Seguidors

dilluns, 9 de maig de 2011

Els 7 Cims 2011

Debut als 7cims. Després de dormir molt poc la nit prèvia, que si pluja,vent, poca son, em desperto a les 4’30, esmorzo el pastís de carbohidrats amb un bon cafè i em dirigeixo cap al punt de trobada on havia quedat amb el Maier (abuelo runner com el coneixen). Ens dirigim enmig de la foscor cap a Torrelles i arribem ben d’hora, devien ser al voltant de les 5.30.

El Maier fa un cafè i al sortir anem a recollir el dorsal i el regal. Comencem a veure coneguts: Varias, Monica, Rubio, Sebas, Jordi Agustí entre d’altres. Ens dirigim al cotxe i ens ho anem preparant tot amb temps perquè no ens falti res a última hora.

Són les 6’30 i la cosa es posa en marxa. 58 kms tenen tela, tenia experiències recents de la marxa Molins-Montserrat (50kms) i de la marató de muntanya de les 3 valls, però 58 era exigir-se encara una mica més. Les previsions que tenia era fer-ho junt amb el Maier, això per sobre de tot, i després poder estar entre 8 i 9 hores sense cremar-nos massa.

Sortim els 4 en un grup (Maier, Rubio, Jordi i un servidor) i anem caminant fins que mica en mica es va obrint el camí i llavors comencem a córrer de manera molt suau.

La veritat és que sense donar-nos compte ja hem fet els 2 primers cims, Clapí Vell i l’Àliga, sobretot el segon que es puja en un tres i no res, i ja fins al 15,5 on hi ha el 1er avituallament sòlid el terreny és favorable i anem fent via.

En arribar a l’avituallament sòlid, em disposo a treure un tros de pastís que tenia en una butxaca del cinturó que portava. Sorpresa, mare meva quin desastre que sóc, tot desfet, i barrejat amb el paper de plata. Tot a l’escombraria, quina merderada havia fet. Canvi de plans, tocarà menjar lo que posin als avituallaments. Doncs res, en comptes de carbohidrats em foto dos llesques de pa amb tomaquet i embotit, clar que sí. Ja ho cremarem pel camí,no?

Reemprenem la marxa i afrontem la pujada al Montmell. No se’m va fer gens dur, la veritat. Hi tenia més por per tot el que m’havien comentat, però la pujada i sobretot el paissatge era per disfrutar-ho. Potser és que encara no anava prou cansat, no sé.


La baixada sí que recordo que era més perillosa i la pluja de la nit anterior havia deixat algunes roques encara humides amb el risc que això podia portar a relliscades. Fins i tot una persona de l’organització ens ho diu “ja tindreu temps de córrer, ara baixeu amb molta cura”.

Superada aquesta baixada, tornem a bon camí fins el 31 on es trobarà el segon avituallament sòlid. Ens havíem cruspit 31 kms en 4 hores 30 minuts i és aquí on el Maier i jo ens quedem més estona a l’avituallament. Ell es canvia de roba i jo mentre em foto un entrepà gran de butifarra i uns quants talls de sindria i meló. La veritat és senta de perles, encara repetiria i tot, però vaja, tampoc abusar no? Aprofito també per estirar una mica mentre ell també va menjant. El Jordi ja havia marxat i el Rubio ho feia una mica més tard. Ja sabia que tard o d’hora això passaria, aquí cadascú té uns objectius diferents, i cap problema, li havia proposat al Maier fer aquesta prova i no el deixaria pas tirat quan ho podíem fer junts. La veritat és que l’admiro, 51 anys i fotent-li aquest tute al cos, 3 operacions als genolls, havent fent ja la Matagalls, maratons, un “malalt” de les curses. I amb la ment posada en la marató de Belchite en ple mes de juliol, quina bogeria!

Així que un cop ben menjats, beguts i fets uns estiraments, tornem a la marxa però ja inconscientment a un ritme una mica menor degut al cansament acumulat que ja es comença a notar. Toca pujar el Montagut.

Aquesta ja té més desnivell, pijada curta però més pronunciada. Costa més però recupero la visió del Rubio i just corono darrera seu, enganxat. Aprofito per mirar el mapa mentre acaba d’arriba el Maier i tan bon punt aixeco de nou el cap ja he perdut la pista del Rubio.

La baixada pel bosc la fem amb calma, noto alguna molèstia més amunt del bessó dret, res greu però. En arribar a baix en Maier comenta també que ha patit molt al genoll. Les baixades brusques se li fan dures, vaja, si jo hagués tingut 3 operacions de genoll suposo que sentiria dolor també o igual no perquè ni m’atreviria a provar aventures així, estaria sentat al sofà de casa. Ja portem 4 cims i que nos quiten lo bailao, anem cap al 5è, Formigosa.

No hi havia molta distància entre un i altre, i de nou aprofitem a peus del Formigosa per carregar de líquid. Cada cop fa més falta.

La pujada a Formigosa tambés és curta però dureta, voltejats de roca i cada metre és un món. Ara ja em començo a preguntar què hi foto jo per allà, seré masoca? En fi, coronem el Formigosa i apa, tornem una miqueta a la marxeta aprofitant els plans i les baixades camí de Solanes.

Solanes té una pujada suau excepte uns metres finals durs, però això,eren pocs metres. A dalt tenim un nou avituallament líquid i de nou tornem a omplir el bidó i de pas torno a menjar talls de taronja. Som al 42, queden 16 kms i pel que veig al mapa el més dur ja ha passat. Queda un cim però sembla poc pronunciat, és el Castellar.

I la veritat és que sí, que la pujada és suau i molt per caminar, a part de curta. Som al 45 i el que queda és bona part de descens exceptuant 2 kms de pujada passat Penyafort.

Ara ja enfoquem arribar al 50, Penyafort, aprofitant la. Penyafort em porta algun record de quan era petit quan passo per allà, alguna estada hi havia fet. Com passen els anys, mare meva! Ara passo per aquí amb 33 anys quasi estrenats i fent el burru d’una altra manera.

En fi, tornem a la cursa, deixem Penyafort i afrontem ara els 2 kms de pujada i encara passem a gent que anem trobat en comptagotes. El sol ja va picant i aquesta pujada és el darrer esforç. Aproximadament estem uns 20’ pujant fins al darrer avituallament, situat al Coll de Sapera. Torno a omplir el bidó i aprofito per menjar-me unes rajoles de xocolata, ja entra el que sigui.

A la baixada li dic al Maier que apretaré, que ja tinc ganes d’arribar. Així que ens posem una mica les piles i ens exprimim durant els 6 darrers kms. Corro tant les baixades com inclés les pujadetes que em vaig trobant. Prou bé em trobava tot i portar 50 i pico kms , la molèstia al bessó i poc més, però m’aguantava el dolor i semblava que no passava d’aquí. Deixem la part més de pista per anar a parar a un últim tram més rocós i un cop a baix queda el tram per les Dous al costat del riu. Això estava quasi fet i res, quedava molt poquet. Entrem al poble de Torrelles de nou, el mateix que havíem abandonat feia quasi 9 hores. Comentem la jugada abans d’arribar a meta i lo bonic que ha estat, disfrutant, menjant i sobretot vivint unes hores molt boniques al costat d’un tio com el Maier. Gent que val la pena conèixer. Jo era molt petit quan ell feia de porter del Vilafranca i ara estem aquí compartint curses de muntanya. Enhorabuena Maier, eres muy grande! Creuem l’arribada i passem l’últim control. 8 hores 40 minuts disfrutats.

Ens retrobem amb el Jordi i el Rubio, 8h15 i 8h18 respectivament, enhorabona màquines, i aprofitem per fotre la cerveseta de rigor i per menjar novament i llavors és quan el Maier deixa anar la gran frase “Hemos amortizado la inscripción que no veas con el hartón de comer que nos hemos metido. Para que corren tanto estos sino pueden ni comer?” Jaja, què gran, lògicament ho diu amb molta ironia i sentit de l’humor.

Ens quedem una bona estona allà petant la xerrada amb la resta de gent i de pas en Maier va aprofitant i tirant a fotos a tothom qui arriba per després fer la promoció del seu blog (http://abuelorunner.blogspot.com/).

Per la meva part també vull felicitar a tota l’organització perquè em va semblar que ho tenien tot molt ben muntat. Els avituallaments de luxe i la gent molt amable. Felicitats! I enhorabona també a tots els que van acabar-la.

I ara què? De moment avui tinc mono d’estrenar les Asics Trabuco i segurament faci un rodatge molt suau d’uns 25 minuts per descarregar una mica cames. Així aprofitaré per fer uns bons estiraments de passada.

I a partir de demà dimarts, un bon descans i poc més( a veure si tinc paraula o no ...). Tot el que m’havia proposat (ser sub40 en 10km, sub90 en mitja i sub3h30 en marató i fer els 7 cims) ja ho he fet, així que ara faré alguna tirada llarga de tant en tant, quan em vingui de gust i en principi faré la cursa de muntanya del diable de Martorell al 5 de juny(crec que són 12 kms) i després tornaré a Olesa (quins records allà) per fer els 10kms sobre asfalt el 26 de juny. Però ja sense cap objectiu, fer-les tranquilament i retrobar-me amb alguns coneguts que vaig fer en la meva època de jugador a Olesa.

Això sí, ja m’he apuntat per fer la 3ª marató d’asfalt. Sino passa res serà al desembre i de nou a Castellón. El repte serà intentar les 3h20. La 1ª edició em va agradar molt i repetiré de nou. Però això serà al desembre, queda molt fins llavors.

Salut!

6 comentaris:

Maier ha dit...

Pedazo de crónica que te has marcado..pareces periodista del "3 da avui".. ahora piensa un poco.. como abusaste de un pobre abuelo!
Podríamos montar un periódico tu de periodista y yo de fotógrafo.
Si no llevo la cámara de fotos hago menos de 8h.

Francesc ha dit...

Hoy me ha salido la vena de periodista, cuando me pongo ya ves para lo que doy.
Sobre lo de abusar no me hagas reír, que te dejé desayunar, cambiar de ropa, tirar fotos y disfrutar del paisaje. Y encima tuviste la oportunidad de compartir casi 9 horas conmigo, jaja.
Eres un monstruo tío.
Ah, y te guardo la bolsa de regalo y no te cobraré nada por el alquiler. Así que no te quejes.

Yves Gerbeau ha dit...

Gran crònica, ja veig que t'estan tirant més les munanyes que no pas l'asfalt...

Jordi ha dit...

Grandíssima experiència la vostre!. Aquesta cursa és per emmarcar!. Felicitats!.

Maier ha dit...

La foto que has colocado en tu blog, ya tiene nombre.. sin rival!
Dile a tu padre que este fin de semana tengo fiesta, si le va bien me acerco el sábado al mercado.. que que le gusta a la Maria y luego comemos juntos.. y si no le va bien pues otro día sera.
Ah acuerdate que en la bolsa habia dos botellas de vino de tu abuelo :) jijiji

Francesc ha dit...

Yves, lo de la muntanya és per anar combinant una mica. M'agraden les maratons d'asfalt, però la muntanya també et fa més fort, o això diuen...
Jordi, l'any que ve t'apuntes i xino xano es fa. Els paissatges son impagables.
Maier, el sábado hecho como te he dicho antes.Por cierto, ayer ya probé las Trabuco, tenía mono, aunque correr no corría mucho.