Un estiu on tot i que no deixat de córrer, sí que la càrrega ha estat menor i ho he basat més en fer una mica de bicicleta i sobretot als trekkings.
Al juliol vaig passar una setmana als Dolomites, per la zona de Cortina d'Ampezzo, Senzillament espectacular, allò no t'ho acabes i sens dubte que algun dia repetiré. Va ser una setmana de trekkings, fer una mitja d'uns 25km diaris i uns 1500-2000 positius.
A mitjans d'Agost vaig participar a la cursa de 53km de la Naut Aran. Va ser un dia molt calurós que em va afectar moltíssim. Ja al km.20 tenia mala sensació i no m'entrava res de menjar i beure. Al llarg dels km, aquesta sensació va anar creixent i vaig arribar caminant com vaig poder. Regust agredolç a una cursa i un recorregut molt bonic, i tot i ser una cursa amb molta poca participació, la recomano 100%.
Després d'això, canvi d'aires. Directe cap a Irun i d'allà a començar el Camino de Santiago, per la ruta del Camino del Norte. Van ser uns 10 dies caminant fins a Santander, de 25 fins a 46km diaris segons l'etapa. Fet això, ja em falta menys per completar sencer el Camino del Norte, ja que durant el 2010 vaig fer el tram Soto de Luiña-Santiago. Ara mateix doncs, em deuen quedar uns 250km per completar-lo.
Tornat de Santander, uns dies per recuperar i a passar 5 dies pel Pirineu Aragonès, una altra zona que volia conèixer. Amb el camp base a Torla, vaig fer uns dies fent rutes interessants, culminades amb un parell de 3000 mils com son el Monte Perdido i el Taillon.
I fa res ho vaig culminar fent la Marató de Matxicots, 48km i 4200+, lo més bèstia que he fet mai. Un recorregut molt exigent, alhora que espectacular, on no es dóna un mínim moment de tranquilitat. Pujades i baixades verticals per prats i tarteres, escassos metres de pista, i pedra i més pedra. No són les curses que més m'agraden, ja que penalitzo molt amb les baixades tècniques, però reconec que la Matxicots era una assignatura pendent i tenia ganes de coneixer-la. Lògicament, també la recomano 100%, una festa i una organització volcada amb els corredors, per no parlar dels voluntaris, de 10.
I aquí estic, a les portes novament de la UltraPirineu, on hi torno després d'haver-la corregut al 2015, quan eren 110km en comptes dels 94 actuals. No arribo tan preparat com fa 4 anys, però tampoc estic malament. Llavors tenia entrenador, aquest any he decidit anar pel meu aire.Llavors seguia un règim alimentici més estricte, aquest cop no tant. Però la idea és la mateixa, gaudir-la fins on es pugui i quan arribin aquells moments crítics, intentar superar-los com sigui. Només em preocupa el tema hidratació en cursa, no tenir problemes estomacals, i que no faci molta calor; per la resta, sé que per cames l'acabaria de sobres. Em conec el recorregut de pe a pa, m'agrada i és una de les zones on més hores gasto entrenant.
Us explico a la tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada