Seguidors

dimarts, 24 de setembre del 2019

A les portes d'una nova edició de la UltraPirineu, faré un breu repàs del que ha estat aquest estiu.
Un estiu on tot i que no deixat de córrer, sí que la càrrega ha estat menor i ho he basat més en fer una mica de bicicleta i sobretot als trekkings.
Al juliol vaig passar una setmana als Dolomites, per la zona de Cortina d'Ampezzo, Senzillament espectacular, allò no t'ho acabes i sens dubte que algun dia repetiré. Va ser una setmana de trekkings, fer una mitja d'uns 25km diaris i uns 1500-2000 positius.

A mitjans d'Agost vaig participar a la cursa de 53km de la Naut Aran. Va ser un dia molt calurós que em va afectar moltíssim. Ja al km.20 tenia mala sensació i no m'entrava res de menjar i beure. Al llarg dels km, aquesta sensació va anar creixent i vaig arribar caminant com vaig poder. Regust agredolç a una cursa i un recorregut molt bonic, i tot i ser una cursa amb molta poca participació, la recomano 100%.

Després d'això, canvi d'aires. Directe cap a Irun i d'allà a començar el Camino de Santiago, per la ruta del Camino del Norte. Van ser uns 10 dies caminant fins a Santander, de 25 fins a 46km diaris segons l'etapa. Fet això, ja em falta menys per completar sencer el Camino del Norte, ja que durant el 2010 vaig fer el tram Soto de Luiña-Santiago. Ara mateix doncs, em deuen quedar uns 250km per completar-lo.
Tornat de Santander, uns dies per recuperar i a passar 5 dies pel Pirineu Aragonès, una altra zona que volia conèixer. Amb el camp base a Torla, vaig fer uns dies fent rutes interessants, culminades amb un parell de 3000 mils com son el Monte Perdido i el Taillon.
I fa res ho vaig culminar fent la Marató de Matxicots, 48km i 4200+, lo més bèstia que he fet mai. Un recorregut molt exigent, alhora que espectacular, on no es dóna un mínim moment de tranquilitat. Pujades i baixades verticals per prats i tarteres, escassos metres de pista, i pedra i més pedra. No són les curses que més m'agraden, ja que penalitzo molt amb les baixades tècniques, però reconec que la Matxicots era una assignatura pendent i tenia ganes de coneixer-la. Lògicament, també la recomano 100%, una festa i una organització volcada amb els corredors, per no parlar dels voluntaris, de 10.
I aquí estic, a les portes novament de la UltraPirineu, on hi torno després d'haver-la corregut al 2015, quan eren 110km en comptes dels 94 actuals. No arribo tan preparat com fa 4 anys, però tampoc estic malament. Llavors tenia entrenador, aquest any he decidit anar pel meu aire.Llavors seguia un règim alimentici més estricte, aquest cop no tant. Però la idea és la mateixa, gaudir-la fins on es pugui i quan arribin aquells moments crítics, intentar superar-los com sigui. Només em preocupa el tema hidratació en cursa, no tenir problemes estomacals, i que no faci molta calor; per la resta, sé que per cames l'acabaria de sobres. Em conec el recorregut de pe a pa, m'agrada i és una de les zones on més hores gasto entrenant.
Us explico a la tornada.

divendres, 12 d’abril del 2019

Mitja Barcelona Costa Maresme

Em vaig desplaçar a Calella per disputar la Mitja Barcelona Costa Maresme. Una mitja que ja havia fet l'any 2012, molt plana i que volia fer servir una mica de test per saber com estava.
Després d'una tirada llarga la setmana passada per Igualada, 8km previs + la mitja de l'Anoia a ritme de 4'20", em volia prendre quasi a tope la de Calella.
Aquesta última setmana havia estat molt suau a nivell d'entrenaments. L'objectiu era arribar descansat i més després d'unes últimes setmanes bastant canyeres.
No tenia clar la tàctica a escollir. El dia abans barrinava moure'm a ritmes per marcar 1h27m-1h28m, però un cop arribat a Calella, escalfar i veure que feia una mica de vent lateral, vaig decidir jugar-me-la i seguir a la llebre de 1h25m. La de 1h30m la descartava totalment, seria una pèrdua de temps ara mateix.
Així doncs em vaig posar al grup a veure què succeïa. Al principi va costar agafar ritme, però un cop passaren 2-3 km ja estava estabilitzat i em notava còmode. La llebre, coneixedora al 100% del recorregut, ens anava explicant les seves intencions: apretar aquest km, reservar en els següents, vigilar amb l'aire, ... La veritat és que passaven els km i les sensacions eren bones.
Vaig aguantar vora 14km i en aquell moment, en comptes de cremar-me i seguir la llebre, vaig decidir anar al meu aire i baixar aquells 3-4 segons per km. Només quedaven 7km, ja em conec i sé fins on podia donar i fins on no. Començava a patir, però dintre del que cap era un patiment ben portat i sense deixar-se anar. Prova d'això és que no vaig perdre posicions.
Ja quan vaig veure el pas pel km 20, em reafirmava amb el càlcul de que la llebre anava bastant per sota de 1h25m, ja que si jo estava en temps normals fregaria aquest temps.

Com sol ser normal, acabes traient forces d'on ja no en queden, fas un simulacre de canvi de ritme i creuava la línia de meta en 1h25m1s. Molt bé, realment estava content per l'evolució d'aquestes últimes setmanes. 3ª marca personal,a 45 segons de la millor que tinc, tampoc m'havia proposat res, la veritat sigui dita. Un temps que feia 4 anys que no m'hi aproximava. Sembla mentida, però entre pitos i flautes he abandonat molt l'asfalt i m'he centrat en altres coses.
Vaig aprofitar per passar pel fisio i constatar que tenia un bessó bastant carregat. Ja feia 2-3 setmanes que em va donar un ensurt. Bé, toca cuidar-lo una mica més.
5 setmanes i marató. Creuem dits, espero ser-hi i el que surti ja es veurà. Tampoc sé que em trobaré a Vitòria. No té pinta de ser un recorregut idoni i potser l'època no és la millor, però les coses van com van i per ganes no serà.
Seguim!

dimecres, 16 de gener del 2019

Marató Atenes - 11 novembre 2018

A les 7 érem a Marathon, la veritat és que l'organització perfecte, però arribar allà 2 hores abans de l'inici de la cursa ... Fas el que pots per fer temps.
La sortida es donà per blocs. Estàvem al quart bloc, força endavant i la nostra sortida fou només 2' després de l'èlit.
circuit i perfil
M'ho vaig prendre amb molt de respecte, catenaccio pur i dur. A veure-les venir , gaudir de l'ambient sense cap preocupació pel temps i si quedava alguna mena de força pels últims 8-9 km de baixada, intentar apretar una mica. Però això eren masses suposicions.
Per mi era tornar a fer una marató d'asfalt 3 anys després, sense haver preparat res i de fer l'Ultra del Montsant de 94km tot just feia 3 setmanes. Per l'Enric era la 2ª, s'havia entrenat molt bé i no tenia cap dubte que aconseguiria batre la seva marca de 3 hores 49 minuts tot i el dur recorregut que teníem per davant. Pel Xavier era una més, camí de les 40, i era el que tenia més clar com actuar durant els 42195 metres.
l'Estadi de Marathon, lloc de la sortida
Anàvem els 3 junts, però era allò que ara jo t'agafo uns metres, ara me'ls agafes tu, .... Ens anàvem intercanviant les posicions, però sempre anem amb un marge molt petit de distància. Els 10 primers km potser foren els més fàcils i planers. Després d'un primer km molt lent, ens varem anar situant a ritmes sobre 5' el km, però sense massa preocupació, anar fent a l'espera de la duresa del recorregut.

estadi Panatinaiko
A partir del 10 i fins al 16 venia el primer tram de pujada, amenitzat però per la gran quantitat de públic que hi havia als vorals de la carretera.
Després d'una lleugera baixada, afrontàrem la part més dura del recorregut. Uns 13km de contínua pujada. Marcava la primera mitja en 1:47:19, els 3 anàvem juntets. M'havia passat prou ràpid, però no les tenia totes, quedava el pitjor i les maratons no perdonen.
Ja es començava a veure a gent caminant. Em va sorprendre, portant uns 22km i veure gent ja patint. El ritme que portava no era gran cosa, però era pam pam anar fent a la marxeta i intentant no defallir i allargar el màxim el cansament.
Cap al km 24 el Xavier va canviar el ritme, mentre jo continuava amb l'Enric. Mmmmmm, em començava a notar cansat i li vaig comentar a l'Enric que si volia tirar, que per mi cap problema, endavant. Són d'aquells moments que notes que no gires rodó. Em passarà o durarà fins al final? L'Enric em digué que no, que ni boig pensava tirar. Així doncs seguirem junts, tenint el Xavier a uns 30-40 segons tota l'estona.
I començà la baixada. Després d'uns quants km a ritmes entre 5'05" i 5'20" el km, era obligat apretar si les cames ho permetien. I sí, ho permeteren. Ens posàrem un pèl més ràpid a intentar gaudir d'aquells km finals. Però alerta, eren uns 10km i no es podia fer massa el valent encara que fos en lleugera baixada, camuflada això sí amb unes pujadetes que trencaven el ritme.
A partir del 34 i mig segueixo apretant, fins al punt que l'Enric em diu que no pot, aquell moment que les cames et diuen prou, i que tiri. Més endavant atrapava al Xavi, a qui li vaig treure les enganxines. Fora bromes, intercanviàrem unes paraules comentant-li que volia aprofitar el moment fins que durés. Igual se m'acabava la gasolina i gripava en res, o potser em donava per arribar fins el final.La qüestió és que tot i alguna pujada matadora, vaig seguir constant, m'anava fent els càlculs de l'estona que em quedava, intentar enganyar la ment amb qualsevol cosa. Si segueixo així estaré sobre 3 hores 33 minuts em deia, prou digne per una marató tan dura i sense camp mena de preparació prèvia.
Divisat el cartell del quilòmetre 41 ja ho vaig veure fet. Era qüestió de temps. Per cert, bon ambient hi havia en aquells quilòmetres finals pels carrers d'Atenes, prou bé.
L'última baixada ja em sonava d'haver-la vist el dia anterior,uns 500 metres, i és allà on vaig decidir treure el mòbil per immortalitzar els instants finals. En ma vida havia portat un mòbil a sobre en una marató d'asfalt, però en aquesta vaig decidir fer-ho, em feia gràcia gravar els moments finals i l'entrada a l'estadi Panatinaiko. Va valer la pena, l'entrada a l'estadi era de pell de gallina. Un bon record que quedarà gravat per sempre. 3 hores 32 minuts 32 segons i uns últims 8 km a 4'41", bona manera d'acabar.
amb la medalla
El Xavier arribava 1' després i l'Enric assolia nova marca personal en 3 hores 38 minuts, així que jornada rodona. Això sí, els 3 estàvem trinxats i va costar recuperar.
Sempre et guardaràs un molt bon de la primera marató,de la que has fet millor marca, però d'aquesta et quedes que fou aquí on començà tot, la seva simbologia, entre els Déus grecs.

dissabte, 12 de gener del 2019

Etapa 6 : 25 d'Agost - Mweka Camp - Mweka Gate

Última etapa, tot de baixada i de nou per vegetació frondosa. Després de dormir tota la nit sencera, l'esgotament dels 2 dies anteriors va passar factura, ens vam llevar, esmorzar i vam procedir al ritual que acostuma. El guia dona les gràcies i felicita als caminadors per la seva amabilitat, per les propines que vam deixar,... i nosaltres els agraïm l'afecte que ens han mostrat durant aquests dies. És gent que amb molt poca cosa és contenta i el poc que tenen encara t'ho ofereixen.
guies i porters cantant

caminant l'últim dia
Mweka Gate
Gran experiència la que et queda. No havia estat mai a Àfrica i és un viatge que costarà oblidar, per tot el que es va viure i veure.

dijous, 10 de gener del 2019

Etapa 5 : 24 d'Agost - Barafu Camp - Uhuru Peak - Barafu Camp - Mweka Camp

Barafu Camp (4673m) - Uhuru Peak (5896m) - Barafu Camp (4673m), Mweka Camp (3068m), 17km i 1200+.
Ens despertàrem, 11 de la nit. Fred, de fet ja dormia amb tot posat, i una mica de malestar en aixecar-me. No estava fi del tot, de panxa sobretot. No tenia set, i de gana, també poca. De fet tampoc ens serviren massa esmorzar aquell dia, unes galetes i un tè, cafè i poc més. A les 12 de la nit era l'hora indicada per tirar cap amunt. No les tenia totes, però bé, pensava que el que sigui serà. Em vaig prendre un ibu abans de sortir, com també havia fet la jornada anterior. Res més, anava carregat d'aigua, portava barretes, tota la medicina que ens havien recomanat, ... Abrigat amb tot a sobre, que sigui el que Déu vulgui.
En l'ascensió final els porters ja no pujaven, però sí que en vingué un junt amb els 3 guies. Mesures de prevenció pel que pugui passar durant l'ascensió final. Sempre poden fer baixar algú si el veuen molt malament, ...
La nit és freda, començàrem a enfilar cap amunt. Eren 4km fins Stella Point (5735m), però una distància que la fèiem a ritme pole pole elevat a la cinquena potència. Objectiu : arribar tots a dalt.
El pla era simple : caminar, parar un moment per hidratar-se, caminar, ... I així anar fent.
La pujada lògicament es va fer llarga, a aquells ritmes avançaves molt poc. Però em vaig anar trobant bé, tot i que no ingeria líquid ni menjava res. Cada passa feta era una menys que quedava per l'objectiu. Tants mesos pensant-hi i estava allà a poques hores d'aconseguir-ho.
No vaig patir durant tota la pujada, em va sorprendre i quan portàvem unes hores ja tenia al cap que arribaria. Ara, no podies fer el burru, a la que intentaves sortir del guió i fer unes passes més ràpides, el cor se't disparava de pulsacions. Mai havia experimentat aquestes sensacions a tanta alçada i vaig poder corroborar de pè a pa els problemes que dóna l'alçada.
Després d'unes 6-7 hores vam arribar a Stella Point , a 5735 metres d'alçada.
Stella Point

el cràter
Wow! Ja havia sortit el sol i les vistes del cràter del Kilimanjaro eren espectaculars. Coses que veus en documentals i que penses que mai les veuràs en directe, i allà estaves, veient-ho i vivint-ho. Pel que havia llegit i vist, sabia que si arribaves allà, aconseguir el cim, Uhuru Peak, 5896 metres, havia de ser un pas més. A 1km de distància estava.
Després de les pertinents fotos, emprenem el camí cap al cim. Quasi 1 hora ben bé entre la neu i el gel per aconseguir arribar-hi. Seqüeles : poques, un lleuger mal de cap, però tan lleuger que era inapreciable. Sincerament, esperava arribar-hi en pitjors condicions. I això que durant l'última ascensió quasi no vaig beure aigua ni vaig menjar res. Suposo que el fet de que ens fessin menjar i beure tant els dies previs va ser la clau.
camí de l'Uhuru Peak
al cim amb el sr Escofet
Un cop feta la foto, tornada cap a baix, fins al campament de sortida, Barafu Camp. Quin atontament en arribar allà, em vaig quedar fregit a la tenda uns bons 30', suposo que els canvis d'alçada et deixa el cos atontat.
de baixada
Després d'això, una mica de dinar, tot i que no vaig menjar massa, i avall de nou fins a Mweka Camp, va costar arrancar, això sí. Aquella nit sí que la vaig dormir sencera ...

dimecres, 9 de gener del 2019

Etapa 4: 23 d'Agost - Barranco Camp - Barafu Camp

Barranco Camp (3900m) - Karanga Camp (3990m) - Barafu Camp (4673m), 8.7km i 1100+.
Dues jornades dures per davant per fer el cim tan buscat. Però pas a pas, no servia de massa mirar la vista massa endavant. Pole pole.
Sortírem de Barranco Camp avisats que el primer tram era un pèl tècnic i complicat. Una paret coneguda com el Barranco Wall, que era el pas més complicat i vertical de la ruta. Sempre va bé que t'avisin per estar una mica a l'aguait, però ja vam veure a l'hora de la veritat que tampoc era cap cosa extra. Això sí, feia cosa veure els porters passant per allà, carregats i com si res.
els porters pujant Barranco Wall
pujant Barranco Wall
Passada aquesta pujada, l'estampa valia la pena. 
als peus del Kili
Després un petit tram per arribar a Karanga Camp. Temps gris, fred, paisatge àrid, i fem paradeta per dinar i agafar forces per l'últim tram de pujada fins a Barafu Camp.

Karanga Camp
Fins a Barafu ens esperen uns 3km i uns 600+ de desnivell. El paisatge ja és àrid, molt sec i els porters aprofiten per carregar aigua a Karanga, ja que a Barafu no hi ha lloc per agafar aigua.
Arribada a Barafu, el paisatge era sec, feia bastant fred i si ja tenies poca cosa a fer en els altres camps, en aquest encara menys.
Ja no havia begut tant pel camí. Sopàvem d'hora com sempre, tampoc entrava massa cosa, i a dormir ben d'hora, devien ser sobre les 19 hores, ja que a les 23 hores tocava diabar per començar l'ascensió a l'Uhuru Peak. L'endemà podia ser el gran dia.