Seguidors

dijous, 14 de novembre de 2013

Ja ho tenim a tocar

Estem a les portes de la marató de Donosti. Aquesta paraula, marató,  ens provoca un formigueig a l’estómac cada cop que hi pensem i que per moltes que n’hagis fet, la propera marató no és mai una més. 

Serà la meva 17ª en 3 anys que porto posat en aquest món, poca broma .Són moltes, cert, però el fet d’haver-ne corregut 12 el 2012 ens porta a aquesta xifra. També hi serà el meu company de les 12 maratons, el Xavier, com a entrenament per les seves 24 hores del desembre . Molta gent pensarà, una marató d’entrenament? Cert, una marató d’entrenament. I farà el debut en la distància, el Sergi, que entre bromes es va picar i va dir que la faria. Tinc curiositat per veure el seu rendiment en aquesta distància , un tio que seria sub 3 hores fàcil i que es presentarà només amb la intenció de gaudir-la i acabar-la.

 A Donosti és on tinc la meva marca personal, 3h8m8s al 2011. Aquell any recordo que arribava amb dubtes arran d’una lesió al tibial que vaig tenir a 3 setmanes vista de la marató. La vaig salvar com vaig poder, no anava gaire esperançat però ves per on va sortir tot rodó i aconseguia rebaixar la meva marca en 18 minuts. Quins records! Encara hi penso i va ser un moment màgic. Un d’aquells dies on surt tot rodat.

 La  meva intenció és tornar a intentar fer marca personal. He seguit una preparació a consciència, tot ben planificat per la meva parella, la Maria, que d’això en sap un tou. Jo sóc el que tinc més dubtes ara mateix, suposo que és una cosa que ens passa a molts els dies previs. Uns dubtes que em van arribar sobretot fa poques setmanes durant  la mitja marató de Mollerussa, on vaig fer un pet important al km.9 i ja llavors fins a meta va ser un petit calvari. Aquella mitja em va deixar una mica tocat, parlo de “coco”, i em va fer plantejar moltes coses i una d’elles va ser el renunciar a les sub 3hores.

 Sí, a principi d’any em plantejava fer un sub 3 hores. Però ara mateix seria molt arriscat per la meva part i el que tinc clar per sobre de tot és que no vull morir a l’asfalt i ser un kamikaze. Així que sortiré una mica més lent i a veure com reaccionem al pas dels kms.  Una marató és molt llarga i sempre és millor anar de menys a més que no pas el contrari. Si vas bé ja recuperaràs i sinó, doncs res, a arribar com es pugui, jeje.

Però bé, per sobre de tot, gaudir-la al màxim, perquè una marató s’ho val.

1 comentari:

Abuelo Runner ha dit...

EL ENTRENO ESTA HECHO Y REALIZADO, ESA ES LA CLAVE... PERO LA MARATON ES PUYETERA Y SI ERES MUY AMBICIOSO, SE PUEDE PAGAR Y TU LO SABES.
LO MEJOR ES SIN PRISA PERO SIN PAUSA.