Seguidors

dilluns, 28 de setembre de 2009

Alguna cosa falla

Olesa 0 Amposta 1
Ahir en acabar el partit li vaig dir a un fidel seguidor del CF Olesa si em podia fer el favor de fer-me una crònia/relat del que pensa ell de tot en general. Aquí us ho deixo, no he tocat ni una coma. Inclús el titular "Alguna cosa falla" és seu.

Alguna cosa falla, o més d’una, quan la veu de la grada es deixa sentir més en fòrums i blocs més que no pas allà on hauria, és a dir, al camp. El nombre cada setmana menor d’aficionats que ens desplacem resignadament fins a Can Trias guardem silenci (ni tan sols els Green Warriors canten, i quan canten, desafinen) i ja imaginem alternatives millors per passar un diumenge a la tarda: si haguessin començat d’una punyetera vegada, podríem competir amb els jubilats per un bon lloc des d’on veure les evolucions de les obres del Municipal de Les Planes. Qualsevol cosa menys repetir la mala estona d’avui i la cara d’idiota que portes de tornada a casa.

Potser jo sóc una mica antic, però sóc partidari d’aprendre’m les alineacions de memòria, tal i com havia estat la tònica del recent trienni gloriós del CF Olesa. Aquest any, però, l’arribada de nou cares noves ha allargassat tant la plantilla que es fa gairebé impossible d’endevinar quin serà l’onze inicial blanc i verd, ja que, qui més qui menys, ha anat entrant en les rotacions de Barangé. I en un cosa cal donar la raó al míster olesà: el nivell de l’equip s’ha mantingut jugués qui jugués. Concretament, s’ha mantingut amb constància molt per sota de les expectatives. A l’arrencada prometedora a Cornellà la van seguir partits irregulars i tot i que s’intuïa un tímid procés de creixement de l’equip i afiançament a la nova categoria, era a batzegades i a un ritme insuficient per enganxar-se al tren d’una competició que no fa concessions ni espera a ningú.

El que encara em costa més d’entendre és que aquest any siguem incapaços de memoritzar ni tan sols el sistema amb què s’afronta cada nova jornada. El que a la pretemporada era un 4-4-2 va donar pas a un 4-1-4-1 en l’estrena a Tercera que s’ha mantingut, amb matisos, al llarg de cinc jornades per convertir-se avui en un estrany 5-3-2. Un 5-3-2 apuntalat amb tres centrals que, si fa o no fa, sumaven junts els mateixos anys (d’edat, perquè en experiència no hi ha color) que els dos centrals titulars de les últimes temporades. Un 5-3-2 que obligava a Daví a fer a estones de lateral i a Francis, a estones, d’interior. I obligar a Daví a recórrer vuitanta metres amunt i avall durant noranta minuts suposa que a la segona part no sigui capaç de superar ni una sola vegada el seu marcador. I convidar Francis a pujar la banda amb la pilota controlada comporta que s’absenti perillosament en fase defensiva i que la davantera rival li pugui guanyar l’esquena amb massa facilitat. Uns riscos que s’han materialitzat, precisament, en els moments decisius del partit, quan l’Olesa ja remava contra corrent.

Malgrat tot, a la primera part ha semblat que l’invent funcionava tot i que, si cal ser sincer, semblava que contra l’Amposta qualsevol cosa havia de funcionar per força: amb tot el respecte, els de l’Ebre són un equip molt justet, amb jugadors esforçats però limitats tècnicament –amb alguna excepció notable, com Gustavo, que havia de condemnar-nos amb un golàs de falta ja avançada la segona meitat-, arguments que haurien de ser del tot insuficients en una categoria on només la disciplina no et fa guanyar cap partit. Morón es feia, per fi!, l’amo del centre del camp en atac amb la complicitat d’Arjona, i amb canvis d’orientació precisos alimentava ara una banda ara l’altra, generant ocasions de perill que acabaven al centre de l’atac fruit de jugades de combinació, una cosa que no havíem pogut veure encara en el que va de temporada. Així Soler ha tingut, per dues vegades, el gol, primer al cap i després al peu a centrades d’Enric. Mentre que per l’altra banda Raúl, a cama canviada, generava una sensació de perill creixent a mesura que s’apropava al balcó de l’àrea, on es diluïa qualsevol opció de gol en prendre sempre l’opció de finalització equivocada. L’Olesa se’n podria haver anat als vestidors amb un parell de gols d’avantatge i la sensació generalitzada de camí al bar és que era una qüestió de temps que els gols arribessin i, amb ells, la primera victòria.

La mitja part, però, ha estroncat la dinàmica de tal manera que semblava que la segona part hagués començat amb trenta minuts de retard, els que ha trigat l’Amposta a recordar-nos, amb el gol de Gustavo, que allà ens s’hi estaven jugant tres punts d’or. L’Olesa no s’assemblava en gairebé res a si mateix només quinze minuts abans mentre que l’Amposta, afortunadament, no sabia què fer amb la pilota. Només Pele, discret durant la primera part, semblava mantenir les constants vitals i recuperava el seu repertori de jugades de conducció però encara no, i com es troba a faltar!, el seu olfacte de cara a gol (com ha quedat palès en un remat de cap a un parell de metres de la porteria que, incomprensiblement, s’ha estavellat contra el porter ampostí).

I aleshores sí, amb el gol de l’Amposta, feina a córrer: amb només un quart d’hora per davant, quan s’ha de tenir el cap prou fred per insistir en el joc que t’ha portat a crear més ocasions de gol en setanta cinc minuts que no pas en les cinc jornades precedents, l’Olesa ha avançat Raventós fins a l’àrea rival amb l’esperança que despengés alguna de les pilotes que plovien des de la defensa o fins i tot des de la porteria, mentre Morillo arriscava les seves vèrtebres malgastant els seus primers minuts de la temporada veient com el joc olesà el sobrevolava. Una tàctica, si se’m permet, una mica primària i, almenys avui, del tot ineficaç. No només no ha permès l’Olesa empatar (tot i el miratge d’una pilota al travesser) sinó que hauria permès l’Amposta sentenciar el partit i estalviar-se el patiment final. Les limitacions i l’ansietat dels visitants combinades amb les accions d’un Pujol que s’ha fet perdonar –tot i que no calia- les errades de Palamós ens han permès conservar una secreta esperança d’aconseguir, almenys, un altre empat. Però avui (tot i que en el balanç general del partit d’avui l’Olesa ha sigut millor que l’Amposta i hauria merescut guanyar) hagués estat un premi minso que no hagués servit més que per endarrerir una setmana més debats que a la graderia ja es començaven a mantenir en veu baixa.

Sonarà estrany, però tant de bo haguem tocat fons a la jornada sis. Perquè voldria dir que, des d’ara, només podem anar a millor. Jo no desespero i confio que algun canvi, gros o petit, doni peu a la reacció i que es desplegui tot el potencial que s’intueix en aquesta plantilla. I si no, en última instància, facin com jo: descarreguin-se aquesta actualitazació del Pro Evolution Soccer 2009 (http://catenjoc.wordpress.com/) i facin campió d’Europa el CF Olesa. Qui no es consola és perquè no vol.

Nota final: mentre escrivia això, no sabia encara que l’entrenador olesà Barangé havia presentat la dimissió. Tant de bo sigui aquest el canvi, més gros que petit, que demanava a l’últim paràgraf.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Excel·lent text... Ara a remar tots cap al mateix cantó i a confiar amb la reacció, que estic convençut que s'aconseguirà. Aquest equip en els últims 3 anys s'han guanyat la nostra confiança.
Diumenge a Balaguer s'ha de sortir a mosegar!

PD: Lloar la decisió presa per Xavi Barangé. Pocs reconeixeríen que no es troben capacitats per capgirar la situació. Altres es quedarien a la poltrona. Sort Xavi!

Anònim ha dit...

Excel·lent text... Ara a remar tots cap al mateix cantó i a confiar amb la reacció, que estic convençut que s'aconseguirà. Aquest equip en els últims 3 anys s'han guanyat la nostra confiança.
Diumenge a Balaguer s'ha de sortir a mosegar!

PD: Lloar la decisió presa per Xavi Barangé. Pocs reconeixeríen que no es troben capacitats per capgirar la situació. Altres es quedarien a la poltrona. Sort Xavi!