Ens despertàrem, 11 de la nit. Fred, de fet ja dormia amb tot posat, i una mica de malestar en aixecar-me. No estava fi del tot, de panxa sobretot. No tenia set, i de gana, també poca. De fet tampoc ens serviren massa esmorzar aquell dia, unes galetes i un tè, cafè i poc més. A les 12 de la nit era l'hora indicada per tirar cap amunt. No les tenia totes, però bé, pensava que el que sigui serà. Em vaig prendre un ibu abans de sortir, com també havia fet la jornada anterior. Res més, anava carregat d'aigua, portava barretes, tota la medicina que ens havien recomanat, ... Abrigat amb tot a sobre, que sigui el que Déu vulgui.
En l'ascensió final els porters ja no pujaven, però sí que en vingué un junt amb els 3 guies. Mesures de prevenció pel que pugui passar durant l'ascensió final. Sempre poden fer baixar algú si el veuen molt malament, ...
La nit és freda, començàrem a enfilar cap amunt. Eren 4km fins Stella Point (5735m), però una distància que la fèiem a ritme pole pole elevat a la cinquena potència. Objectiu : arribar tots a dalt.
El pla era simple : caminar, parar un moment per hidratar-se, caminar, ... I així anar fent.
La pujada lògicament es va fer llarga, a aquells ritmes avançaves molt poc. Però em vaig anar trobant bé, tot i que no ingeria líquid ni menjava res. Cada passa feta era una menys que quedava per l'objectiu. Tants mesos pensant-hi i estava allà a poques hores d'aconseguir-ho.
No vaig patir durant tota la pujada, em va sorprendre i quan portàvem unes hores ja tenia al cap que arribaria. Ara, no podies fer el burru, a la que intentaves sortir del guió i fer unes passes més ràpides, el cor se't disparava de pulsacions. Mai havia experimentat aquestes sensacions a tanta alçada i vaig poder corroborar de pè a pa els problemes que dóna l'alçada.
Després d'unes 6-7 hores vam arribar a Stella Point , a 5735 metres d'alçada.
Stella Point |
el cràter |
Després de les pertinents fotos, emprenem el camí cap al cim. Quasi 1 hora ben bé entre la neu i el gel per aconseguir arribar-hi. Seqüeles : poques, un lleuger mal de cap, però tan lleuger que era inapreciable. Sincerament, esperava arribar-hi en pitjors condicions. I això que durant l'última ascensió quasi no vaig beure aigua ni vaig menjar res. Suposo que el fet de que ens fessin menjar i beure tant els dies previs va ser la clau.
camí de l'Uhuru Peak |
al cim amb el sr Escofet |
de baixada |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada