Seguidors

dimecres, 24 d’octubre del 2012

La 10ª, Mediterrani. Això ja fa baixada!

Una nova marató completada: la del Mediterrani. La desena ja és un fet i sincerament crec que el pitjor del Repte 12 mesos 12 maratons ja ha passat. 
En aquesta entrada volia més reflexionar sobre tot el fet de portar ja 10 maratons que no pas explaiar-me molt sobre el desenvolupament de la 10ª.

Fa 2 anys vaig fer una de les meves primeres mitges maratons , estava preparant la 1ª Marató, Castelló, i sabeu quina mitja era? Doncs la del Mediterrani i precisament recordo que veient els pocs atrevits maratonians i el circuit en sí, em vaig dir que aquesta marató havia de ser horrible de fer.
Però clar, el Repte que porto entre mans contemplava per força correr-la, no hi havia massa on rascar a l'octubre i més encara si era al costat de casa.


Després del bon regust obtingut a Saragossa encarava aquesta desena cita maratoniana molt més animat i convençut, les sensacions van ser molt bones a terres "mañes" i mica en mica em vaig notant millor a nivell físic.O almenys això vull pensar ...


Sobre la marató de diumenge, doncs seré breu. La 1ª Mitja la vaig passar sense problemes tot i que em notava que no anava massa fi, les cames pesaven una mica més del compte. Això mateix li vaig comentar al Xavier i ell em va venir a dir que més o menys anava igual. 1h44 llargs el pas de la Mitja, la qual la vam fer quasi sempre amb la llebre de la 1h45 de la Mitja Marató i amb la companyia de la Maria en alguns moments, ja que aprofitava algun tram per córrer junt a nosaltres.
La veritat és que vam fer un pas molt ràpid pel que estem acostumats últimament, però mai saps què és bo i què no, va anar així. Cada marató és una història diferent.

A partir de la 2ª Mitja començava la solitud del maratonià. Aquestes maratons on amb prou feina som 250 corredors són una mica tristotes. Sort que en alguns trams em seguia acompanyant la Maria, perquè semblava que estiguessim en aquestes autopistes buïdes que et pots trobar arreu d'Espanya. 
 

Vaig seguir rodant sobre 5' el km fins al 32, però allà vaig començar a flaquejar. Sort que la companyia de la Maria en aquests kms més durs, sempre ajuda tenir algú al costat i s'agraeix. Ella al costat animant, tot i que un la veritat sigui dita, està posat en el seu món, el seu patiment, i poc pot expressaren aquests moments, només es pensa en anar avançant metres i acabar quan abans millor.
M'havia d'aferrar on fos. Passaven els kms i una part de mi m'anava dient que em posés a caminar i l'altra just el contrari, que seguís, que tot això era terreny i temps que guanyava. El mateix em deia la Maria, no paris va, vinga.
Bufff, però com es pateix eh? I així van anar passant els kms sense parar fins que els darrers 3 ja van ser se'ns dubte els més durs. L'entrada al canal olímpic i haver de fer tota la volta sencera era una punyalada, crec que de carrer va ser el tram més dur. I si vas rebentat doncs encara més.
Tenia el Xavi per davant , a pocs metres, però uns metres que a aquestes velocitats eren un món. Vaig veure que es parava i es posava a caminar. No tenia ni esma per agafar-lo, però per lent que anés, sabia que tard o d'hora em posaria a la seva alçada. Ell em va veure i es va esperar a que em posés a la seva alçada per tornar a arrencar els dos plegats. Anàvem ben torrats, férem l'últim km plegats i creuarem la meta en 3h34m43s.
Vaig clavar el temps de Saragossa però les sensacions van ser de desgast total, res a veure. Físicament tocat, amb alguna pujada de bessó només finalitzar i una mica cruixit dels adductors. Però vaja, res extra, res que no sigui conseqüència d'un dur esforç com aquest.
La 10ª era un fet, el Repte ja es veia més proper.

Enrera he deixat Gran Canària, Sevilla, Barcelona, Coruña, Empúries, Blaye, Bilbao, Rio Boedo, Saragossa i Mediterrani. 10 maratons en 10 mesos. Moltes vivències viscudes, anècdotes, altibaixos, ... Una experiència brutal, ara bé, no la recomano a ningú. És dur, moltíssim. No se m'hagués passat mai pel cap fer una bajanada d'aquestes i més amb el poc temps que porto corrent, però les coses han anat així i de 2012 només n'hi haurà un a la vida.
No em puc queixar, les lesions m'han respectat, no he patit cap malaltia que m'impedís córrer una marató, vaja, que tot ha anat rodat. Patiment molt,en alguna marató massa i tot, sobretot en les de més calor com van ser a Empúries, Blaye i Rio Boedo. Però em sento orgullós, primer perquè aquest repte me l'he currat a base de bé i segon perquè m'he demostrat que moltes vegades s'ha de patir i mossegar les dents per aconseguir un objectiu, res és fàcil en aquesta vida i res es regala i avui en dia menys. Que aquest Repte era una bogeria? Cert, no ho negaré, almenys a mi m'ho sembla, però ha servit també per buscar-se un bon alicient per aquest 2012.
No en vull presumir ni res per l'estil, tothom qui em coneix sap que no alardejo i que sóc mol modest, no busco la èpica ni res que si pugui assemblar, al contrari. 
Ja quasi parlo com si ho hagués aconseguit, és veritat, però és que ja, passi el que passi, em sentiré satisfet. Per davant només queden dues maratons i són precisament les que em fan especial il.lusió.
La 11ª a València perquè la correré junt al meu tiet Salvador,un exemple de que mai es tard per posar-se a fer esport. Serà la 1ª marató que fem junts i poder-la fer a casa seva serà especial. Ni ritmes ni històries, anirem a disfrutar-la i a gaudir-la força.
La 12ª, Castellón, serà el final d'un cicle, just on em vaig batejar com a maratonià. Era el 2010 i m'estrenava en això de les maratons. D'aqui poc hi espero arribar amb 15 maratons a les esquenes, 11 al 2012. La motivació podrà amb tot, segur, i no hi haurà cansament que valgui. Serà la culminació d'aquest Repte: 2012 12 mesos 12 maratons.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Disfrutant de nou, Saragossa veu caure la 9ª


Després de la mitja marató de Barbastro acabava la meva entrada al blog dient això:
"La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré."

Arribant dissabte a la tarda a Saragossa i veure aquell vent que feia, el famós cierzo, a un se li treien les ganes de tot. Si ja anava amb el record de les últimes maratons al cap i del patiment que havia sofert, només em faltava el vent per acabar de convence'm que l'endemà cavaria un altre cop la meva tomba.

Però bé, vam passar el que quedava de dissabte recollint el dorsal a la mini fira del corredor, vàrem córrer 20' per estirar les cames, va caure una cerveseta, sopar i una mica de Barça abans de posar-se a dormir. Tot això com no amb l'infatigable company de maratons Xavier Varias.

Som a diumenge. Em vaig prendre per esmorzar com sempre el pastís de carbohidrats i ja llestos ens desplacem cap a la sortida, on teníem uns 40' per anar preparant-nos amb calma abans no comencés la marató.
Com ja ve sent costum, en el moment de la sortida no ens vam preocupar gens de si sortíem més endavant o més endarrera. Érem més aviat cap al final, conscients que no teníem altra objectiu que acabar i sense cap mena d'ànsia per col.locar-se en bon lloc a la sortida.

La idea meva era posar-me en un grup per anar sobre les 3h45, era conscient de les meves últimes actuacions i sabia que havia d'anar amb molta cura, que la marató t'acaba passant factura si la maltractes.

Es donava la sortida puntual, a les 8'30 del matí, feia una mica de rasqueta però era soportable. Ni un núvol al cel, bona temperatura, uns 900 corredors. En definitiva, molt correcte tot plegat per córrer.


Durant els primers 6kms anem posicionant-nos en cursa i entrant en calor. Va ser cap al km.7 quan atrapàvem a la llebre de 3h45 i tot el grupet que portava darrera. Ens hi vam quedar i a mi ja em passa pel cap la idea de no moure-m'hi i seguir-la fins on pugués. Pensava "no estic per massa històries, millor quedar-me aquí, en grupet i cap fred, que això és molt llarg". El Xavier abandona aquest grup al cap de 2kms, jo em mantinc allà conscient del que em podia esperar.

Van passant els kms i em notava bé, però sí, era molt d'hora i això no era més que l'aperitiu. Era un grupet força nombrós, on es parlava i es feia molta broma. Vaja, això sempre passa als 1er kms, però quan arribes cap al km.25 allà ja s'ha callat tothom.



Sincerament, no em conec Saragossa i no puc descriure ni recordo molt bé per on vam anar, però el recorregut m'agradava tot i que en algun tram feia vent però no tant com m'havien avisat. La mitja marató la vaig passar en 1h50'47'' oficials ( 1h50'02'' reals), la llebre anava un pèl avançada al temps de 3h45', potser més endavant ho pagaria algú. A mi ja m'anava bé, el meu cap ja començava a barrinar coses veient les sensacions que notava.

Ara potser van venir els kms més bonics, més cap a la zona antiga de Saragossa i passant per davant mateix de la Basílica del Pilar. Crec recordar que eren 25,26,27 aproximadament i hi havia força claca per aquesta zona. Ara és quan més feia falta aquest suport, és quan comença una marató, 3kms i començarem, cap al 30 és on talla el bacallà.

I ja som al 30 i el meu cap que seguia barrinant. Anava molt còmode, res a veure amb les últimes maratons corregudes a Blaye, Bilbao o Rio Boedo, i vaig començar a pensar en deixar el grup i anar a l'aventura. Però "ep, calma!!" em vaig dir, espera't que encara queda 1hora ben bona i no saps mai què pot passar.

Ara bé, el lado oscuro em va atacar al km.32 i no vaig poder més. Me'n vaig del grup i començo a fer quilòmetres 30-40'' més ràpid del que anava abans.
De rodar sobre 5'10-5'15'' ho passo a fer a 4'30''-4'40'' com si res. Era el moment de recobrar les bones sensacions perdudes desde fa temps, i disfrutar corrent una marató. No ho havia pogut fer desde la Corunya i aquest era el moment. De seguida ho notes quan vas i quan no vas, i a Saragossa ho notava, n'estava convençut que no rebentaria ni res. El cos humà costa d'entendre de vegades i com pot reaccionar, és una caixa de sorpreses tot plegat.

A lo que anàvem, aquests 10 últims kms em van passar volant. Ni gels ni mandangues. De fet en portava 2 i no me'n vaig prendre cap. Vaig pensar que entre que els gels no m'entren, que anava bé i que estem de retallades, doncs mira, estalvia't els gels, jeje. De fet, en tota la marató només vaig tirar d'aigua, ni powerades ni plàtan, res de res, tot només amb aigua.

Avances i avances gent i encara t'animes més. El cap ens porta per on vol i a mi en aquesta ocasió em va portar cap endavant. Els km's passen i no defallia. Sentia algun crit d'ànim, algú diu el meu nom com bonament pot però et recomforta, tens allà un crit d'al.lè que t'ajuda a fer una passeta més fins la meta. Una marató d'asfalt és una experiència brutal, estar allà dale que te pego 42kms intentant no defallir és un repte maquíssim.
Us ho he dit vàries vegades i ho seguiré repetint.

Passen els kms i pel cap ja no em passa baixar de 3h40 sino que vaig fent càlculs mentalment per saber si podré rondar les 3h35'. Mentre corro hi vaig pensant i sabia que si em mantenia sobre 4'40''/km ho tindria a l'abast. Seguia fort i no veia el moment que em podia arribar el baixón. Era el km.38 i vam passar ben a prop de la línia d'arribada. Encara quedaven 4kms pels voltants de meta i ja ho veia fet. El més important era que la 9ª era al sac, que havia recobrat les bones sensacions i potser em quedava la cirereta del pastís: fer sub 3h35. No té cap importància, però ja que hi era, em feia il.lusió. Sembla una tonteria però quan hi estàs allà posat ... Molts ja sabreu de què parlo.

El km.40 potser va ser el més dur dels últims ja que venia un vent de cara que frenava bastant però no m'importava, veia un gir cap a l'esquerra i ens endinsàvem per la zona d'antics pabellons de la Expo. Intuïa que allà estaríem més protegits del vent, com així va ser. Sota la màniga encara tenia marge per canviar a l'últim km, m'ho sentia, així que potser si que baixaria de 3h35 vaig pensar.

L'últim km i 195 metres els vaig fer doncs més fortets i faltant uns 400 metres encara vaig tenir forces per acabar de donar una mica més. De fet aquest va ser el km més ràpid i això em va servir per aconseguir 3h34'42'' (1h44'42'' la 2a mitja) i amb la sensació de satisfacció, d'haver disfrutat com un nen petit amb una joguina nova. Sí, per fi m'havia retrobat amb mi mateix després d'unes maratons que havia passat amb molta pena i sense cap mena d'esma. No sé, almenys ni que sigui de manera temporal, això el temps ho dirà, a Saragossa la cosa va canviar.

El temps no para i ja toca anar pensant amb la 10ª. 3 setmanes de res i ens trobarem amb la marató del Mediterrani, al costat de casa però bastant solitària de nou pels maratonians. Serà potser la més dura que queda per fer.