Seguidors

dimecres, 16 de gener del 2019

Marató Atenes - 11 novembre 2018

A les 7 érem a Marathon, la veritat és que l'organització perfecte, però arribar allà 2 hores abans de l'inici de la cursa ... Fas el que pots per fer temps.
La sortida es donà per blocs. Estàvem al quart bloc, força endavant i la nostra sortida fou només 2' després de l'èlit.
circuit i perfil
M'ho vaig prendre amb molt de respecte, catenaccio pur i dur. A veure-les venir , gaudir de l'ambient sense cap preocupació pel temps i si quedava alguna mena de força pels últims 8-9 km de baixada, intentar apretar una mica. Però això eren masses suposicions.
Per mi era tornar a fer una marató d'asfalt 3 anys després, sense haver preparat res i de fer l'Ultra del Montsant de 94km tot just feia 3 setmanes. Per l'Enric era la 2ª, s'havia entrenat molt bé i no tenia cap dubte que aconseguiria batre la seva marca de 3 hores 49 minuts tot i el dur recorregut que teníem per davant. Pel Xavier era una més, camí de les 40, i era el que tenia més clar com actuar durant els 42195 metres.
l'Estadi de Marathon, lloc de la sortida
Anàvem els 3 junts, però era allò que ara jo t'agafo uns metres, ara me'ls agafes tu, .... Ens anàvem intercanviant les posicions, però sempre anem amb un marge molt petit de distància. Els 10 primers km potser foren els més fàcils i planers. Després d'un primer km molt lent, ens varem anar situant a ritmes sobre 5' el km, però sense massa preocupació, anar fent a l'espera de la duresa del recorregut.

estadi Panatinaiko
A partir del 10 i fins al 16 venia el primer tram de pujada, amenitzat però per la gran quantitat de públic que hi havia als vorals de la carretera.
Després d'una lleugera baixada, afrontàrem la part més dura del recorregut. Uns 13km de contínua pujada. Marcava la primera mitja en 1:47:19, els 3 anàvem juntets. M'havia passat prou ràpid, però no les tenia totes, quedava el pitjor i les maratons no perdonen.
Ja es començava a veure a gent caminant. Em va sorprendre, portant uns 22km i veure gent ja patint. El ritme que portava no era gran cosa, però era pam pam anar fent a la marxeta i intentant no defallir i allargar el màxim el cansament.
Cap al km 24 el Xavier va canviar el ritme, mentre jo continuava amb l'Enric. Mmmmmm, em començava a notar cansat i li vaig comentar a l'Enric que si volia tirar, que per mi cap problema, endavant. Són d'aquells moments que notes que no gires rodó. Em passarà o durarà fins al final? L'Enric em digué que no, que ni boig pensava tirar. Així doncs seguirem junts, tenint el Xavier a uns 30-40 segons tota l'estona.
I començà la baixada. Després d'uns quants km a ritmes entre 5'05" i 5'20" el km, era obligat apretar si les cames ho permetien. I sí, ho permeteren. Ens posàrem un pèl més ràpid a intentar gaudir d'aquells km finals. Però alerta, eren uns 10km i no es podia fer massa el valent encara que fos en lleugera baixada, camuflada això sí amb unes pujadetes que trencaven el ritme.
A partir del 34 i mig segueixo apretant, fins al punt que l'Enric em diu que no pot, aquell moment que les cames et diuen prou, i que tiri. Més endavant atrapava al Xavi, a qui li vaig treure les enganxines. Fora bromes, intercanviàrem unes paraules comentant-li que volia aprofitar el moment fins que durés. Igual se m'acabava la gasolina i gripava en res, o potser em donava per arribar fins el final.La qüestió és que tot i alguna pujada matadora, vaig seguir constant, m'anava fent els càlculs de l'estona que em quedava, intentar enganyar la ment amb qualsevol cosa. Si segueixo així estaré sobre 3 hores 33 minuts em deia, prou digne per una marató tan dura i sense camp mena de preparació prèvia.
Divisat el cartell del quilòmetre 41 ja ho vaig veure fet. Era qüestió de temps. Per cert, bon ambient hi havia en aquells quilòmetres finals pels carrers d'Atenes, prou bé.
L'última baixada ja em sonava d'haver-la vist el dia anterior,uns 500 metres, i és allà on vaig decidir treure el mòbil per immortalitzar els instants finals. En ma vida havia portat un mòbil a sobre en una marató d'asfalt, però en aquesta vaig decidir fer-ho, em feia gràcia gravar els moments finals i l'entrada a l'estadi Panatinaiko. Va valer la pena, l'entrada a l'estadi era de pell de gallina. Un bon record que quedarà gravat per sempre. 3 hores 32 minuts 32 segons i uns últims 8 km a 4'41", bona manera d'acabar.
amb la medalla
El Xavier arribava 1' després i l'Enric assolia nova marca personal en 3 hores 38 minuts, així que jornada rodona. Això sí, els 3 estàvem trinxats i va costar recuperar.
Sempre et guardaràs un molt bon de la primera marató,de la que has fet millor marca, però d'aquesta et quedes que fou aquí on començà tot, la seva simbologia, entre els Déus grecs.

dissabte, 12 de gener del 2019

Etapa 6 : 25 d'Agost - Mweka Camp - Mweka Gate

Última etapa, tot de baixada i de nou per vegetació frondosa. Després de dormir tota la nit sencera, l'esgotament dels 2 dies anteriors va passar factura, ens vam llevar, esmorzar i vam procedir al ritual que acostuma. El guia dona les gràcies i felicita als caminadors per la seva amabilitat, per les propines que vam deixar,... i nosaltres els agraïm l'afecte que ens han mostrat durant aquests dies. És gent que amb molt poca cosa és contenta i el poc que tenen encara t'ho ofereixen.
guies i porters cantant

caminant l'últim dia
Mweka Gate
Gran experiència la que et queda. No havia estat mai a Àfrica i és un viatge que costarà oblidar, per tot el que es va viure i veure.

dijous, 10 de gener del 2019

Etapa 5 : 24 d'Agost - Barafu Camp - Uhuru Peak - Barafu Camp - Mweka Camp

Barafu Camp (4673m) - Uhuru Peak (5896m) - Barafu Camp (4673m), Mweka Camp (3068m), 17km i 1200+.
Ens despertàrem, 11 de la nit. Fred, de fet ja dormia amb tot posat, i una mica de malestar en aixecar-me. No estava fi del tot, de panxa sobretot. No tenia set, i de gana, també poca. De fet tampoc ens serviren massa esmorzar aquell dia, unes galetes i un tè, cafè i poc més. A les 12 de la nit era l'hora indicada per tirar cap amunt. No les tenia totes, però bé, pensava que el que sigui serà. Em vaig prendre un ibu abans de sortir, com també havia fet la jornada anterior. Res més, anava carregat d'aigua, portava barretes, tota la medicina que ens havien recomanat, ... Abrigat amb tot a sobre, que sigui el que Déu vulgui.
En l'ascensió final els porters ja no pujaven, però sí que en vingué un junt amb els 3 guies. Mesures de prevenció pel que pugui passar durant l'ascensió final. Sempre poden fer baixar algú si el veuen molt malament, ...
La nit és freda, començàrem a enfilar cap amunt. Eren 4km fins Stella Point (5735m), però una distància que la fèiem a ritme pole pole elevat a la cinquena potència. Objectiu : arribar tots a dalt.
El pla era simple : caminar, parar un moment per hidratar-se, caminar, ... I així anar fent.
La pujada lògicament es va fer llarga, a aquells ritmes avançaves molt poc. Però em vaig anar trobant bé, tot i que no ingeria líquid ni menjava res. Cada passa feta era una menys que quedava per l'objectiu. Tants mesos pensant-hi i estava allà a poques hores d'aconseguir-ho.
No vaig patir durant tota la pujada, em va sorprendre i quan portàvem unes hores ja tenia al cap que arribaria. Ara, no podies fer el burru, a la que intentaves sortir del guió i fer unes passes més ràpides, el cor se't disparava de pulsacions. Mai havia experimentat aquestes sensacions a tanta alçada i vaig poder corroborar de pè a pa els problemes que dóna l'alçada.
Després d'unes 6-7 hores vam arribar a Stella Point , a 5735 metres d'alçada.
Stella Point

el cràter
Wow! Ja havia sortit el sol i les vistes del cràter del Kilimanjaro eren espectaculars. Coses que veus en documentals i que penses que mai les veuràs en directe, i allà estaves, veient-ho i vivint-ho. Pel que havia llegit i vist, sabia que si arribaves allà, aconseguir el cim, Uhuru Peak, 5896 metres, havia de ser un pas més. A 1km de distància estava.
Després de les pertinents fotos, emprenem el camí cap al cim. Quasi 1 hora ben bé entre la neu i el gel per aconseguir arribar-hi. Seqüeles : poques, un lleuger mal de cap, però tan lleuger que era inapreciable. Sincerament, esperava arribar-hi en pitjors condicions. I això que durant l'última ascensió quasi no vaig beure aigua ni vaig menjar res. Suposo que el fet de que ens fessin menjar i beure tant els dies previs va ser la clau.
camí de l'Uhuru Peak
al cim amb el sr Escofet
Un cop feta la foto, tornada cap a baix, fins al campament de sortida, Barafu Camp. Quin atontament en arribar allà, em vaig quedar fregit a la tenda uns bons 30', suposo que els canvis d'alçada et deixa el cos atontat.
de baixada
Després d'això, una mica de dinar, tot i que no vaig menjar massa, i avall de nou fins a Mweka Camp, va costar arrancar, això sí. Aquella nit sí que la vaig dormir sencera ...

dimecres, 9 de gener del 2019

Etapa 4: 23 d'Agost - Barranco Camp - Barafu Camp

Barranco Camp (3900m) - Karanga Camp (3990m) - Barafu Camp (4673m), 8.7km i 1100+.
Dues jornades dures per davant per fer el cim tan buscat. Però pas a pas, no servia de massa mirar la vista massa endavant. Pole pole.
Sortírem de Barranco Camp avisats que el primer tram era un pèl tècnic i complicat. Una paret coneguda com el Barranco Wall, que era el pas més complicat i vertical de la ruta. Sempre va bé que t'avisin per estar una mica a l'aguait, però ja vam veure a l'hora de la veritat que tampoc era cap cosa extra. Això sí, feia cosa veure els porters passant per allà, carregats i com si res.
els porters pujant Barranco Wall
pujant Barranco Wall
Passada aquesta pujada, l'estampa valia la pena. 
als peus del Kili
Després un petit tram per arribar a Karanga Camp. Temps gris, fred, paisatge àrid, i fem paradeta per dinar i agafar forces per l'últim tram de pujada fins a Barafu Camp.

Karanga Camp
Fins a Barafu ens esperen uns 3km i uns 600+ de desnivell. El paisatge ja és àrid, molt sec i els porters aprofiten per carregar aigua a Karanga, ja que a Barafu no hi ha lloc per agafar aigua.
Arribada a Barafu, el paisatge era sec, feia bastant fred i si ja tenies poca cosa a fer en els altres camps, en aquest encara menys.
Ja no havia begut tant pel camí. Sopàvem d'hora com sempre, tampoc entrava massa cosa, i a dormir ben d'hora, devien ser sobre les 19 hores, ja que a les 23 hores tocava diabar per començar l'ascensió a l'Uhuru Peak. L'endemà podia ser el gran dia.