Mitja de Cunit

Era la primera presa de contacte amb l'asfalt després d'11 mesos sense quasi trepitjar-lo. A més a més surto d'una lesió, de la que encara tinc alguna molèstia, cosa que ha fet que només porti 3 setmanes d'entrenament i hagi anat molt en compte de no passar-me de rosca amb el genoll.

L'objectiu bàsic, no us enganyaré, era acabar la mitja sense grans molèsties al genoll i poder gaudir novament d'una cursa. No m'importava el temps, la qüestió era poder córrer 21,097 kms seguits.

I així va ser, tot va anar força bé, encara que com era d'esperar els últims 3-4 kms se'm van fer una mica llargs. La falta d'entrenament i la forta calor em va passar factura, però ja m'ho esperava. Al final 1h34m11s i satisfet perquè havia fet un pas, tornar a córrer.El més important fou que el genoll m'aguantà la mitja sencera i això em dóna confiança de cara al futur.

Dissabte passat vaig fer la tirada més llarga abans de la marató : 25 kms, sobre 4'50''. Ara mateix penso en fer 42kms i no m'hi veig, però suposo que és trobar-s'hi, la motivació del dia, córrer amb més gent, ... S'hauran de conjuntar els astres perquè el dia 30 surti una marató digna, trobar el ritme idoni, no passar-se de rosca i anar cremant quilòmetres. Quan parlo de digna em refereixo a acabar-la mig sencer. Ja no parlo de cap temps en concret, no aspiro a res i només la vull anar a gaudir.

De moment aquest diumenge nova mitja, a Corçà, prop de Girona. Sense cap pretensió, intentar sortir més o menys per fer entre 1h32-1h34 i trobar-me còmode, no em vull exigir més.
Si la cosa va bé i en surto satisfet, a l'Espirall ja miraré de posar una marxeta més.

En fase de recuperació

Estic aquí de nou, espero que per quedar-m'hi. Ha plogut molt desde que vaig fer la VCT. Pel camí el Trail d'Ulldeter, unes vacancetes , la marató de Berga i la decepció de no poder participar a la UltraPirineu.
La Marató de Berga va ser la meva tomba. Dues setmanes abans de la marató notava unes molèsties al genoll dret que m'impedien, en certs dies, entrenar amb normalitat, però no li vaig donar molta importància. Pensava que seria alguna cosa passatgera. Vaig anar a Berga i la veritat és que em trobava molt bé fent el tram més difícil de la marató en bones condicions. Els 30 primers kms els vaig treure molt bé i super motivat.
Però va ser iniciar el tram on es podia córrer fins a meta i allà les molèsties em van fer la guitza. No podia córrer, només deixar-me caure i el meu ritual a partir de llavors fou caminar, parar, estirar, deixar-me caure molt suau, parar, estirar , .... Els quilòmetres costaven molt de passar i lògicament molts corredors em van avançar, gent que en meta em va arribar a treure 40'!!!
En resum, un calvari. El resultat : una tendinitis rotuliana de cavall que arrastrava de feia uns dies i que a Berga la vaig agreujar més.
Conseqüències : UltraPirineu (el repte de l'any) a tomar vent que dic jo i a recuperar-se el més aviat possible.

I en aquestes estic, i sembla que començo a veure una mica de llum. Durant aquestes dues últimes setmanes he anat fent molta BTT, l'únic que podia fer, fisio i exercicis per reforçar. Sóc un deixat en aquest aspecte i a partir passaran a formar part de la meva dieta.
Dissabte vaig tornar a córrer per primer cop, 25', suaus, molt suaus, per agafar moral. No vaig notar dolor, ja era un pas. Diumenge ja vaig arribar fins a 43', un pèl més ràpids i tot en ordre també.
I avui dimarts 50', 10kms. Volia arribar als 60', però he parat, notava un petit dolor i he dit prou per avui. Haig de tenir paciència i pensar que el final del túnel està a prop, i ser positiu.
Pel davant em queda una mica d'asfalt per acabar l'any. Alguna mitja vull córrer i com no, tornar a fer la Marató de Donosti.

VCT (Volta Cerdanya Trail)

Dissabte 7 de Juny
88kms , 14h53'06"
Alp-Puigcerdà

Primera gran prova de foc en el món de les Ultres que m'esperava a la Cerdanya. Després de fer al març 70kms a Xerta, aquest ja era un pas una mica més gran. Més quilòmetres, més alçada, un pelet més de desnivell positiu global i sobretot més calor.

I no arribava precisament en les millors condicions, una inoportuna diàrrea em van fer encendre les alarmes. 

Al briefing previ ja em vaig acollonir. En una xerrada introductòria molt interessant de l'Emma Roca el primer que va dir era que era bàsic hidratar-se els dies previs , però que anéssim amb compte amb els isotònics que no ens produíssim diàrrea, cosa nefasta pel cos per la pèrdua de líquid que podia comportar. Vaig pensar, sabrà del meu estat ? No m'havia passat mai, no era canguelo previ, no pas, estava amb moltes ganes per descubrir això de les ultres. 

Escoltàrem totes les interessants explicacions que ens donaren i un cop el peix estava venut, vam enfilar cap a casa del Josep i la Montse a  Bellver. Moltes sortides prèvies de cap de setmana havíem compartit amb el Josep abans d'aquesta cita. De fet ja vam anar a Xerta plegats, havíem fet entrenaments per Montserrat, per la Muntanyeta, pel recorregut de la Cavalls de Vent,.. 

Dissabte al matí sona el despertador sobre les 6'30. Bé, mentida, no sona, que ja m'havia despertat bastant abans, no tenia més son, tenia mal de cap i com no, la panxa remoguda. No era el millor presagi per estar tantes hores perdut per la muntanya ... En fi, que vaig esmorzar i un cop tot enllestit, camí a Alp. 

Un cop a Alp,  ens reunírem amb el tercer membre de l'expedició, el Joan Torrents. Pel Joan era la seva primera Ultra, el màxim de distància que havia fet era 7 Cims, 58kms. Però vaja, al meu entendre sobrat per fer una cosa així.

Hi havia una mica de nervis, no ho negaré. Nervis o ganes d'endinsar-se en un món desconegut , no sé com dir-ho. Decidim passar la primera prova sobre les 8'30 : el control de material. Estaves allà pensant: m'hauré deixat el DNI? el frontal el tinc, oi? Seran tiquismiquis amb la roba? ... Al final tot en ordre i un descans interior m'invadia el cos: seria de la partida. Quedaven uns minuts i ho vaig aprofitar per fer els últims preparatius i tenir-ho tot llest. 

Eren les 9 i es donà la sortida d'Alp, uns 200 i pocs corredors, tots amb la il.lusió de completar els 88kms, ja fos en 8, 15 o 24 hores. Cadascú tenia el seu particular repte i allà estàvem, per combatre la forta calor que es preveia i els kms i desnivell que havíem de superar. Contadors a 0 que sortim.

Sortírem de quasi el final de tot i vam deixar que s'escapessin el Toti Bes i la Núria Picas, llàstima. Ja no els veuríem més ... I ja començàrem mirant amunt, destí a la Masella primer i posteriorment seguint encara un pèl més amunt, fins quasi els 2000 metres. Per començar doncs, uns +900 metres en 7 kms. Ens preguntàvem si el ritme era adequat i sí, no forçàvem en cap moment, eren molts quilòmetres per davant i molta guerra que quedava. La xixa que queia era considerable i xino xano aconseguírem el primer control, a la Masella. Però encara quedaven uns +200 per superar, amb algun bon rampot que et deixava fregit fregit. 

Un cop aconseguida la cota màxima, baixada tècnica per començar, per després ja per un terreny més còmode arribar a Urús. Molta comoditat de moment, el primer descens havia estat divertit i les sensacions fins al moment eren bones. 

Era moment d'hidratar-se i menjar alguna cosa, poquet perquè l'avituallament tampoc donava per massa. És un aspecte que a mi personalment em va decepcionar bastant, el tema avituallaments. Beguda calenta, poc tiberi, sense fruita fresqueta, ... Vaja, és la meva humil opinió.

El proper destí era arribar fins al refugi de Cortals de l'Ingla. Un tram exigent, de 12 quilòmetres i on vaig començar a notar que la cosa no anava massa fina. Vaig patir una petita caiguda sense conseqüències i en marxa un altre cop, coses que passsen ... Pel mig del bosc i amb una ombra que s'agraïa, arribarem al refugi de Cortals i el meu cap barrinava que alguna cosa no funcionava del tot bé.

De Cortals a Bellver de Cerdanya, just a partir de la Font d'Ingla, fou un tram de descens a ple sol i sense cap mena d'ombra. Allà vaig anar deixant novament comentaris d'arribar a Bellver i evaluar el meu estat, ja que em notava dèbil, que no estava bé i que la calor m'estava matant. El Joan i el Josep mentrestant m'intentaven treure aquesta idea del cap. El Josep, un tio ben curtit, sabia molt bé que les ultres són uns constants puja i baixa en la ment d'un corredor i que ara pots estar mig enfonsat però al cap de 30' podies estar eufòric. I fet i fet, sobre les 13'30 arribàvem a Bellver i allà ens preníem el primer descans, foren uns 20' de calma, per menjar, beure, fer les necessitats(cony de diarrea) i recuperar forces. 

Amb aires renovats, ens vam posar a caminar una estona. Sota aquella canícula i amb el menjar a l'estómac, va ser la decisió més adient. Era un altre tram lleig lleig, fins a Nas (km.37)  poca història, uns quilòmetres més cremats i jo seguia sense estar molt a gust. Després ja vam començar a córrer i arribàrem a Prullans (km.46), el següent punt de descans i on vaig veure per primer cop la Maria, el Sergi i la Neus. No feia massa bona cara, però un altre cop vaig tenir temps de refrescar-me i descansar una mica. Ja havíem recorregut una mica més de la meitat i no podia plegar, pensava en el següent punt, Talltendre, fer 7kms més i veure com arribava. Passar els quilòmetres, les hores, que anés passant la calor, potser tot això m'ajudaria moralment. 

Tot i que a Prullans el Joan hi va arribar algun minut abans, vam tornar a reemprendre de nou els 3 plegats, camí de Talltendre. Això sí, abans de sortir, control de material per part de l'organització. 

Les pujades començaven a ser un petit calvari i fins a Talltendre, on vam tornar a parar uns 15', no vaig recuperar-me una mica. Trobada novament amb tota la tropa, feia patxoca: la Montse, parella del Josep; uns grans amics com la Neus i el Sergi; la Foix, dona del Joan, amb les seves nenes, la Jana i Mariona; la meva parella, la Maria, que segurament deuria patir bastant, no em va veure massa bona cara; i gràcies també al Joan i l'Anna, una sorpresa també veure'ls per allà. Veure a tots els coneguts com van fent el teu seguiment és un "subidón" important. I crec que a algú se li feia la boca aigua de no estar amb el dorsal corrent ...

Arribats doncs a aquest punt pensava: 53kms fets, un tram ara a priori favorable fins a Meranges i allà últim esforç amb la pujada al refugi de Malniu. Vinga! 

Així que de Talltendre a Meranges em vaig refer, tampoc era per tirar cohets, però un tram que es preveia llarg el vam fer molt i molt ràpid, arribant a Meranges sorprenent als nostres propis seguidors, que ens esperàvem molt més tard. La cara m'havia canviat una mica, tot i que era conscient que no estava bé. Però coi, després de 67kms, ara ja no podia fer figa. Quedava potser l'obstacle més difícil, 3kms i uns +600. Després de menjar alguna coseta, tornàvem a la càrrega. 

La pujada fins al refugi de Malniu se les treia. Com deia abans, en 3kms es guanyaven 600 metres d'alçada. Se'm va fer molt dura, allà em vaig donar compte que en les pujades les cames ja no donaven per més, els quàdriceps a punt d'explotar a cada passa i els bessons igual. Un autèntic calvari, però no em podia rendir, ja que un cop a dalt quedava el més senzill, la baixada llarga fins a Puigcerdà.

En una hora clavada vam arribar al refugi, havia patit molt en les parets més verticals, en ma vida havia tingut aquesta sensació. Pensava, per molt que arribis a dalt, amb aquest estat estaràs 10 hores per arribar a meta. 

Un cop dalt, petita parada, 4 moviments a les cames per part del Joan que em van donar una mica de vida, posar-se el paravent, frontal i a continuar, que allà parats començava a fer rasqueta. Devien ser cap a les 21'35 quan arrancàvem de nou, encara aprofitant els darrers moments de la llum de dia i amb les ganes d'arribar com abans millor a Puigcerdà. Bé, pensava, sino puc córrer tardaré una mica més ... Però ves per on baixant em vaig tornar a sentir còmode, aquells moments de patiment i que m'havien dit deixa-ho estar, es van convertir en just el contrari. Quin goig encendre els frontals i córrer per aquells paratges, al.lucinant! Nosaltres sols sota un cel estrellat i seguint les senyals del marcatge de la VCUF. 

En un no res fèim cap a Guils-Fontanera on ens esperava de nou tota l'afició. Fou una paradeta més breu, es notaven les ganes que teníem d'acabar. Vaig deixar els pals a la Maria, jo ja no els faria servir més, i cap avall de pet.

El got ja es veia quasi ple. Quedava superar un últim obstacle, una baixada tècnica fins al poble de Guils que se les tenia i després ja deixar-se portar per trams de pista i asfalt fins al centre de Puigcerdà. Sense masses ensurts vam deixar enrera aquesta part més tècnica i ja divisàvem les llums del poble de Guils. Última parada, breu, i tornem-hi, Puigcerdà ens esperava.

L'arribada a Puigcerdà com no, dura, en pujada i amb el regal de no sé quants esglaons. Però vaja, un regal, perquè al cap i a la fi s'agraeix aquest final, fer un darrer esforç i acabar de donar-ho tot. Superats els esglaons , entràrem els 3 plegats, on la nostra particular claca ens esperava.  VCT completada :  14 hores 53 minuts, 7 minuts abans de la mitjanit. Primera Ultra a la butxaca i gran experiència l'adquirida. Diuen que quan es pateix s'assaboreix tot molt més i us puc assegurar que és així.
Des d'aquí només puc tenir paraules d'agraïment cap al Josep i el Joan, ja que em van ajudar a continuar i a fer veure que una cosa d'aquesta magnitud comporta molts alts i baixos.

Trail de Xerta

Després de molt de temps , tornem a fer una petita entrada per comentar els últims aconteixements.

Va caure el trail de Xerta, 70kms i +4000, una jornada que passaré a recordar com el meu bateig en proves de llarga distància en muntanya. No havia passat mai de 58kms, el que dóna de sí els 7 Cims, però haig de dir que comparar 7 Cims amb el Trail de Xerta és com comparar peres amb taronges. 7 Cims s'adapta més a un perfil de corredor asfalteru, amb molt de tram per córrer bé mentre que Xerta no té res a veure, pedra, pedra i més pedra. No havia vist mai tanta pedra junta, :-).

No arribava en les millors condicions, poca bondat entrenant, mandra, deixades, i una petita contractura a l'isquio esquerra i tenir els bessons molt carregats no eren un bon presagi de cara a aguantar 70kms i tot el tute que m'esperava.  Però vaja, de vegades quedem sorpresos de la resistència del cos humà i a Xerta
no en va ser una excepció.
Sempre acompanyat pel Josep Saumell, vam fer tota l'etapa plegats, era el pacte, a no ser que algú dels dos no pugués continuar pel motiu que fos. Ell ja l'havia fet, me n'havia parlat molt i molt bé i em va mig enganyar, tot sigui dit. Però li agraeixo, va valer molt la pena i repetiria. Bé, això segurament no ho vaig dir just en
el segon + 1 de finalitzar la cursa, jeje. Ens passa sempre "mai més faré una marató" i al dia següent ja estàs buscant on fer la propera.

El trail, tal com diuen ells la cursa de dissabte, espectacular. Un asfaltero com jo ha de reconèixer que anava una mica perdut, a l'aventura, conscient que allà la gent era d'un perfil una mica diferent al que estic acosumat a trobar-me en una marató d'asfalt, que tenia i tinc moltes limitacions en muntanya, ...
M'ho vaig prendre com una excursió de moltes hores. De fet ve a ser això, no? Córrer suau quan es pot i caminar i caminar llargues estones. I entremig menjar i menjar com el que més.

Haig de dir que per ser la primera no va estar malament, els paisatges espectaculars, el tracte rebut per part de tots els voluntaris un 10 o més, la companyonia amb la resta de corredors excel.lent, ... Llàstima a nivell personal de no haver arribat en bones condicions i estar a cada passa que feia amb el dubte de com em respondria el cos. De fet, vaig tenir uns moments de crisis cap al km.30-35 on veia bastant fotut poder continuar ( els bessons se m'estaven carregant molt), però va ser arribar a un avituallament , menjar, beure i fer uns estiraments i tot aquell dolor que m'apretava va anar desapareixent i no em va molestar més en la segona meitat de la cursa.

Per estrany que sigui, ens va venir un "subidón" coronant el tercer pepino del dia. És el que dóna tants i tants kms, que tens moments de tot. Allà dalt vam conèixer al Jordi, a qui no vam deixar ja fins arribar a meta. Va ser de gran ajuda i ens va guiar perfectament, marcant el ritme, constant i com deia ell "sin prisa pero sin pausa". Mica en mica ja anàvem veient que allò ho teníem mig a la butxaca i que el pitjor ja havia passat. Les ganes d'arribar augmentaven, el plat de macarrons ja s'olorava. 

I arribàvem de nou a Xerta, encara de dia, 12 hores i 31 minuts després d'haver sortit, molt contents, i amb les cames força bé pel que podia haver estat.
Era el meu debut i jo crec que em podia donar un aprovat, anava amb molts dubtes, a aprendre i veure com funcionava tot allò. Segurament, d'haver estat bé, hagués pogut retallar molt més, i què? M'ho vaig passar de conya, em vaig fotre les botes menjant, gaudint d'uns meravellosos paratges desconeguts per mi. Què més podia demanar?

Content doncs per mi i pel Josep, que va rebaixar hora i mitja el temps de l'any passat.

Punt i apart, ara ja la vista està posada en la VCT de la Cerdanya. M'estic acabant de recuperar d'aquesta petita contractura que m'està fent una mica la guitza i no em deixa entrenar amb absoluta normalitat. Suposo que aquesta setmana acabaré de fer net i em permetrà mirar amb ganes tot el que em queda per davant.

A hores d'ara, tinc la inscripció confirmada a :

- 7 Cims el 4 de maig  , 58,6 kms i +2300
- La VCT el 7 de Juny  , 87 kms i +4400
- Ultrapirineu el 20 de setembre , 103 kms i +6300
- Marató de Donosti el 30 de novembre.

O sigui que toca posar-se les piles de nou per encara amb les màximes garanties possibles tot el que em queda pel davant.

Planning 2014

Deixo de banda l'asfalt per un temps i em centraré en muntanya. No és cap inocentada, el 28 de desembre ja fa temps que ha passat. Un s'ha d'anar marcant objectius, petits reptes, per mantenir la motivació al màxim. Abans de fer la marató de Donostia ja tenia més o menys clar que al 2014 provaria la muntanya. Crec que és el moment. Això no treu que cap a la tardor em busqui una marató d'asfalt, perquè segurament també em vingui de gust.

La Cerdanya, 7 de Juny és la data , concretament la VCT ( Volta Cerdanya Trail) , 87 kms amb 4400 de desnivell positiu. Serà doncs el meu petit repte d'aquest 2014, intentar fer-los a ple rendiment segons les meves possibilitats.

Pel camí però caurà segurament també el Trail de Xerta al Març, 70kms i +4000. Seria la meva 1ª Ultra, cert, però aniria amb la idea de prendre-m'ho amb calma i aprendre tot el que pugui en un terreny en el qual no hi estic acostumat.

Us detallo a continuació una mica la resta de curses/marxes que tinc pensat fer fins el 7 de Juny.

- Cursa de les 4 termes a Mont Roig del Camp o Botifarunner
- Trail de Xerta , 70 kms +4000
- L'Encatanda de Guardiola de Font Rubí
- Marxa Molins - Vilafranca
- 7 Cims

Desde la marató de Donostia poca cosa, alguns rodatgets molt suaus, vaig córrer també la cursa dels Nassos de Sant Sadurní, he provat un parell de dies les raquetes de neu, una sortideta molt suau per Montserrat i poc més. Aquesta setmana ja m'he posat les piles de nou fent bàsicament rodatges de 40'-50'
i ho rematarem aquest cap de setmana, dissabte fent el circuit Negre de les Gunyoles, cosa que ja em suposarà estar almenys 1h 40 minuts caminant/corrent, i diumenge repetirem sortida per Montserrat per tornar a sumar uns 20kms i +1000 positius.

Serà un 2014 distret i l'encarem amb moltes ganes. Vull descobrir el món de les Ultres de muntanya, de moment les de menys de 100kms, crec que m'agradarà, és una percepció que tinc.

Mitja de l'Espirall: nova MMP

Nova marca en mitja, rebaixant en 22 segons l'anterior registre que tenia precisament també a l'Espirall , al 2011. Vaig parar el crono en 1 hora 24 minuts i 16 segons.

No anava amb masses espectactives, la veritat sigui dita. Desde la marató de Donostia m'havia deixat anar i fins a última hora no vaig decidir a inscriure'm a la mitja marató, segurament pel fet que es corria al costat de casa i entre gent coneguda.

I aquesta última setmana havia estat gossa gossa, havia costat molt sortir un parell de dies a rodar una mica i per postres vam aprofitar divendres i dissabte per fer una sortideta de cap de setmana a Andorra. Allà férem el primer tastet amb raquetes de neu, just el dia abans de la mitja marató i tot això les cames segurament ho van notar una miqueta. Però vaja, l'objectiu principal ja el tenia assolit i si venia un resultat positiu a la mitja ja era un afegit.

I ves per on que al final va sortir millor del que em pensava, fent quasi una mitja calcada que fa 2 anys. Primer tram fins a Guardiola ( vora el km 12,5) on l'essencial era reservar forces a les pujades per després a la tornada intentar donar el que quedava. Vaig sortir a ritme de 4 el km , passant els 10 primers kms en 40'24 (4'02 el km) i fent els restants 11,097 en 43'53 ( 3'57 el km).

Al final doncs, com deia al principi del post, 1h24m16s i a tocar la 1h23. Crec que ho podria aconseguir si allargués els entrenaments fins a Sitges o segurament la mitja marató de BCN, lloc idoni pel seu recorregut, però ara mateix no estic massa per la labor.

Ara mateix el cos em demana sortir de la rutina quasi diària de córrer. Seguiré corrent i mirant de fer altres activitats, segur, però més per lliure i per mantindre una mica la forma. Això no treu que pel 2014 ja barrini vàries opcions, una d'elles embrutar més les bambes de pols i fang , s'han de buscar noves motivacions.

Ja puc dir que sóc sub3 hores en marató : Donostia 2013!

Espectacular. Sense paraules.

Donostia va tornar a ser talismà en un cap de setmana per emmarcar. Vaig aconseguir baixar de les 3 hores en una marató feta de menys a més, amb cap i gaudint novament dels 42195 metres. Ho trobava a faltar! Aquí teniu una crònica de la cursa:

 

Es donava la sortida sota un cel ennuvolat que amenaçava pluja i una temperatura fresqueta, uns 5-6 graus. Per mi era idoni, les condicions climatològiques preferides i a sobre l'absència de vent era una bona senyal. Vaja, els ingredients els tenia, la cosa comenánt pintant bé.

Vaig sortir amb màniga llarga , més que res per la por a una pluja que em pugués deixar gelat. No va ser el cas, però algun xirimiri suau sí que va caure tot i que va ser bastant imperceptible.

Es donà la sortida i ho férem el Xavier i jo junts, la intenció era fer bona part de la cursa plegats. El Sergi vindria per darrera una mica més lent, era la seva 1ª marató i s'ho volia prendre amb més filosofia.

La primera volta era curta, 6kms. Un tomb breu cap al casc antic i tornada de nou a Anoeta. Un escalfament podríem dir, que servia per entrar en "calor". Poc a poc anàvem agafant el ritme desitjat, tot i que vam tenir uns certs moments d'incertesa, ja que algun cartell del quilometratge no ens quadrava. Però vaja, tot en ordre.

Rodàvem sempre una mica allunyats de la llebre de 3 hores i sense cap mena de preocupació. Una marató és massa llarga com per posar-se nerviós al principi. Les sensacions eren bones, tot i que clar, no havíem fet quasi res. Així doncs , els primers 6 kms els completàvem amb 26'13.

Començava la 1ª volta llarga, 18kms. M'anava hidratant , ara bé, tenia un problema, m'estava pixant, just desde la sortida que tenia aquest problema.

I això que dos cops abans de començar, mentre escalfava, ja havia orinat, però era conscient que no aguantaria tota la cursa sense tornar a fer-ho. Així que aprofitant una zona amb menys gent vaig parar i buidada al canto, va durar força estona i vaig perdre el contacte amb el grup que anàvem.

El Xavier seguia a ritme i ja vam quedar que quan jo l'atrapés llavors ja pixaria ell per així mantindre el ritme de cursa.

Un cop plegats, enfilàvem la tornada per la Concha i ja estàvem a pocs kms de completar la mitja marató. En aquell punt vam veure de nou la Maria, que em va preguntar com anava i li vaig fer una mica pse pse, així així. En una marató passes moments bons i dolents i aquell potser era un moment d'impàs que no sé, igual no em va enganxar en bon moment. Però vaja, passàvem la mitja més ràpid del que teníem previst, sobre 1:30:07 i amb la llebre de 3 hores quasi a la vista. Estava anant 1'-1'30"

més ràpid del que tenia previst i em feia respecte, però sabia també que l'ajuda del Xavier al costat seria clau i em serviria de molt per motivar-me.

Així doncs, passada la mitja quedaven 3 kms per arribar de nou a Anoeta i començar la 3ª i definitiva volta. Un cop arribats de nou a Anoeta, enfilàvem la sortida de l'estadi. Se't fotia la pell de gallina, molta gent i animant amb ganes. És brutal l'afició del país vasc. He fet 2 cops la Behobia-SS i igual, la gent volcada. Chapeau per ells! Bé, tornem a cursa.

Començava la 3ª i definitiva volta. Estàvem al km.24, personalment havia superat un petit, molt petit sotrac i enfilava amb optimisme els 18kms finals. Teníem la llebre de les sub3 hores a tir i era qüestió de poc temps atrapar-la.

 

 

Les sensacions eren boníssimes i més encara quan arribant al km.26 ens unim al grup de sub3 hores i com a premi veia de lluny a la Maria entre la gent. Allà em dóna un “subidón”, li comento  que anava bé, molt bé. Fou un període en els quals els kms se’m van fer curts. De fet no vaig ni veure el cartell del 27 i més tard el del 29. Vaja, que la cosa pintava bé just quan arribava al punt crucial de la marató.                                                                                                   

El Xavier anava sobrat però  es mantenia al meu costat. Ell m’havia comentat en xerrades pre-marató que la idea era acompanyar-me i que conforme arribéssim als kms finals ja evaluaria. Tenia cames de sobres per baixar de 3hores , a mi ja m’estava bé que estigués donant-me suport però també era conscient i així li vaig dir, que aprofités el moment i baixés d’una vegada de les 3 hores, que la seva marca de marató estava desfassada i aquell era el moment per posar-la al dia.

Així doncs, entre petites paraules que ens anàvem creuant, em va deixar caure que cap al 33-34 canviaria de ritme.

Passàrem de nou el tram de la Concha , sempre ple de gent i on se’t fotia la pell de gallina de nou. La gent cridant i cridant, animant a cada corredor que passava per allà. Emocionant!                                                                                                                                                                                                         

11kms per l’arribada, uns 47’ només, després de quasi 2 hores i quart començava a pensar que el sub3 hores eren possibles. Em sentia fort i amb energia suficient inclús per donar una mica més.                                                                                                                                                                    I així fou, que al voltant del km 33,5, just quan el Xavier canviava el ritme, jo també em llençava a la piscina. Desconeixia si hi hauria aigua o no, però és el que em va dir el cor en aquell moment, endavant! Ell es va escapar, no pretenia pas seguir-lo, però sí que em veia prou bé com per anar esgarrapant uns segons a cada quilòmetre i intentava rodar per sota de 4'15''. Quedava molt poc , portava moltes hores d’entrenament a les cames, moltes hores invertides  i sabia que no podia fallar,

no era el moment. S’havia de ser fort i saber patir, ja que fins aquell punt res de res pel que fa a patiment.

I dit i fet vaig fer quasi uns 6kms sobre 4'08''. Com vaig disfrutar!!! Pensava ja que el sub3 hores podia ser una realitat sino passava una catàstrofe, però en marató mai se sap. Estava acumulant uns segons més de coixí i això m'anava donant cada cop més moral.

Sobre el km.38,5 i deixant ja quasi el passeig de la Concha la gent es seguia volcant, era impressionant. És potser un dels punts més emotius que et pots trobar durant la marató. Vaja, per mi n'hi ha 3: aquest que us comento, just l'arribada a l'exterior de l'estadi d'Anoeta quan es fa el gir per començar la volta exterior i l'entrada a estadi + arribada. Els 3 són per assaborir-los al màxim.

Tornem al 39, fou passar pel cartell i calcular el que em quedava. Em vaig dir "tens 15 minuts per fer 3,195 kms". Vaja, que ho tenia a la butxaca.

Aquests 3kms finals ja em van costar més, vaig afluixar un pèl el ritme, igual rodava 4-5 segons més lent, les cames començaven a notar l'esforç dels kms acumulats.

Però em vaig dir "ara o mai", igual mai més tens ocasió de baixar de 3hores i aquest era el moment.

Cada cop tenia més a prop Anoeta , km.40, tornava a calcular i seguia perfectament on time. Petita pujadeta que se'm va fer quasi el Tourmalet i tornem-hi avall. L'últim avituallament ni el vaig fer, no volia perdre ni un segon ni cap gram d'energia, ja no em feia falta aigua ni isotònic.

 

 

I arribant a Anoeta, gir a la dreta i a començar els ultims 1195 metres. Sento la veu per darrera de la llebre de 3hores però miro el rellotge i calculo que s'ha avançat una mica, em sobrava temps i em veia entrant sobre les 2h59 i pocs segons. Estava a punt de completar la marató més ràpida de la meva vida i novament faria marca personal a Donostia. Brutal! Moltes coses em passaven pel cap mentre m'anava acostant a la porta d'entrada a l'estadi.

Quedaven uns 350 metres, quasi la volta sencera a la pista d'atletisme i una barreja de sentiments em van abordar: alegria, emoció, satisfacció pel que en breu aconseguiria.

Pensava en el dia que em vaig proposar tornar a fer una marató per intentar MMP, en tot aquest any 2013 que ha estat bàsicament hipotecat a aquesta marató, en les hores i hores d'entrenament i la duresa que porta preparar una marató, el dia de la Mitja de Mollerussa on vaig fotre un pet descomunal i em deixava una mica tocat, en els dies que la mandra em superava, ... I sobretot pensava amb amb la meva parella, la Maria, que segurament hauria patit no només diumenge sino durant molts moments de la preparació. Això anava per ella , gràcies!!! Has fet que un tronc com jo baixi de 3 hores en marató, això sí que té mèrit!

Creuava la meta i buaahhh , 2h59m04s. Si encara m'havia sobrat quasi 1 minut! Estava exhultant.

M'havia sortit la marató perfecte, la 1ª mitja en 1'30'07'' i la 2ª en 1'28'57''. No podia demanar més. Volia tornar a fer una marató a consciència, ben preparada i gaudir-la, sense passar-me de ritme i no arribar cadàver. Ho havia aconseguit novament i a Donostia, com fa 2 anys, rebaixant en 9 minuts la meva marca.

 

 

Veig el Xavier al cap de poc, havia finalitzat en 2 hores 57 minuts, una passada de marca! Havia pulveritzat les 3h14 que tenia de fa anys, una marca una mica falsejada per l'estat de forma en que es troba ara. Gran mèrit!

Més tard arribava el Sergi, 3 hores 28 minuts per dir que ja és un maratonià més. Si s'ho proposés té per moltíssim menys, però fa bé, el tio va dir que faria una marató sense agobiar-se massa i aquí la té. Enhorabona també!

No vam pujar al podi, no feia falta, ja ho havíem fet el dissabte. Vam passar un gran cap de setmana!

 

 

I ara què? Una preparació d'una marató comporta molt de desgast físic i psicològic. Tantes setmanes al peu del canó desgasten, 5-6 entrenaments setmanals, dies amb poques ganes, dies que et quedaries a casa i no sortiries a córrer, dies amb molèsties, pluja, vent, calor, fred, ... El cos necessita sortir un temps d'aquesta rutina de dia sí i dia també, que no és cap obligació, però si vols fer bé les coses i obtenir un resultat, al final sí que s'acaba converint quasi en una obligació.

Aquesta setmana està enfocada bàsicament a recuperar , farem 3 trots suaus i veient com estigui m'inscriuré a la Mitja de l'Espirall del dia 8 de desembre. Haver acabat bé la marató em motiva per intentar fer marca novament en Mitja Marató.

Després, passaran els dies i les setmanes i segurament que trobaré a faltar de nou seguir una rutina d'entrenaments. És el que sol passar, quan no ho tens, ho trobes a faltar.