Seguidors

dilluns, 22 d’octubre del 2018

Ultra Serra del Montsant , 98km 4100+

Aquest 2018 buscava els 10 punts que em permetessin entrar al sorteig de la UTMB del 2019. Amb els 5 de la CCC del 2017 i els 5 aconseguits a la Open Cavalls del Vent de finals d'aquest mes de Juny, em presentava a Cornudella amb un match ball.
moments previs a la sortida amb el Roger
Sense quasi donar-te compte, et veus allà, vestit de les millors gales per afrontar uns nous 100 km. Segurament en aquell moment no penses el que et ve pel davant i la grandesa de fer tot això.
Ha plogut els dies anteriors, així que ens anuncien que trobarem fang i algun pas on serà condició obligatòria mullar-se els peus.
Ens trobem escasses 200 persones per la sortida de la Ultra i de la Long. Sortim uns 15' més tard de les 8:30, hora oficial de la sortida. El briefing, les traduccions, la música en directe van fer retrassar el timming establert.
Surto amb el Roger, quasi del final. La tàctica és clara: catenaccio i a veure-les venir. Únic objectiu ser finisher. No buscava res més. I ja si cap al final podia apretar una mica, quan veiés la feina feta, doncs millor.
A l'hora de la veritat va anar quasi tot sobre rodes. Uns primers 7 km molt tranquils fins Albarca per seguir remuntant fins a Pi Carabasseta i començar la baixada fins el primer avituallament, Ulldemolins. Allà primera paradeta, omplo aigua, menjo uns sandvitxos i surto direcció Margalef, següent objectiu. De moment les coses van bé, no venen mals pensaments al cap.
Camí de Margalef, primer una petita pujada abans de l'ermita de Sant Antoni per continuar amb un teòric descens fins a Margalef per un terreny que alhora de la veritat va resultar ser un constant trencacames. Això no treu que el lloc, el congost de Fraguerau, un lloc digne de visitar en una excursió relaxada. No era el cas. És durant tot aquest tram fins a Margalef que aprofito el tercer bidó per omplir-lo a la font natural que em trobo pel camí tal com indicava la organització. També és on toca creuar el primer riu que ja et deixen els peus xops xops. A mi no m'arribava l'aigual al genoll però poc li faltava. La primera vegada fa cosa, però quan ho fas 3 o 4 vegades més ja ni ho penses.
Margalef, km 40, on allà veig el millor assistent que un pot esperar, el sr Escofet. No necessito gran cosa, li demano que m'ompli un isotònic mentre aprofito per anar menjant alguna cosa. Tot bé, li dic avisa a casa que estic bé.
a Margalef
La companyia és grata, m'hi quedaria, però s'ha de continuar. Sortint de Margalef i ja direcció Cabacés, quedar la pujada a l'ermita de Sant Salvador, amb un tram final de pujada que donaria més guerra. Segueixo bé i amb la sensació d'anar amb unes marxes menys. Però senyors, a mi els 100 km em fan molt de respecte i prefereixo pecar de defensiu que no morir cremant les naus. I més en aquest dia on els 5 punts eren vitals.
Després d'una bona pujada, normalment ve la baixada, jeje, i en aquest cas la baixada era per arribar a Cabacés, km 61 de cursa, on em torna a esperar el Sr Escofet.
avituallament de Cabacés

A Cabacés recullo la bossa de vida, aprofito ja que ho tinc per canviar-me de samarreta, em prenc el batut recuperador i menjo tranquilament una mica de pasta. Aprofito per seure i comentar la jugada amb el Sr Escofet. Ja ho tenia pensat desde abans de la cursa, parar tranquilament, que no em venia de , 10 o 20'. Què hi guanyaria? Ell em diu que han retallat 7-8 km de cursa degut al nivell d'algun riu, però no sé si serà ara, més endavant, ... Abans de marxar em venia de gust un cafè, ja que no m'agrada la Coca Cola, una alternativa que de vegades m'ha ajudat és el cafè. Així que abans de sortir de l'avituallament, i com que era obligat passar pel bar, un cafetó. M'acomiado del Sr. Escofet, ja no sé si el tornaré a veure o no.
El trajecte fins a la Vilella Baixa se'm fa molt curt, massa, ja dedueixo doncs que el retall venia en aquest tram. Estàs allà posat i amb això del tema dels punts comences a pensar ¿ si retallen la cursa, en seguiran donant 5? si es queda amb 4 vaia "putada" pensava. Són coses que vas pensant pel camí. Inclús en tenia una de més masoca. Dic bé, quan arribi a meta, si de cas que em deixin fer 4km més amunt i avall per la carretera i feina feta. Coses que passen pel cap després de tantes hores ...
Bé, arribant a la Vilella Baixa atrapo a l'Agustí, una persona entranyable amb qui vaig compartir uns quants quilòmetres. Entrem junts a al Vilella Baixa, jo em notava en aquell moment molt bé. A dalt de la muntanya russa i en forma. Quedaven uns 32km per acabar i 3 pujades per fer. La qüestió és que sortint de la Vilella Baixa l'Agustí em diu que tiri, que vaig molt més fort que ell. Aprofito el bon moment per apretar una mica més i deixar-me portar. En poc temps arribo a la Vilella Alta, a uns 24km de meta.
En sortir del poble i a uns 3-4 km d'Escaladei faig un audio per informar a familia i al Sr Escofet que vaig bé. Al Sr Escofet li dic que no es preocupi per mi, que segurament el Roger necessitarà més ajuda i que estigui per ell. Arribo a Escaladei sobre les 20:15 hores, uns 80km a les cames. És entrar a l'avituallament i tenir una petita crisi. No m'entrava el beure, el menjar, ... Aconsegueixo beure una mica de caldo Aneto i m'assento i em relaxo una estona. En tot això que arriba l'Agustí. Mica en mica em vaig refent, no menjo però carrego un pastisset de xocolata a la bossa. Igual torna la gana i me'l menjo més endavant. L'Agustí està una estona més i em diu "anem,va". Dic tira tira, ara sortiré, però finalment surto amb ell. M'agafa uns metres d'aventatge començant la pujada, però mica en mica em vaig refent i em poso a la seva alçada i comencem a xerrrar. La primera part de la pujada era suau, fins que ens trobem alguna grimpada on s'havia d'anar molt en compte. El regal però era l'Escletxa, un pas amb cordes, rocós, .. Bé, millor no mirar amunt i tirar de corda.
Superada l'Escletxa quedava un altre petit pas.  Allò però no havia acabat, doncs quedava recórrer els 4-5 km per dalt Serra Major. Buff, que llarg es va fer allò. Veies llumetes vermelles que et feien de guia i un camí que no s'acabava mai. Allà l'Agustí em va deixar enrera una estona, li vaig dir que tirés, que jo ja arribaria. Just per allà dalt me la jugo amb el pastisset de xocolata. Mossegades petites, paciència, i intentar ingerir una mica de sòlid. En un dia qualsevol me'l fotria d'una mossegada però allà era impossible. Tot i això, vaig aconseguir menjar-ne bastant però va costar.
Al cap de bona estona, trobem un voluntari que ens indica que comença la baixada, 2.5 km fins a la Morera, una baixada que em va recordar una mica el camí de les Bateries de Montserrat. Són aquests trams durs, que costen però que quan divises el poble enmig de la foscor et vens amunt. Tenia l'Agustí per davant, tot i que no el veia. Entrant a la Morera i quan el terreny ja era estable vaig apretar una mica. Em tornava a veure millor i ja pel que quedava vaig pensar ara sí que deixa't anar. L'Agustí marxa de l'avituallament, jo m'espero un parell de minuts més i arranco. 8km penso, uns 200+ pel mig i Ultra acabada.
Atrapo l'Agustí i em diu que tiri en la pujada. Així ho faig i ja no freno. Encara queden per davant algunes pujades, però ja no reservo res. La llum del frontal comença a fer figa, tot i que serà suficient per arribar. Avanço 3 corredors més i tot i ser de nit ja reconec l'entrada a Cornudella. Camí amb pedres, compte i entrant a Cornudella ja pensant en la jornada que havia deixat darrera. Decideixo gaudir de la solitud d'aquells metres d'asfalt pels carrers del poble i em deixo anar de cames. Seran 300-400 metres i uns últims pel Carrer Major on penses amb moltes coses que has deixat endarrera.
Entro a meta, 15 hores 37 minuts, posició 25, satisfet, amb bona cara i bé de cames. No sé si han estat 98, 99, 100 o els que siguin de km, si em donaran els 5 punts o no, en aquell moment tampoc hi penso massa. He acabat una altra Ultra de 100 km i n'estic orgullós.
amb 2 grans, el Roger i el mega assistent Jordi Escofet
Sabia que seria una Ultra molt solitària, amb molt poc o gens d'ambient als pobles, però escolta, lluny d'aquestes curses tan massificades també es corre molt a gust.
El dia va acompanyar, cosa que també va ajudar. Això sí, algun punt a millorar : per la poca gent que érem, l'entrega de dorsals hauria de ser més àgil; es podria avançar una mica l'horari de sortida i seria estona que aprofitaríem la llum del dia; i els avituallaments de pasta millorables. La senyalització perfecte, si em vaig perdre en algun punt va ser simplement per anar despistat. I els voluntaris que tan costen de trobar, molt amables.
Gran cap de setmana, coneixent el Montsant i compartint més moments amb el Jordi i el Roger. Felicitar al Roger per la seva nova Ultra i agraïr l'ajuda totalment desinteressada del Sr.Escofet. Un gran JE.

etapa 3 : 22 d'Agost - Shira Cave Camp - Barranco Camp

Shira Cave Camp (3800m) - Lawa Tower (4600m) - Barranco Camp (3900m), 10 km, 800+
Un dels dies claus per la famosa aclimatació, la pujada a Lawa Tower i el posterior descens fins a Barranco Camp per passar la nit.
Aquest dia ja feia molt de respecte, ja que s'arribava fins als 4600 metres d'alçada. Etapa ja per un terreny més sec i àrid. El que canviava però era la presència del Kili, majestuós com sempre.
camí de Lawa Tower
El ritme com no, pole pole. Una constant, sense grans esforços, no regalar forces, hidratar-se cada dos per tres. Seguir aquestes premises era bàsic.
campament a Lawa Tower
Foto de grup a Lawa Tower
Un cop a dalt, parada per dinar. Els porters ja s'havien avançat i el cuiner ens havia preparat el dinar. Brutal. Temps per alimentar-se, descansar i afrontar el que quedava de baixada fins a Barranco Camp. Feia fresqueta i la boira aparegué durant el trajecte.
Les sensacions eren bones. Ni mal de cap, ni mal de panxa. Seguia amb gana i set.

Repreníem la marxa una estona després. Un trajecte de baixada fins a Barranco Camp amb poca trascendència, on la boira ens va fer companyia una bona estona.
Aquí unes imatges més de Barranco Camp :
l'entrada al Camp
la foto de grup
el camp

els "serveis"
 Toca descansar. Venen 2 dies durs i decisius.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

Etapa 2 : 21 d'Agost : Machame Camp - Shira Cave Camp

Machame Camp (2900m) - Shira Cave Camp  (3800m), 5 km , 900+
Doncs tal com havia llegit en alguns blogs i em temia, vaig dormir poquet. A estones, ara 20', ara em desperto, ara en dormo 40 més, ... I a sobre, havent begut tanta aigua, 2 cops vaig haver de sortir de la tenda per anar a fer pipi. Una aventura.

Durant aquest dia ja ens vam trobar un paisatge molt diferent, el que en castellà anomenen páramos. Arbres més baixos, camí amb una mica més de pedra, però sense massa dificultat.
Després de la "reprimenda" del dia anterior, ja es va posar el guia principal Samuel a marcar el ritme pole pole. Era un dia on es feien 5km, però on ja molts sobrepassàvem la nostra alçada record. Pot sonar ridícul, o no, però en el meu cas el punt més alt on havia estat era el Pico Veleta a 3398 metres d'alçada.
caminant
una de les moltes parades


L'etapa en sí no va deparar massa. Caminar xino xano, parar, beure, fins després d'unes 5 hores arribar al Shira Cave Camp.Mai havia estat a tanta alçada i de moment, no notava res de res. Era molt d'hora, segur. 

Panoràmica del campament
Aigua per rentar-se, te i al cap d'una estona a dinar i descansar una mica, ja que per la tarda vam anar a caminar una estona més amb els guies. Ens ho van preguntar si ens venia de gust i com que no teníem res a fer i ens trobàvem frescos, vam anar fins al Shira Camp 2.
el dinar , abudant i molt bo
el Kilimanjaro més a prop durant la caminada de tarda
I poc més, tornada al campament, sopar i a intentar dormir. Mica en mica t'anaves habituant al ritme del dia a dia. Al principi tot era nou, però amb un parell de dies ja podies veure el tarannà diari. Potser el que em costava més era anar a dormir. Tan d'hora, tampoc estava massa cansat, i ja anava amb allò de pensar "no dormiré" o "a veure quan tardo a sortir a pixar". Seguia bevent i menjant molt, jo creia que massa. Però bé, era el que ens aconsellàvem.
a descansar

dilluns, 24 de setembre del 2018

Ruta Machame : Kilimanjaro , Uhuru Peak ( 5895 metres)

I arribà el dia, tants mesos esperant i ja erem a Moshi, Tanzània. Com va direl Sr. Escofet la nit d'arribada , just abans de posar-nos a dormir "Sr. Fos, estem dormint a Tanzània.".

Introducció : la nostra ruta escollida era la ruta Machame, la ruta on es dormia en tendes. Diuen que és una de les més boniques. Un cop feta, en puc donar fe.

1) Machame Gate (Village) - Machame Camp
2) Machame Camp - Shira Cave Camp
3) Shira Camp - Barranco Camp
4) Barranco Camp - Barafu Camp
5) Barafu Camp - Uhuru Peak - Barafu Camp - Mweka Camp
6) Mweka Camp - Mweka Gate (Village)

Dia 20 d'Agost
Etapa 1 : Machame Gate (1800m) - Machame Camp (2800m) , 10,5 km , 1200+
El dia començà amb la visita del guia al nostre hotel i una revisió exhaustiva de material per comprovar que anàvem ben equipats. Cap problema, tot en ordre. Vam superar el test previ i anàvem ben preparats. El Samuel, el nostre guia, molt simpàtic, ja es va veure de bon inici que era un tio molt agradable i molt de la broma.
Habitació de l'hotel ,Moshi

Un cop repassat el material, ens desplaçàrem cap a l'oficina de Gazelle, l'empresa amb qui vam depositar la nostra confiança per realitzar el trekking.
el 22@ de Moshi, Gazelle
Allà es procedí a fer el pesatge de tot el material necessari per part dels porters. El material no era només les nostres maletes, si no tot el material necessari pel trekking.
Porters preparant el material a l'oficina Gazelle
Allà es quan te'n dones compte que estàs en un altre món. Jo em preguntava, això és la seu d'una empresa que organitza no sé quants trekkings, safaris, ... El fet que et vegis en un altre món totalment diferent, contrasta amb l'amabilitat i tracte que rebem per part de tot l'staff de Gazelle. Chris, el jefe suprem, Abraham, Samuel, els porters, la gent que ronda per allà, ... El turista el tenen protegit, és la seva font de negoci i n'ha de sortir ben content, donar veus quan torni a casa, ...
Després d'una estona de burocràcia, pugem al bus nosaltres 4 (els 2 Jordis, l'Isma i un servidor) més el Joshei, un mexicà que es va afegir al nostre grup. Ja puc dir des d'ara que la relació amb ell va ser perfecte, un plaer haver coincidit amb ell. 
Marxem doncs cap a la porta Machame, però abans no sé quantes parades es fan per recollir aliments necessaris pel trekking. 

Passà 1 hora aproximadament i ja estàvem a la porta Machame, el començament del trekking. Nervis perquè estàvem a punt de començar el que portàvem tants mesos esperant!
porta Machame
Aquí més esper, més papers i més pesatges per part de les autoritats abans de poder començar el trek. Nosaltres vam esperar a la zona habilitada pels caminadors.
zona d'espera habilitada pels caminadors
Aquí podem veure el parking d'entrada
parking
I sí, després de donar-nos el picnic del dia i omplir aigua, ens van donar el vist-i-plau per començar. Vinga, som-hi! Al final es tractava de caminar, no? Però la sensació era diferent, molts temors, com aniria tot, que ens trobaríem per davant, com reaccionaria el cos a l'alçada, estaria bo el menjar? l'aigua? Podria dormir en una tenda? Bastants dubtes que s'anirien resolent amb els dies.

D'esquerra a dreta: Joseph(guia), Martin(guia), Jordi E.,Isma,Jordi A., Francesc(jo), Joshei i en Samuel(guia principal)
Punt de sortida, et desitjaven un bon trekking
Etapa senzilla, rapideta, amb molta vegetació. Anàvem tapats, no feia massa calor, i com ens van dir que en aquesta primera etapa havíem de vigilar amb els mosquits. La meva indumentària : bambes de correr, pantalons de muntanya, samarreta de màniga curta i màniga llarga a sobre. Res extra pel primer dia. A l'esquena motxilla de 30 litres amb la jaqueta gore, la jaqueta d'abrigar i la tèrmica, a més dels 3-4 litres d'aigua.
un servidor
Paradeta per dinar, el picnic que ens havien donat era bastant complet.
I mentrestant, veiem passar porters d'altres equips. Sense paraules, són d'una altra pasta. El cos tenia una sensació molt estranya en veure allò.
els porters
Més imatges d'aquest dia. Totes molt similars, rodejats de selva.
I l'arribada al Machame Camp, destí del primer dia. Unes 4 hores de ruta, comptant les parades. Em va sorprendre anar rapidet. Aquell dia només ens va acompanyar en Martin, el més jove dels guies. Li vam aixecar la camisa.
Camp Machame, final de la 1ª etapa
les nostres tendes. La verda és on fèiem els àpats.
Alguns porters preparant les coses
Cada dia havíem de firmar el registre d'entrades. Aquí tenim l'Isma.
crispetes i te després de l'etapa
amb el Sr.Escofet
Primer dia i tot nou. Entrar a la tenda, preparar les coses, inspeccionar la zona del campament, anar a sopar i poc més. Va anar molt bé, sopar abundant i bo, el tracte exquisit amb tot l'equip. Ah, no ho he dit, a part dels 3 guies, hi havia el xef, un cambrer i crec que 15 porters. L'endemà ja seria un repte nou, arribar a una alçada desconeguda per mi. 
Vaig a dormir. En la següent etapa us explico com va anar la dormida ...

dimecres, 12 de setembre del 2018

OCC (prova de la UTMB), 56km 3500+

Pendent encara la crònica de la Tanzània, em trec de sobre la de la OCC, cursa que vaig disputar 3 dies després d'arribar de l'Àfrica. Aquí la teniu.

I sense quasi temps de descansar del viatge a Tanzània, nova maleta i cap a Chamonix amb el Sr. Escofet. Aquest cop vol més curt direcció Ginebra i trasllat cap a la ciutat francesa de Chamonix.

La cursa tenia un recorregut de 56km i començava del poble suís d'Orsières, passant per Champex-Lac i finalitzant a Chamonix. Transcorria meitat per Suïssa i meitat per França.
Desde el km.10, Champex Lac, venia a ser quasi el recorregut final de la CCC que vaig córrer al 2017. Les mateixes pujades a La Giete i a Catogne, el pas pel col des Montets, i la única variació era un traçat nou per pujar a la Flegere, ja que es passava per 2 poblacions inèdites en la OCC : MontRoc i Argentiere, precisament on teníem l'allotjament.

A part del handicap del viatge a Tanzània, anava amb problemes estomacals de feia un parell de dies. Vaig intentar no pensar-hi, però a la llarga va ser inevitable que apareguessin.
Sortirem de bastant endarrera , ens vam desitjar sort amb el sr. Escofet i cadascú a la seva guerra. Anava a bon ritme, de fet vaig portar una cursa molt bona fins al km.26 però a la vegada considero que enganyosa. Arribava a Trient entre els 200 primers classificat però sense haver menjat i begut quasi res, precisament per por a remoure molt més la panxa. I va ser sortir d'aquest avituallament i notar una baixada física important. La pujada a Catogne, la més dura de totes, la vaig fer a ritme molt lent, quasi pole pole com quan feia el Kilimanjaro. La recordava de l'any passat, però sincerament no la feia tan dura.
De baixada cap a Vallorcine millor, però les cames no anaven com un volia.
A Vallorcine vaig tornar a parar una bona estona i va ser inevitable una buidada davant la moguda que tenia a la panxa. En sortir d'allà, més del mateix. Anava perdent posicions poc a poc, sobretot en les pujades que trobava pel camí.
Un cop a Argentiere, tornava a seure a meditar, beure, recuperar, ... Pujar a la Flegere i baixar, així de fàcil. Però quan ja et costa, la pujada es fa un suplici. I això que no era molt dura, pujada d'anar fent però sense grans desnivells. Seguí perdent posicions alhora que anava descomptant les passes de pujades que em quedaven. No era pole pole però quasi. Se'm va fer llarg, bastant llarg, a diferència de l'any passat quan feia la CCC amb 90 km a les cames. I mireu la diferència que en la CCC ni vaig parar a l'avituallament de dalt a la Flegere, però en aquesta OCC ni vaig pensar-m'ho, tornar a seure a meditar una estona☺ .
Ja sabia el que em quedava, una baixada força corrible però que no vaig poder aprofitar tal com m'hagués agradat. Què hi farem, no sempre es pot. Quedava arribar a meta i descansar, massa tute els últims dies.

Entrada a Chamonix, aquest any havien canviat algun pas d'entrada al poble i s'havien de pujar 2 vegades unes escales posades per no afectar al trànsit. Tocaren allò que no sona, sincerament. Però bé, encarats els últims metres les coses ja es veien diferent. I aquest any amb gent als carrers, de dia, amb bona temperatura, creuava la línia de meta en 8 hores 34 minuts. Posició 278. Una més, segona armilla després de la CCC de 2017.

Menció també al Sr.Escofet, fent una molt bona cursa en el seu debut per aquelles contrades.
Un cop feta la cursa, 2 dies de descans i relax per aquella zona, moment per començar a omplir dipòsits i recuperar forces després del viatge a Àfrica i de la cursa.
Passats uns dies, en ment ja tinc la UTSM de 105km com a plat fort. Apretarem les dents 6 setmanes per arribar el millor possible. Un match-ball, qui em coneix ja sabrà de què parlo.

dissabte, 21 de juliol del 2018

Cavalls del Vent Open

30 de Juny. Prenia part en la Cavalls del Vent Open, travessa de 84km i uns 6000+.

El meu objectiu no era altra que acabar, anava bastant mentalitzat amb la causa. Conscient també que el meu estat de forma no era el desitjat i que per tant no podia exigir-me més del que m'agradaria. Aixi doncs, en un càlcul previ m'havia marcat al voltant de 16 hores i 30 minuts, coneixedor del recorregut i del que em podia trobar. A tot això, se li ha d'afegir la forta calor que va fer, massa pel meu gust.
Sortida del refugi d'Estasen a les 6 del matí.
Primers 27km força dignes, en els passos pels refus de Prat d'Aguiló, Cortals i Serrat. Allà el sol ja apretava i en sortir del refugi ja vaig notar com un petit baixón. A més venia un dels trams més durs fins al refu de Niu. Però bé, mica en mica em vaig anar refent i tot i no estar ple de forces encarava la part final de pujada a Niu bé de cap i sabent que allà pararia a menjar i prendre'm un descans.
25' vaig estar menjant i descasant, ja us dic, estava mentalitzat de que el temps no m'importava i que la meta era acabar i aconseguir els 5 punts de cara a la UTMB. Portava 44 km i la part més dura es pot dir que havia passat.
Venien 12km de baixada en els quals em vaig deixar anar de forma digna. Vinga, ja en portava 56, però tocava tornar a pica pedra de cara amunt, aquest cop per arribar al refugi de St Jordi. Ja vaig notar de nou que les forces escassejaven, paciència. Xino xano arribava al refugi i em tornava a prendre un pit stop de 30'.
Segurament en algun altre moment ho hagués engegat tot a rodar, però amb les experiències negatives del passat aprens i et serveixen per torejar aquestes situacions. Així que vaig seure, relaxar-me, beure, menjar, fins que el cos em demanés tornar a arrancar.
Com deia, després de 30' vaig reemprendre la marxa. Baixada amb cautela pels Empedrats, trotant de tant en tant i ja caminant camí del Coll de la Bena i coll de la Bauma, un tram que se'm va fer llarguíssim fins arribar al refugi del Gresolet, apurant les últimes llums del dia.
Al Gresolet nova parada, i tot i ser conscient de que només quedaven uns 4km de pujada, el cos em demanava tornar a descansar. Després d'uns 15', decideixo a atacar el que quedava. Ja amb el frontal en marxa,
Arribava de nou a Estasen en 17 hores i 4 minuts. Objectiu aconseguit i segueixo viu en la lluita per aconseguir els 15 punts de cara a la UTMB. En tinc 10 i els propers 5 els buscaré a la serra del Montsant al mes d'Octubre.

dimecres, 27 de juny del 2018

Mini prèvia Cavalls del Vent Open 2018

I com qui no vol la cosa, arriba la Cavalls del Vent Open. Una ruta d'uns 84km i 5400+ aproximadament.
Aquesta ruta l'he fet en 2 dies dormint en refugi, a trams entrenant, en cursa durant la UltraPirineu de 2015 ( encara que no es fa sencera si no a trams), a la Trail Moixeró i em disposo el dissabte a fer-la en menys de 24 hores.
itinerari. Volta circular partint del refugi de Lluís Estasen

No es pot dir que sigui una cursa, que no ho és. No hi ha arc de sortida, dorsals, material obligatori, marcatge, ... Es tracta d'anar seguint les marques de la pròpia travessa i anar fent, de refugi en refugi, on estaran els avituallaments. Allunyat doncs de tanta parafernàlia que tenen avui en dia la majoria de curses, crec que l'experiència pot ésser gratificant.
perfil de la ruta
Refugis i avituallaments

M'arriba d'hora i no estic en les condicions que desitjaria, però sabent això i coneixent la travessa intentaré adaptar-me a les circumstàncies i torejar-ho com pugui. Pas a pas, respecte, sentit comú i a gaudir, premisa bàsica. Tinc 24 hores per fer-la.
Dissabte 30 de Juny a les 6 del matí comença l'aventura.

dilluns, 21 de maig del 2018

Berga - Rasos - Berga, 26km 1600+

Petita entrada per deixar en l'historial del blog aquesta cursa. Ahir diumenge anava a fer la Berga-Rasos-Berga. Un puja baixa de 26 km organitzat pel Club Esquí Berguedà i que enguany complia la 20ª edició.
Cursa molt familiar, no arribava ni a 140 corredors, i uns 50 caminadors per la Caminada.
Aquí tenim el perfil de la cursa. Pujada fins a Rasos de Peguera, arribant quasi a 2100 metres d'alçada, i baixada cap a Berga passant pel santuari de Queralt.


Es donava la sortida a les 8 del matí, es va fer un tomb per la rambla principal de Berga i ja enfilàvem cap amunt. Els primers 4km eren mortals fins arribar a la Figuerassa. Bé, el 1 i 2 eren difícils, però encara ... Ara bé 3 i 4 foren l'autèntica mort. És trist dir-ho, però al km 2 ja tenia ganes de fer mitja volta i tornar cap a Berga a fotre'm un bon esmorzar. 
Del 6 fins a dalt de tot, la pendent ja no era tan tan exigent, i era més assequible de pujar. Vaig aconseguir trobar un ritme d'anar fent i ja arribarem. Fent un símil futbolístic, vaig tirar les línies endarrera i a veure-les venir, que quedava el partit de tornada :-).


La baixada tenia de tot, trams tècnics, alguns més corribles, corriols estrets. Van aparèixer 4 gotes de pluja, però no van passar d'aquí. No anava súper però dintre el que cap vaig era qüestió d'anar baixant. Pèssim com sempre en els trams més tècnics, aprofitava per recuperar una mica quan és més corrible.
La vaig acabar en 3 hores 34 minuts, és el que solen dir els cracks quan no tens cap objectiu, un bon entrenament , oi? En arribar, cerveseta, entrepà de buti, sorteigs d'obsequis, servei de dutxes al pavelló, ... Tot perfecte, una molt bona organització, senzilla i amb gran tracte al corredor.
Personalment, si fa o no fa, estic com l'any passat, just havent acabat el futbol i intentant agafar una rutina d'entrenaments per posar-me a to pels objectius principals. La Open Cavalls del Vent el 30 de juny és el principal del primer semestre. Només em marco acabar-la, només, com si consistís en anar a buscar el pa. Queden encara algunes setmanes per davant per seguir millorant, o això espero.
Seguim amb les curses familiars, diumenge que ve tornarem a fer una cursa explosiva, 12km i 1600+. De Bagà fins al Puigllançada, un 2400.

diumenge, 13 de maig del 2018

Gràcies futbol

Juny del 2010 , penjava les botes de futbol. Acabava cremat, desganat després d'una temporada no molt bona a nivell personal, culminada amb un ascens del qual no em sentia gens partícep. Curiosament potser la temporada de pitjor record de tota la meva carrera. I havia de ser la última? Als 32 anys ho deixava, més cremat de cap que altra cosa.
Em posava a córrer, bé, encara ho faig, i el futbol res de res, ni el típic "gusanillo". Però res, creieu-me. No en volia saber massa, almenys del d'aquí casa.
Fins que després d'un 2016, on completo el Campionat de Catalunya de Marxes de Resistència, decideixo parar una mica i aquí se n'aprofita el Jordi, que entrenant al Can Cartró, em va dir que perquè no anava entrenar un dia, fer 4 xuts, simplement per distreure'm. No em va convèncer, però per contra vaig decidir anar a veure un partit de 4ª Catalana del Can Cartró. Em sembla que en ma vida n'havia vist un i ves, tampoc va estar tan malament com podia imaginar en un principi. Greu error el d'anar a veure el partit! I crec que al cap de pocs dies estava ja entrenant. Una sensació molt estranya, amb gent molt jove, que no coneixia de res, vaja, que em veia molt perdut allà. Amb 38 anys, envoltat de nanos , que alguns no havien nascut quan jo debutava al primer equip del Vilafranca !!! Una mica heavy tot plegat. El dia següent de l'entrenament em feia mal tot, no us ho podeu arribar a imaginar. Per moltes curses que hagués fet del 2010 al 2016, havia utilitzat parts del cos que les tenia totalment oxidades. Si això havia de continuar així , millor plegar pensava.
Però com que un és fàcil de convèncer, vaig acceptar el repte i al cap de poc ja debutava. Temia les lesions, alguna trencada fibril·lar, però van anar passant els partits i res de res, acabant la temporada sense cap lesió.
I no tenint prou amb una temporada, decidia continuar una altra. Una altra que just ha acabat avui. Ha estat el partit 492 si no em fallen els càlculs. Sempre els he portat bastant al detall i crec que no m'equivoco. Ho deixo aquí, s'ha de saber dir prou, i segur que em quedarà aquella part de "per què ho deixes si físicament encara pots?", però no, és el moment. He gaudit molt a Can Cartró, no m'ho esperava. I he trobat un molt bon grup de jugadors, un ambient molt sa, jove, molt de poble com a mi m'agrada. Guardaré molts bons records d'aquesta etapa, sens dubte.
Però com deia, tot té un principi i un final, i el final és avui, 13 de maig de 2018.

Com que serà el meu últim post parlant de futbol, aprofito per deixar a la meva afició(ironia) algunes dades de tots aquest anys :

- debutava amb el primer equip del FC Vilafranca a 1ª Catalana, un 17 de maig de 1995, amb 17 anys i 14 dies. Un partit jugat a l'antic camp de terra de Sant Cugat, un partit sense cap trascendència per la classificació, i on després de fer el 3-5 un altre debutant, el gran Sergio Mesa, em van cridar per debutar. No sé si van ser 3,4 o 5 minuts, però aquella estona al camp se'm va fer eterna.

- 18 temporades en total, on he jugat en 5 clubs: FC Vilafranca (258 partits), CF Olesa (105 partits), Sant Pere Molanta (54 partits), Sant Sadurní (29 partits) i Can Cartró (46 partits).

- 102 partits a 3ª Divisió, 135 a 1ª Catalana, 94 a Regional Preferent, 82 a 1ª Regional, 33 a 2ª Regional i 46 a 4ª Catalana. En total, 492 partits. Faltaria sumar tots els partits jugats de Copa Catalunya, però no els controlo.

- Del tema gols millor no parlar-ne. Això sí, la temporada 2001-02 amb el FC Vilafranca a 1ª Catalana vaig anotar la "friolera" de 7 gols jugant de migcampista.

- 6 ascensos , 3 amb el FC Vilafranca ( temporades 95-96, 04-05 i 09-10). I 3 més amb aquell equipàs que teníem a Olesa de Montserrat, les temporades 06-07,07-08 i 08-09, passant de 1ª Regional a 3ª Divisió.

- 2 descensos, 1 amb el FC Vilafranca la temporada 98-99 , baixant a 1ª Catalana; i un altre amb el Sant Sadurní la temporada 02-03.

- 2 expulsions, les 2 per doble groga.

- i penjo les botes(bé, les he donat a un company d'equip, Teixi) un 13 de maig de 2018, quasi 23 anys després d'haver debutat en el futbol amateur.

He tingut la sort de jugar al Mini Estadi, a l'Olímpic de Terrassa i marcar-hi un gol en partit de Copa Catalunya, al camp del Palamós, i recórrer camps i camps de tot Catalunya.
També de jugar contra Deco, Eto'o, Xavi, Giuly, Larsson, Valdés, Oleguer en el partit del Centenari del FC Vilafranca.
I com a curiositat vaig arribar a jugar contra el FC Vilafranca quan jugava amb el CF Olesa, ja que coincidírem a 1ª Catalana.

Ara que per sobre de números, anècdotes, victòries, derrotes, nits sense dormir, ... em quedo amb tot el que m'ha donat el futbol, el poder conèixer a tanta i tanta gent, fer tantes i tantes amistats que avui encara perduren. Les hores d'entrenaments, desplaçaments, stages, fins i tot concentracions, donen per molt.

Si em dieu amb quin club em quedo està clar, el FC Vilafranca. Des de petit que he jugat allà i haver jugat al primer equip tantes temporades és motiu d'orgull.
FC Vilafranca - FC Barcelona, agost 2004 

Vilobí d'Onyar-FC Vilafranca, temporada 96-97
Si em diuen, amb quina època et quedes? Sens dubte amb les 3 temporades viscudes a Olesa. Va ser la meva única experiència jugant fora del Penedès, em feia molt de respecte, un grup totalment nou, una qualitat enorme, una afició que ho vivia, ...  I jugant a la posició que sempre m'ha agradat jugar, a darrera. I ho vaig jugar pràcticament tot, 102 dels 106 partits possibles. Es va formar un gran grup humà i avui en dia encara seguim en contacte.
Olesa de Montserrat
I aquí amb els 3 altres clubs on he jugat :
Mediona-Can Cartró temporada 2016-2017
Sant Sadurní, temporada 02-03

Sant Pere Molanta, temporada 05-06
Avui he tancat definitivament una pàgina que ja feia tancada fa uns anys. Gràcies futbol!