Seguidors

diumenge, 17 d’abril del 2011

Marató de muntanya 3 valls

Sabia d'ella però no tenia planejat fer-la. És una marató de muntanya gratuïta, d'autosuficiència i sense estar senyalitzada i això d'anar amb mapes i mirar-los cada 2x3 em feia molt de respecte. Per això no la vaig contemplar.
Però el Rafa Molina (Maier) em va dir que l'aniria a fer i ja em va deixar amb el dubte, fins que em deixo enganyar i m'inscric, apa, a fer un bon entreno penso. Volia anar a fer una sortideta per coneixer el Montmell de cara als 7 cims, però mirat d'altra banda, faria 42 kms per muntanya i seguiria fent algo de volum. Així doncs, el divendres em poso a imprimir els mapes i a marcar referències de cara a la cursa. Ja hi som.

Amb en Maier

Arribo a Torrelavit al voltant de les 7 i 10 del matí, el Rafa ja està allà, puntualitat absoluta.
Pel que vaig veient, hi ha molt poca gent però de molt de nivell, la majoria ja la van fer l'any passat i vulguis o no ja es coneixen bastant el recorregut. Uns 40 corredors estavem a punt per sortir, igual que a la marató de Barcelona :-).
Només sortir ja veiem que aquí van a saco. Potser es queden 5-6 persones al darrera nostre i en 2 kms ja veiem que anem sols. Només teníem un corredor de blau a uns 100 metres, un de patidors.net, del grup dels organitzadors i pensem que l'hem d'anar mantenint a la vista perquè ens pot ajudar a marcar el camí. Anem a la marxeta, trot suau de bon inici.
En 3kms ja veiem que si n'hem de fer 42 i mirant d'interpretar el mapa, això pot ser un caos. Veiem que el corredor de blau no porta mapa però sí que fa uns gestos de tant en tant, com si es traiés alguna cosa i la consultés bastant sovint. Era un GPS, portava la ruta marcada, així que decidim acostar-nos a ell i fer la ruta junt amb ell, gràcies Ricard.
La 1a fita era al km.9. Durant el recorregut hi havien 4 fites i elles contenien un codi i una pregunta enigma, que si la responies bé, a l'arribada et bonificava temps. A cada fita també hi havien unes garrafes d'aigua pels corredors.
Arribem doncs en 53', fins ara un terreny trenca-cames constant sense cap metre pla, puja baixa per bons caminets.

Amb el Ricard de www.patidors.net

Ens encarem cap a la 2a fita situada a Sant Quintí de Mediona, al km.17. La cosa va picant amunt, suau però constant, bones sensacions i anem fent a la marxeta, quasi sempre corrent excepte quan venia alguna pujada dura. El dia acompanyava, no feia massa calor i això s'agraiex! (quina diferència de temperatura fa una setmana a la Talaia). A la 1h45' arribem doncs a la fita 2, just al peu de començar la pujada a Clivilleres.

La resposta al enigma és abductor.

La pujada a Clivilleres és per bon camí i són uns 4 kms de desnivell constant, tot i això es pot anar caminant a bon ritme fins a dalt de tot i inclús et trobes algun petit "descansillu" per trotar de nou. Res a veure amb la Talaia, on per avançar uns metres paties un tou.
Clivilleres arriba fins al 750 metres d'alçada. Aquí mentre anem pujant aprofito per menjar una barreta energètica per tal d'omplir una mica el dipòsit. Entre les moltes coses que em queden per aprendre, una d'elles és saber quan menjar i què és lo que em convé.













Pujant Clivilleres

Coronem Clivilleres aproximadament al km.21 i comencem la baixada que ens portarà fins St.Joan de Mediona.Per cert, magnífiques vistes des de dalt de tot, quina sensació de tranquilitat i bonança, res a veure amb el dia a dia laboral de cada un de nosaltres.
El descens és pronunciat, amb trams molt tècnics i d'altres on és simplement deixar-se anar.

Tram de baixada de Clivilleres

Arribem a Mediona, trobem la 3a fita, aproximadament al km.25 i portem unes 3h en ruta. Aquí em menjo un donut que portava i carrego aigua que trobem a la fita. El Ricard ens comenta que ara el terreny ja és de baixada però que de tant en tant ens anirem trobant pujadetes que aniran picant. I així és, les cames comencen a notar els kms fets i vulguis o no això es nota. Vaig fent bastant bé, amb petites molèsties a un bessó i un isquio, però res fora de lo previsible.
A Sant Pere de Riudebitlles es trobava la fita 4, al km.39. Hi arribem en 5 hores exactes. Això està quasi fet. Una mica de tram asfaltat i tornarem a ser al punt de partida de Torrelavit.
Ho aconseguim en unes 5 hores 22 minuts aproximadament.

En resum, molt bona experiència, agraïr sobretot l'ajuda del Ricard i al Maier per haver-me enganyat en aquesta nova experiència. Amb 50 tacos i en la forma que es troba, impressionant.
Marató molt casolana però que val la pena per fer un bon entreno i sumar kms de cara als 7 cims.
Us deixo aquí l'enllaç dels patidors : http://www.patidors.net/mm3valls/

Tanco la setmana amb 63 kms, concentrats la majoria a la Marató. Per temes de feina no puc rodar massa entre setmana i ara és quan toca aprofitar més els caps de setmana. A veure si aquesta setmana puc fer un parell de bones sortides per continuar preparant amb un mínim de condicions els 7cims.

diumenge, 10 d’abril del 2011

Cursa La Talaia

Divendres vaig fer uns 15 quilòmetres per Sant Sadurní amb el Xavi Varias però no em vaig notar gens bé, cansat i sense massa motivació, a part de la calor que fotia. Tampoc estava per masses trots despres dels 50kms de diumenge passat, aixi que els 15kms van ser quasi un suplici.
I avui de nou m'he enfrascat en la Cursa de La Talaia de Vilanova, cursa que pel que deien els entesos era dureta. Jo com que sóc novell en això dels desnivells no en tenia ni idea, a mi m'ha semblat molt dura! :-)

Me l'he pres amb relativa calma, sóc conscient que desde que vaig fer la Marató de BCN he baixat molt el meu nivell d'entrenaments, així que anava amb la idea de sumar kms i desnivell sense tenir en compte el temps, bàsicament també perquè desconec el meu comportament en muntanya.


El recorregut tenia 3-4 pujades molt dures i més per un moble com jo, i això que m'he aprimat últimament... La qüestió en les pujades era no mirar cap amunt, que sino em desanimava i passar pel km 10'5, al Pic de l'àliga, lo millor possible ja que després en teoria el terreny feia baixada, però clar, de tant en tant et trobaves un "repetxillu" que t'anava castigant cada cop més.
Però estic content en general, he anat a intentar disfrutar i més o menys ho he complert. Ara bé, la calor que feia i que estem tenint aquests dies era un gran handicap en contra. Cada avituallament que em trobava a partir del km10, paradeta, veure aigua amb tranquilitat, menjar algo de fruita i apa, tornem-hi. Era bàsic hidratar-se el màxim possible.


Al final, 2 hores 30 minuts per fer uns 22'5 kms. La setmana que ve no hi ha res programat, faré alguna sortideta per Vilafranca i depèn de la calor que faci igual m'animo a fer una tiradeta llarga dissabte o diumenge. És el que té no tenir cap pla preparat. En part s'agraeix però d'altra banda també ho trobo a faltar perquè és la manera d'exigir-me.

dijous, 7 d’abril del 2011

Molins - Montserrat

Tocava matinar, ja que a les 7 es donava la sortida de la Molins-Montserrat. Uns 48 kms i un terreny per descubrir, jo que porto poc temps en això i que bàsicament l'he dedicat a l'asfalt, no sabia ben bé lo que em trobaria per davant. Era un meló per obrir.
Anava acompanyat del Jordi Agustí, que també farà els 7 cims i que alhora s'està preparant per la Zegama. La idea era caminar durant les pujades, tan fa si eren suaus com dures, i anar al trot suau durant alguns plans i sobretot en baixades.
Un cop recollida la samarreta tècnica de regal i agafats la pulsera i la tarja identificativa per cada control, és dóna la sortida. Sortim de molt endarrera i veiem com alguns ja comencen a córrer desde el tret de sortida. Com hi van alguns! Nosaltres ja teníem decidit que sortiríem caminat uns 3kms de bon principi i mica en mica aníriem augmentant la marxa. Així doncs, calma i calentant les cames i de pas conversant amb alguns marxadors.
Els primers 12kms són els més senzills, bon terreny i amb desnivell favorable. I és on ens trobem l'esmorzar en el C-3, un bon entrepà de butifarra per omplir la panxa. L'agafem i seguim la marxa tot menjant pel camí, això sí, caminant, res de córrer fins que la butifarra no estigui ben posada a l'estómac. A partir d'aquest C-3 és quan comença a fer pujada, però això sí, seguim per bons camins i es pot anar fent via.
Transcorreguda la meitat de la marxa , 24 kms, les forces estan bé i a partir d'ara ja toca anar descomptant. M'ho estic passant bé, no et trobes quasi cap metre pla i tot és pujar o baixar, res a veure amb les curses d'asfalt.
En aquesta segona part és on es concentra bàsicament la majoria del desnivell, amb un terreny ja més muntanyós, camins estrets, boscs, fortes pendents tan amunt com avall i on els kms es fan molt més llargs. Però també disfrutes molt amb uns paisatges que no veus a l'asfalt.
Arribem a un nou avituallament-punt de control, en aquest cas recordo el del 32, que és on ens dóna per mirar el perfil que quedava, sense cap dubte la part més dura. Fins al 36-37 calculem que serà pujada i pujada i que a partir d'allà tindriem baixadeta fins a Monistrol. I efectivament, kms durs els que ens esperen però anem bé, fent via.

Desnivell de la marxa

A partir del 37 anirem baixant progressivament fins a Monistrol i inclús recordo que ens equivoquem de camí, regalant uns 600 metres que a aquelles alçades comencen a fer mal. A mà esquerra vas mirant sense voler fins on has d'arribar, Montserrat, i et cagues en tot, fins allà haig de pujar? Fa molta impressió, respecte, però també molta il.lusió ja que després d'uns 43 kms estàs allà per acabar allò. Seguim trotant en els trams de baixada on el terreny ho permet, algun isquio comença a queixar-se, però res greu.
Abans d'arribar a Monistrol parem en un altre control i ja no sé ni què menjar, em foto un parell de donuts, una rajola de xocolata i unes quantes llaminadures, combinació perfecte,jeje. I a sobre em pregunten si volia un bikini, només faltava això, però refuso la invitació.
En fi, tornem a la marxa i al cap de poc entrem a Monistrol, seguim les indicacions i comencen els últims 4 kms, ale, cap a dalt. En fem 1 i arribem al darrer control abans de l'arribada, el C-09. Agafo 4 llaminadures més i fora. Vas cansat però només són 3 kms els que queden, només? Pujant com pots, quasi no avances, això es pot fer etern. Li diuen el camí dels tres quarts.

El Jordi s'ho coneix de la Matagalls i sap més o menys el que queda. Rebo un sms, no el miro i després me n'arrepentiré, segur. Així que seguim pujant, queda poc per arribar dalt i pel camí ens anem trobant molts caminadors que van en sentit contrari al nostre. Alguns ens animen, s'agraeix, la veritat, i ens diuen que ja queda molt poc. Cumplides les 7 hores em quedo sense bateria al gps, calculo que en uns 15 minuts serem dalt i queda fer un darrer esforç, estem arribant a la zona de les escales. La rematada final. Això ja és el cop final, l'últim entrebanc fins coronar Montserrat. Patint però sense aminorar la marxa ho aconseguim.
Som dalt, sí, cap als porxos i objectiu complert. Casun l'olla, als porxos no hi ha res, molta gent,sí, però i l'arribada on és? Llavors recordo que tenia un sms per llegir, penso qui pot ser i correcte, el Xavi, que ens avisava de que l'arribada estava direcció parking. Així que fem mitja volta i tornem al trot, ara sí, cap al fi del trajecte. Eren les 2 i quart de la tarda, després d'unes 7 hores i 15 minuts haviem completat la Molins-Montserrat, 48 kms que en realitat per nosaltres van ser quasi 50.

Després d'això porto tota la setmana de descans. Demà divendres faré uns kms d'activació per veure com estic i diumenge aniré a fer els 22kms de la Talaia a Vilanova. I la caloreta que va apretant...