Seguidors

dijous, 14 de maig de 2015

Transvulcània 2015, un grandíssima experiència



I allà érem, uns mesos després, l'Anna, el David, el Jordi i un servidor a punt de començar la Transvulcània. Quasi dels últims de la cua i pels que ens havien dit, sortint d’aquí ja et podies armar de paciència.
I així va ser, la sortida fou un caos i m'ho vaig prendre amb molta calma. Sorties desde el punt més baix de l’illa, el Faro de Fuencaliente. Corries, res, 200 metres per allà i ràpidament s’enfilava un GR de menys d'un metre d'amplada. Al inici d'aquest GR em vaig parar, obligat i no tocava més que esperar. Giro la vista endarrera i em trobava amb poc més de 100-200 corredors al darrera. Avançava molt lentament pel sender, molta gent anava per fora desesperats per avançar com fos. Va ser una cosa desesperant, però no em vaig immutar. Perdria temps aquí però sabia que això era molt llarg, i que mira, quan més endarrera, més motivació per avançar gent. Potser van ser uns 4kms que anava de caminada. Quan el terreny planejava una mica, de tant en tant m’obria al lateral i avançava una mica, però no era el millor, ja que el camí era molt pedregós i patinaves bastant fora del sender. Perquè us feu una idea, igual el primer km el vaig fer amb 20', ho desconec perquè vaig decidir no portar GPS però per allà devien anar els trets.
Bé, passats aquests 4kms, la pista s'obria una mica i podia començar a córrer amb una mica de constànciaJust abans d’arribar a los Canarios, km.6, es tornava a formar un tap en un corriol de pujada això sí. Arribava al primer control en 1h17 i quasi el 900 classificat !!! Previ a la cursa m’havia muntat un Excel amb els temps aproximats de pas i comptava passar en 1h15 per los CanariosVist tot el que havia perdut durant els 4 primers kms, encara estava on time per dir-ho d’alguna manera. Haig de dir que la previsió total de temps em sortia en 11h30m , no sé si era agosarada o no, però la tenia al cap i era una referència per distreure’s a cada control. El pas per los Canarios va ser brutal, eren les 7 i quart del matí el poble sencer estava bolcat al carrer animant a tots els participants. Un moment de pell de gallina autèntic.
A partir d'allà ja vaig poder anar bastant al meu ritme. No tenia masses referències dels meus companys, però suposava que el Jordi s’hauria espavilat al principi i estaria per davant, i que l’Anna i el David estaven un pèl per darrera. Venia la pujada fins les Deseadas, un terreny amb pedretes, pols ,però uns paisatges molt bonics. Per allà el km.10 és quan veig al Jordi i l’atrapo pujant. La veritat és que em notava super fi, portava poc, pero la sensació era molt bona.
Arribava al control del km.16, las Deseadas, posició 539 ja, i hi estic 2-3 minuts, lo just per carregar aigua, picar alguna cosa i endavant. Venia un bonic tram cap al refugi del Pilar. Podia córrer pero no ho vaig fer com aquestes curses de preparació abans de la Transvulcània, em dossifico molt més i no anava pas desbocat. Seguia avançant posicions i en un obrir i tancar d’ulls arribava al Refugio del Pilar, passant per una zona de bosc molt xula. Portava 3h47 crec(pos.479). En el planning tenia 4h 10 minuts , així que en teoria anava molt bé, sense desgastar-me i controlant molt bé la beguda, alimentació i suplementació amb sals. El meu cap barrinava les 11 hores i poc, no sé si ho puc considerar ambiciós o no, però sabia que a les cames ho tenia. Tot i notar-me perfecte, era conscient que quedava el pitjor , del km. 31 fins al Roque, km.50. Em feia més por aquest tram que la perillosa baixada de 18kms.
La veritat és que tenia el recorregut bastant estudiat i al cap. M’havia informat , havia mirat vídeos, ... Venia el tram del km.24 al km. 31, el Reventón. En principi era fàcil, corrible, el preferit dels americans segons ens havien dit al briefing. I sí, així era, pujadetes fàcils que es podien fer corrent i baixadetes per pista en les que podies expremer una mica, tot i que em vaig contenir. Seguia guanyant posicions, però ja cada cop costava més, havia trobat el meu lloc en cursa unes hores després. Em vaig trobar de el Jessed Hernandez que tornava cap al Pilar i abandonava la cursa per uns problemes al soli. Em va semblar un paio molt catxondo el dia anterior que el vam veure al briefing.

Arribava al Reventon , no tinc el temps de pas, però devia estar igual, seguint en temps de poc més de 11 hores. Aquest avituallament era clau, vaig carregar molta aigua perquè el pròxim avituallament, el Pico de la Cruz, no es trobava fins a 12,4 kms i era un tram amb força desnivell positiu, a ple sol i en una alçada que rondaria molta estona entre els 2000 i 2300 metres. Però segueixo a tope , tenia calculades unes 2 hores per aquest tram, massa agoserat veig ara, sabent el terreny que em vaig trobar.
Quan portava aproximadament una hora desde que vaig sortir del Reventón veig una cabanya/refugi plena de gent mendigant aigua. Em quedo sorprès, pensava : com que podia ser que la gent amb 4-5 kms que portàvem ja no tingui aigua? L’home del refugi estava desbordat i comentava que no tenia aigua per tot aquell regiment de gent. No sé, igual hi havia 20-30 persones demanant aigua. En fi, jo en portava encara bastanta, em vaig mullar el cap allà i vaig seguir a la meva, seguia trobant-me perfecte.
Però es fa una mica agònic aquell tros del recorregut. Jo pateixo molt amb la calor, però no tenia pas aquella sensació, ho estava portant molt bé. Van passant els quilòmetres i pels comentaris que anava sentint de la gent te'n donaves compte que alguna cosa no quadrava. Passàrem una alfombra de control de xip, devia ser l’anterior avituallament del Pico de la Nieve, que aquest any havien suprimit i ens avisen que encara queden 3-4 kms, quan fa res algú ens havia dit que en quedava 1. Allò era un continu pujar i baixar, amb bastanta pedra, i a cada turonet que coronaves no es veia cap avituallament. L’ànim anava decreixent, em quedava poqueta aigua i a sobre calenta. Començava a flaquejar, ja no era el fet de no poder beure, sino també que no em seguia prenent les sals ni menjar barreta ni res, perquè a veure qui és el valent que es menja una barreta o gel sense tenir aigua. Jo no!
Ja sense aigua vaig anar perdent posicions, em passava gent, ja fos de la ultra o de la marató i poc a poc em vaig notant un pèl més marejat. S’escapava qualsevol opció de temps que tenia pensada, en aquell punt només pensava en arribar al Pico de la Cruz, recuperar-me i acabar la Ultra. Em deia “oblida't ja de les 12 hores , recupera't i pensa en ser finisher”. Vaig estar segurament 45’ sense beure ni gota i com un oasi al desert, diviso l’avituallament a la llunyania. Arribava al Pico de la Cruz en posicio 355 , portava unes 7h 34 minuts. El primer que vaig fer és fer cua perquè em mullessin el cap, després bevia com un desesperat (error dels greus). Potser em vaig beure dos bidons de cop, o sigui 1 litre d’aigua. Craso error !!! I vaig dedicar-me a menjar síndria i meló, el que més m’entrava en aquell moment. Un cop fet això, me’n vaig a la carpa dels corredors i em vaig asseure. Pensava, recupera’t i quan estiguis bé arranca de nou, ara el primordial és sortir d’aquest petit clot, arribar al Roque i allà ho veuràs tot diferent. Total, que em vaig estar quasi 25’ allà assegut, escoltant molts comentaris de la gent sobre el que acabàvem de viure en aquell tram. Pel que vaig sentir, ja em vaig fer la idea que alguna cosa havia fallat i que allò no havien estat 12’4 kms sino molt més : 14, 15 , fins i tot 16. Ves a saber, però en aquell moment no hi volia pensar, estava tancat a la meva cursa, m’ho havia currat molt per deixar-ho córrer en aquell instant.
Eren quasi les 2 de la tarda i vaig decidir reemprendre la marxa. Caminant una mica vaig notar que cada cop m’anava trobant millor, fins al punt que em vaig tornar a trobar quasi del tot bé. No era qüestió de cames, les tenia super fresques per fer la pujada final fins al Roque de los Muchachos. Vaig fer una molt bona pujada i un va notar que allà faltaven quilòmetres, no podia ser que fes 7kms en menys d'una hora. Suposo que el que s’havia allargat per un cantó, s’hauria escurçat per l’altra, no sé, tampoc m’hi vaig parar a pensar massa. A les 14’45 era dalt , motivat, fresc i amb la moral un altre cop pels núvols. Almenys vaig pensar, el que queda ho pots fer amb 3 hores segur i baixar de les 12.  Anava el 382è classificat. Em vaig asseure 10-15' més mentre m’hidratava i menjava més fruita. De pas em treia les pedres de les bambes, , mentre mirava com tenia el dit gros del peu perquè tenia el mitjó foradat de feia estona, vaig deixar els pals a un punt de control i a les 3 en punt arrancava avall.
Sabia que el primer tram de baixada eren uns 11kms en els quals es baixaven uns 1100 metres de desnivell. Eren els més assequibles i em vaig llançar, tot i no ser de bon tros un especialista. Encara quedaven pel camí 3-4 pujadetes, però va ser increïble com em notava, no ho hagués dit mai després de com m’havia trobat feia poca estona al Pico de la Cruz. Així doncs, després d’1h 11 minuts arribava al Time, següent avituallament, havent guanyat 60 posicions i trobant-me el 322è classificat. Les 12 hores les tenia, ho sabia, quedaven 6’6 kms de baixada(els mateixos kms on dijous van fer el km vertical), els més durs, però no patia gens de quàdriceps i per poc que arribés en condicions a Tazacorte, el tram final de pla i pujada no m’hauria de suposar un drama.
Vaig seguir el mateix ritual que els últims avituallaments, hidratació, uns 10’ de cadira i quan estava per tornar a la càrrega vaig notar que em pujava tot el menjar, em vaig aixecar volant de la cadira i havia de vomitar. Ho treia tot, notava que m’havia tret un pes de sobre, un bon pes. Em trobava bé. no tenia mal de panxa, ni estava marejat ni res de res. Total, que em vaig reincorporar com si res mentre em mullava la boca i reiniciava la marxa però alerta! no anava, em notava buit, sense forces. Feia 15’ estava d’èxtasis, curiosa la cosa, no? Allà ja vaig pensar “s’han acabat les 12 hores”, però no la cursa, havia de ser finisher. Realment, com he dit abans, em trobava bé, però estava sense un gram d’energia. Quina ràbia, hi vaig començar a donar voltes , que si la deshidratació al Pico de la Cruz, que si beure massa líquid de cop, que si la fruita, ... Tampoc sabia si hi havia alguna manera d’arreglar-ho una miqueta i si pensava en menjar algun tros de barreta em feia fàstic.
Aixi que vaig caminant i quan portava poquet de baixada em passa el Jordi. Ell em diu que el segueixi, però m’era impossible, anava com una bala, jo amb prou feines caminava. Li vaig dir que havia vomitat i que anava buit, que ja arribaria tard o d’hora. Se'm va fer llarguíssim. Cap molèstia tenia, els bessons havien aguantat bé, el genoll també, m’havia trobat perfecte de cames, havia gaudit moltes hores, però ...  Em feia ràbia però ho havia d’afrontar, tocava allò, doncs ale, apetxuga i endavant. Ja sabem que les curses de llarga distància tenen això, depenen de molts factors i que quan un falla, et pot engegar a rodar el treball d’uns quants mesos.
Em vaig armar de paciència doncs, veient com tothom m’avançava, tots aquests que m’havia pulit en el primer tram de baixada, ara me la tornaven, jaja. Total, que vaig tardar 1h 20m aproximadamanet per arribar al port de Tazacorte, però ja sincerament tant m'era. Bé, barrinava almenys ser sub13, un consol menor, i ni que fos caminant d’aquella manera creia que ho tindria. Però ja us dic, no em treia la son pensar-hi massa.
Allà a Tazacorte, després d'un últim km de descens vertiginós, em vaig tornar a refrescar i beure però ja no vaig menjar res de res, no en tenia ganes. Passats uns 5’ em vaig dir “aquí ja no pintes res”,  segueix i ves fent. El tram pel torrent amb molta pedra seguia sent un via crucis, una ànima en pena semblava i encara quedava la pujada final!
I més de lo mateix, anar fent i sense un gram de força. Enfilant les dures rampes asfaltades com podia, crec que en ma vida havia tingut aquella sensació d’anar tan buit. Sents molta impotència saber que ho tenies a les cames i veure que no pots. Però com em va dir alguna dona per allà “disfrutalo porque no todo el mundo puede decir que vaya a ser finisher de esta dura prueba”. I sí, hi vaig estar pensant, tenia raó, i tant que en tenia!
Arribat a a los Llanos, quedava una immensa recta, almenys això em semblava a mi. Era impressionant veure la gent animant, a cada portal algú t’animava, els bars plens de gent i animant a tothom que passés per allà i jo que em veia mig obligat a “córrer”. Però era un drama, ràpidament parava perquè no podia. I així fins les dues últimes curves, on vaig tornar a córrer, per dir-ho d’alguna manera, per arribar en 12 hores 51 minuts, lluny de les previsions pensades, però content per haver-la acabat. 
 



 Em donaren la medalla i la samarreta de finisher i em vaig a asseure en un banc. Intentava informar a la família però cony, no hi havia cobertura, així que vaig desistir, suposo que s'enterarien per algú o altre. I en un no res, nova vomitada al canto. La segona del dia,  encara em quedava alguna cosa dins? Moment en el que em van veure els de la Creu Roja i se m’emportaren cap a les carpes que tenien instal.lades. Em trobava bé però van fer bé, com a mesura de prevenció em van prendre la pressió , temperatura i al de poc estava estirat a la camilla, entre els nombrosos ferits de guerra que hi havia, amb el suero a les venes, jaja. Podia semblar el més semblant a un hospital en el camp de batalla, feia por de veure.
Passada una hora em van deixar marxar. Ens retrobàrem els 4, havíem estat finishers, un luxe. 
Han estat uns dies genials i a sobre hem pogut finalitzar tots 4 la Transvulcània, cadascú amb les seves batalletes i anècdotes, però allà estàvem, amb la nostra samarreta i medalla de finisher. Molt grans! Transvulcània 2015!
Vull agraïr especialment l’amabilitat de tota la gent de la Creu Roja que em va atendre, tot el públic palmero que et trobaves pel recorregut animant, de la quantitat de voluntaris que se t’oferien la seva ajuda per agafar-te els bidons d’aigua i omplir-te’ls, refrescar-te, ajudar-te en el que fos... Realment va ser increïble veure com una illa sencera es volcava en una cursa com aquesta, sense ells tot això no seria possible.
I res, amb els dies , llegint articles, opinions, cròniques, ... te’n vas donant compte que vam ser uns privilegiats i que això ho hem d’assaborir. També veus la quantitat de gent que va estar pendent també de 4 penjats durant tot el dia, de si passes abans o més tard per un control per exemple ... A tots ells gràcies de tot cor.
Per la meva part, tot en ordre, dilluns vaig començar ja a posar-me les piles per tractar de seguir millorant i treure conclusions del perquè de tot plegat. Un sempre que afronta proves d’aquestes penso que ha d’estar preparat per tot i saber com superar entrebancs, si és possible, que et vas trobant pel camí. En el meu cas, segons em van explicar, era possible però la meva desconeixença em va portar a no fer res per no anar a pitjor. 
Ara venen dues setmanetes suaus per anar recuperant i després ja ens anirem posant progressivament les piles, queda molt per davant i em trobo amb moltes ganes d’afrontar-ho. 

1 comentari:

Guillem ha dit...

Molt guapa la crònica, Francesc!
Ha de ser una experiència duríssima, i el moment d'acabar-la ha de ser molt emocionant.

Jo encara no he provat el món del Trail, veurem en el futur!

Enhorabona!