Seguidors

dilluns, 26 de març de 2012

La Marató no perdona. BCN 2012, 3h23m41s.

Per 1er cop vaig tastar en les meves pròpies cames el calvari de la marató. Vaig fer un pet molt d'hora, vora el km.24 i a partir d'aquí vaig viure un gran experiència de supervivència. Dic gran experiència perquè de tot se n'ha d'extreure la part positiva i quedar-se amb les coses que et poden servir per un futur. Se'ns dubte em quedo amb la meva capacitat de patiment, portant-la fins a límits que desconeixia.
En sé els motius d'aquesta rebentada i en sóc conscient, quan no vas no vas per molt que t'hi escarrassis. Anem a analitzar-ho.

Tot comença ben d'hora, diumenge a les 6'45 quedem a Sant Sadurní amb el Xavi i uns amics seus que quasi tots debuten en marató. Lògicament, els nervis de molts al debutar se'ls nota mentre que jo nervis no tinc però sí que tinc aquell "gusanillo" abans de disputar una marató. Per moltes que en porti sempre el tindré dins en els moments previs.
Tampoc les tenia totes sobre el meu rendiment, ho havia comentat amb la gent més propera, no em notava bé i no m'estranyaria gens si ho passava malament. Però bé, igualment ho volia provar, que sino ho proves mai ho sabràs pensava.

Arribem a Barcelona una hora abans, aparquem i ens dirigim cap a la zona de sortida. Quin goig que fa, quin ambientàs! Realment és espectacular viure tot el previ, la preparació de cada atleta i fer-la petar per últim cop mentre ens fem unes fotos per gentilesa de ma germana l'Anna que ve carregada de moral junt amb la meva mare. Les dues em faran un seguiment en molts punts de la marató. Moltes gràcies!!!

A les 8 ens anem dirigint el Xavi i jo cap al calaix vermell de sortida i hi entrem aproximadament uns 15 minuts abans de la sortida. Ja no podem ni calentar, està molt ple de gent i aguantem allà esperant el compte enrera perquè comenci tot. Ens desitgem sort i cadascú a la seva, el Xavi vol baixar de 3h20 mentre que jo volia acostar-me a les 3h8m que tinc de marca i si pot ser batre-la. Vaia ilús!

La sortida és espectacular, se'm fot la pell de gallina! Són moments molt emotius de viure, per l'ambient de la gent, dels atletes, la música, ... Arranquem.

Tot i la gentada, ràpidament agafo ritme i em poso en 4'25'', el ritme que volia portar. Bé, moure'm entre 4'20'' i 4'25'' bàsicament i anar fent. Era un ritme que a priori hauria de ser còmode per mi. Pensava que si al novembre a Donosti l'havia feta a 4'28'' sense voler, un 4'25'' no hauria de ser problema.

Els 1ers kms no tenen massa història, cumpleixo el que tenia previst tot i que no tinc masses bones sensacions. Els 1ers kms pugen una mica però ràpidament tornem a baixar, passant pel Camp Nou com a punt més emblemàtic d'aquest tram. No ho recordo tot però diria que les dues Anna's em veuen passar pel km.7. Fot una il.lusió tremenda, de fet m'aniran seguint en molts punts del circuit. Disfruten com el que més i animant a la resta de corredors que passen.

Els 10kms primers passen ràpid, en 43'47'' i serà cap al tram de Gran Via i la posterior pujada per Pg. de Gràcia que ja noto que no vaig del tot fi. Pujant Pg. de Gràcia veig a Ricardo Abad i li pregunto quantes maratons porta seguides. Sabia que estava per l'ordre de 500. Aquesta era la 542!!! Tela, qui el va parir! Li desitjo molta sort, s'ha d'estar ben sonat per fer 542 maratons seguides, voler arribar a les 1000 i tot això sense deixar de fer torns a la feina, ja sigui de dia o de nit.

Em costa seguir mantenint el ritme que portava i ja intueixo que tard o d'hora alguna cosa passarà. Del km.15 al 21 és una fase on vaig veient que algo falla, les sensacions que venia arrastrant fa poques setmanes m'estan tornant a venir, noto que la força a les cames no és la mateix que tenia fa temps enrera. Potser el ritme de marató és més agoserat del que em correspondria ara mateix, correcte, però és que només portava uns 16kms, massa d'hora per no trobar-me bé.

Passo la mitja en 1h33m15s però el què deia, no giro rodó. Cada cop em costa més, em noto més i més cansat fins que arriba el moment en que dic adéu, m'acomiado de la marató, vora el km.24, camí de Rambla Prim. Allà comença una nova cursa, una marató de resistència, patiment, 18kms on sé que hauré de patir i molt per arribar. Em mentalitzo i em preparo, serà una nova experiència mai viscuda patir desde tan d'hora. Em farà més fort? Suposo que sí, que de tot se n'aprèn.

Sembla mentida el defalliment com va augmentant, cada km més i més lent. El tram de pujar Diagonal fins a la torre Àgbar i baixar de nou fins al Forum és només el principi de la penitència, només em faltava portar la creu a l'esquena. Ja estic rodant vora els 4'45 el km i torno a rebre els ànims de les Anna's. Ja els hi dic que tranquiles, que arribaré tard però arribaré. Sé que patiré molt per acabar però que tard o d'hora ho faré, alguna avantatge té portar ja 7 maratons i coneixe's una miqueta més en aquesta distància. Així doncs, arribo al Forum i en ritmes de 5' el km.

Són moments durs, veure que no tires per molt que ho intentis. En aquells moments et passen moltes coses pel cap, una d'elles abandonar i deixar-ho estar. Potser en altres condicions ho hagués fet, quin sentit tenia tot allò? Què hi feia jo allà al mig? Però immediataent penso què collons, això és BCN, tens un repte per davant de 12 maratons, estàs tenint un mal dia i has de mossegar les dents i patir. Així que continuo la processó.

Ara ve encarar el tram pel Litoral. Aquesta vegada m'escombraran a mi, és el que té la marató. No perdona. El meu cap torna a barrinar "Pels meus collons que no paro, ni un metre caminant penso fer". És el repte que em marco ara, no vull fer ni un metre caminant i no serà perquè no en tingui ganes eh? Però no sé, per mi caminar en una marató és com veure'm vençut, rendir-me i no volia que això passés. M'havien fotut l'estocada ben d'hora però no volia que em rematessin. Semblarà una tonteria, però ni parar ni caminar passen pel meu cap quan faig una marató d'asfalt. Segurament algun dia serà inevitable fer-ho però no volia precisament ahir, no estava disposat a rendir-me.

De tot se n'aprèn i ara estic vivint una nova faceta mai viscuda fins ara. M'avança gent i gent, sembla mentida quan últimament acostumava a ser al revés. El tram del Litoral doncs això, un suplici, cada cop més i més lent. No sé ni què beure, ni què menjar, si agafar o no una esponja per refrescar-me una mica, ... Sento crits d'ànim de la gent que em crida pel nom però no estic per res, només penso en anar descomptant cada metre com sigui. Cada km és una odissea, un mini calvari, però allà estem, passant-los a poc a poc.

Sobre el 36 ja hem vorejat el Parc de la Ciutadella i estic disposat a passar per sota del Arc del Triomf quan noto la 1ª punxada sota un bessó. El que faltava! Sembla només un avís, però ves amb compte que això es pot reproduïr. Ja estic rodejant els 6' per km i encara en queden 6 per fer !!! La gentada és impressionant i passes per allà tiesu però aquells crits et rebifen una mica mentre la teva processó personal va per dins.
Penso, va, ara arriba a Plaça Catalunya i vindrà una mica de baixadeta, però si haig de dir la veritat ja no diferenciava la pujada de la baixada, tot era igual de dur per mi en aquell moment. Pel Portal de l'Àngel tot vallat i ple de gent, pell de gallina de nou.

km.38, som a la Catedral, lloc on torno a agafar aigua però ja no sé perquè, si per beure-la, mullar-me les llavis, el cos, jo què sé! I vinga, a seguir que "només" queden 4kms, que al ritme que anava eren uns 24' !!! Com m'havia de veure, enfonsada de les grans però alla aguantant, sense caminar i 2ª punxada a la cama que em ve. Després en vindrà una altra però ja no recordo ni quan va ser.
Fins a Colom nou mini calvari, més de 12' per fer 2kms però ja no ve d'aquí. Tant m'és el crono, tot m'importa ben poc, només arribar i acabar la 3ª marató d'aquest repte que ara veig que serà molt difícil d'aconseguir. Quan les coses van malament és quan més mèrit li dónes si al final ho acabes aconseguint.

Torno a la processó, queda pujar tot el Paral.lel. Un 2000 sento d'algú que diu, jaja. Sí, sí, un 2000 etern penso jo, tot recte i amb lleugera ascensió, veus que allò no s'acaba i que anant fregit com vas , bufff!!!! Però penso, sí he patit fins aquí, ara m'haig d'aferrar al que sigui. I així faig, 2kms pel Paral.lel sobre 5'55'' i conforme vaig arribant a Pl. Espanya és gratificant veure les riuades de gent que hi ha. Espectacular!
Un cop dalt Pl. Espanya m'emociono, no sé perquè, suposo que pel que he patit, per ser un privilegiat de poder viure aquell moment, per mirar endavant i veure la meta a 200 metres i pensar "Una nova marató, aquesta molt diferent, però més treballada i patida que mai". I sí, tinc raó, li dóno més valor a aquesta, patint lo que he patit i sense posar-me a caminar que a moltes d'altres que he arribat a meta sense patiment i amb total indiferència.

Acabo amb 3h23m41s, lluny del que em podia haver marcat, però content per la 3ª marató de l'any i la 7ª en tota la meva carrera en aquest món de l'atletisme popular. 1h33m en la 1ªmitja i 1h50m en la 2ª, evidència total de la rebentada que vaig patir. La marató repeteixo, sino vas bé no perdona. Ja pots buscar escuses com fan molts de si l'esmorzar, el clima, el canvi horari, el canvi de recorregut, que si era més llarga, ... Escuses, si vas bé res és obstacle; sino tires, no tires i punt.

En acabar recullo la medalla de finisher i camino, força bé per cert, fins on havíem quedat amb les Anna's per comentar com havia anat el tema. Han disfrutat amb tot aquell espectacle, veient passar els corredors per qualsevol punt del circuit, en definitiva, vivint la marató. Voldria agraïr-los desde aquí les mostres de suport i d'ànims que em van donar durant tot el recorregut. Si ja deia que s'agraeix molt qualsevol crit d'ànim, imagineu-vos quan vas tocat del tot, i són dues persones tan properes les que te'ls proporcionen. T'omplen i molt. Sempre n'estaré molt agraït!!! Moltíssimes gràcies a les dues.

Més tard amb el Xavi comentem també la jugada. Ell també ha passat una mala estona, sense romb, motivació i optant per deixar-se anar mentre passaven els kms. Suposo que més o menys hem acusat el mateix.
Les causes d'aquest defalliment les tinc clares i les conec. Sé perfectament que els kms acumulats passen factura, ho veig ara i ho sabia abans de correr la marató de BCN. Per això vaig renunciar a les sub 3hores i vaig plantejar una cursa més conservadora, sobre 3h6m, però ni així. A les dues últimes mitges de Calella i Cambrils ja vaig dir en les cròniques que no em veia bé i ahir es va confirmar. Estava amb la reserva encesa de fa temps i per ser BCN em vaig encegar una mica. Ara, no m'arrepenteixo d'haver-ho intentat, gens ni mica. I no estic ni decepcionat ni res, ans al contrari. L'experiència d'ahir em servirà de molt i em farà més fort encara.
D'altra banda també portava dies notant que no tenia la motivació necessària per sortir a córrer i això es palpa a les curses. A Gran Canària i Sevilla encarava una marató amb la convicció que 42kms no eren per tant, ahir no tenia aquesta sensació, com tampoc la vaig tenir a les mitges de Calella i Cambrils.

Per això ara desconectaré un temps de córrer, és una obligació que tinc. Avui em trobo bé de cames, no tinc gens d'agulletes i dedueixo doncs que és simplement el que deia, que vaig buit, sense gasolina. Deixaré el córrer unes dues setmanes i em dedicaré a descansar, sortir algun dia amb bici amb els amics i deixar les bambes aparcades un bon temps, per després treure-hi la pols si fa falta i tornar amb més ganes, notar de nou les ganes de córrer que últimament havia perdut. Necessito parar, ja ho necessitava feia uns dies i ara encara més. El repte de les 12 maratons segueix allà, serà dur però ilusionant, on tenim uns mesos complicats amb bastantes maratons en poc temps i s'ha d'estar el més fresc possible de cames i de "coco".

Salut!

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Ànims Francesc!, el més important és que la vas acabar, i com tu dius, de tot se n'apren. Descansa i carrega les pil·les, i molta sort per la propera!!.

Guillem ha dit...

Com bé dius, de tot se n'apren. I de la manera en què has patit 18 Km i ho has superat, té molt mèrit.
Jo les dos primeres que vaig fer vaig patir dos calvaris perquè no anava ben preparat, i parts de la teva crònica em recorden sensacions que vaig tenir. Això sí, a mí sí que se'm van pujar els bessons i vaig haver de caminar. Tant de bò com vols no hagis de caminar mai!

T'has marcat un repte molt dur aquest any, i hi havies afegit unaltre repte que també era dur. Potser com dius són massa quilòmetres acumulats, i potser també massa curses (mitges, muntanya...), que desgasten física, però també psicològicament...

De totes maneres, segur que el descans et vendrà bé, i pensa 2 coses.
Que s'han de tenir ben posats per acabar quan ja has petat al Km24. Però sobretot, que el teu repte segueix ben viu!!

Ja en portes 3!!

Yves Gerbeau ha dit...

Esperem no tinguis cames de "coco"!!!! hahaha.
Gran marató, Fos, segur que d'aquesta en treus molt més profit que de les altres...