jo fa 8 mesos i per tirar-lo endavant el següent mini repte era aquesta marató.

Es dóna la sortida amb 5 minuts de retràs.No tinc cap tàctica en ment, no sé com em trobaré, ni com reaccionaré a partir de les 2 hores, punt on penso que puc començar a patir ja sigui per cames,
calor, ... Suposo que la inactivitat i tot plegat em passarà factura.
Ràpidament ens quedem en terra de ningú el Xavi i jo. Tenim a la vista un grupet de 7 persones i ens marquem com a objectiu agafar-los i quedar-nos-hi. Amb poc temps hi enllacem, hi farem estada, tot i que anaven a 5' el km i per mi això a aquestes alçades segurament era massa.
Ben pensat però, millor anar a un ritme més rapidet que el desitjat però acompanyat que no anar més lent i en solitari per aquelles llargues i solitàries rectes.
La marató consta de 3 voltes. Una de 12 kms i dues de 15. Completem la 1ª volta i em trobo bé, m'ha passat rapidet, hem tardat poc més d'una hora. La calor encara no apreta de debò i encara es fa "agradable" el córrer.
La 2ª volta l'encaro confiat. Em ve algun problema gàstric, em despenjo voluntàriament un momentet del grup però ràpidament hi torno a enllaçar. Recordo també que en un avituallament haig de parar i fer marxa enrera perquè se'm cau una pastilla de glucosa, però sense patir massa em reintegro al grup. Passem la mitja en 1h47m aproximadament i de moment em sento bé, tot i que com deia, he passat una estona fotut de la panxa.
No serà fins arribar de nou a Báscones, km.27, quan la cosa se'm complicarà una mica. A aquestes alçades quedem pocs al grup, jo ja puc dir que estic intentant aguantar el ritme de l'Eva Esnaola, ultrafondista veterana que té un ampli curriculum en proves de llargues distàncies. Em comença a passar pel cap que aquesta última volta es pot fer molt i molt llarga.
Al km.30 el Xavi fa un petit canvi de ritme mentre jo segueixo al grupet. No sé, tinc la sensació que tard o d'hora em deixaré anar. Mentalment em noto fluix, crec que no tinc la fortalesa com per aguantar una marató com he fet quasi sempre. De cames vaig millor que en anteriors maratons, però el cap crec que em falla. I si el cap em diu això ...
La qüestió és que al 31 em deixo anar del grup i decideixo fer els 11kms en solitari. He intentat aguantar al màxim al grup, però arriba el moment que dic prou. Ja sé que acabaré la marató i no tinc més especial motivació que això, acabar-la i punt. Tot i així, encara avanço un parell de corredors que van amb la gasolina super justa. No em noto tan petat com a França o Bilbao, però la calor, les llargues i solitàries rectes i perquè no, aquestafortalesa mental de què parlo em van minvant la moral poc a poc.
M'animo jo mateix "vinga va 4 minutets més i pares". Quan passaven aquests 4 minutets, me'n proposava 4 més, fins arribar al punt que definitivament aquesta tàctica no va fer efecte. Sabia que si parava era el pitjor que em podia passar, perquè llavors la marató es faria encara més llarga. Però tu, és el que hi ha em vaig dir. Havia aguantat 3h16m, em devien quedar 3-4 kms imagino. Se m'havia fet malbé aquell mateix matí el GPS
i no tenia idea dels kms exactes que quedaven.
Em poso a caminar una estoneta, en solitari com és lògic, fins que em decideixo a tornar a arrencar al cap d'uns minuts, moment en el qual sento una veu per darrera que em ve a dir "ahora que llego te vas?" M'atrapa un corredor i també para, petat. Comencem a xerrar mentre anem caminant. Veig que hi ha gent pitjor, segons em comenta "desde el 29 de junio que llevo 8 maratones y creo estoy sobrepasado". Jaja,
penso, doncs serà que sí, que "un poco sobrepasado sí que vas". Em distreu una mica xerrar amb ell sota aquell sol de justícia que queia. Penso, no estic tan malament no? Fer 12 maratons en un any tampoc és per tant, jajaja.
I torno a arrencar mentre ell segueix caminant darrera meu. Serà una estoneta més, potser 1 km o km i mig, ni idea, fins que torno a caminar veient el camí de pedra que em quedava per fer sota aquell sol de justícia que queia. Agafo forces i em dic "ara sí, ja fins al final". El que queda és molt poc i quan torno a trepitjar l'asfalt ja em dóno compte que allò ho tinc fet. Seran uns 300 metres per l'alquitrà i veuré l'arribada. Porto sobre unes 3h43m i ara ja només queda rematar-ho.
Arribo en 3h45 exactes, arribada sempre especial. És el que té una marató, que sempre li trobes quelcom bonic només finalitzar-la. Ja són 8, 2/3 del repte però no ho assaboreixo massa. No em noto bé de l'estómac , així que ràpidament vaig a buidar. No prou amb això, vomito al cap d'una estona.
Ara sí que ja em noto millor. Segurament la beguda calenta, la forta calor i algun líquid de més que he provat m'han deixat aquest mal regust. Tot queda aquí, ho rematem amb una remullada al riu i amb el repartiment de records per a tots els participants. La cirereta és el dinar popular totalment gratuït que es celebra, una festa
d'un poble petit, segurament el poble més petit del món que organitza una marató, però amb un cor molt gran. Repetiria l'any que ve, per tot el que rodeja aquesta marató, però no ho puc assegurar. Tinc clar que al 2013 escassejaran les maratons al meu calendari, una o dues com a molt.
Està sent un repte dur, almenys a mi m'ho sembla. Les maratons desgasten i passen factura. Blaye (6ª) i Bilbao (7ª) m'han posat al límit com mai i aquesta de Boedo, tot i no patir fins a l'extrem, era una prova de foc temible.
En l'horitzó ja tinc la 9ª, Saragossa. Serà el 30 de setembre.

Salut!

dimecres, 8 d’agost del 2012

Sant tornem-hi

El temps passa volant i ens trobem a poc més d'una setmana per afrontar una de les maratons més dures a
nivell psicològic que hom es pugui trobar : la marató de Rio Boedo. Sino n'hi ha prou amb la suposada calor
que farà, córrer sol en les solitàries rectes d'aquelles contrades serà tot un repte.
L'any passat ja ho vaig tastar, potser no va ser tant dur com esperava, però que acabes patint sí, això
sí que ho puc garantitzar. Si una marató ja es pot dir que és tu sol contra tots els elements, a Rio Boedo
això es veu multiplicat , no trobes ni gent ni corredors.

Bé, la qüestió és que estem a les portes doncs de la 8ª marató, l'últim sprint que em queda i ens queda, perquè el Xavier Varias també està en el mateix vaixell que jo, completar les 12 maratons en un any, repte que ens hem marcat durant aquest 2012.
Com porto la preparació? Com ja sabeu molts, vaig acabar la 7ª a Bilbao i em trobava molt saturat. Unes anàlitíques de sang que em vaig fer posteriorment em delataven i treien a la llum que necessitava repòs i reforçar-me una mica a base de ferro i complements.
Vaig parar, sempre hi havia algun dia que sortia a córrer, però res planificat, fer una sortideta de 30, 40 o 50' minuts segons em vingués de gust i poc més. I no sempre, perquè alguna setmana me la vaig passar sense fer res, desconnexió total de córrer. Algun partidet de futbol sala s'ha fet amb els amics i poc més a destacar.

No va ser fins a mitjans de juliol quan li vaig comentar a la Maria que em posaria les piles i desde llavors puc dir que he anat complint tot el que m'ha marcat. 4 entrenos a la setmana, uns 58 kms en aquests 4 dies. Entremig també ho he completat amb una escapadeta amb el Sergi Condis per fer el cim del Carlit, cap a la Cerdanya francesa. Un 2920 metres que van servir per oxigenar-se i per veure-ho tot desde una altra perspectiva. Com relaxa la muntanya i que bé s'hi està!


He tornat a entrar a la roda d'entrenar amb certa regularitat i compromís. Al principi 50' em semblaven una cosa impossible però ara ja ho porto molt millor. Divendres passat ja vaig cubrir inclús una tirada completant una mitja marató i vaig acabar prou sencer, bones sensacions que em va donar molta moral, ho necessitava. Vaig recuperant mica en mica les ganes de cremar kms i el fet de veure que el repte de les 12 maratons està més a prop segurament m'automotivarà.

Us informaré a la tornada de la marató de Río Boedo.

PD: últimament no he comentat quasi cap blog, us he deixat una mica de banda, però haig de dir que he desconnectat molt, vaja, suposo que com quasi tots vosaltres. Ens tornarem a posar les piles en aquest aspecte també.

Salut!

dilluns, 9 de juliol del 2012

Una mica de tot

Aquets dies sense maratons pel mig he aprofitat els caps de setmana per acompanyar a la Maria en varis campionatson havia d’assistir.
Aprofitant l’escusa de que té el braç trencat, m’he posat el barret de taxista i ens hem recorregut dues zones d’Espanya ben diferents, una espècie de turisme barrejat amb atletisme.

La 1ª visita va ser cap al Nord, el destí era Avilés, el campionat d’Espanya Júnior en pista. Abans però, pel camí paradeta turística fent uns pintxos a Bilbao,i pel cantàbric vistitant una zona tan bonica com Santillana del Mar, Santander i alguna caleta de la costa cantàbrica aprofitant el bon temps que feia.
Ara bé, el plat estrella va ser la visita al Parc Natural de Cabárceno, un parc naturalitzat per l'home on hi ha molta varietat d'animals que viuen en semi-llibertat, en un ambient el més natural possible i on l'únic que se'ls vigila és en el tema de l'alimentació.
Són més de 20kms de carreteres en un espai immens on vas fent parades per veure desde elefants, girafes, lleons, rinoceronts,  tigres, ossos ... Un espai impressionant. Se'ns dubte em quedo amb els osssos, els més simpàtics i graciosos de veure. 




Ja a Avilés, gran ambient a la pista i proves molt interessants de veure, amb molts atletes cremant els últims cartutxos per aconseguir la mínima pel campionat del mon júnior que es farà a Barcelona aquest mes de Juliol. Feia goig de veure.

La 2ª visita, el campionat d’Espanya cadet en pista que es feia a Castellón de la Plana. Promeses encara més joves que Deu ni do com gamben. Nanos amb un futur per davant prometedor, no tots clar, molts d'ells es perdran, però segur que algun d'aquests estarà lluitant un dia per un campionat d'Espanya absolut.
4 curses centraven l'atenció nostra. Bé, de la Maria especialment, que com a responsable de fons de la Fed.Espanyola en categoria cadet/juvenil havia de prendre nota dels 1500 obstacles masculí i femení, i dels 3000 metresmasculí i femení.
A Castelló vam aprofitar per fer una bona paella per la zona del Grao, les arrels valencianes les tinc per segons què. La paella és una cosa d'aquestes.

Són sortidetes que van bé per fer turisme i atlèticament parlant conèixer una mica més d'aquest món i de pas saber de futurs talents que de ben segur algun arribarà algun dia a l'èlit a nivell nacional.

A nivell personal poca activitat desde que vaig acabar la marató de Bilbao, tot i que ara progressivament aniré entrant de nou per preparar, en la mesura que la calor em deixi, la Marató de Río Boedo que tenim en ple mes d'Agost. Serà la 8ª , buffff, això ja fa millor pinta, queda molt lluny ja el debut a Gran Canària.
A partir d'ara comença una nova etapa, canvio la manera d'entrenar i em tutelarà una bona coneixedora d'aquest món, la Maria.

dimarts, 12 de juny del 2012

Marató de Bilbao

Una mica tard però aquí va una petita crònica de la 7ª marató del 2012, la de Bilbao ( 3 de juny del 2012).
Nova prova de foc superada. Bilbao també va caure, es va patir, però haig de dir que no tant com a la 6ª. Superar aquell nivell de patiment no sé si hi tornaré a arribar mai. Blaye em va fer reflexionar,reaccionar una mica, i saber que d'aquella manera no podia anar enlloc. Per molta tralla que porti, m'havia abandonat i no era plan seguir aquella línia de deixadesa que estava portant, no posava tot el que estava al meu abast per arribar en les millors condicions a cada marató.
Tenia 3 setmanes per Bilbao i havia de fer quelcom més. La motivació de preparar una marató no existeix, desde fa temps, les fas per simple inèrcia i volia trencar aquesta tendència.
I per un cop que m'hi poso una mica, resulta que les circumstàncies amb les que arribava a Bilbao no eren les més idònies, arrossegant una faringitis que m'havia deixat 2 dies ko i que el dia de la cursa encara la tenia a sobre. Lògicament, el dubte d'aguantar 42195 metres hi era.
Per postres, nova odissea de viatge, una més per explicar als nostre néts. El que havien de ser 6 hores de tren es van convertir en una aventura de tren, Ave i bus.No vam poder arribar a Saragossa ja que el tren es va avariar. 1 hora ben bona esperant a dins l'Alvia amb què viatjàvem per acabar fent transbordament en un Ave fins a Saragossa. Escèna còmica la que vam viure i una mica 3er mundista, perquè no dir-ho.



Un cop arribats a Saragossa, tocava agafar bus fins a Bilbao, unes 3 hores i quart de carretera ens esperaven. Sort que vaig dormir la majoria del viatge i no m'enterava de res. Quasi millor donades les condicions.
Amb una hora i mitja de retard sobre l'horari previst arribem a Bilbao. Després de reclamar amb èxit el preu del bitllet, ens dirigim a la pensió, deixem les coses i tornem a sortir per recollir el dorsal. Ni fira de corredor ni res, una simple oficina on se'ns lliurava el dorsal i la bossa del corredor, que contenia una ampolla de vi, una samarreta tècnica i dos parells de mitjons.

Després d'això toquen 20' de trot suau ria amunt ria avall, un hàbit que havia perdut en les últimes maratons i que volia recuperar per aquesta. Va anar bé, ja que portava desde dimarts sense fer res i necessitava notar les cames.Acabem passant la tarda fent uns pintxos per després encarar el platot de pasta que ens van servir. Poc més, bona nit i tapa't, l'endemà toca la 7ª.

La marató era una incògnita, era el dia i per 1er cop se'm va passar pel cap que molt possiblement no podria acabar-la. Per sort la temuda calor de dissabte havia desaparegut i queia un petit xirimiri mentre ens acostàvem a la sortida. 4 i el tato, així podríem catalogar aquesta marató. Ni 200 maratonians a la sortida, que si ajuntem els pocs que feien la Mitja Marató i la marató per relleus, no crec ni que fossim 300. Però com ja he dit altres vegades, d'aquestes ja en portem unes quantes i el cap el tenim més que preparat.
Al cap i a la fi, el que compta són les cames i el coco.

Va deixar de ploure just vam fer cap a la zona de sortida. Un cop preparats, deixem la bossa dintre un bus ( sense marcar les bosses, erem  tan pocs que ni feia falta) i una mica d'espera a que es dongués la sortida. Estàvem quasi al darrera de tot, però quan és un grup tan reduït és tan poc espai el que hi ha entre cap i cua de grup ...

El circuit de la marató era lleig de collons, que voleu que us digui, a mi personalment em va decepcionar moltíssim. Et treuen de Bilbao i et fan anar per les zones més solitàries i tristes que hi podien haver. Férem els primers kms sempre junts el Xavier i jo, concretament aniríem plegats fins el km.23.
Molta història no tenia la marató, cremar kms i assolir la Mitja Marató entre 1h50m i 1h55m. Passen els kms i tenia la impressió que em trobava una mica millor que a Blaye, això és el que pensava i li comento al Xavier. Passem la Mitja en 1h50m i uns pocs segons de propina, mentre el Xavier em comentà que cap al 23 intentaria fer un canvi de ritme. Jo desisteixo de la idea, anavem rodant a uns 5'09 de mitja i preferia no arriscar, ja que entre el meu estat físic sota mínims i la faringitis que arrastrava, no era plan de fer-se el valent.
Així que res, cap al 23 ens separem i el Xavier comença a tirar una mica més i es va allunyant poc a poc. El recorregut ens portava fins al passeig marítim de Getxo i allà s'havia de tornar de nou fins a Bilbao. Segueixo corrent en solitari i insconcientment uns pocs segons més rapid , sobre 5'-5'05'' una estoneta. No estic per tirar cohets però una mica millor que a França sí que m'hi veig.
Va! penso, intenta arribar al 30 així i llavors ja ho veuràs diferent el que quedi per davant. Arribats a Getxo ve un tram de passeig que se'm comença a atravessar. A sobre anava esquivant gent que feia turisme i te'n donaves compte de la solitud d'aquesta marató, passaves com una autèntica ànima en pena per allà sense cap mena de reconeixement. Es fa el gir sobre el km.27,8 i ja "només" quedaven 14 kms de tornada fins a Bilbao. 1/3 de la marató per davant encara i la cosa ja justeja, penso interiorment.
És sobre el km.29-30 quan ja em dóno compte definitivament que patiré bastant. No és el mateix trobar-se bé fins el 36-37 i patir 5 kms, que tenir que afrontar 12 kms tocat. Tot i això penso que "no estamos tan mal", al cap i a la fi consistia en acabar-la i punt, anar de vacances i recuperar forces per les últimes 5. I en això estava, res més al cap.
Fins ara sempre havia dit que caminar en una marató era com veure'm derrotat. Doncs a Bilbao em van derrotar si es pot dir així. Pensava,què importa si faig 3h40 que 3h45? Arriba un moment que ja em dóna igual. Vull acabar-la en les millors condicions possibles.
Així que em vaig parar en 3 avituallaments , em vaig hidratar tranquilament mentre caminava i un cop acabat de refrescar-me engegava a córrer de nou. Bé, enteneu el concepte córrer quan ho fas sobre els 5'30''.
Sóc al 34, doncs vinga va, 10' més i paradeta a beure aigua i aquarius. I així anar fent.
I la veritat és que no em va anar del tot malament, sobretot quan ja veig el km.39 i intueixo de nou l'entrada a Bilbao. 3kms de res i la 7ª a la butxaca.Què queden? Uns 16-17 minuts? A dintre Bilbao ja no paro més, em poso a l'alçada d'un noi que debuta en marató i que porta un amic seu al costat en bici i compartim uns metres fins que el deixo una mica endarrera.
Intueixo a l'esquerra el Guggenheim i ja veig que això està al caure. Poca cosa destacable s'ha vist de Bilbao, tampoc sé si té massa glamour, crec que gens, però coi, ni que fos passar pel costat de San Mamés!!! Que alguna cosa de futbolero encara em queda si rebusco una mica.
En fi, que arribant al 42 , queda un gir a la dreta i encarar la recta d'arribada, sempre bonica i vulguis o no emotiva, ja que després de 42 kms estàs més sensible que mai. 3h45m45s i respiro, em trec un pes de sobre acabant aquesta 7ª marató del 2012, la 11ª particular.
Em retrobo amb el Xavier, que finalitza amb 3h37m i acaba aquest tram de maratons molt més fort que jo, se'ns dubte.
Deia això del pes de sobre perquè porto molta tralla al damunt, les maratons se'm fan molt llargues actualement, les cames no donen per més de 29-30 kms i a partir d'allà ja pateixo. Poques forces em resten i ja era hora de poder parar una mica d'aquesta bogeria de maratons. S'han d'omplir dipòsits a partir d'ara per tal d'afrontar les últimes 5 amb ganes de devorar kms.
Gran Canària, Sevilla, BCN, Corunya, Empúries, Blaye i Bilbao, tot això entre el 22 de Gener i el 3 de Juny, 7 maratons en 4 mesos i pocs dies. El temps ha passat volant i hem viscut de tot, però se'ns dubte molt de positiu, molt que he après.
Això ja no té volta enrera, em feia especial il.lusió fer això de les 12 maratons junt al Xavier, que és qui em va incitar a entrar en el món del córrer a nivell popular. I en "ello estamos".
A l'horitzó ens espera la marató del Rio Boedo el 19 d'Agost. Després vindran Saragossa, Castelldefels, València i per finalitzar el repte Castelló al desembre. No hi havia pensat fins fa poc, però Castelló va ser el punt de partida com a maratonià el desembre de 2010 i podria ser el mateix lloc de la culminació d'aquest repte. Esperem ser-hi.

diumenge, 20 de maig del 2012

Marató de Blaye, la 6ª en 3h53m

Perdoneu el retard però ha estat una setmana força atapeïda a la feina i no he tingut quasi temps per escriure. Així que avui ja no tenia escusa, aquí teniu la crònica de la 6ª marató que va caure amb molt d'esforç i sacrifici, però feta està. 3 hores 53 minuts de patiment, notant l'exigència de la pròpia marató i sobretot de la tralla acumulada. Anem a explicar-ho.

Blaye, petita ciutat patrimoni de la UNESCO situada uns 70 kms al nord de Burdeus era l'escenari escollit per la 6ª Marató. Maig estava complicat i teníem dues opcions: Aguilar de Campoo o aquesta de Blaye, així que ens vam decantar per anar a finalment a l'estranger veient la peculiaritat d'aquesta marató.

Fèiem ruta doncs fins a Blaye els 2 mendes, o sigui el Xavier i jo, i també ens acompanyava la Maria que correria la 1a edició dels 10kms. Viatge llarguet, amb molta calor, però arribada al bungalow del camping sense incidències. Ara, sort del GPS que sino encara l'estaríem buscant.

Anem a Blaye de pet a recollir el dorsal i feinada que vam tenir per entendre'ns. Ningú és capaç d'entendre "one hundred and ninety four?" Era el meu dorsal. Va costar, però finalment teníem la bossa i el dorsal. Una bossa que feia patxoca, amb una samarreta tècnica força maca i dues ampolles de vi de la terra. Matem la tarda fent un passeig, sopem i a dormir, que toca pensar en una altra marató.



És dissabte, ens trobem al punt de sortida, són al voltant de les 8'30. Ens posem a punt i comencem a veure el panorama. Una imagen vale mas que mil palabras que diuen, Jesucrist amb la creu a l'esquena corrent la marató.


Moltíssima gent disfressada, de fet al fer la inscripció et pregunten si aniràs disfressat o no. Hi havia de tot: infermeres, pallassos, pirates, ... La veritat, un ambient molt diferent al que estem acostumats. Es veu que a França se les prenen molt a festa les maratons.

A les 9 es dóna la sortida i m'acomiado de la Maria, que correria els 10kms a les 9'30. Sé que sense massa entrenament i amb els 7 Cims a l'esquena és capaç de guanyar.

Bé, ja hem sortit, som quasi 400 i com fem últimament, piano a piano i molta calma. Fem els primers metres per dintre Blaye per després ja marxar cap a les poblacions del voltant.


Quines pintes no? De moment molta broma entre la gent, no entenem massa cosa, excepte algun crit de la gent dient "Jesus,Jesus". Suposem que anava per Jesucrist.
Marxem de Blaye amb alguna pujadeta que desperta les cames i ja anem veient que el terreny és un puja-baixa, serà dur ! penso interiorment. Anem alternant el pas per petits pobles amb molta animació, degustació de vins inclosa, passem entre vinyes, per algun camp, ... La veritat, molt distret i diferent. Se'ns dubte el més diferent al que tenim aquí és el tema de degustació de vins. Petites bodegues obren les seves portes i donen l'opció als corredors de prendre un gotet de vi. Personalment no provo res, una marató és massa sèria i tampoc em trobo fi. Passen els kms i veig que no giro rodó, em costa mantenir el ritme, que ja de per sí era lent, aixi que ja veig que avui també tocarà patir i molt. Això no treu que pel camí trobem el següent:


Jaja, quin fart de riure Déu meu!!!

Arribem al km.20 i li pregunto al Xavier com va. Em diu que bé, jo confesso que no em sento a gust. Compartirem aventura fins la mitja marató (amb 1h55 clavades), on allà el Xavier m'agafa uns metres una estona i després li dic que tiri. Ell incrementa el ritme, jo segueixo igual, rodant sobre 5'-5'15'' mentre vaig cremant kms mentre començar a créixer l'agonia.
I a partir del 30 no dóno per més, disminueixo encara més el ritme i ja vaig en caiguda lliure.


A partir d'ara a capear el temporal que dirien, pit i collons. No hi ha més, 12 kms on entro al meu món i m'abstrec de tot. Km a km i a anar descomptant entre la solitud. Sembla mentida però les cames no tiren, no dónen per més. Costen molt de menjar els kms i em passa pel cap posar-me a caminar. Però si al 31 ja camino, com afronto el que queda? Així que km a km vaig restant metres com puc.

I divisant un avituallament just al km.36 em poso a caminar just 10 metres abans perquè volia beure aigua tranquilament i menjar alguna cosa. Em diuen alguna cosa en francès la gent que estava a l'avituallament i jo que no estava per orgues els hi dic "espanyol". Es callen de cop, jaja. Però una noia que corria i anava darrera meu em ve a dir que queden sols 6 kms. Sí,només 6, uns 36' al pas que anava, quina agonia!

Just "arrancar" de nou, em sembla veure a la llunyania una persona que conec. De cara venia la Maria per acompanyar-me els últims kms. Crec recordar que li comento que vaig molt malament i tot seguit li pregunto si ha guanyat els 10kms. Ja m'imaginava que hauria guanyat, i sí, m'ho confirma, amb un 41'30'' en un circuit força ondulat. 4 caixes de vi de regal i tots els honors per part de l'organització.Escombrada en dones, traient més de 5 minuts a la 2ª classificada i 16ª en la general absoluta.
Jo sóc una ànima en pena i ella al costat m'intenta animar de qualsevol manera. Intento seguir qualsevol consell que em dóna, em veu patir molt. Sé que el que estem fent és de descerebrats però també sé que ho valora i quan em diu que som uns cracks per fer-ho m'ho crec. Sí, ara ho penso, i crec que sí, que això és una autèntica bogeria, però mai més, també ho dic. Mai més.
Bé, els kms passen, el patiment segueix, però ja entrem a Blaye per acabar. Porto ja 3h45m i ho tinc a tocar quan de fons ja veiem la Citadelle de Blaye, la zona emmullarada on finalitza la marató. Faig l'entrada tot i que encara quedaran uns metres per l'interior.


Menys mal, això s'acaba, escassos 200 metres, última pujadeta i entrada a meta quan ja sento l'speaker de fons. Anava dient els noms dels finishers i pronuncia el meu nom, o almenys ho intenta. I sento que diu algo com "espanyole", poc més, ja que de francès ni papa.


Finalitzo en 3h53m que van donar per molt,arribo extenuat, fos, sense un gra de força. Això està sent molt dur,vaig tornar a patir de debò. Passo una estona de debilitat emocional estirat a la gespa, alguna llàgrima se m'escapa pensant en tot el que he patit. Em passen moltes coses pel cap però totes van a parar al mateix lloc: deixar-ho estar, que això no té cap mena de sentit. Serà un sentiment que em durarà una estona, després ja em refaig i torno a pensar en positiu. Som així.

El Xavier finalitza en 3h37m. Estava pletòric i ho va aprofitar per fer una 2ª mitja en progressió total. Ja en portem 6, eh? No està malament, em fet el més dificil penso jo, hem passat un dur test amb Empuries, 7 Cims i Blaye, hem fet les maratons més llunyanes i el futur ja pinta molt millor, a partir d'ara a descomptar.




Tot va començar a Gran Canària el 22 de gener. En menys de 4 mesos hem fet 6 maratons, uns 7 Cims, alguna mitja marató, 10 kms, ... El cos ho paga, però era una cosa que ja sabíem i assumim. El 3 de juny a Bilbao intentarem la 7ª per llavors agafar unes bones vacances fins el 19 d'Agost.

Salut!

dimarts, 8 de maig del 2012

7 Cims en 7 hores 49 minuts

Era la 2ª vegada que feia els 7 Cims. La veritat és que m’enganxava en mala data, però les curses/caminades que es fan per aquí la comarca no m’agrada perdre-me-les i per això estava a la línia de sortida tot i el desgast que porto acumulat en forma de maratons.
Aquesta era especial, diferent. Sortíem el Xavi, la Maria i jo a l’aventura, anar fent i veure com evolucionàvem amb els quilòmetres. Per part meva i del Xavi mirar de sortir vius de cara a la marató de Blaye, pel que fa a la Maria provar això de fer una travessa tan llarga i veure fins on podia arribar. Entrenament? Ben poquet, dos caminades i poc més, les agendes de tots plegats no donen per més. Així que ja dic, a l’aventura.

Sortim de quasi darrera de tot, de turisme podríem dir. No teníem cap idea en ment, però si podia ser mirar de fer entre 8 i 9 hores. Anem caminant i quasi de romeria fins el Clapí Vell, on a la baixadeta ja comencem a córrer una mica per empalmar la breu ascensió al cim de l’àliga. A partir d’aquí, s’obre la veda, la cosa s’anima. La Maria i el Xavi s’animen i comencen a marcar el ritme aprofitant el bon terreny per córrer. Anem trobant coneguts pel camí i avançant i avançant gent.
Fins les faldes del Montmell anem fent via i recuperant posicions, ara tinc la impressió que això ja no ho frena ningú i que serà un no parar.
Fem cap al 1er avituallament sòlid, cap al km.15 i res, agafar una llesca de pa, omplir d’aigua i tornar a tirar. En aquest moment el Xavi es queda una estona més a l’avituallament i ja no el veurem més, seguim la Maria i jo endavant.
Ve el Montmell i com a totes les pujades, em poso davant per marcar una mica el ritme. 


El fem amb calma i sobretot encara més a la baixada, ja que no som experts i es nota la nostra desconeixença en aquests terrenys. Solventada la baixada complicada del Montmell, encarem potser un dels trams més bonics entre boscos i amb una pista perfecte per córrer. Aquí és on se’ns dubte comencem a marcar el terreny. Jo m’aprofito del volum que porto a les cames i la Maria simplement per potencial que té, quien tuvo retuvo que dic sempre. Es posa davant i marca un ritme alegre i anem guanyant i guanyant temps. Ho torno a dir, això ja no ho frena ningú i que sigui el que Déu vulgui. Tinc una sensació contradictòria en el meu interior, per una part penso que dissabte que ve tinc una marató i hauria de reservar, i per l’altre que “què collons, a fotre-li que ja tindrem temps de recuperar”. A més, la Maria disfruta i s’ho està passant bé, tot i ser la seva 1ª experiència en proves així, i repeteixo, sense entrenar. I per això miro de fer un esforç i continuar, perquè si fos per mi hauria “abandonat” feia estona.
Arribem al 2on avituallament sòlid com qui no vol la cosa i ja ens hem cruspit uns 31kms. Poca parada fem, agafem mig entrepà de butifarra, omplim el bidonet d’aigua i a seguir caminant mentre mengem. Comença la 2ª part dels 7 cims, on les cames ja comencen a notar l'esforç i on encara queden 4 cims per davant: Montagut, Formigosa, Solanes i Castellar. Personalment, el que se'm fa més dur és el Montagut, curtet però amb fort desnivell. El superem i no defallim, aprofitant els plans i les baixades suaus per posar ritmet. Així superem els següents cims amb bona cara. La Maria segueix a tope, jo començo a notar una mica més els bessons carregats que portava d'Empúries. Quedava poc i no volia deixar-ho estar per culpa dels bessons. M'avisen alguna vegada però em conec i sé que podré acabar. 


Arribem a l'últim avituallament i queden uns 6kms de baixada. Son les 14:18 i ja veig que baixarem de 8 hores, falta saber per quan. I sí, baixem i per força, ja que arribem a les 14:49, o sigui, 7 hores 49 minuts després d'haver arrancat. Guau!!! L'any passat 8h40, aquest any 7h49. Però com diria el meu amic Abuelo, company de 7Cims l'any passat, aquest any sense tirar fotos ni amortitzar el menjar dels avituallaments, jeje. Però també haig de dir que disfrutant molt tot i el cansament que porto a les cames. La Maria acaba 2ª en dones i super contenta després de la seva 1ª aventura de tants kms.

Ara toca recuperació express i dissabte la 6ª marató del Repte, a Blaye, al nord de Burdeus. La veritat és que vaig una mica carregat, sobretot de bessons, però vaja, queda aquesta marató i 3 setmanes de repòs fins Bilbao. Intentaré arribar el més fresc possible.

Salut!

dimecres, 2 de maig del 2012

La 5ª : Empuries, 3h43m37s

Empúries ja és història, està al sac i seguim vius. 5ª marató del Repte del 2012 i 9ª particular finalitzada.

En acabar aquesta marató haig de reconèixer que ho veia negre, avui segurament ja ho veig d'un altre color. Però reconec que això s'està fent dur, molt dur, però per contra, a cada marató que passa, més il.lusió fa el veure que ja et queda una menys per fer.

Encarava les primeres dues maratons de l'any (Gran Canària i Sevilla) aprofitant l'inèrcia que portava del 2011 i que encara estava fresc i seguia entrenant amb continuïtat. A la 3ª, BCN, ja vaig patir però més pel ritme que vaig voler imposar que per altra cosa, va ser un suicidi en plan kamikaze que el vaig pagar car.
La 4ª , Corunya, ja vaig saber controlar i fer el que em convenia, tranquilet i a la marxeta i més tenint en compte que ja he deixat d'entrenar, em limito a correr 30'-40' 1 cop o 2 per setmana i res més.

A Empúries el plantejament va ser idèntic a la Corunya, anar al tran tran. Ho vaig cumplir fins la mitja marató, clavant el temps, 1h50m, però ai, cada marató és un món i té molts factors que influeixen: l'estat físic, el descans previ, el clima, el perfil del circuit, el nombre de corredors que disputen la marató, l'ambient als carrers, la mateixa motivació, ...

                                                              
En aquesta la calor va influïr molt per tal de no poder millorar a la 2ª mitja, afegint-li a més a més el cansament acumulat que ja es comença a notar, cansament a nivell físic i sobretot mental. Això de les maratons és un desgast que et va minvant mica en mica.

Tornem a la marató, que em desvio. La 2ª mitja doncs no la vaig poder fer més ràpid, entre la solitud, la calor i la por que tenia a que ho pugués pagar, vaig anar fent i realment el patiment i les ganes d'acabar només van arribar quan quedaven 3-4 kms. Però és el de sempre, ho veia fet i ja per molt que baixés el ritme sabia que l'acabaria. Així que nova marató a la butxaca, aquesta en 3 hores 43 minuts 37 segons i lògicament, cansat, jeje. Però res fora de lo normal. Això ´si, una mica destemplat en acabar, mig marejat, amb malestar general. Però el dinar posterior ho va arreglar tot.


L'endemà dilluns ja vaig tornar a fer 30' de recuperació per camins amb la Maria. Les cames responien bé i no tenia seqüeles i qui millor que ella per aconsellar-me el que havia de fer.

I ahir, aprofitant que per Sant Jordi la Maria em va regalar un llibre de 30 excursions a fer per tot Caltalunya, vam decidir fer-ne una, la 1ª de les 30. La veritat és que de vegades anem molt lluny, fora de les nostres contrades desconeixent realment el que ens envolta i el que tenim ben a prop. Així que aquest llibre ens ajudarà a conèixer molt més la nostra terra.

Vam anar vora Reus, a un poblet anomenat Vilaplana. Desde d'allà vam començar la nostra ruta a peu passant per diverses fonts, arribant al refugi de la Mussara i al cim de les Airasses, rodejats de runes i un monolit en memòria de Josep Iglésies, reusenc il.lustre, a mes d'escritor i geògraf. La visió des d'aquesta talaia era meravellosa ( i més amb el temps que feia ahir). Un gran lloc que m'alegro d'haver conegut.

Cim de les Airasses

Van sortir uns 15kms de ruta, amb uns +800 metres de desnivell positiu en total.

El que queda per davant ...
Diumenge farem els 7 Cims. Objectiu? Completar els 58kms junt amb la Maria i mirar de fer-ho entre 8 i 9 hores si és possible. I sino es pot, doncs res, a disfrutar-los igualment, que el paisatge s'ho val.

I el dia 12 Marató a Blaye, prop de Burdeus. La 6ª del Repte.
Si passo aquests dos examens se'ns dubte que ja ho miraré tot d'una altra manera.

Salut!