Seguidors

dimecres, 24 d’octubre de 2012

La 10ª, Mediterrani. Això ja fa baixada!

Una nova marató completada: la del Mediterrani. La desena ja és un fet i sincerament crec que el pitjor del Repte 12 mesos 12 maratons ja ha passat. 
En aquesta entrada volia més reflexionar sobre tot el fet de portar ja 10 maratons que no pas explaiar-me molt sobre el desenvolupament de la 10ª.

Fa 2 anys vaig fer una de les meves primeres mitges maratons , estava preparant la 1ª Marató, Castelló, i sabeu quina mitja era? Doncs la del Mediterrani i precisament recordo que veient els pocs atrevits maratonians i el circuit en sí, em vaig dir que aquesta marató havia de ser horrible de fer.
Però clar, el Repte que porto entre mans contemplava per força correr-la, no hi havia massa on rascar a l'octubre i més encara si era al costat de casa.


Després del bon regust obtingut a Saragossa encarava aquesta desena cita maratoniana molt més animat i convençut, les sensacions van ser molt bones a terres "mañes" i mica en mica em vaig notant millor a nivell físic.O almenys això vull pensar ...


Sobre la marató de diumenge, doncs seré breu. La 1ª Mitja la vaig passar sense problemes tot i que em notava que no anava massa fi, les cames pesaven una mica més del compte. Això mateix li vaig comentar al Xavier i ell em va venir a dir que més o menys anava igual. 1h44 llargs el pas de la Mitja, la qual la vam fer quasi sempre amb la llebre de la 1h45 de la Mitja Marató i amb la companyia de la Maria en alguns moments, ja que aprofitava algun tram per córrer junt a nosaltres.
La veritat és que vam fer un pas molt ràpid pel que estem acostumats últimament, però mai saps què és bo i què no, va anar així. Cada marató és una història diferent.

A partir de la 2ª Mitja començava la solitud del maratonià. Aquestes maratons on amb prou feina som 250 corredors són una mica tristotes. Sort que en alguns trams em seguia acompanyant la Maria, perquè semblava que estiguessim en aquestes autopistes buïdes que et pots trobar arreu d'Espanya. 
 

Vaig seguir rodant sobre 5' el km fins al 32, però allà vaig començar a flaquejar. Sort que la companyia de la Maria en aquests kms més durs, sempre ajuda tenir algú al costat i s'agraeix. Ella al costat animant, tot i que un la veritat sigui dita, està posat en el seu món, el seu patiment, i poc pot expressaren aquests moments, només es pensa en anar avançant metres i acabar quan abans millor.
M'havia d'aferrar on fos. Passaven els kms i una part de mi m'anava dient que em posés a caminar i l'altra just el contrari, que seguís, que tot això era terreny i temps que guanyava. El mateix em deia la Maria, no paris va, vinga.
Bufff, però com es pateix eh? I així van anar passant els kms sense parar fins que els darrers 3 ja van ser se'ns dubte els més durs. L'entrada al canal olímpic i haver de fer tota la volta sencera era una punyalada, crec que de carrer va ser el tram més dur. I si vas rebentat doncs encara més.
Tenia el Xavi per davant , a pocs metres, però uns metres que a aquestes velocitats eren un món. Vaig veure que es parava i es posava a caminar. No tenia ni esma per agafar-lo, però per lent que anés, sabia que tard o d'hora em posaria a la seva alçada. Ell em va veure i es va esperar a que em posés a la seva alçada per tornar a arrencar els dos plegats. Anàvem ben torrats, férem l'últim km plegats i creuarem la meta en 3h34m43s.
Vaig clavar el temps de Saragossa però les sensacions van ser de desgast total, res a veure. Físicament tocat, amb alguna pujada de bessó només finalitzar i una mica cruixit dels adductors. Però vaja, res extra, res que no sigui conseqüència d'un dur esforç com aquest.
La 10ª era un fet, el Repte ja es veia més proper.

Enrera he deixat Gran Canària, Sevilla, Barcelona, Coruña, Empúries, Blaye, Bilbao, Rio Boedo, Saragossa i Mediterrani. 10 maratons en 10 mesos. Moltes vivències viscudes, anècdotes, altibaixos, ... Una experiència brutal, ara bé, no la recomano a ningú. És dur, moltíssim. No se m'hagués passat mai pel cap fer una bajanada d'aquestes i més amb el poc temps que porto corrent, però les coses han anat així i de 2012 només n'hi haurà un a la vida.
No em puc queixar, les lesions m'han respectat, no he patit cap malaltia que m'impedís córrer una marató, vaja, que tot ha anat rodat. Patiment molt,en alguna marató massa i tot, sobretot en les de més calor com van ser a Empúries, Blaye i Rio Boedo. Però em sento orgullós, primer perquè aquest repte me l'he currat a base de bé i segon perquè m'he demostrat que moltes vegades s'ha de patir i mossegar les dents per aconseguir un objectiu, res és fàcil en aquesta vida i res es regala i avui en dia menys. Que aquest Repte era una bogeria? Cert, no ho negaré, almenys a mi m'ho sembla, però ha servit també per buscar-se un bon alicient per aquest 2012.
No en vull presumir ni res per l'estil, tothom qui em coneix sap que no alardejo i que sóc mol modest, no busco la èpica ni res que si pugui assemblar, al contrari. 
Ja quasi parlo com si ho hagués aconseguit, és veritat, però és que ja, passi el que passi, em sentiré satisfet. Per davant només queden dues maratons i són precisament les que em fan especial il.lusió.
La 11ª a València perquè la correré junt al meu tiet Salvador,un exemple de que mai es tard per posar-se a fer esport. Serà la 1ª marató que fem junts i poder-la fer a casa seva serà especial. Ni ritmes ni històries, anirem a disfrutar-la i a gaudir-la força.
La 12ª, Castellón, serà el final d'un cicle, just on em vaig batejar com a maratonià. Era el 2010 i m'estrenava en això de les maratons. D'aqui poc hi espero arribar amb 15 maratons a les esquenes, 11 al 2012. La motivació podrà amb tot, segur, i no hi haurà cansament que valgui. Serà la culminació d'aquest Repte: 2012 12 mesos 12 maratons.

2 comentaris:

forest ha dit...

Me quito el sombrero tio.Muy bien,lo tienes echo.Saludos.

Yves Gerbeau ha dit...

ets un crack!!!! ara et queda acabar-ho gaudint!"!!!!