Marató Rio Boedo, la 8ª del 2012

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Som a Palència, a una hora en cotxe de Báscones de Ojeda, lloc on correrm la 8ª marató del repte.

Fa molta mandra, la nit va ser dura, feia calor, molta calor i tot que vaig dormir, no va poder ser del tirón.

Toca esmorzar, com sempre opto pel pastís de carbohidrats tot i que últimament ja li estic agafant mania, no me'l menjo a gust, de fet ni me l'acabo. I afegeixo un iogurt, un cafè i agafem el cotxe camí de Báscones, 1 hora de camí ens espera.

Arribem dels primers, aparquem a 100 metres de l'arribada i preparem tot el que necessitarem per la marató. Fa rasqueta, són les 7.15,però no ens deixem enganyar, la calor apretarà seguríssim. Ja ens han avisat.  La recollida de dorsal és molt ràpida, tot és molt familiar i proper i això agrada al corredor. Molts repetim marató, el Xavier, el Jordi i jo ja la vam fer l'any passat. També hi ha gent nova que comenta que n'havien sentit parlar i la volien provar. Potser som uns 60, 70, no ho sé exactament.

El que si sé és que allà som un número reduït de malalts, una mica masoques tots plegats. Però vam engegar un repte el Xavi i jo fa 8 mesos i per tirar-lo endavant el següent mini repte era aquesta marató.

Es dóna la sortida amb 5 minuts de retràs.No tinc cap tàctica en ment, no sé com em trobaré, ni com reaccionaré a partir de les 2 hores, punt on penso que puc començar a patir ja sigui per cames,

calor, ... Suposo que la inactivitat i tot plegat em passarà factura.

Ràpidament ens quedem en terra de ningú el Xavi i jo. Tenim a la vista un grupet de 7 persones i ens marquem com a objectiu agafar-los i quedar-nos-hi. Amb poc temps hi enllacem, hi farem estada, tot i que anaven a 5' el km i per mi això a aquestes alçades segurament era massa.

Ben pensat però, millor anar a un ritme més rapidet que el desitjat però acompanyat que no anar més lent i en solitari per aquelles llargues i solitàries rectes.

La marató consta de 3 voltes. Una de 12 kms i dues de 15. Completem la 1ª volta i em trobo bé, m'ha passat rapidet, hem tardat poc més d'una hora. La calor encara no apreta de debò i encara es fa "agradable" el córrer.

La 2ª volta l'encaro confiat. Em ve algun problema gàstric, em despenjo voluntàriament un momentet del grup però ràpidament hi torno a enllaçar. Recordo també que en un avituallament haig de parar i fer marxa enrera perquè se'm cau una pastilla de glucosa, però sense patir massa em reintegro al grup. Passem la mitja en 1h47m aproximadament i de moment em sento bé, tot i que com deia, he passat una estona fotut de la panxa.

No serà fins arribar de nou a Báscones, km.27, quan la cosa se'm complicarà una mica. A aquestes alçades quedem pocs al grup, jo ja puc dir que estic intentant aguantar el ritme de l'Eva Esnaola, ultrafondista veterana que té un ampli curriculum en proves de llargues distàncies. Em comença a passar pel cap que aquesta última volta es pot fer molt i molt llarga.

Al km.30 el Xavi fa un petit canvi de ritme mentre jo segueixo al grupet. No sé, tinc la sensació que tard o d'hora em deixaré anar. Mentalment em noto fluix, crec que no tinc la fortalesa com per aguantar una marató com he fet quasi sempre. De cames vaig millor que en anteriors maratons, però el cap crec que em falla. I si el cap em diu això ...

La qüestió és que al 31 em deixo anar del grup i decideixo fer els 11kms en solitari. He intentat aguantar al màxim al grup, però arriba el moment que dic prou. Ja sé que acabaré la marató i no tinc més especial motivació que això, acabar-la i punt. Tot i així, encara avanço un parell de corredors que van amb la gasolina super justa. No em noto tan petat com a França o Bilbao, però la calor, les llargues i solitàries rectes i perquè no, aquestafortalesa mental de què parlo em van minvant la moral poc a poc.

M'animo jo mateix "vinga va 4 minutets més i pares". Quan passaven aquests 4 minutets, me'n proposava 4 més, fins arribar al punt que definitivament aquesta tàctica no va fer efecte. Sabia que si parava era el pitjor que em podia passar, perquè llavors la marató es faria encara més llarga. Però tu, és el que hi ha em vaig dir. Havia aguantat 3h16m, em devien quedar 3-4 kms imagino. Se m'havia fet malbé aquell mateix matí el GPS

i no tenia idea dels kms exactes que quedaven.

Em poso a caminar una estoneta, en solitari com és lògic, fins que em decideixo a tornar a arrencar al cap d'uns minuts, moment en el qual sento una veu per darrera que em ve a dir "ahora que llego te vas?" M'atrapa un corredor i també para, petat. Comencem a xerrar mentre anem caminant. Veig que hi ha gent pitjor, segons em comenta "desde el 29 de junio que llevo 8 maratones y creo estoy sobrepasado". Jaja,

penso, doncs serà que sí, que "un poco sobrepasado sí que vas". Em distreu una mica xerrar amb ell sota aquell sol de justícia que queia. Penso, no estic tan malament no? Fer 12 maratons en un any tampoc és per tant, jajaja.

I torno a arrencar mentre ell segueix caminant darrera meu. Serà una estoneta més, potser 1 km o km i mig, ni idea, fins que torno a caminar veient el camí de pedra que em quedava per fer sota aquell sol de justícia que queia. Agafo forces i em dic "ara sí, ja fins al final". El que queda és molt poc i quan torno a trepitjar l'asfalt ja em dóno compte que allò ho tinc fet. Seran uns 300 metres per l'alquitrà i veuré l'arribada. Porto sobre unes 3h43m i ara ja només queda rematar-ho.

Arribo en 3h45 exactes, arribada sempre especial. És el que té una marató, que sempre li trobes quelcom bonic només finalitzar-la. Ja són 8, 2/3 del repte però no ho assaboreixo massa. No em noto bé de l'estómac , així que ràpidament vaig a buidar. No prou amb això, vomito al cap d'una estona.

Ara sí que ja em noto millor. Segurament la beguda calenta, la forta calor i algun líquid de més que he provat m'han deixat aquest mal regust. Tot queda aquí, ho rematem amb una remullada al riu i amb el repartiment de records per a tots els participants. La cirereta és el dinar popular totalment gratuït que es celebra, una festa

d'un poble petit, segurament el poble més petit del món que organitza una marató, però amb un cor molt gran. Repetiria l'any que ve, per tot el que rodeja aquesta marató, però no ho puc assegurar. Tinc clar que al 2013 escassejaran les maratons al meu calendari, una o dues com a molt.

Està sent un repte dur, almenys a mi m'ho sembla. Les maratons desgasten i passen factura. Blaye (6ª) i Bilbao (7ª) m'han posat al límit com mai i aquesta de Boedo, tot i no patir fins a l'extrem, era una prova de foc temible.

En l'horitzó ja tinc la 9ª, Saragossa. Serà el 30 de setembre.

Salut!

Sant tornem-hi

El temps passa volant i ens trobem a poc més d'una setmana per afrontar una de les maratons més dures a
nivell psicològic que hom es pugui trobar : la marató de Rio Boedo. Sino n'hi ha prou amb la suposada calor
que farà, córrer sol en les solitàries rectes d'aquelles contrades serà tot un repte.
L'any passat ja ho vaig tastar, potser no va ser tant dur com esperava, però que acabes patint sí, això
sí que ho puc garantitzar. Si una marató ja es pot dir que és tu sol contra tots els elements, a Rio Boedo
això es veu multiplicat , no trobes ni gent ni corredors.

Bé, la qüestió és que estem a les portes doncs de la 8ª marató, l'últim sprint que em queda i ens queda, perquè el Xavier Varias també està en el mateix vaixell que jo, completar les 12 maratons en un any, repte que ens hem marcat durant aquest 2012.
Com porto la preparació? Com ja sabeu molts, vaig acabar la 7ª a Bilbao i em trobava molt saturat. Unes anàlitíques de sang que em vaig fer posteriorment em delataven i treien a la llum que necessitava repòs i reforçar-me una mica a base de ferro i complements.
Vaig parar, sempre hi havia algun dia que sortia a córrer, però res planificat, fer una sortideta de 30, 40 o 50' minuts segons em vingués de gust i poc més. I no sempre, perquè alguna setmana me la vaig passar sense fer res, desconnexió total de córrer. Algun partidet de futbol sala s'ha fet amb els amics i poc més a destacar.

No va ser fins a mitjans de juliol quan li vaig comentar a la Maria que em posaria les piles i desde llavors puc dir que he anat complint tot el que m'ha marcat. 4 entrenos a la setmana, uns 58 kms en aquests 4 dies. Entremig també ho he completat amb una escapadeta amb el Sergi Condis per fer el cim del Carlit, cap a la Cerdanya francesa. Un 2920 metres que van servir per oxigenar-se i per veure-ho tot desde una altra perspectiva. Com relaxa la muntanya i que bé s'hi està!

He tornat a entrar a la roda d'entrenar amb certa regularitat i compromís. Al principi 50' em semblaven una cosa impossible però ara ja ho porto molt millor. Divendres passat ja vaig cubrir inclús una tirada completant una mitja marató i vaig acabar prou sencer, bones sensacions que em va donar molta moral, ho necessitava. Vaig recuperant mica en mica les ganes de cremar kms i el fet de veure que el repte de les 12 maratons està més a prop segurament m'automotivarà.

Us informaré a la tornada de la marató de Río Boedo.

PD: últimament no he comentat quasi cap blog, us he deixat una mica de banda, però haig de dir que he desconnectat molt, vaja, suposo que com quasi tots vosaltres. Ens tornarem a posar les piles en aquest aspecte també.

Salut!

Una mica de tot

Aquets dies sense maratons pel mig he aprofitat els caps de setmana per acompanyar a la Maria en varis campionatson havia d’assistir.

Aprofitant l’escusa de que té el braç trencat, m’he posat el barret de taxista i ens hem recorregut dues zones d’Espanya ben diferents, una espècie de turisme barrejat amb atletisme.

La 1ª visita va ser cap al Nord, el destí era Avilés, el campionat d’Espanya Júnior en pista. Abans però, pel camí paradeta turística fent uns pintxos a Bilbao,i pel cantàbric vistitant una zona tan bonica com Santillana del Mar, Santander i alguna caleta de la costa cantàbrica aprofitant el bon temps que feia.

Ara bé, el plat estrella va ser la visita al Parc Natural de Cabárceno, un parc naturalitzat per l'home on hi ha molta varietat d'animals que viuen en semi-llibertat, en un ambient el més natural possible i on l'únic que se'ls vigila és en el tema de l'alimentació.

Són més de 20kms de carreteres en un espai immens on vas fent parades per veure desde elefants, girafes, lleons, rinoceronts,  tigres, ossos ... Un espai impressionant. Se'ns dubte em quedo amb els osssos, els més simpàtics i graciosos de veure. 

Ja a Avilés, gran ambient a la pista i proves molt interessants de veure, amb molts atletes cremant els últims cartutxos per aconseguir la mínima pel campionat del mon júnior que es farà a Barcelona aquest mes de Juliol. Feia goig de veure.

La 2ª visita, el campionat d’Espanya cadet en pista que es feia a Castellón de la Plana. Promeses encara més joves que Deu ni do com gamben. Nanos amb un futur per davant prometedor, no tots clar, molts d'ells es perdran, però segur que algun d'aquests estarà lluitant un dia per un campionat d'Espanya absolut.

4 curses centraven l'atenció nostra. Bé, de la Maria especialment, que com a responsable de fons de la Fed.Espanyola en categoria cadet/juvenil havia de prendre nota dels 1500 obstacles masculí i femení, i dels 3000 metresmasculí i femení.

A Castelló vam aprofitar per fer una bona paella per la zona del Grao, les arrels valencianes les tinc per segons què. La paella és una cosa d'aquestes.

Són sortidetes que van bé per fer turisme i atlèticament parlant conèixer una mica més d'aquest món i de pas saber de futurs talents que de ben segur algun arribarà algun dia a l'èlit a nivell nacional.

A nivell personal poca activitat desde que vaig acabar la marató de Bilbao, tot i que ara progressivament aniré entrant de nou per preparar, en la mesura que la calor em deixi, la Marató de Río Boedo que tenim en ple mes d'Agost. Serà la 8ª , buffff, això ja fa millor pinta, queda molt lluny ja el debut a Gran Canària.

A partir d'ara comença una nova etapa, canvio la manera d'entrenar i em tutelarà una bona coneixedora d'aquest món, la Maria.

Marató de Bilbao

Una mica tard però aquí va una petita crònica de la 7ª marató del 2012, la de Bilbao ( 3 de juny del 2012).
Nova prova de foc superada. Bilbao també va caure, es va patir, però haig de dir que no tant com a la 6ª. Superar aquell nivell de patiment no sé si hi tornaré a arribar mai. Blaye em va fer reflexionar,reaccionar una mica, i saber que d'aquella manera no podia anar enlloc. Per molta tralla que porti, m'havia abandonat i no era plan seguir aquella línia de deixadesa que estava portant, no posava tot el que estava al meu abast per arribar en les millors condicions a cada marató.
Tenia 3 setmanes per Bilbao i havia de fer quelcom més. La motivació de preparar una marató no existeix, desde fa temps, les fas per simple inèrcia i volia trencar aquesta tendència.
I per un cop que m'hi poso una mica, resulta que les circumstàncies amb les que arribava a Bilbao no eren les més idònies, arrossegant una faringitis que m'havia deixat 2 dies ko i que el dia de la cursa encara la tenia a sobre. Lògicament, el dubte d'aguantar 42195 metres hi era.
Per postres, nova odissea de viatge, una més per explicar als nostre néts. El que havien de ser 6 hores de tren es van convertir en una aventura de tren, Ave i bus.No vam poder arribar a Saragossa ja que el tren es va avariar. 1 hora ben bona esperant a dins l'Alvia amb què viatjàvem per acabar fent transbordament en un Ave fins a Saragossa. Escèna còmica la que vam viure i una mica 3er mundista, perquè no dir-ho.

Un cop arribats a Saragossa, tocava agafar bus fins a Bilbao, unes 3 hores i quart de carretera ens esperaven. Sort que vaig dormir la majoria del viatge i no m'enterava de res. Quasi millor donades les condicions.
Amb una hora i mitja de retard sobre l'horari previst arribem a Bilbao. Després de reclamar amb èxit el preu del bitllet, ens dirigim a la pensió, deixem les coses i tornem a sortir per recollir el dorsal. Ni fira de corredor ni res, una simple oficina on se'ns lliurava el dorsal i la bossa del corredor, que contenia una ampolla de vi, una samarreta tècnica i dos parells de mitjons.

Després d'això toquen 20' de trot suau ria amunt ria avall, un hàbit que havia perdut en les últimes maratons i que volia recuperar per aquesta. Va anar bé, ja que portava desde dimarts sense fer res i necessitava notar les cames.Acabem passant la tarda fent uns pintxos per després encarar el platot de pasta que ens van servir. Poc més, bona nit i tapa't, l'endemà toca la 7ª.

La marató era una incògnita, era el dia i per 1er cop se'm va passar pel cap que molt possiblement no podria acabar-la. Per sort la temuda calor de dissabte havia desaparegut i queia un petit xirimiri mentre ens acostàvem a la sortida. 4 i el tato, així podríem catalogar aquesta marató. Ni 200 maratonians a la sortida, que si ajuntem els pocs que feien la Mitja Marató i la marató per relleus, no crec ni que fossim 300. Però com ja he dit altres vegades, d'aquestes ja en portem unes quantes i el cap el tenim més que preparat.
Al cap i a la fi, el que compta són les cames i el coco.

Va deixar de ploure just vam fer cap a la zona de sortida. Un cop preparats, deixem la bossa dintre un bus ( sense marcar les bosses, erem  tan pocs que ni feia falta) i una mica d'espera a que es dongués la sortida. Estàvem quasi al darrera de tot, però quan és un grup tan reduït és tan poc espai el que hi ha entre cap i cua de grup ...

El circuit de la marató era lleig de collons, que voleu que us digui, a mi personalment em va decepcionar moltíssim. Et treuen de Bilbao i et fan anar per les zones més solitàries i tristes que hi podien haver. Férem els primers kms sempre junts el Xavier i jo, concretament aniríem plegats fins el km.23.
Molta història no tenia la marató, cremar kms i assolir la Mitja Marató entre 1h50m i 1h55m. Passen els kms i tenia la impressió que em trobava una mica millor que a Blaye, això és el que pensava i li comento al Xavier. Passem la Mitja en 1h50m i uns pocs segons de propina, mentre el Xavier em comentà que cap al 23 intentaria fer un canvi de ritme. Jo desisteixo de la idea, anavem rodant a uns 5'09 de mitja i preferia no arriscar, ja que entre el meu estat físic sota mínims i la faringitis que arrastrava, no era plan de fer-se el valent.
Així que res, cap al 23 ens separem i el Xavier comença a tirar una mica més i es va allunyant poc a poc. El recorregut ens portava fins al passeig marítim de Getxo i allà s'havia de tornar de nou fins a Bilbao. Segueixo corrent en solitari i insconcientment uns pocs segons més rapid , sobre 5'-5'05'' una estoneta. No estic per tirar cohets però una mica millor que a França sí que m'hi veig.
Va! penso, intenta arribar al 30 així i llavors ja ho veuràs diferent el que quedi per davant. Arribats a Getxo ve un tram de passeig que se'm comença a atravessar. A sobre anava esquivant gent que feia turisme i te'n donaves compte de la solitud d'aquesta marató, passaves com una autèntica ànima en pena per allà sense cap mena de reconeixement. Es fa el gir sobre el km.27,8 i ja "només" quedaven 14 kms de tornada fins a Bilbao. 1/3 de la marató per davant encara i la cosa ja justeja, penso interiorment.
És sobre el km.29-30 quan ja em dóno compte definitivament que patiré bastant. No és el mateix trobar-se bé fins el 36-37 i patir 5 kms, que tenir que afrontar 12 kms tocat. Tot i això penso que "no estamos tan mal", al cap i a la fi consistia en acabar-la i punt, anar de vacances i recuperar forces per les últimes 5. I en això estava, res més al cap.
Fins ara sempre havia dit que caminar en una marató era com veure'm derrotat. Doncs a Bilbao em van derrotar si es pot dir així. Pensava,què importa si faig 3h40 que 3h45? Arriba un moment que ja em dóna igual. Vull acabar-la en les millors condicions possibles.
Així que em vaig parar en 3 avituallaments , em vaig hidratar tranquilament mentre caminava i un cop acabat de refrescar-me engegava a córrer de nou. Bé, enteneu el concepte córrer quan ho fas sobre els 5'30''.
Sóc al 34, doncs vinga va, 10' més i paradeta a beure aigua i aquarius. I així anar fent.
I la veritat és que no em va anar del tot malament, sobretot quan ja veig el km.39 i intueixo de nou l'entrada a Bilbao. 3kms de res i la 7ª a la butxaca.Què queden? Uns 16-17 minuts? A dintre Bilbao ja no paro més, em poso a l'alçada d'un noi que debuta en marató i que porta un amic seu al costat en bici i compartim uns metres fins que el deixo una mica endarrera.
Intueixo a l'esquerra el Guggenheim i ja veig que això està al caure. Poca cosa destacable s'ha vist de Bilbao, tampoc sé si té massa glamour, crec que gens, però coi, ni que fos passar pel costat de San Mamés!!! Que alguna cosa de futbolero encara em queda si rebusco una mica.
En fi, que arribant al 42 , queda un gir a la dreta i encarar la recta d'arribada, sempre bonica i vulguis o no emotiva, ja que després de 42 kms estàs més sensible que mai. 3h45m45s i respiro, em trec un pes de sobre acabant aquesta 7ª marató del 2012, la 11ª particular.
Em retrobo amb el Xavier, que finalitza amb 3h37m i acaba aquest tram de maratons molt més fort que jo, se'ns dubte.
Deia això del pes de sobre perquè porto molta tralla al damunt, les maratons se'm fan molt llargues actualement, les cames no donen per més de 29-30 kms i a partir d'allà ja pateixo. Poques forces em resten i ja era hora de poder parar una mica d'aquesta bogeria de maratons. S'han d'omplir dipòsits a partir d'ara per tal d'afrontar les últimes 5 amb ganes de devorar kms.
Gran Canària, Sevilla, BCN, Corunya, Empúries, Blaye i Bilbao, tot això entre el 22 de Gener i el 3 de Juny, 7 maratons en 4 mesos i pocs dies. El temps ha passat volant i hem viscut de tot, però se'ns dubte molt de positiu, molt que he après.
Això ja no té volta enrera, em feia especial il.lusió fer això de les 12 maratons junt al Xavier, que és qui em va incitar a entrar en el món del córrer a nivell popular. I en "ello estamos".
A l'horitzó ens espera la marató del Rio Boedo el 19 d'Agost. Després vindran Saragossa, Castelldefels, València i per finalitzar el repte Castelló al desembre. No hi havia pensat fins fa poc, però Castelló va ser el punt de partida com a maratonià el desembre de 2010 i podria ser el mateix lloc de la culminació d'aquest repte. Esperem ser-hi.

Marató de Blaye, la 6ª en 3h53m

Perdoneu el retard però ha estat una setmana força atapeïda a la feina i no he tingut quasi temps per escriure. Així que avui ja no tenia escusa, aquí teniu la crònica de la 6ª marató que va caure amb molt d'esforç i sacrifici, però feta està. 3 hores 53 minuts de patiment, notant l'exigència de la pròpia marató i sobretot de la tralla acumulada. Anem a explicar-ho.

Blaye, petita ciutat patrimoni de la UNESCO situada uns 70 kms al nord de Burdeus era l'escenari escollit per la 6ª Marató. Maig estava complicat i teníem dues opcions: Aguilar de Campoo o aquesta de Blaye, així que ens vam decantar per anar a finalment a l'estranger veient la peculiaritat d'aquesta marató.

Fèiem ruta doncs fins a Blaye els 2 mendes, o sigui el Xavier i jo, i també ens acompanyava la Maria que correria la 1a edició dels 10kms. Viatge llarguet, amb molta calor, però arribada al bungalow del camping sense incidències. Ara, sort del GPS que sino encara l'estaríem buscant.

Anem a Blaye de pet a recollir el dorsal i feinada que vam tenir per entendre'ns. Ningú és capaç d'entendre "one hundred and ninety four?" Era el meu dorsal. Va costar, però finalment teníem la bossa i el dorsal. Una bossa que feia patxoca, amb una samarreta tècnica força maca i dues ampolles de vi de la terra. Matem la tarda fent un passeig, sopem i a dormir, que toca pensar en una altra marató.

És dissabte, ens trobem al punt de sortida, són al voltant de les 8'30. Ens posem a punt i comencem a veure el panorama. Una imagen vale mas que mil palabras que diuen, Jesucrist amb la creu a l'esquena corrent la marató.

Moltíssima gent disfressada, de fet al fer la inscripció et pregunten si aniràs disfressat o no. Hi havia de tot: infermeres, pallassos, pirates, ... La veritat, un ambient molt diferent al que estem acostumats. Es veu que a França se les prenen molt a festa les maratons.

A les 9 es dóna la sortida i m'acomiado de la Maria, que correria els 10kms a les 9'30. Sé que sense massa entrenament i amb els 7 Cims a l'esquena és capaç de guanyar.

Bé, ja hem sortit, som quasi 400 i com fem últimament, piano a piano i molta calma. Fem els primers metres per dintre Blaye per després ja marxar cap a les poblacions del voltant.

Quines pintes no? De moment molta broma entre la gent, no entenem massa cosa, excepte algun crit de la gent dient "Jesus,Jesus". Suposem que anava per Jesucrist.
Marxem de Blaye amb alguna pujadeta que desperta les cames i ja anem veient que el terreny és un puja-baixa, serà dur ! penso interiorment. Anem alternant el pas per petits pobles amb molta animació, degustació de vins inclosa, passem entre vinyes, per algun camp, ... La veritat, molt distret i diferent. Se'ns dubte el més diferent al que tenim aquí és el tema de degustació de vins. Petites bodegues obren les seves portes i donen l'opció als corredors de prendre un gotet de vi. Personalment no provo res, una marató és massa sèria i tampoc em trobo fi. Passen els kms i veig que no giro rodó, em costa mantenir el ritme, que ja de per sí era lent, aixi que ja veig que avui també tocarà patir i molt. Això no treu que pel camí trobem el següent:

Jaja, quin fart de riure Déu meu!!!

Arribem al km.20 i li pregunto al Xavier com va. Em diu que bé, jo confesso que no em sento a gust. Compartirem aventura fins la mitja marató (amb 1h55 clavades), on allà el Xavier m'agafa uns metres una estona i després li dic que tiri. Ell incrementa el ritme, jo segueixo igual, rodant sobre 5'-5'15'' mentre vaig cremant kms mentre començar a créixer l'agonia.
I a partir del 30 no dóno per més, disminueixo encara més el ritme i ja vaig en caiguda lliure.

A partir d'ara a capear el temporal que dirien, pit i collons. No hi ha més, 12 kms on entro al meu món i m'abstrec de tot. Km a km i a anar descomptant entre la solitud. Sembla mentida però les cames no tiren, no dónen per més. Costen molt de menjar els kms i em passa pel cap posar-me a caminar. Però si al 31 ja camino, com afronto el que queda? Així que km a km vaig restant metres com puc.

I divisant un avituallament just al km.36 em poso a caminar just 10 metres abans perquè volia beure aigua tranquilament i menjar alguna cosa. Em diuen alguna cosa en francès la gent que estava a l'avituallament i jo que no estava per orgues els hi dic "espanyol". Es callen de cop, jaja. Però una noia que corria i anava darrera meu em ve a dir que queden sols 6 kms. Sí,només 6, uns 36' al pas que anava, quina agonia!

Just "arrancar" de nou, em sembla veure a la llunyania una persona que conec. De cara venia la Maria per acompanyar-me els últims kms. Crec recordar que li comento que vaig molt malament i tot seguit li pregunto si ha guanyat els 10kms. Ja m'imaginava que hauria guanyat, i sí, m'ho confirma, amb un 41'30'' en un circuit força ondulat. 4 caixes de vi de regal i tots els honors per part de l'organització.Escombrada en dones, traient més de 5 minuts a la 2ª classificada i 16ª en la general absoluta.
Jo sóc una ànima en pena i ella al costat m'intenta animar de qualsevol manera. Intento seguir qualsevol consell que em dóna, em veu patir molt. Sé que el que estem fent és de descerebrats però també sé que ho valora i quan em diu que som uns cracks per fer-ho m'ho crec. Sí, ara ho penso, i crec que sí, que això és una autèntica bogeria, però mai més, també ho dic. Mai més.
Bé, els kms passen, el patiment segueix, però ja entrem a Blaye per acabar. Porto ja 3h45m i ho tinc a tocar quan de fons ja veiem la Citadelle de Blaye, la zona emmullarada on finalitza la marató. Faig l'entrada tot i que encara quedaran uns metres per l'interior.

Menys mal, això s'acaba, escassos 200 metres, última pujadeta i entrada a meta quan ja sento l'speaker de fons. Anava dient els noms dels finishers i pronuncia el meu nom, o almenys ho intenta. I sento que diu algo com "espanyole", poc més, ja que de francès ni papa.

Finalitzo en 3h53m que van donar per molt,arribo extenuat, fos, sense un gra de força. Això està sent molt dur,vaig tornar a patir de debò. Passo una estona de debilitat emocional estirat a la gespa, alguna llàgrima se m'escapa pensant en tot el que he patit. Em passen moltes coses pel cap però totes van a parar al mateix lloc: deixar-ho estar, que això no té cap mena de sentit. Serà un sentiment que em durarà una estona, després ja em refaig i torno a pensar en positiu. Som així.

El Xavier finalitza en 3h37m. Estava pletòric i ho va aprofitar per fer una 2ª mitja en progressió total. Ja en portem 6, eh? No està malament, em fet el més dificil penso jo, hem passat un dur test amb Empuries, 7 Cims i Blaye, hem fet les maratons més llunyanes i el futur ja pinta molt millor, a partir d'ara a descomptar.




Tot va començar a Gran Canària el 22 de gener. En menys de 4 mesos hem fet 6 maratons, uns 7 Cims, alguna mitja marató, 10 kms, ... El cos ho paga, però era una cosa que ja sabíem i assumim. El 3 de juny a Bilbao intentarem la 7ª per llavors agafar unes bones vacances fins el 19 d'Agost.

Salut!

7 Cims en 7 hores 49 minuts

Era la 2ª vegada que feia els 7 Cims. La veritat és que m’enganxava en mala data, però les curses/caminades que es fan per aquí la comarca no m’agrada perdre-me-les i per això estava a la línia de sortida tot i el desgast que porto acumulat en forma de maratons.

Aquesta era especial, diferent. Sortíem el Xavi, la Maria i jo a l’aventura, anar fent i veure com evolucionàvem amb els quilòmetres. Per part meva i del Xavi mirar de sortir vius de cara a la marató de Blaye, pel que fa a la Maria provar això de fer una travessa tan llarga i veure fins on podia arribar. Entrenament? Ben poquet, dos caminades i poc més, les agendes de tots plegats no donen per més. Així que ja dic, a l’aventura.

Sortim de quasi darrera de tot, de turisme podríem dir. No teníem cap idea en ment, però si podia ser mirar de fer entre 8 i 9 hores. Anem caminant i quasi de romeria fins el Clapí Vell, on a la baixadeta ja comencem a córrer una mica per empalmar la breu ascensió al cim de l’àliga. A partir d’aquí, s’obre la veda, la cosa s’anima. La Maria i el Xavi s’animen i comencen a marcar el ritme aprofitant el bon terreny per córrer. Anem trobant coneguts pel camí i avançant i avançant gent.

Fins les faldes del Montmell anem fent via i recuperant posicions, ara tinc la impressió que això ja no ho frena ningú i que serà un no parar.

Fem cap al 1er avituallament sòlid, cap al km.15 i res, agafar una llesca de pa, omplir d’aigua i tornar a tirar. En aquest moment el Xavi es queda una estona més a l’avituallament i ja no el veurem més, seguim la Maria i jo endavant.

Ve el Montmell i com a totes les pujades, em poso davant per marcar una mica el ritme. 

El fem amb calma i sobretot encara més a la baixada, ja que no som experts i es nota la nostra desconeixença en aquests terrenys. Solventada la baixada complicada del Montmell, encarem potser un dels trams més bonics entre boscos i amb una pista perfecte per córrer. Aquí és on se’ns dubte comencem a marcar el terreny. Jo m’aprofito del volum que porto a les cames i la Maria simplement per potencial que té, quien tuvo retuvo que dic sempre. Es posa davant i marca un ritme alegre i anem guanyant i guanyant temps. Ho torno a dir, això ja no ho frena ningú i que sigui el que Déu vulgui. Tinc una sensació contradictòria en el meu interior, per una part penso que dissabte que ve tinc una marató i hauria de reservar, i per l’altre que “què collons, a fotre-li que ja tindrem temps de recuperar”. A més, la Maria disfruta i s’ho està passant bé, tot i ser la seva 1ª experiència en proves així, i repeteixo, sense entrenar. I per això miro de fer un esforç i continuar, perquè si fos per mi hauria “abandonat” feia estona.

Arribem al 2on avituallament sòlid com qui no vol la cosa i ja ens hem cruspit uns 31kms. Poca parada fem, agafem mig entrepà de butifarra, omplim el bidonet d’aigua i a seguir caminant mentre mengem. Comença la 2ª part dels 7 cims, on les cames ja comencen a notar l'esforç i on encara queden 4 cims per davant: Montagut, Formigosa, Solanes i Castellar. Personalment, el que se'm fa més dur és el Montagut, curtet però amb fort desnivell. El superem i no defallim, aprofitant els plans i les baixades suaus per posar ritmet. Així superem els següents cims amb bona cara. La Maria segueix a tope, jo començo a notar una mica més els bessons carregats que portava d'Empúries. Quedava poc i no volia deixar-ho estar per culpa dels bessons. M'avisen alguna vegada però em conec i sé que podré acabar. 

Arribem a l'últim avituallament i queden uns 6kms de baixada. Son les 14:18 i ja veig que baixarem de 8 hores, falta saber per quan. I sí, baixem i per força, ja que arribem a les 14:49, o sigui, 7 hores 49 minuts després d'haver arrancat. Guau!!! L'any passat 8h40, aquest any 7h49. Però com diria el meu amic Abuelo, company de 7Cims l'any passat, aquest any sense tirar fotos ni amortitzar el menjar dels avituallaments, jeje. Però també haig de dir que disfrutant molt tot i el cansament que porto a les cames. La Maria acaba 2ª en dones i super contenta després de la seva 1ª aventura de tants kms.

Ara toca recuperació express i dissabte la 6ª marató del Repte, a Blaye, al nord de Burdeus. La veritat és que vaig una mica carregat, sobretot de bessons, però vaja, queda aquesta marató i 3 setmanes de repòs fins Bilbao. Intentaré arribar el més fresc possible.

Salut!

La 5ª : Empuries, 3h43m37s

Empúries ja és història, està al sac i seguim vius. 5ª marató del Repte del 2012 i 9ª particular finalitzada.

En acabar aquesta marató haig de reconèixer que ho veia negre, avui segurament ja ho veig d'un altre color. Però reconec que això s'està fent dur, molt dur, però per contra, a cada marató que passa, més il.lusió fa el veure que ja et queda una menys per fer.

Encarava les primeres dues maratons de l'any (Gran Canària i Sevilla) aprofitant l'inèrcia que portava del 2011 i que encara estava fresc i seguia entrenant amb continuïtat. A la 3ª, BCN, ja vaig patir però més pel ritme que vaig voler imposar que per altra cosa, va ser un suicidi en plan kamikaze que el vaig pagar car.
La 4ª , Corunya, ja vaig saber controlar i fer el que em convenia, tranquilet i a la marxeta i més tenint en compte que ja he deixat d'entrenar, em limito a correr 30'-40' 1 cop o 2 per setmana i res més.

A Empúries el plantejament va ser idèntic a la Corunya, anar al tran tran. Ho vaig cumplir fins la mitja marató, clavant el temps, 1h50m, però ai, cada marató és un món i té molts factors que influeixen: l'estat físic, el descans previ, el clima, el perfil del circuit, el nombre de corredors que disputen la marató, l'ambient als carrers, la mateixa motivació, ...

                                                              
En aquesta la calor va influïr molt per tal de no poder millorar a la 2ª mitja, afegint-li a més a més el cansament acumulat que ja es comença a notar, cansament a nivell físic i sobretot mental. Això de les maratons és un desgast que et va minvant mica en mica.

Tornem a la marató, que em desvio. La 2ª mitja doncs no la vaig poder fer més ràpid, entre la solitud, la calor i la por que tenia a que ho pugués pagar, vaig anar fent i realment el patiment i les ganes d'acabar només van arribar quan quedaven 3-4 kms. Però és el de sempre, ho veia fet i ja per molt que baixés el ritme sabia que l'acabaria. Així que nova marató a la butxaca, aquesta en 3 hores 43 minuts 37 segons i lògicament, cansat, jeje. Però res fora de lo normal. Això ´si, una mica destemplat en acabar, mig marejat, amb malestar general. Però el dinar posterior ho va arreglar tot.


L'endemà dilluns ja vaig tornar a fer 30' de recuperació per camins amb la Maria. Les cames responien bé i no tenia seqüeles i qui millor que ella per aconsellar-me el que havia de fer.

I ahir, aprofitant que per Sant Jordi la Maria em va regalar un llibre de 30 excursions a fer per tot Caltalunya, vam decidir fer-ne una, la 1ª de les 30. La veritat és que de vegades anem molt lluny, fora de les nostres contrades desconeixent realment el que ens envolta i el que tenim ben a prop. Així que aquest llibre ens ajudarà a conèixer molt més la nostra terra.

Vam anar vora Reus, a un poblet anomenat Vilaplana. Desde d'allà vam començar la nostra ruta a peu passant per diverses fonts, arribant al refugi de la Mussara i al cim de les Airasses, rodejats de runes i un monolit en memòria de Josep Iglésies, reusenc il.lustre, a mes d'escritor i geògraf. La visió des d'aquesta talaia era meravellosa ( i més amb el temps que feia ahir). Un gran lloc que m'alegro d'haver conegut.

Cim de les Airasses

Van sortir uns 15kms de ruta, amb uns +800 metres de desnivell positiu en total.

El que queda per davant ...
Diumenge farem els 7 Cims. Objectiu? Completar els 58kms junt amb la Maria i mirar de fer-ho entre 8 i 9 hores si és possible. I sino es pot, doncs res, a disfrutar-los igualment, que el paisatge s'ho val.

I el dia 12 Marató a Blaye, prop de Burdeus. La 6ª del Repte.
Si passo aquests dos examens se'ns dubte que ja ho miraré tot d'una altra manera.

Salut!