El 2013 per endavant

Primer de tot felicitar l'any nou a tots els que em seguiu habitualment. Espero que les coses en aquest 2013 us vagin molt bé i que tots els vostres desitjos es cumpleixin. Jo em conformo amb salut, feina i seguir tenint una dona com la Maria al meu costat, amb això en tinc més que suficient.

Bé, he tornat a l'activitat, que ja anava sent hora. Ha estat practicament un mes de repòs total que he aprofitat per fer alguna escapadeta esporàdica amb bici i poc més. Un mes que ha passat volant i que ha servit per desconectar una mica d'un 2012 carregat de kms i maratons.

Vinc amb aires renovats i amb noves il.lusions, deixant de banda les maratons d'asfalt i centrant-me més en altres aspectes. Això sí, la fulla de ruta marcada pel 2013 és molt menys exigent a nivell de kms. De moment tinc dos objectius marcats , un a cada semestre de l'any :

- La cursa dels Bombers de 10kms a l'Abril
- Una marató ben preparada a finals d'any , que podria ser Donostia, València o Castelló

Tant als 10kms com a la marató vull mirar d'aconseguir marca personal. Baixar de 38' en 10kms en una cursa homologada seria el primer pas.
Tinc 37'54'' a Vilafranca del 2012 però sempre he pensat que aquesta cursa és una mica més curta i li falten metres, per això busco curses homologades per estaments federatius per sortir de dubtes.
En quan a la marató de l'hivern, perquè no somiar en baixar de les 3 hores o almenys intentar-ho. Queda molt lluny però se'ns dubte aquest any ho atacaré a consciència.

Per començar a escalfar motors, el 20 de gener aniré a fer els 10kms de Sant Antoni a BCN, serà més que res una aproximació per veure en quin estat em trobo . Sempre me n'han parlat bé d'aquesta cursa i ara és un bon moment per descubrir-la. Objectiu cap, trobar el nivell de patiment just i sense preocupar-me massa del crono.

Botifarunner al febrer és una altra que entra al meu calendari. Al març veurem, no contemplo la marató de BCN aquest any. No m'atrau ara mateix la idea de fer una marató només pel sol fet de fer-la, sense cap mena d'aspiració. Ara que per altra banda em tira el que és la marató de casa i que em faria gràcia disputar-la sempre. Veurem.

Maig és data pels 7 Cims, marxa de 58kms a la qual no vull faltar. I poc més puc dir, que ja anirem veient el què surt i com funciono.
De moment a entrenar el que es pugui, la resta ja anirà venint.

El final d'un repte : Castelló, la 12ª.

Arribava a Castelló amb algun dubte, una sobrecàrrega al psoas i a l'adductor esquerra havien fet que pràcticament descansés la última setmana i mitja. En 11 maratons no havia tingut res i ara anava una mica així així per veure si em donava problemes durant la cursa. A part d'això, moral a tope i convicció per acabar el Repte de la millor manera possible. Una il.lusió, tornar a baixar de 3h30m i acabar amb un bon regust, volia tastar de nou el ser sub 3h30m.

Ens llevàrem ben d'hora i aquest cop sí, ens fotíem tant el Xavier com jo el tiberi que hi ha a l'hotel, res de pastís. Pa, embotit, sucs, iogurts, cereals, croissants , cafe, acabant a lo gran un repte com aquest.
Tornarem a l'habitació, ens preparem i enfilem cap a la sortida. Un cop allà em vaig donar compte que el GPS no xutava i que per tant em quedaria sense, tocaria anar amb un simple crono. Ara sembla que sino corris amb GPS no ets ningú, però mira, quasi millor, no estaria tan pendent de ritmes i històries, correria més per sensacions.

La sortida, acompanyada d'una petita mascletà, va ser prou bonica. Sempre són moments especials i aquest ho era més, la darrera marató del Repte. Sortia de bastant endarrera, tenia adjudicat el penúltim calaix, però al ser uns 2000 corredors tampoc era massa problema. Tenia la llebre de 3h30m a la vista i no em suposaria massa esforç arribar-hi.

Cap al km. 1 ja vaig veure a mon tiet Salva entre la munió d'espectadors. S'havia desplaçat desde Sueca per venir-me a veure, tot un detall. L'aniria trobant més endavant en varis punts, ja que molts punts del circuit eren molt cèntrics i hi havia molta facilitat per moure's.

Desde bon principi notava que podria ser un gran dia, tot i no haver dormit massa la nit anterior, ni 4 hores mal comptades. No sé, hi ha dies que notes que les cames van i tens la sensació que podràs disfrutar. Em vaig col.locar en el "pelotón" de 3:30 , un grup voluminós i amb molts ànims al principi. Com que no ho tenia clar em vaig dedicar a cremar uns quants kms dintre aquest grupet. Devia ser vora el km.7 quan em piquen per l'esquena i sento "tu eres el que hace 12 maratones? lo ví en tu blog". Em quedo de pedra, era un atleta anomenat Pascual, poca informació més en trec. Veig que a la seva samarreta hi posa triatlón cierzo , així que dedueixo que pot ser d'Aragó. Però no ens vam dir res més, cadascú es col.locava on podia dintre el grup i a nem tirant. Vaig passar amb el grup pel km.10 en 49'05''. Quedava menys i el millor de tot és que m'havia passat volant.

I feia i feia dintre el grup fins aproximadament el km.15-16. M'anava agobiant amb tanta gent, així que vaig decidir sortir d'allà i anar a l'aventura en solitari. Les cames xutaven i la motivació hi era per partida doble, cada km consumit era un menys per acabar el repte i em veia amb forces per baixar de 3h30m tot i que quedava un món encara.
Però no vaig sol, comparteixo uns 4kms amb el Pascual i començàrem a parlar una mica. Ell també feia 12 maratons, Castellón era la seva 11ª i la setmana següent li quedava Pisa. M'explica que ha fet una marató a Afganistán i alucino, tot i que després de tornada a casa veig en el seu blog que hi és bastant allà per feina (ironmandrogadura.blogspot.com). Xerrant i xerrant passem uns kms i arribem a la zona del port del Grao, on m'acomiado d'ell i li comento que em volia provar, que les sensacions eren bones i tenia ganes. Ell es quedà, patia d'un soli i es marcava acabar. Veig hores més tard que acaba en 3h41m, per tant està a un pas de les 12.

Sortint del Grao hi havia el pas per la mitja marató i marcava 1h42m56s aproximadament. Vaja, que doblant em veia rondant les 3h26m. En aquells moments ja pensava en baixar de 3h30m, les sensacions eren molt bones i em veia capacitat encara per incrementar un pèl més la marxa. Així que m'hi vaig posar, fent un parcial del 21 al 30 a 4'40''. És al 30 on torno a veure a mon tiet, ja no recordo en quants punts l'havia vist, però aquí si que els vaig veure bé, càmera en mà per fer-me aquesta foto.

Portava 2h24m44s reals, estava a una hora de creuar la meta si tot anava bé. Així li dic al Salva. No em notava gens fatigat, ans al contrari, estava amb ganes de continuar. Ni vaig pensar en murs ni històries, endavant i fora, deixa't de tonteries em vaig dir. En la ment ja tenia rebaixar les 3h23m41s d'aquest any a Barcelona i per tant aconseguir la 2a millor marca d'aquest any. M'ho vaig proposar com a font de motivació.


De mentre, durant 4-5 kms em vingueren records, imatges, anècdotes de totes les maratons del 2012, ja començava a veure que tot allà s'acabava i que seria molt bonic anar-les recordant. De mentre les cames seguien tirant i seguia avançant i avançant a corredors. Cada km que quedava era com un petit homenatge, en part tenia ganes d'arribar i assaborir-ho però per altra banda era el punt final a un repte que ens ha tingut ben distrets aquest 2012.

Devia ser cap al 35-36 on atrapo a dos correcats i m'enganxo a ells. El seu ritme era molt semblant al meu i pel que veia en el crono, el temps de BCN l'aconseguiria de no rebentar en els darrers kms. Em vaig posar a roda i vaig compartir una estona amb ells a roda. La feina estava feta, el repte era quasi a la butxaca. Els kms s'acabaven i ja va ser quan arribat al km.40 ho notava, rodejat entre la multitud de gent.
Els ultims 195 metres en baixada van ser la proclamació de la felicitat absoluta, veure complert un repte que semblava molt llunyà. Per postres baixo amb escreix el temps de BCN i marco 3h22m12s, amb una segona mitja per sota de 1h40m. Va ser una bona manera d'acabar, amb boníssimes sensacions i una alegria immensa.

Em retrobava novament amb mon tiet, a qui vull donar les gràcies pel suport donat en varis punts del recorregut i per les fotos realitzades. Se'ns dubte, un n'està molt agraït.
Pel que fa el Xavier,  entrava 10 minuts després, li havia tocat fer una marató més conservadora ja que dissabte afronta novament unes 24 hores en pista. Enhorabona també, ho trobarem a faltar tot això!!! Què fotrem al 2013?

RESUM I FUTUR.

2012 ha estat un any hipotecat a 12 maratons, un any que desconeixia com podria acabar però que al final ha anat sobre rodes, amb moments per tot, però amb un balanç final molt positiu. Plantejar-se un repte així se les portava i creava dubtes. No ho faré mai més, ha estat un moment i un any especial, però tinc clar que tantes maratons en un any no és necessari.
Així doncs, tanco un cicle. Vaig començar debutant en marató el 2010, precisament a Castelló i tanco aquest cicle de maratons 2 anys després, també, a Castelló. 16 maratons en 2 anys, una burrada. Ara toca deixar-les reposar per tornar-les a agafar inclús amb més ganes.
Ara mateix no en vull tornar a fer una altra, necessito entrenar-la, treballar-la bé i anar amb un objectiu clar.
I això només passa per descansar desde ja mateix, crec que m'ho he guanyat a base de bé, deixar les bambes a un cantó i només treure-les els dies que em vinguin de gust per rodar una mica. Ja toca desconnectar, que el cos em demana calma.

Algun dia ja us explicaré els meus propòsits pel 2013, ho deixarem al congelador de moment. Avui no toca.

El blog també es prendrà un temps sabàtic, se'l mereix. Comporta feina escriure, hi ha dies que costa molt i fa mandra i el blog ha decidit anar-se de vacances també.

Salut!

Ho trobarem a faltar!

Ha plogut molt desde que el dia 21 de gener empreníem un repte que vèiem molt llunyà, una cosa que es veia molt llunyana: completar 12 maratons durant tot el 2012.
El 1er viatge, a Gran Canària, va ser accidentat però almenys la marató va anar sobre rodes (3h28m). Tornàvem cap a casa amb la 1a marató a la butxaca i personalment més content encara sabent que m'estava esperant una persona molt especial.
Els mesos han anat passant i les maratons han anat caient. Sevilla per mi va ser la millor de carrer, ja no parlo de sensacions i de temps realitzat(3h17m), sino per tot en general. A Barcelona, amb una petada de les que fan època per ser massa ambiciós i poc realista, vaig marcar 3h23m. La 4ª va ser a la Corunya, bona marató també, en guardo bon record (3h34m); després venia una triada que feia por, empalmava Empúries (3h43m) amb els 7Cims (58kms +2800 desnivell) i la marató de Blaye,la 6ª, la gran debacle (3h53m). Allà vaig tocar fons, estava tocat i mig enfonsat. Va ser un cap de setmana molt dur, rematat amb una mala nit post marató i un viatge de tornada amb un malestar general al cos que no em deixava ser persona.
Passava pàgina i 3 setmanes després anàvem cap a Bilbao (3h45m). La cosa var anar una mica millor de sensacions, el temps ja m'era indiferent. Això sí, la marató més trista que potser he fet mai. No repetiria mai a Bilbao!
La 8ª era Rio Boedo, la més diferent a totes. Allà vaig tornar a patir una mica, inclús caminant en algun tram, però de nou marcava 3h45m. El pitjor ja havia passat, 2/3 completats i vulguis o no, ja es veia diferent.
A Saragossa tornava a disfrutar de nou (3h34m), completant uns últims 10kms amb unes sensacions molt bones. Em veia de nou de pujada!
La 10ª va ser a Castelldefels(3h34m), mateix temps però cursa totalment diferent. Cascadet a l'arribada i clarament de més a menys. I res, com ja sabeu la última fou València (3h47m) i molt satisfet d'haver-la compartit de principi a fi amb mon tiet. Gran marató també a tenir en compte.
I ens trobem aquí, a les portes de la 12ª : Castelló. El Xavier i jo , jo i el Xavier per tancar aquest REPTE que ens ha ocupat tot el 2012.  No som els millors, no fem marques espectaculars, no guanyarem mai copes,... però disfrutem com mai, ens ho passem super bé i ens prenem cada marató com una festa. Han estat molts moments compartits que ens quedaran gravats a la memòria, només nosaltres dos sabem el que ens ha costat tot això, el patiment d'un, el patiment de l'altre, emocions que van i venen, i molts i molts records que seran dificils d'oblidar mai.
Aquests últims 42195 metres seran els més especials, seran la culminació de 12 mesos d'esforç i segurament que al creuar la línia d'arribada o fins i tot abans, un tou de persones , emocions, ... ens vindran a la memòria. Segur que  mon avi a qui vaig dedicar la 1ª marató, mons pares, la Maria per tot el que ha hagut d'aguantar, la meva germana Anna i tots els familiars i amics que m'han estat donant suport durant aquests mesos em vindran al cap en algun moment o altre. Per tots ells anirà aquesta marató , se'ns dubte.
2012 12 mesos 12 maratons, ho trobarem a faltar!

València , crònica de la 11ª

Sí, la de València també va caure, la 11ª, i ja només queda un petit passet per veure realitzat aquest repte que vaig emprendre a principis del 2012 junt al meu amic Xavier Varias: 2012 12 mesos 12 maratons.
Amb la de València he corregut 15 maratons en menys de 2 anys. He passat de tot, desde la més profunda alegria al patiment elevat a infinit, però en cap d'elles crec que he tingut aquesta sensació de sentir-me tan content per haver-la fet al costat del meu tiet Salvador.

Desde feia dies tenia clar que compartíriem els 42195 metres plegats. Li devia una marató i així va ser. Per ell era la 9ª marató del seu historial, la de casa. Per mi, la 11ª del 2012, la que podia significar 1ª bola de partit a Castellón si fem un símil tenístic. El ritme el posava ell, jo em limitaria a acompanyar-lo en tot moment. El seu temps en les maratons es mou sempre entre 3:42 i 3:50 i per mi ja m'estava bé, en teoria seria un ritme còmode a priori, però donat com les he passat de canutes en algunes maratons ...

El dia es presentava, en contra del que s'havia pronosticat, amb un sol espeterrant i una temperatura a la sortida sobre els 15º. 9500 maratonians i 6000 en la prova de 10km a punt per fer-la grossa. L'escenari de la sortida la Ciutat de les Ciències i les Arts.
Després d'una sortida en fals per culpa d'una mascletà que va portar lloc a la confusió, enfilem l'eixida que dirien allà. El Xavier estava més endavant, jo de fidel escuder de mon tiet. La referència a seguir era fer la marató en torn a les 3 h 45 minuts, agafar un ritmet idoni i anar fent.
I així és, que vam anar fent ruta i sense donar-nos compte vam anar cremant minuts i minuts. Ens sentíem còmodes, potser anàvem un pèl ràpid pel ritme que volia portar el meu tiet, però era el principi i ja se sap que et deixes portar una miqueta.
Cap al km.15 veiem tota la claca familiar. Quina energia desprenien i quins ànims ens van transmetre! Férem 4 salutacions i sense parar, vàrem tornar corrent cap a l'horitzó.
La següent trobada familiar seria ja passada la mitja marató, sobre el km.23 i km.24. Segurament llavors les cares ja haurien canviat una mica.

Passàvem la mitja marató en 1h51m49s i començàvem a descomptar, conscients però, que la part crítica s'anava acostant. La temperatura també havia pujat, en algun termòmetre vam arribar a veure 21º, malo! El cansament també anava a més, ho notava a la cara de mon tiet. Ja no parlava tant, la cara li començava a canviar, bé, com a quasi tots els maratonians. Jo per la meva part m'anava trobant millor, no era un ritme molt exigent per mi, però no ens enganyem, tampoc ho tenia massa clar. Ja les havia passat canutes en algunes maratons rodant a ritmes similars!
El cas és que l'efecte marató començava a passar factura i on abans rodàvem en 5'15 ara ho feiem en 5'20-5'25'. Són aquells segons que vas penalitzant quan les forces van defallint. Però mon tiet aguantava la compostura super bé, d'admirar. Entràvem en la fase més crítica , els últims 10 kms i seguia allà, constant. Jo l'intentava animar de tant en tant però sé, per la cara que feia i perquè ho he patit a les meves carns, que
aquests ànims et reconforten molt tot i que facis cara de patiment, com si no en fessis ni cas.
Començàrem a veure gent caminant, alguns amb rampes, d'altres estirats al terra, ... Un panorama desolador , potser de les maratons on ho he vist més,  i mon tiet allà un altre cop constant, aguantant el dolor que arrastrava als adductors, amb cara de dir que tot això no podrà amb mi. Seguíem cremant kms i la meta a punt de tocar. Ja es respirava aires de grandesa, la gent fent passadissos per on passàvem i sí,
ja es veia que la marató estava al sac.
Un cop divisat el km.41, ja només quedava que posar-se el traje i la corbata per entrar guapos a l'arribada. La trempera de l'últim km va fer oblidar tots els dolors i preocupacions i mon tiet va incrementar inconscientment el ritme. Quin alegria que desbordava, a mi per moments se'm va posar la pell de gallina, veure com assaboria aquell últim km, les abraçades, agraïments, no tenen preu, no ho canvio per cap marató que hagi pogut fer més ràpid.
L'arribada va ser super emocionant, molt emotiva, potser la que més he gaudit. Veure aquell espectacular últim km vallat, trobar la família entre la multitud de gent i observar com el teu tiet s'emociona per aquesta nova marató no té preu. Havia patit molt, de la petita lesió se'n va ressentir, però en cap moment ens vam posar a caminar, sempre anar fent fins a meta. Em vaig emocionar en finalitzar la meva 1ª marató o quan vaig fer la meva marca personal a Donostia tot just farà 1 any, però res equiparable amb el viscut a València.
Enhorabona Salva per aquesta nova marató! I gràcies als pares, Mari, Maite i Salva, Angeles, Astrid, Belen i Joan per aquest cap de setmana!

Ah, i enhorabona al Xavier també per les seves 3h24m que confirmen que va a més.

I bé, estic només a un pas de culminar aquest repte que vam emprendre el Xavier i jo. Tant de parlar-ne i ha passat volant. La última serà a Castelló, on vaig debutar ara fa quasi 2 anys com a maratonià i on finiquitaré aquest repte de 12 maratons en 12 mesos. Pel camí m'hi he deixat diners, molts; salut, segurament una mica; hi he invertit molt de temps, també, però no ho canvio per res, ha estat una experiència brutal, diferent.
El 9 de desembre serà especial, em temo que moltes coses em passaran pel cap durant tota la marató. Però bé, això ja ho explicarem en el proper post, no ens anticipem als fets.

Salut!

La 10ª, Mediterrani. Això ja fa baixada!

Una nova marató completada: la del Mediterrani. La desena ja és un fet i sincerament crec que el pitjor del Repte 12 mesos 12 maratons ja ha passat. 

En aquesta entrada volia més reflexionar sobre tot el fet de portar ja 10 maratons que no pas explaiar-me molt sobre el desenvolupament de la 10ª.

Fa 2 anys vaig fer una de les meves primeres mitges maratons , estava preparant la 1ª Marató, Castelló, i sabeu quina mitja era? Doncs la del Mediterrani i precisament recordo que veient els pocs atrevits maratonians i el circuit en sí, em vaig dir que aquesta marató havia de ser horrible de fer.

Però clar, el Repte que porto entre mans contemplava per força correr-la, no hi havia massa on rascar a l'octubre i més encara si era al costat de casa.

Després del bon regust obtingut a Saragossa encarava aquesta desena cita maratoniana molt més animat i convençut, les sensacions van ser molt bones a terres "mañes" i mica en mica em vaig notant millor a nivell físic.O almenys això vull pensar ...

Sobre la marató de diumenge, doncs seré breu. La 1ª Mitja la vaig passar sense problemes tot i que em notava que no anava massa fi, les cames pesaven una mica més del compte. Això mateix li vaig comentar al Xavier i ell em va venir a dir que més o menys anava igual. 1h44 llargs el pas de la Mitja, la qual la vam fer quasi sempre amb la llebre de la 1h45 de la Mitja Marató i amb la companyia de la Maria en alguns moments, ja que aprofitava algun tram per córrer junt a nosaltres.

La veritat és que vam fer un pas molt ràpid pel que estem acostumats últimament, però mai saps què és bo i què no, va anar així. Cada marató és una història diferent.

A partir de la 2ª Mitja començava la solitud del maratonià. Aquestes maratons on amb prou feina som 250 corredors són una mica tristotes. Sort que en alguns trams em seguia acompanyant la Maria, perquè semblava que estiguessim en aquestes autopistes buïdes que et pots trobar arreu d'Espanya. 

 

Vaig seguir rodant sobre 5' el km fins al 32, però allà vaig començar a flaquejar. Sort que la companyia de la Maria en aquests kms més durs, sempre ajuda tenir algú al costat i s'agraeix. Ella al costat animant, tot i que un la veritat sigui dita, està posat en el seu món, el seu patiment, i poc pot expressaren aquests moments, només es pensa en anar avançant metres i acabar quan abans millor.

M'havia d'aferrar on fos. Passaven els kms i una part de mi m'anava dient que em posés a caminar i l'altra just el contrari, que seguís, que tot això era terreny i temps que guanyava. El mateix em deia la Maria, no paris va, vinga.

Bufff, però com es pateix eh? I així van anar passant els kms sense parar fins que els darrers 3 ja van ser se'ns dubte els més durs. L'entrada al canal olímpic i haver de fer tota la volta sencera era una punyalada, crec que de carrer va ser el tram més dur. I si vas rebentat doncs encara més.

Tenia el Xavi per davant , a pocs metres, però uns metres que a aquestes velocitats eren un món. Vaig veure que es parava i es posava a caminar. No tenia ni esma per agafar-lo, però per lent que anés, sabia que tard o d'hora em posaria a la seva alçada. Ell em va veure i es va esperar a que em posés a la seva alçada per tornar a arrencar els dos plegats. Anàvem ben torrats, férem l'últim km plegats i creuarem la meta en 3h34m43s.

Vaig clavar el temps de Saragossa però les sensacions van ser de desgast total, res a veure. Físicament tocat, amb alguna pujada de bessó només finalitzar i una mica cruixit dels adductors. Però vaja, res extra, res que no sigui conseqüència d'un dur esforç com aquest.

La 10ª era un fet, el Repte ja es veia més proper.

Enrera he deixat Gran Canària, Sevilla, Barcelona, Coruña, Empúries, Blaye, Bilbao, Rio Boedo, Saragossa i Mediterrani. 10 maratons en 10 mesos. Moltes vivències viscudes, anècdotes, altibaixos, ... Una experiència brutal, ara bé, no la recomano a ningú. És dur, moltíssim. No se m'hagués passat mai pel cap fer una bajanada d'aquestes i més amb el poc temps que porto corrent, però les coses han anat així i de 2012 només n'hi haurà un a la vida.

No em puc queixar, les lesions m'han respectat, no he patit cap malaltia que m'impedís córrer una marató, vaja, que tot ha anat rodat. Patiment molt,en alguna marató massa i tot, sobretot en les de més calor com van ser a Empúries, Blaye i Rio Boedo. Però em sento orgullós, primer perquè aquest repte me l'he currat a base de bé i segon perquè m'he demostrat que moltes vegades s'ha de patir i mossegar les dents per aconseguir un objectiu, res és fàcil en aquesta vida i res es regala i avui en dia menys. Que aquest Repte era una bogeria? Cert, no ho negaré, almenys a mi m'ho sembla, però ha servit també per buscar-se un bon alicient per aquest 2012.

No en vull presumir ni res per l'estil, tothom qui em coneix sap que no alardejo i que sóc mol modest, no busco la èpica ni res que si pugui assemblar, al contrari. 

Ja quasi parlo com si ho hagués aconseguit, és veritat, però és que ja, passi el que passi, em sentiré satisfet. Per davant només queden dues maratons i són precisament les que em fan especial il.lusió.

La 11ª a València perquè la correré junt al meu tiet Salvador,un exemple de que mai es tard per posar-se a fer esport. Serà la 1ª marató que fem junts i poder-la fer a casa seva serà especial. Ni ritmes ni històries, anirem a disfrutar-la i a gaudir-la força.

La 12ª, Castellón, serà el final d'un cicle, just on em vaig batejar com a maratonià. Era el 2010 i m'estrenava en això de les maratons. D'aqui poc hi espero arribar amb 15 maratons a les esquenes, 11 al 2012. La motivació podrà amb tot, segur, i no hi haurà cansament que valgui. Serà la culminació d'aquest Repte: 2012 12 mesos 12 maratons.

Disfrutant de nou, Saragossa veu caure la 9ª

Després de la mitja marató de Barbastro acabava la meva entrada al blog dient això:
"La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré."

Arribant dissabte a la tarda a Saragossa i veure aquell vent que feia, el famós cierzo, a un se li treien les ganes de tot. Si ja anava amb el record de les últimes maratons al cap i del patiment que havia sofert, només em faltava el vent per acabar de convence'm que l'endemà cavaria un altre cop la meva tomba.

Però bé, vam passar el que quedava de dissabte recollint el dorsal a la mini fira del corredor, vàrem córrer 20' per estirar les cames, va caure una cerveseta, sopar i una mica de Barça abans de posar-se a dormir. Tot això com no amb l'infatigable company de maratons Xavier Varias.

Som a diumenge. Em vaig prendre per esmorzar com sempre el pastís de carbohidrats i ja llestos ens desplacem cap a la sortida, on teníem uns 40' per anar preparant-nos amb calma abans no comencés la marató.
Com ja ve sent costum, en el moment de la sortida no ens vam preocupar gens de si sortíem més endavant o més endarrera. Érem més aviat cap al final, conscients que no teníem altra objectiu que acabar i sense cap mena d'ànsia per col.locar-se en bon lloc a la sortida.

La idea meva era posar-me en un grup per anar sobre les 3h45, era conscient de les meves últimes actuacions i sabia que havia d'anar amb molta cura, que la marató t'acaba passant factura si la maltractes.

Es donava la sortida puntual, a les 8'30 del matí, feia una mica de rasqueta però era soportable. Ni un núvol al cel, bona temperatura, uns 900 corredors. En definitiva, molt correcte tot plegat per córrer.

Durant els primers 6kms anem posicionant-nos en cursa i entrant en calor. Va ser cap al km.7 quan atrapàvem a la llebre de 3h45 i tot el grupet que portava darrera. Ens hi vam quedar i a mi ja em passa pel cap la idea de no moure-m'hi i seguir-la fins on pugués. Pensava "no estic per massa històries, millor quedar-me aquí, en grupet i cap fred, que això és molt llarg". El Xavier abandona aquest grup al cap de 2kms, jo em mantinc allà conscient del que em podia esperar.

Van passant els kms i em notava bé, però sí, era molt d'hora i això no era més que l'aperitiu. Era un grupet força nombrós, on es parlava i es feia molta broma. Vaja, això sempre passa als 1er kms, però quan arribes cap al km.25 allà ja s'ha callat tothom.

Sincerament, no em conec Saragossa i no puc descriure ni recordo molt bé per on vam anar, però el recorregut m'agradava tot i que en algun tram feia vent però no tant com m'havien avisat. La mitja marató la vaig passar en 1h50'47'' oficials ( 1h50'02'' reals), la llebre anava un pèl avançada al temps de 3h45', potser més endavant ho pagaria algú. A mi ja m'anava bé, el meu cap ja començava a barrinar coses veient les sensacions que notava.

Ara potser van venir els kms més bonics, més cap a la zona antiga de Saragossa i passant per davant mateix de la Basílica del Pilar. Crec recordar que eren 25,26,27 aproximadament i hi havia força claca per aquesta zona. Ara és quan més feia falta aquest suport, és quan comença una marató, 3kms i començarem, cap al 30 és on talla el bacallà.

I ja som al 30 i el meu cap que seguia barrinant. Anava molt còmode, res a veure amb les últimes maratons corregudes a Blaye, Bilbao o Rio Boedo, i vaig començar a pensar en deixar el grup i anar a l'aventura. Però "ep, calma!!" em vaig dir, espera't que encara queda 1hora ben bona i no saps mai què pot passar.

Ara bé, el lado oscuro em va atacar al km.32 i no vaig poder més. Me'n vaig del grup i començo a fer quilòmetres 30-40'' més ràpid del que anava abans.
De rodar sobre 5'10-5'15'' ho passo a fer a 4'30''-4'40'' com si res. Era el moment de recobrar les bones sensacions perdudes desde fa temps, i disfrutar corrent una marató. No ho havia pogut fer desde la Corunya i aquest era el moment. De seguida ho notes quan vas i quan no vas, i a Saragossa ho notava, n'estava convençut que no rebentaria ni res. El cos humà costa d'entendre de vegades i com pot reaccionar, és una caixa de sorpreses tot plegat.

A lo que anàvem, aquests 10 últims kms em van passar volant. Ni gels ni mandangues. De fet en portava 2 i no me'n vaig prendre cap. Vaig pensar que entre que els gels no m'entren, que anava bé i que estem de retallades, doncs mira, estalvia't els gels, jeje. De fet, en tota la marató només vaig tirar d'aigua, ni powerades ni plàtan, res de res, tot només amb aigua.

Avances i avances gent i encara t'animes més. El cap ens porta per on vol i a mi en aquesta ocasió em va portar cap endavant. Els km's passen i no defallia. Sentia algun crit d'ànim, algú diu el meu nom com bonament pot però et recomforta, tens allà un crit d'al.lè que t'ajuda a fer una passeta més fins la meta. Una marató d'asfalt és una experiència brutal, estar allà dale que te pego 42kms intentant no defallir és un repte maquíssim.
Us ho he dit vàries vegades i ho seguiré repetint.

Passen els kms i pel cap ja no em passa baixar de 3h40 sino que vaig fent càlculs mentalment per saber si podré rondar les 3h35'. Mentre corro hi vaig pensant i sabia que si em mantenia sobre 4'40''/km ho tindria a l'abast. Seguia fort i no veia el moment que em podia arribar el baixón. Era el km.38 i vam passar ben a prop de la línia d'arribada. Encara quedaven 4kms pels voltants de meta i ja ho veia fet. El més important era que la 9ª era al sac, que havia recobrat les bones sensacions i potser em quedava la cirereta del pastís: fer sub 3h35. No té cap importància, però ja que hi era, em feia il.lusió. Sembla una tonteria però quan hi estàs allà posat ... Molts ja sabreu de què parlo.

El km.40 potser va ser el més dur dels últims ja que venia un vent de cara que frenava bastant però no m'importava, veia un gir cap a l'esquerra i ens endinsàvem per la zona d'antics pabellons de la Expo. Intuïa que allà estaríem més protegits del vent, com així va ser. Sota la màniga encara tenia marge per canviar a l'últim km, m'ho sentia, així que potser si que baixaria de 3h35 vaig pensar.

L'últim km i 195 metres els vaig fer doncs més fortets i faltant uns 400 metres encara vaig tenir forces per acabar de donar una mica més. De fet aquest va ser el km més ràpid i això em va servir per aconseguir 3h34'42'' (1h44'42'' la 2a mitja) i amb la sensació de satisfacció, d'haver disfrutat com un nen petit amb una joguina nova. Sí, per fi m'havia retrobat amb mi mateix després d'unes maratons que havia passat amb molta pena i sense cap mena d'esma. No sé, almenys ni que sigui de manera temporal, això el temps ho dirà, a Saragossa la cosa va canviar.

El temps no para i ja toca anar pensant amb la 10ª. 3 setmanes de res i ens trobarem amb la marató del Mediterrani, al costat de casa però bastant solitària de nou pels maratonians. Serà potser la més dura que queda per fer.

Mitja Barbastro, efecte contrari

A quasi última hora em vaig inscriure a la Mitja de Barbastro.No ho tenia pas en ment, perquè d'objectiu no en tenia i simplement l'escusa era rodar. Però com que el Xavi estava inscrit i l'any passat ens va agradar molt aquesta cursa , vaig decidir anar-hi.

Només arribar a Barbastro ja noto que fa molta calor, excessiva. 30º que et treien les ganes de qualsevol cosa. Un anava amb ganes, ganes de trobar sensacions positives sense cremar-se excessivament, això sí. En ment estava la marató de Saragossa de la setmana que ve, l'objectiu número 9 del Repte.

Ens col.loquem a la sortida, de la meitat cap endarrera entre els 600 corredors que ens trobem allà. Jo m'agafaré com a referència l'1h'30, el Xavi en teoria anirà un pèl més endarrera.M'enrecordo de l'any passat, sé com és el circuit però sóc conscient que el meu estat no és el mateix. Aleshores portava escassament 3 setmanes entrenant, tenia en ment la marató de Donosti. Però de cames estava fresc, cosa que no puc dir ara. Però un va a una cursa i no hi pensa amb això, si ha d'arribar ja m'ho trobaré penso, mentre pugui intentaré exigir-me una mica.

Es dóna la sortida, molta gent a dintre el poble, fa goig: xarangues, batukada, ... La inèrcia et porta a fer un un parell de kms inicials per sota de 4:20 però ràpidament busco estabilitzar-me en ritmes compresos entre 4:20 i 4:25. Vaig en la recerca  d'algun grupet on integrar-me i anar còmode però no el trobo. Serà cap al km.4-5 on trobo un parell de corredors amb les que m'ajuntaré i decideixo compartir amb ells uns kms. La veritat és que em trobo força còmode, no súper, però si com per anar fent i pensar que al girar sobre el km.10,5 podria donar una mica més.

Sobre el km.7-8 em poso a l'alçada d'un corredor que em sembla català per la samarreta que portava. Vaja, de catalans n'hi havia molts, també ho haig de dir. Jo seguia i va i em saluda. Coi, és el Capi! 1ª reacció "què fas tu aquí?" vaja, com ell m'ho podia preguntar a mi, jeje. Moltes batalletes havíem viscut a Olesa jugant a futbol i ara ens trobem aquí corrent el que no hem corregut mai. Buff, una gran persona, de les grans grans, un gran company de vestidor, persones que et donen gust haver conegut en aquest món del futbol. Total, que està preparant la marató de Castelló i ha començat a entrenar fa poquet. En ment baixar de les 3hores en marató, paraules majors per mi.
Quedem per trobar-nos a l'arribada, jo segueixo al meu ritme. Arribo al km.10 i el crono em marca uns 43'33'', això ve a ser uns 4'21'' de mitjana. Penso que ara amb la tornada a Barbastro podré incrementar el ritme una miqueta, veurem ... En la retina tinc la tornada que vaig fer l'any passat, marcant-me kms a 4' pelats, això crec que em farà més mal que bé perquè hi pensaré i em donaré compte de lo perjudicat que estic ara. Hauria d'haver fet un "reset Barbastro 2011" i no pensar-hi, però és inevitable moltes vegades el no comparar-se.

No tiro, ho noto. No trobo ni la petita baixada que a priori havia de fer. Si quan veníem feia una mica de pujada i tornàvem per la mateixa carretera, on coi era el lleuger descens? Doncs no, jo no el veia. Aniré fins el km.16 marcant ritmes similars, entre 4'20 i 4'25, però totalment incapaç d'anar a més.
I arriba el 17 i entro ja en una deixadesa total: em deixo anar, el cap aguanta menys que les cames ja. Passo a rodar entre 4'40' i quasi 5' el km. Em passa gent, m'intento enganxar però no duro res a roda, ràpidament abandono i decideixo fer la meva. Així rodo 4kms, estava més fora que dins, només pensant en anar fent i arribar.
L'entrada a Barbastro és apoteòsica, un gran km final ple d'ambient amb les mateixes xarangues i batukades que al prinicipi, però encara amb molta més gent encoratjant als corredors. Faig aquest km final en 4'21'', i em permeto fer aquest canvi de ritme simplement perquè sé que ja acabo i tinc l'arribada a tocar.

Al final 1h34'09'', poc de positiu li puc trobar a aquesta mitja, anava per recuperar alguna sensació i podria dir que en vaig sortir quasi amb la cua entre cames. L'únic consol és haver rodat 21,097 kms cosa que segurament no hagués fet en solitari ara mateix. Ah, i que muscularment estic bé, altra cosa és que les cames tirin.

La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré.