Tanquem un 2016 on destaco per sobre de tot 2 coses : el campionat de Marxes de Resistència obtingut i la meva tornada totalment inesperada al món del futbol. Ha estat un any on he tirat de l'inèrcia que portava del 2015 i amb molèsties aquí i allà i encara que sembli un contrasentit, he aprofitat per fer el campionat de Marxes de Resistència, molts kms però a poca intensitat.
Faig un repàs de de curses/marxes/travesses i acabo amb :
- Mitja marató de Cambrils
- Marxa del Setge de Cardona , 54kms
- Marxa dels Castells de la Segarra , 54kms
- Marxa Alt Camp i la Conca, 56 kms
- Marxa de les Carenes, 51,5 kms
- Marxa de les Ermites, 46 kms
- Ultra de BCN , abandonament al km.70
- Marxa dels Dips, 61 kms
- Travessa del Montseny, 46,5kms
- Marxa Gràcia - Montserrat , 63 kms
- Marxa Cap del Rec , 51,5 kms
- Cursa de Torrelavit de 10kms
- Ultra Sierra Nevada, abandonament al km 69
- Travessa Borges - Montblanc , 51,4 kms
- Cursa Trail Senders de les Cabanyes, 12,5 kms
- Marxa Rasos de Peguera - Manresa, 82 kms
- La Marxassa , 62 kms
- Cursa Montanyans Sant Marçal, 11,5 kms
- Cursa Nassos Sant Sadurní, 10,7 kms
- Cursa del Salt del Llop, 11 kms
- I dono per feta la Sansi de Vilafranca de 5kms.
Tot plegat suma 900 kms a les potes. Normal que vulgués desconectar una mica de tot plegat!
Ara bé, la meva tornada al futbol no la tenia planejada ni res per l'estil, és una cosa que va sortir i suposo que entrenes un dia, t'entra una mica el "gusanillo" i ja ets dins. De moment a acabar la temporada, no m'ho esperava però ho estic gaudint i això és el més important.
En quan al tema córrer, he tornat a l'activitat en les 2 últimes setmanes, aprofitant la parada del futbol per Nadal, i m'estic posant les piles. L'objectiu és continuar així durant el que resta de temporada i inclús aprofitar els caps de setmana que no juguem per fer alguna cursa.
Res més, esperem que el 2017 ens porti molts èxits a tots plegats i per sobre de tot : Salut!
Seguidors
divendres, 30 de desembre del 2016
diumenge, 16 d’octubre del 2016
La Marxassa , 62,5kms. La Copa Catalana de Marxes ja és un fet.
62kms em separavem del títol :-). I ja no només aquests 62kms, sino tota la logística que ho precedia. Sona el despertador a les 3'30. Entre vestir, esmorzar i últims preparatius surto a les 4 de casa per anar a recollir al Roger i després ens trobem amb el Xavi ja a l'autopista per fer via fins a Mataró. Al no ser una marxa circular, havíem d'estar a les 5'30 a Mataró perquè amb autobús, la organització ens desplacés fins a la sortida, a l'ermita de Sant Martí de Montseny. Lògicament en aquest viatge en autobus va caure una sobada del canto.
Un cop arribats, encara de nit i tot i no ser les 7 del matí, es podia començar la marxa passant prèviament pel control. Jo encara m'havia de preparar 4 coses i quan ho vaig tenir tot apunt, el Roger i jo vam arrancar. Tant a ell com a mi fent aquesta marxa sumàvem ja els punts suficients per cantar l'alirón. Ell estava tocat i la seva intenció era fer-la caminant. Per la meva part, no sabia com estava però ja m'anava bé caminar i sobretot al principi com he fet en totes les marxes.
Així que vam anar fent, camina que caminaràs ens atrapa el Xavi i vam anar fent els 3 plegats fins al primer avituallament. Ho tenien molt ben muntat. Entrepà, donut, talladet. Amb tota la calma del món vam parar una bona estona a menjar.
Fins al següent avituallament, km 16, més del mateix. Caminante no hay camino i jo ja començava a notar que tenia la cama esquerra tiesa tiesa. El Xavi decideix provar sort i trotar per provar-se, el Roger i jo seguim caminant.
Pel que anàvem veient el recorregut de la marxa era molt corrible i per tant molt ràpid. Quasi la majoria per pista ampla i còmode.
Les hores anaven caient. Arribats al control de Sant Celoni, km.26, jo ja me'n donava compte definitivament que seria impossible trotar. Tenia una molèstia a quasi tota la cama esquerra, sobretot darrera del genoll.
Vallgorguina psicològicament era un punt clau, km.45, ens esperava el dinar i una estona per poder descansar i menjar tranquilament. Una bona amanida, entrepà de botifarra i un talladet. Són luxes que et pots prendre quan vas al tran tran. I així fou, una paradeta que ens va anar molt bé per agafar forces de cara al tram final.
Al sortir de Vallgorguina passàrem pel costat del camp de futbol. I la primera pregunta què et ve al cap és, a quina categoria estaran? Avui ho he mirat, 4a Catalana. Era curiositat.
Quedava la última pujada. Pals i amunt. Per anar caminant i tocats anàvem prou ràpid. Deu ni dor la última pujadeta, quan crèiem que s'acabava, caram, quedava encara un bon tute fins a dalt. Després d'això ja, baixadeta en catifa fins a meta. Anar fent i avall.
Arribada en 12 hores i feina feta, aquest cop ja definitiva. Campionat a la butxaca, ara sí!
Ostres, no vull deixar de fer esment els sensacionals avituallaments per la seva variaetat i l'amabilitat de tots els voluntaris. Un cop més i una marxa més, chapeau! Un recorregut prou bonic i molt corrible.
I ara què? Han caigut moltes marxes pel camí i les he gaudit molt, però ara mateix ja en tinc més que prou. Ha estat dur, qui hagi fet el campionat en pot donar fe. Està allà cada dos per tres donant el callo aquests 7 mesos té el seu mèrit. I ja no parlo només de fer els 50,60 o 80 kms, sino de tota la logística que porta associada cada marxa : llevar-se de matinada, desplaçaments, hores invertides, ...
Necessito un reset, desconectar d'aquest món i recuperar energies , perquè porto 2 anys amb molt de desgast. Seguirem fent esport, perquè ho porto a la sang, però a un ritme molt diferent.
Un cop arribats, encara de nit i tot i no ser les 7 del matí, es podia començar la marxa passant prèviament pel control. Jo encara m'havia de preparar 4 coses i quan ho vaig tenir tot apunt, el Roger i jo vam arrancar. Tant a ell com a mi fent aquesta marxa sumàvem ja els punts suficients per cantar l'alirón. Ell estava tocat i la seva intenció era fer-la caminant. Per la meva part, no sabia com estava però ja m'anava bé caminar i sobretot al principi com he fet en totes les marxes.
Així que vam anar fent, camina que caminaràs ens atrapa el Xavi i vam anar fent els 3 plegats fins al primer avituallament. Ho tenien molt ben muntat. Entrepà, donut, talladet. Amb tota la calma del món vam parar una bona estona a menjar.
Fins al següent avituallament, km 16, més del mateix. Caminante no hay camino i jo ja començava a notar que tenia la cama esquerra tiesa tiesa. El Xavi decideix provar sort i trotar per provar-se, el Roger i jo seguim caminant.
Pel que anàvem veient el recorregut de la marxa era molt corrible i per tant molt ràpid. Quasi la majoria per pista ampla i còmode.
Les hores anaven caient. Arribats al control de Sant Celoni, km.26, jo ja me'n donava compte definitivament que seria impossible trotar. Tenia una molèstia a quasi tota la cama esquerra, sobretot darrera del genoll.
Vallgorguina psicològicament era un punt clau, km.45, ens esperava el dinar i una estona per poder descansar i menjar tranquilament. Una bona amanida, entrepà de botifarra i un talladet. Són luxes que et pots prendre quan vas al tran tran. I així fou, una paradeta que ens va anar molt bé per agafar forces de cara al tram final.
Al sortir de Vallgorguina passàrem pel costat del camp de futbol. I la primera pregunta què et ve al cap és, a quina categoria estaran? Avui ho he mirat, 4a Catalana. Era curiositat.
Quedava la última pujada. Pals i amunt. Per anar caminant i tocats anàvem prou ràpid. Deu ni dor la última pujadeta, quan crèiem que s'acabava, caram, quedava encara un bon tute fins a dalt. Després d'això ja, baixadeta en catifa fins a meta. Anar fent i avall.
Arribada en 12 hores i feina feta, aquest cop ja definitiva. Campionat a la butxaca, ara sí!
Ostres, no vull deixar de fer esment els sensacionals avituallaments per la seva variaetat i l'amabilitat de tots els voluntaris. Un cop més i una marxa més, chapeau! Un recorregut prou bonic i molt corrible.
I ara què? Han caigut moltes marxes pel camí i les he gaudit molt, però ara mateix ja en tinc més que prou. Ha estat dur, qui hagi fet el campionat en pot donar fe. Està allà cada dos per tres donant el callo aquests 7 mesos té el seu mèrit. I ja no parlo només de fer els 50,60 o 80 kms, sino de tota la logística que porta associada cada marxa : llevar-se de matinada, desplaçaments, hores invertides, ...
Necessito un reset, desconectar d'aquest món i recuperar energies , perquè porto 2 anys amb molt de desgast. Seguirem fent esport, perquè ho porto a la sang, però a un ritme molt diferent.
dimecres, 12 d’octubre del 2016
Rasos - Manresa , 82 kms
Passen les setmanes, els mesos, els anys i un va agafant experiència en tot aquest món i intenta sempre aprendre. Perquè al final, després d'una cursa de 10,20,30, 100 kms o d'aquestes marxes de resistència ( ultres camuflades) , sempre intentes quedar-te amb moments viscuts, imatges, sensacions, un gest, ....
La Rasos - Manresa era una marxa que començava del Refugi de Rasos i que finalitzava a Manresa, fins aquí res de nou. Uns 1300+ i uns 2600-, més baixada que pujada, però amb trampa. Córrer més potser implica més desgast, no sé, és una percepció. A mi m'agraden més les curses o marxes corribles.
El meu estat de forma hores d'ara és molt pobre, o sino molt inferior si em comparo 1 any enrera. Molèstia aquí, molèstia allà, catarro per aquí, avui em fa mandra, demà també ... Si un dia a la setmana surto a córrer 7kms ja és molt. I ull, que corro i als 100 metres haig de parar, ara un tendó que em molesta. Però bé, arranco de nou i amb el pas dels kms em vaig notant millor. D'un isquio segueixo com sempre, potser amb menys dolor, però ja m'he acostumat. Bo? Dolent? Doncs no sé, però vaig fent.
Total, que em presentava a la Rasos - Manresa amb "l'obligació" de completar els 82kms i sumar 26 punts d'or pel campionat de marxes de Resistència. L'objectiu era simple y llanamente acabar-la. 13?14 hores? les que fossin, però no patir sent conscient de com afrontava una marxa tan llarga.
No em vull enrollar amb la crònica. La història la de quasi sempre. Sortir de quasi el final, caminar al principi força estona i veure els toros desde la barrera. I així fou, que fins passada la hora no vaig començar a trotar. Ep, que no em veia malament, però pensava, 82 kms son molto longo. Passen 9kms, passen 17 i arribava al control del km.30 a Montmajor. Parava a fer l'entrepà, 2 mandarines i seguia endavant. Prou bé encara, la cosa no anava tan justeta com creia, però era conscient que sempre hi ha un moment que el cos fa un click i és aquell moment el que has de superar.
Però Oops, arribant al km.41, control en un càmping, vaig passar una mica de baixón. Al control arribava un pèl marejat, així que m'ho vaig prendre amb calma sabent tot el que quedava. Per sort hi havia bar, així que em vaig asseure a la barra i vaig demanar un tallat. Al cap de res demanava el segon i com qui no vol la cosa, anava al senyor Roca a buidar. Aquells 20' de parada em van deixar nou i vaig sortir amb els ànims molt renovats d'allà dins.
Total, que sortint d'allà em fotia a córrer per aprofitar el moment. Feia 25' no em veia corrent de nou i el que són les coses ... Pensava, aprofita el moment que tot el que avancis t'ho estalviaràs per fer de nit.
I així vaig anar progressant fins que es van fer les 19'45 i vaig engegar el frontal. Si ja prou sol anava, llavors la sensació d'estar abandonat per aquells camins encara es fa més gran. I en això que em plantava a Callús, últim control, i en teoria devia ser el km71. En plena nit, prenc les últimes galetes i arrancava de nou.
Va ser el pitjor tros. Em va sobrar tant de tomb i tornar i tornar a la muntanya i puja i baixa constant per sumar 4-5 kms de més. Pa qué? Però bé, ho vaig acabar molt sencer, que realment va ser molt sorprenent donada la incertesa amb la que ho afrontava.
Total, que 11 hores i uns 40 minuts, arribava a meta sobre les 22'10 de la nit. Una experiència més a guardar.
26 punts més i a falta de 2 marxes per finalitzar el campionat, acabant-ne una podré dir que seré campió de Catalunya. A dia d'avui estic millor que ahir, però el diumenge i dilluns estava magullat per tot arreu. La inactivitat passa factura, però per dissabte a la Marxassa crec que arribaré en condicions per acabar-la. Realment tinc ganes de liquidar el tema. Han estat moltes setmanes, moltes hores invertides, moltes matinades viatjant, kms i desnivells, però això sí, coneixent país i zones que desconeixia i que valen molt la pena.
La Rasos - Manresa era una marxa que començava del Refugi de Rasos i que finalitzava a Manresa, fins aquí res de nou. Uns 1300+ i uns 2600-, més baixada que pujada, però amb trampa. Córrer més potser implica més desgast, no sé, és una percepció. A mi m'agraden més les curses o marxes corribles.
El meu estat de forma hores d'ara és molt pobre, o sino molt inferior si em comparo 1 any enrera. Molèstia aquí, molèstia allà, catarro per aquí, avui em fa mandra, demà també ... Si un dia a la setmana surto a córrer 7kms ja és molt. I ull, que corro i als 100 metres haig de parar, ara un tendó que em molesta. Però bé, arranco de nou i amb el pas dels kms em vaig notant millor. D'un isquio segueixo com sempre, potser amb menys dolor, però ja m'he acostumat. Bo? Dolent? Doncs no sé, però vaig fent.
Total, que em presentava a la Rasos - Manresa amb "l'obligació" de completar els 82kms i sumar 26 punts d'or pel campionat de marxes de Resistència. L'objectiu era simple y llanamente acabar-la. 13?14 hores? les que fossin, però no patir sent conscient de com afrontava una marxa tan llarga.
No em vull enrollar amb la crònica. La història la de quasi sempre. Sortir de quasi el final, caminar al principi força estona i veure els toros desde la barrera. I així fou, que fins passada la hora no vaig començar a trotar. Ep, que no em veia malament, però pensava, 82 kms son molto longo. Passen 9kms, passen 17 i arribava al control del km.30 a Montmajor. Parava a fer l'entrepà, 2 mandarines i seguia endavant. Prou bé encara, la cosa no anava tan justeta com creia, però era conscient que sempre hi ha un moment que el cos fa un click i és aquell moment el que has de superar.
Però Oops, arribant al km.41, control en un càmping, vaig passar una mica de baixón. Al control arribava un pèl marejat, així que m'ho vaig prendre amb calma sabent tot el que quedava. Per sort hi havia bar, així que em vaig asseure a la barra i vaig demanar un tallat. Al cap de res demanava el segon i com qui no vol la cosa, anava al senyor Roca a buidar. Aquells 20' de parada em van deixar nou i vaig sortir amb els ànims molt renovats d'allà dins.
Total, que sortint d'allà em fotia a córrer per aprofitar el moment. Feia 25' no em veia corrent de nou i el que són les coses ... Pensava, aprofita el moment que tot el que avancis t'ho estalviaràs per fer de nit.
I així vaig anar progressant fins que es van fer les 19'45 i vaig engegar el frontal. Si ja prou sol anava, llavors la sensació d'estar abandonat per aquells camins encara es fa més gran. I en això que em plantava a Callús, últim control, i en teoria devia ser el km71. En plena nit, prenc les últimes galetes i arrancava de nou.
Va ser el pitjor tros. Em va sobrar tant de tomb i tornar i tornar a la muntanya i puja i baixa constant per sumar 4-5 kms de més. Pa qué? Però bé, ho vaig acabar molt sencer, que realment va ser molt sorprenent donada la incertesa amb la que ho afrontava.
Total, que 11 hores i uns 40 minuts, arribava a meta sobre les 22'10 de la nit. Una experiència més a guardar.
26 punts més i a falta de 2 marxes per finalitzar el campionat, acabant-ne una podré dir que seré campió de Catalunya. A dia d'avui estic millor que ahir, però el diumenge i dilluns estava magullat per tot arreu. La inactivitat passa factura, però per dissabte a la Marxassa crec que arribaré en condicions per acabar-la. Realment tinc ganes de liquidar el tema. Han estat moltes setmanes, moltes hores invertides, moltes matinades viatjant, kms i desnivells, però això sí, coneixent país i zones que desconeixia i que valen molt la pena.
diumenge, 4 de setembre del 2016
Tornem a ser per aquí
Tornem a estar aquí per fer 4 línies del que han estat aquests mesos.
Després de Cap de Rec tenia la UltraSierraNevada a Granada (100kms i quasi 7000+). Una cursa molt exigent, per la calor que feia a la zona i que vaig haver d'abandonar al km.70 quan encara em quedava la part més dura.
Després d'això he anat fent cosetes, el que em vingués de gust. Córrer poquet, això sí. Bici sobretot, algun pic, caminar, ... Deixo aquí unes mostres :
Després d'això tornaven les marxes, on el cap de setmana passada es disputava la Borges-Montblanc. Allà estàvem, en busca dels punts per aconseguir quadrar el campionat que organitza la FEEC. Un 28 d'Agost, amb poca activitat de córrer a les cames, un recorregut bastant planer apte per córrer molta estona, ... Vaja, que personalment no ho veia molt clar.
A l'hora de la veritat les coses van anar millor del que un esperava. Sortint amb molta molta calma, poc a poc vaig anar provant de córrer de manera molt suau. Al km.15 hi havia l'avituallament a l'Albi on em vaig para una bona estona a parlar amb un familiar. Després d'axiò ja em vaig dir " va vinga, prova una mica a veure què".
Fins al km.35 era un recorregut molt corrible, a partir de llavors venia la part més dura, per dir-ho d'alguna manera, amb 2 pujades que afegien el desnivell final a la marxa. A mi personalment ja em va anar bé, poder caminar , em notava bastant bé encara i en les pujades em defenso bastant bé ( un terreny on vaig millorar i aprendre molt al 2015). La calor en aquest punt del dia era bastant notòria, tot i que diumenge la vaig poder controlar molt bé.
Arribava en 6 hores 18 minuts , molt millor del que tenia en ment, això sí, lluny del que podria fer en condicions normals. Però al cap i a la fi, l'objectiu principal era acabar-la i sense cap contratemps, com així va ser.
En meta vaig aprofitar per xerrar amb gent que vas coneixent en aquestes marxes, com l'Arantza. La veritat que durant aquest any vas descobrint i coneixent llocs i gent que valen molt la pena.
La propera: serà la Rasos Manresa el 8 d'octubre, de 82 kms. És una de les 3 últimes que em queden per acabar aquest campionat. Amb un mes per davant i esperant que les ganes de córrer tornin, que em vagin desapareixent els petits dolors a un isquio i la calor vagi minvant, intentarem anar posant les cames a lloc i arribar a Rasos amb uns quants kms més a les cames, ja que serà una marxa per córrer i fer via.
Per últim , aquest cap de setmana he aprofitat per fer un cim que tenia pendent : la Pica d'Estats. I aprofitant el bon dia i que un es trobava bé, vaig completar per fer cim al Verdaguer i de pas al Montcalm. Tres cims per sobre dels 3000 metres i una molt bona excursió d'uns 22kms.
Propera parada : 10 de setembre, debut en la Marxa Cicloturista Eutiches de Prades , 87kms i uns 1500+.
Després de Cap de Rec tenia la UltraSierraNevada a Granada (100kms i quasi 7000+). Una cursa molt exigent, per la calor que feia a la zona i que vaig haver d'abandonar al km.70 quan encara em quedava la part més dura.
Després d'això he anat fent cosetes, el que em vingués de gust. Córrer poquet, això sí. Bici sobretot, algun pic, caminar, ... Deixo aquí unes mostres :
Pujada desde Roquetes al Cim del Mont Caro
Pujada al mític Veleta ( prop de 3400 metres d'alçada)
Excursió al Montarto ( 2833 metres )
Visita al meu poble :-)
Després d'això tornaven les marxes, on el cap de setmana passada es disputava la Borges-Montblanc. Allà estàvem, en busca dels punts per aconseguir quadrar el campionat que organitza la FEEC. Un 28 d'Agost, amb poca activitat de córrer a les cames, un recorregut bastant planer apte per córrer molta estona, ... Vaja, que personalment no ho veia molt clar.
A l'hora de la veritat les coses van anar millor del que un esperava. Sortint amb molta molta calma, poc a poc vaig anar provant de córrer de manera molt suau. Al km.15 hi havia l'avituallament a l'Albi on em vaig para una bona estona a parlar amb un familiar. Després d'axiò ja em vaig dir " va vinga, prova una mica a veure què".
Fins al km.35 era un recorregut molt corrible, a partir de llavors venia la part més dura, per dir-ho d'alguna manera, amb 2 pujades que afegien el desnivell final a la marxa. A mi personalment ja em va anar bé, poder caminar , em notava bastant bé encara i en les pujades em defenso bastant bé ( un terreny on vaig millorar i aprendre molt al 2015). La calor en aquest punt del dia era bastant notòria, tot i que diumenge la vaig poder controlar molt bé.
Arribava en 6 hores 18 minuts , molt millor del que tenia en ment, això sí, lluny del que podria fer en condicions normals. Però al cap i a la fi, l'objectiu principal era acabar-la i sense cap contratemps, com així va ser.
En meta vaig aprofitar per xerrar amb gent que vas coneixent en aquestes marxes, com l'Arantza. La veritat que durant aquest any vas descobrint i coneixent llocs i gent que valen molt la pena.
La propera: serà la Rasos Manresa el 8 d'octubre, de 82 kms. És una de les 3 últimes que em queden per acabar aquest campionat. Amb un mes per davant i esperant que les ganes de córrer tornin, que em vagin desapareixent els petits dolors a un isquio i la calor vagi minvant, intentarem anar posant les cames a lloc i arribar a Rasos amb uns quants kms més a les cames, ja que serà una marxa per córrer i fer via.
Per últim , aquest cap de setmana he aprofitat per fer un cim que tenia pendent : la Pica d'Estats. I aprofitant el bon dia i que un es trobava bé, vaig completar per fer cim al Verdaguer i de pas al Montcalm. Tres cims per sobre dels 3000 metres i una molt bona excursió d'uns 22kms.
La Pica d'Estats ( 3143 metres )
El Verdaguer ( 3129 metres )
El Montcalm (3077 metres)
Propera parada : 10 de setembre, debut en la Marxa Cicloturista Eutiches de Prades , 87kms i uns 1500+.
diumenge, 19 de juny del 2016
11 de Juny : Maxa Cap del Rec 51kms 2500+
Després d'encadenar de manera consecutiva Dips, Travessa del Montseny i la Gràcia-Montserrat, tocava rematar la feina amb la 4ª : la Marxa de Cap del Rec. Me n'havien donat molt bones referències i la veritat és que no va decepcionar gens.
La sortida i arribada tenia lloc al grandiós refugi de Cap del Rec. Un refugi que com qui diu està a peu de carretera i de fàcil accés des de Lles de Cerdanya.
La idea inicial per aquesta marxa i veient que feia baixada al principi, era tirar una mica per evitar tots els embussos. Tenia ganes de fer-la bastant constant i exigir-me una mica.
Sortim a les 6 del matí i la gent tira que se les pela. Pista i corriols relliscosos, en baixadeta, ja veig un parell de nates al terra. No vaig ni molt menys davant però almenys m'he col.locat de bon principi amb gent que corre i puc anar fent via en la part inicial de baixada que passa rapideta. Arribem al petit poble de Viliella quasi al km.5 i després d'un tramet de pista ja fem cap al 1er avituallament situat al km 7,8. Marco i passo de llarg, l'esmorzar que m'havia fotut a la fonda encara el tenia dins, aigua tenia de sobres , total que em dic ja pararem al següent.
El camí ja comença a picar cap amunt i inclús hi ha petits trams de pla on troto molt suau. Però no és una pujada molt dura, es pot fer bastant bé i rapidet. Quasi sense esperar-ho veig de lluny el següent avituallament, situat al km. 13,2, a 2000 metres d'açada. Allà ja carrego aigua, agafo un entrepà de formatge i seguim la ruta.
Ara venia la part de pujada més forteta. Les darreres rampes són les més dures i per conservar forces les decideixo fer darrera 3 nois que porten una xerrera destacable. Som dalt, Port de Vallcivera, l'entrada a Andorra. Petita baixadeta i som al Refugi de l'Illa, a tocar de l'Estany de l'Illa. Paratges espectaculars, de postal.
Porto uns 18kms i ve una baixadeta d'uns 14-15kms fins a Escaldes. A mi se'm fan dures aquestes baixades que tenen trams més tècnics i a sobre amb pedra humida que ho feia més díficil encara. Entre això i que prefereixo reservar cames per la temuda pujada fins al Port de Perafita, vaig fent, sense estressar-me. Agafava de referència la noia que tenia davant i intentava no perdre-la de vista, conscient que quan el terreny tornés a mirar amunt l'atraparia. Arribo al km.27 i control sorpresa, abans de tornar a fer un repetxó d'uns 500 metres ja per definitivament arribar fins l'avituallament de la Font de la Closa , que es troba situat al km.30 a 1500 metres d'alçada. Allà carrego líquid, menjo bastant i torno a arrencar per afrontar uns 2kms per asfalt fins el control sorpresa d'Escaldes, a 1200 metres d'alçada.
Per davant queden uns 10kms de pujada i quasi 1400 positius a salvar. Arribo bé i amb energia suficient com per afrontar-la. Calculo unes 2 hores 30 minuts de pujada, així per sobre crec que és el temps que em pot portar a fer tota la pujada.
La pujada és dura, però vaig fent amb constància. M'havien comentat que era molt dura, però personalment no la vaig trobar tan tan exagerada. Pensava amb pujades com Malniu o Sobrepuny conegudes al 2015 i que vist allò poca cosa ho podia superar. La clau era arribar amb forces suficients i sent el meu cas vaig poder afrontar la pujada amb garanties. La vaig fer en solitari, sense trobar ningú i en aproximadament 1 hora i mitja em planto al refugi de Perafita, a 2200 metres d'alçada. Queden vora 400+ per superar però el pitjor ja havia passat. Em comenten al refugi que era qüestió de seguir les marques del GR i les cintes grogues, però en certs moments em costa trobar les marques, havies de parar molta atenció per trobar les marques i més quan la boira va baixar una miqueta.
Aquest últim tram ja era totalment obert i faltava veure cap a quin coll aniria a parar. Segueixo en solitari, ja fins a l'arribada, i per tant havia d'estar molt atent a qualsevol marca que em portés cap al final de la pujada.
Arribo al coll de Perafita, 2 hores i 4 minuts m'havia portat la pujada, una mica menys del que havia pensat. Bé bé, bona pujadeta penso, ja tornem a estar a la Cerdanya.
Ara només queda baixar i que les cames acompanyin. Uns 2kms fins al refugi dels Estanys de la Pera i ja els últims 8 fins a l'arribada. Al refu carrego aigua per últim cop i xerro una mica amb la gent d'allà abans de tornar al tema. Per l'hora que era pensava que podria baixar de 8 hores, tot dependria de com fos la baixada i de les cames que tingués.
Una primera part entre bosc, creuant el riu constanment, per després fer un tram de pista que pensava que podria aprofitar però que se'm va atragantar bastant. No acabava de tirar avall i vaig anar alternant el caminar i el córrer. Començava a notar fluixera a les cames.
Acabat el tram de pista just al Refugi de Pradell porto 7 hores 30 minuts i veig un cartell que marca Refu Cap de Rec 50'. Penso que en menys de 30' hi hauria de ser a poc que corri una mica, ja que aquests cartells estan posats per a caminadors.
I així fou, 22' vaig tardar després dels últims kms per camins entre bosc on torno a córrer una mica. Arribo a meta en 7 hores 52 minuts, en la 17a posició i novament en constant progressió durant tota la marxa. Una Marxa molt i molt recomenable per l'entorn d'alta muntanya que t'acompanya durant tot el recorregut.
I 22 punts més pel campionat, on ja en sumo 209 oficials, 185 sense comptar els 24 de Prades. Queden 5 marxes per acabar el campionat i en el calendari en tinc marcades 4 per sumar els punts suficients : Borges-Montblanc, Rasos-Manresa, Marxassa i Marxa del Garraf.
La sortida i arribada tenia lloc al grandiós refugi de Cap del Rec. Un refugi que com qui diu està a peu de carretera i de fàcil accés des de Lles de Cerdanya.
La idea inicial per aquesta marxa i veient que feia baixada al principi, era tirar una mica per evitar tots els embussos. Tenia ganes de fer-la bastant constant i exigir-me una mica.
Sortim a les 6 del matí i la gent tira que se les pela. Pista i corriols relliscosos, en baixadeta, ja veig un parell de nates al terra. No vaig ni molt menys davant però almenys m'he col.locat de bon principi amb gent que corre i puc anar fent via en la part inicial de baixada que passa rapideta. Arribem al petit poble de Viliella quasi al km.5 i després d'un tramet de pista ja fem cap al 1er avituallament situat al km 7,8. Marco i passo de llarg, l'esmorzar que m'havia fotut a la fonda encara el tenia dins, aigua tenia de sobres , total que em dic ja pararem al següent.
El camí ja comença a picar cap amunt i inclús hi ha petits trams de pla on troto molt suau. Però no és una pujada molt dura, es pot fer bastant bé i rapidet. Quasi sense esperar-ho veig de lluny el següent avituallament, situat al km. 13,2, a 2000 metres d'açada. Allà ja carrego aigua, agafo un entrepà de formatge i seguim la ruta.
Ara venia la part de pujada més forteta. Les darreres rampes són les més dures i per conservar forces les decideixo fer darrera 3 nois que porten una xerrera destacable. Som dalt, Port de Vallcivera, l'entrada a Andorra. Petita baixadeta i som al Refugi de l'Illa, a tocar de l'Estany de l'Illa. Paratges espectaculars, de postal.
Foto Xavier Capdevila ( FEEC ) |
Foto Xavier Capdevila ( FEEC ) |
La pujada és dura, però vaig fent amb constància. M'havien comentat que era molt dura, però personalment no la vaig trobar tan tan exagerada. Pensava amb pujades com Malniu o Sobrepuny conegudes al 2015 i que vist allò poca cosa ho podia superar. La clau era arribar amb forces suficients i sent el meu cas vaig poder afrontar la pujada amb garanties. La vaig fer en solitari, sense trobar ningú i en aproximadament 1 hora i mitja em planto al refugi de Perafita, a 2200 metres d'alçada. Queden vora 400+ per superar però el pitjor ja havia passat. Em comenten al refugi que era qüestió de seguir les marques del GR i les cintes grogues, però en certs moments em costa trobar les marques, havies de parar molta atenció per trobar les marques i més quan la boira va baixar una miqueta.
Aquest últim tram ja era totalment obert i faltava veure cap a quin coll aniria a parar. Segueixo en solitari, ja fins a l'arribada, i per tant havia d'estar molt atent a qualsevol marca que em portés cap al final de la pujada.
Arribo al coll de Perafita, 2 hores i 4 minuts m'havia portat la pujada, una mica menys del que havia pensat. Bé bé, bona pujadeta penso, ja tornem a estar a la Cerdanya.
Foto Xavier Capdevila ( FEEC ) |
Una primera part entre bosc, creuant el riu constanment, per després fer un tram de pista que pensava que podria aprofitar però que se'm va atragantar bastant. No acabava de tirar avall i vaig anar alternant el caminar i el córrer. Començava a notar fluixera a les cames.
Acabat el tram de pista just al Refugi de Pradell porto 7 hores 30 minuts i veig un cartell que marca Refu Cap de Rec 50'. Penso que en menys de 30' hi hauria de ser a poc que corri una mica, ja que aquests cartells estan posats per a caminadors.
I així fou, 22' vaig tardar després dels últims kms per camins entre bosc on torno a córrer una mica. Arribo a meta en 7 hores 52 minuts, en la 17a posició i novament en constant progressió durant tota la marxa. Una Marxa molt i molt recomenable per l'entorn d'alta muntanya que t'acompanya durant tot el recorregut.
I 22 punts més pel campionat, on ja en sumo 209 oficials, 185 sense comptar els 24 de Prades. Queden 5 marxes per acabar el campionat i en el calendari en tinc marcades 4 per sumar els punts suficients : Borges-Montblanc, Rasos-Manresa, Marxassa i Marxa del Garraf.
diumenge, 5 de juny del 2016
4 de Juny : Gràcia-Montserrat 62,6kms 2500+
Ben curiosa em va resultar aquesta marxa que organitza la UEC Gràcia. Començar en plena Barcelona, des del barri de Gràcia, si més no se'm va fer curiós. Mentre feia el cafè previ en un dels molts bars de la plaça Vila de Gràcia, lloc de la sortida, algun curiós em va preguntar "comenceu ara?", "fins on aneu". Montserrat dic jo , "d'aquí a Montserrat aneu?" amb una cara de sorprès,"però amb quantes hores? de nit? " . Vaia panda de freakys devia pensar.
No arribàvem a 300 marxadors sota la xafogor que queia a BCN, però ep, encara, em pensava que seria molt pitjor. Després de Dips i la Travessa del Montseny, era la 3ª marxa consecutiva i les previsions eren estar entre 9-10 hores. La tàctica la de sempre, sortir tranquil i anar progressant amb el pas dels kms. Aquest cop hi vaig anar amb el Roger Vives, ja curtit amb aquestes batalles de les marxes i que ja té en les seves mans el campionat de marxes de resistència. Crec recordar que el va fer al 2014.
La sortida la dóna el tro d'un coet i de seguida enfilem pels carrers de BCN. Surto caminant i em col.loco en un grup i vaig seguir a la gent més experta que ja es coneixia la ruta. Perquè per dintre BCN no estava senyalitzat i s'havia d'anar pujant passant per Plaça Bonanova i amunt fins arribar a la Ronda de Dalt. A partir d'aquí el recorregut ja estaria senyalitzat, encara que s'havia d'anar en compte de no despistar-se ni un moment. I si dic això és perquè precisament em vaig perdre ben aviat. Arribat a un tram de la carretera de les Aigües em poso a caminar ràpid i anava avançant a gent. Em vaig quedar sense referència per davant i en arribar a un encreuament em quedo mirant i no veig marca enlloc i dedueixo que serà recte. Doncs jo que tiro avall i em veig que em segueixen 2 persones. Tiro i tiro i no es veu res. Ara miro al Google Earth amb el track de la marxa i veig que van ser 1,2kms extres de baixada i 1,2kms de la conseqüent tornada. Total, 2,4kms de regal més el temps de dubte parat. Quan portes només uns 4-5 kms de marxa i en regales ja 2,5 et senta com una patada al cul.
Per sort un d'aquests que em va seguir portava el track i en mirar-ho va veure que ens havíem equivocat.
Tornem enrera fins al lloc del crim i ja es veuen passar marxadors. Apa, a seguir-los.
Ràpidament s'enfila un caminet en fila índia fins al primer avituallament.
Arribat al primer avituallament em dic "mare de Déu, és que m'he quedat dels últims". L'aglomeració de gent era important. N'avanço uns quants però un cop agafes el corriol tonres a la fila índia. Però bé, pensava que en part aniria bé perquè així reservaria forces per més endavant.
Quan el camí s'eixamplava aprofitava per fer una mica de via i deixar-me caure amb comoditat.
La progressió va ser constant. Per moments la solitud era notable i el dia començava a caure poc a poc, fins que arribat a l'avituallament del km.34 em poso el frontal. Em notava bé i amb forces. Surto de l'avituallament i al cap de 100 metres em dic "osti, els pals", torno endarrera i els agafo. Comencen a caure 4 gotes però res com per haver-se de posar l'impermeable. La temperatura era bona.
El proper control era Ullastrell, al cap d'uns 6kms. El recorregut era trencacames i el que quedava per endavant era bastant exigent.
Passen els minuts i ja entro a Ullastrell, era conscient que aquí hi havia un altre avituallament. Vaig seguint les cintes però ho trobo estrany tot plegat. Faig un tomb pel poble , baixo escales, passo pel costat de la carretera que creua el poble, veig un bar amb un espai gran sospitós de ser avituallament però al no conèixer-ho vaig seguint les cintes i surto del poble. Em resulta tan estrany que trobo un corredor i li pregunto si ha passat algun control, em diu que no. Res, segueixo endavant allunyant-me d'Ullastrell i caço a 3 més. Els hi pregunto i em diuen que sí que hi havia un control. Merda, giro cua i torno a desfer el km que havia fet de més. I efectivament, el bar sospitós era l'avituallament. No havia estat l'únic en saltar-me'l, estava mal indicat i sino t'ho coneixies eres carn de saltar-te'l. Guai doncs, 4kms de regal ja acumulats. Com sino en tingués prou amb els quasi 63 de la marxa!
Reemprenc la marxa i li foto canya. Per davant un altre puja i baixa amb el coll d'Olesa per davant. Uns 6,5 kms fins el proper avituallament. Al cap d'uns kms dono caça als 3 nois esmentats abans i després d'un continu mareig per aquells camins arribo a la carretera que en baixada em portarà fins a l'avituallament. Torno a tenir dubtes perquè moltes moltes marques no és que hi haguessin i d'altres costaven molt de veure, però diviso de lluny el merescut avituallament.
Un iogurt de maduixa em va saber a glòria, carrego de nou líquid i alguna cosa més de menjar va caure. Venia una pujada exigent que passa vora l'ermita de Sant Pere Sacama. Pista i després pedra durant una estoneta per finalment visualitzar l'avituallament del Pla del Fideuer, on em van rebre amb molt d'entusiasme. Super amables, un avituallament super dolç. Pel tracte i per la quantitat de xuxes que tenien. Quedaven 10kms per l'arribada i novament uns quilòmetres per davant molt trencacames i una baixadeta perillosa. Avanço un altre corredor i vaig donant caça a un altre quan de sobte trobo també al Roger en el tram més difícil de baixada. Devien quedar 7-8 kms i decideixo quedar-me amb ell i arribar plegats a Montserrat. Em poso davant per marcar una mica la baixada més perillosa i ja quan arribem a la pista ens entra un altre moment de dubte en un encreuament no senyalitzat. Després de fer una bona quantitat de metres sense cap cinta, de sobte el veure'n una suposa un cop de moral.
Els últims quilòmetres costen molt de passar però finalment arribem a les vies del tren, estàvem ja a tocar de l'avituallament de l'aeri . Paradeta bona abans d'afrontar la pujada final, una bona paret fins a Montserrat: 2,5kms per guanyar quasi 600 metres d'alçada.
El Roger es posa davant, millor que marqui el ritme ell i jo m'adapto a darrera. Em torna a dir que si vull que tiri però li dic que no, que arribarem junts. No hi ha pressa.
No havia pujat mai per aquest costat i haig de confessar que allò era una bona paret. Entre la roca i les escales et minaven la moral. Me l'apunto per properes ocasions. Repeteixo i ja ho he dit algun cop, aquestes marxes van molt bé per conèixer zones de la nostra terra que desconeixem.
L'objectiu era trobar el camí que empalmava amb la tradicional pujada de Monistrol a Montserrat per la drecera dels Tres Quarts. Arribats a aquest punt ja sabíem el que quedaria i seria una injecció de moral. I al cap de poc hi arribem, on fem parada. Agafem aire i recuperem el temps que fa falta abans de continuar. Li cedeixo mig litre d'aigua al Roger, jo en tenia quasi mig mes, i pel que quedava sabia que en tindria més que suficient. Es recupera i tornem amunt per fer l'atac final. I arribem a dalt pocs minuts abans de complir les 10 hores. Feina feta i de sobres.
Bon marxa i valuosos 24 punts més. 187 oficials, 163 sense comptar els de Prades. 261 és la fita i queden 6 marxes per davant , de les quals hauria de fer-ne 5. La propera la setmana que ve, Cap del Rec, en ple Pirineu. Té molt bona pinta aquesta. Ara de moment tenim una setmana per davant per anar recuperant forces.
Salut i kms!
No arribàvem a 300 marxadors sota la xafogor que queia a BCN, però ep, encara, em pensava que seria molt pitjor. Després de Dips i la Travessa del Montseny, era la 3ª marxa consecutiva i les previsions eren estar entre 9-10 hores. La tàctica la de sempre, sortir tranquil i anar progressant amb el pas dels kms. Aquest cop hi vaig anar amb el Roger Vives, ja curtit amb aquestes batalles de les marxes i que ja té en les seves mans el campionat de marxes de resistència. Crec recordar que el va fer al 2014.
La sortida la dóna el tro d'un coet i de seguida enfilem pels carrers de BCN. Surto caminant i em col.loco en un grup i vaig seguir a la gent més experta que ja es coneixia la ruta. Perquè per dintre BCN no estava senyalitzat i s'havia d'anar pujant passant per Plaça Bonanova i amunt fins arribar a la Ronda de Dalt. A partir d'aquí el recorregut ja estaria senyalitzat, encara que s'havia d'anar en compte de no despistar-se ni un moment. I si dic això és perquè precisament em vaig perdre ben aviat. Arribat a un tram de la carretera de les Aigües em poso a caminar ràpid i anava avançant a gent. Em vaig quedar sense referència per davant i en arribar a un encreuament em quedo mirant i no veig marca enlloc i dedueixo que serà recte. Doncs jo que tiro avall i em veig que em segueixen 2 persones. Tiro i tiro i no es veu res. Ara miro al Google Earth amb el track de la marxa i veig que van ser 1,2kms extres de baixada i 1,2kms de la conseqüent tornada. Total, 2,4kms de regal més el temps de dubte parat. Quan portes només uns 4-5 kms de marxa i en regales ja 2,5 et senta com una patada al cul.
Per sort un d'aquests que em va seguir portava el track i en mirar-ho va veure que ens havíem equivocat.
Tornem enrera fins al lloc del crim i ja es veuen passar marxadors. Apa, a seguir-los.
Ràpidament s'enfila un caminet en fila índia fins al primer avituallament.
Arribat al primer avituallament em dic "mare de Déu, és que m'he quedat dels últims". L'aglomeració de gent era important. N'avanço uns quants però un cop agafes el corriol tonres a la fila índia. Però bé, pensava que en part aniria bé perquè així reservaria forces per més endavant.
Quan el camí s'eixamplava aprofitava per fer una mica de via i deixar-me caure amb comoditat.
La progressió va ser constant. Per moments la solitud era notable i el dia començava a caure poc a poc, fins que arribat a l'avituallament del km.34 em poso el frontal. Em notava bé i amb forces. Surto de l'avituallament i al cap de 100 metres em dic "osti, els pals", torno endarrera i els agafo. Comencen a caure 4 gotes però res com per haver-se de posar l'impermeable. La temperatura era bona.
El proper control era Ullastrell, al cap d'uns 6kms. El recorregut era trencacames i el que quedava per endavant era bastant exigent.
Passen els minuts i ja entro a Ullastrell, era conscient que aquí hi havia un altre avituallament. Vaig seguint les cintes però ho trobo estrany tot plegat. Faig un tomb pel poble , baixo escales, passo pel costat de la carretera que creua el poble, veig un bar amb un espai gran sospitós de ser avituallament però al no conèixer-ho vaig seguint les cintes i surto del poble. Em resulta tan estrany que trobo un corredor i li pregunto si ha passat algun control, em diu que no. Res, segueixo endavant allunyant-me d'Ullastrell i caço a 3 més. Els hi pregunto i em diuen que sí que hi havia un control. Merda, giro cua i torno a desfer el km que havia fet de més. I efectivament, el bar sospitós era l'avituallament. No havia estat l'únic en saltar-me'l, estava mal indicat i sino t'ho coneixies eres carn de saltar-te'l. Guai doncs, 4kms de regal ja acumulats. Com sino en tingués prou amb els quasi 63 de la marxa!
Reemprenc la marxa i li foto canya. Per davant un altre puja i baixa amb el coll d'Olesa per davant. Uns 6,5 kms fins el proper avituallament. Al cap d'uns kms dono caça als 3 nois esmentats abans i després d'un continu mareig per aquells camins arribo a la carretera que en baixada em portarà fins a l'avituallament. Torno a tenir dubtes perquè moltes moltes marques no és que hi haguessin i d'altres costaven molt de veure, però diviso de lluny el merescut avituallament.
Un iogurt de maduixa em va saber a glòria, carrego de nou líquid i alguna cosa més de menjar va caure. Venia una pujada exigent que passa vora l'ermita de Sant Pere Sacama. Pista i després pedra durant una estoneta per finalment visualitzar l'avituallament del Pla del Fideuer, on em van rebre amb molt d'entusiasme. Super amables, un avituallament super dolç. Pel tracte i per la quantitat de xuxes que tenien. Quedaven 10kms per l'arribada i novament uns quilòmetres per davant molt trencacames i una baixadeta perillosa. Avanço un altre corredor i vaig donant caça a un altre quan de sobte trobo també al Roger en el tram més difícil de baixada. Devien quedar 7-8 kms i decideixo quedar-me amb ell i arribar plegats a Montserrat. Em poso davant per marcar una mica la baixada més perillosa i ja quan arribem a la pista ens entra un altre moment de dubte en un encreuament no senyalitzat. Després de fer una bona quantitat de metres sense cap cinta, de sobte el veure'n una suposa un cop de moral.
Els últims quilòmetres costen molt de passar però finalment arribem a les vies del tren, estàvem ja a tocar de l'avituallament de l'aeri . Paradeta bona abans d'afrontar la pujada final, una bona paret fins a Montserrat: 2,5kms per guanyar quasi 600 metres d'alçada.
El Roger es posa davant, millor que marqui el ritme ell i jo m'adapto a darrera. Em torna a dir que si vull que tiri però li dic que no, que arribarem junts. No hi ha pressa.
No havia pujat mai per aquest costat i haig de confessar que allò era una bona paret. Entre la roca i les escales et minaven la moral. Me l'apunto per properes ocasions. Repeteixo i ja ho he dit algun cop, aquestes marxes van molt bé per conèixer zones de la nostra terra que desconeixem.
L'objectiu era trobar el camí que empalmava amb la tradicional pujada de Monistrol a Montserrat per la drecera dels Tres Quarts. Arribats a aquest punt ja sabíem el que quedaria i seria una injecció de moral. I al cap de poc hi arribem, on fem parada. Agafem aire i recuperem el temps que fa falta abans de continuar. Li cedeixo mig litre d'aigua al Roger, jo en tenia quasi mig mes, i pel que quedava sabia que en tindria més que suficient. Es recupera i tornem amunt per fer l'atac final. I arribem a dalt pocs minuts abans de complir les 10 hores. Feina feta i de sobres.
Bon marxa i valuosos 24 punts més. 187 oficials, 163 sense comptar els de Prades. 261 és la fita i queden 6 marxes per davant , de les quals hauria de fer-ne 5. La propera la setmana que ve, Cap del Rec, en ple Pirineu. Té molt bona pinta aquesta. Ara de moment tenim una setmana per davant per anar recuperant forces.
Salut i kms!
dimarts, 31 de maig del 2016
Dips i Travessa del Montseny
Reemprenem la marxa i no val a badar. La parada deguda a la UTBCN em fa anar contra corrent i sense quasi opció d'errada. Se'ns presenten per davant 4 marxes consecutives.
21 Maig : Marxa dels Dips : 61kms , 3000+
La primera era la dels Dips. Dic era perquè es va fer la setmana passada però vaig anar faltat de temps per escriure una mica durant la setmana. Marxa dels Dips, al petit però bonic poble de Pratdip, prop de l'Hospitalent de l'Infant. 61kms i 3000+, toma candela per tornar a l'activitat. Pel que havia llegit era bastant dura pels desnivells a salvar i sobretot pel tipus de terreny : pedra i pedra, sense pràcticament trams plàcids de pista per poder deixar-se anar una mica.
Farem un breu resum. Primers 10kms acompanyat de la senyora calma. Necessitava situar-me i entrar en calor . És per això que em vaig situar per la part de darrera i anava fent. Un cop passat l'avituallament del km.9, vaig decidir atacar la pujada per la serra de Llebaria de manera progressiva. Això sí, no em privava de fer fotos de la zona.
Em va sorprendre molt positivament tota aquella zona, la desconeixia. Una zona a 800-900 metres d'alçada però amb unes vistes impressionants. Un terreny pedregós, amb grimpades, i cordes que per un moment em van fer pensar que estava a qualsevol lloc menys en una marxa.
Jo anava responent bé i progressant. Durant el tram de baixada de Llebaria a Pratdip
vaig conèixer a l'Arantza (mujeresquecorren.blogspot.com) , que també
està fent el campionat de marxes de la FEEC.
Arribava novament a Pratdip, sobre el km.24 i bastant fresc. Tocava omplir una mica la panxa, això era sagrat.
Arribava novament a Pratdip, sobre el km.24 i bastant fresc. Tocava omplir una mica la panxa, això era sagrat.
I de camí cap a l'últim bucle i anar restant. "Ves tirant" em deia, ara ja no paris. No han passat ni 10 dies i ja no recordo massa. I com que tampoc tinc ganes d'escriure massa, com diria aquell, zanjem el tema.
Al final 9 hores 42 minuts. Tal com em presentava,
vaig arribar prou sencer, a excepció del meu famós isquio esquerra que
estava un pèl carregat. El millor estava per venir: dutxa, massatge, entrepà de llom,
truita de patates, cafè i tota l'amabilitat d'un poble pel que fes falta. Això sí que queda gravat.
25 punts més a la butxaca. Gran marxa pel seu recorregut, grans avituallaments i gran predisposició de tots els voluntaris. Potser alguna cinta més marcant el circuit no hagués estat de menys, però en general molt bona nota li poso a aquesta marxa.
25 punts més a la butxaca. Gran marxa pel seu recorregut, grans avituallaments i gran predisposició de tots els voluntaris. Potser alguna cinta més marcant el circuit no hagués estat de menys, però en general molt bona nota li poso a aquesta marxa.
29 de Maig : Travessa del Montseny : 47kms , 2500+
I aquest cap de setmana ha caigut la Travessa del Montseny. Tocava matinar un altre cop, aquest cop a les 2'45 del matí per anar fins a Gualba. El fet de no ser circular penalitza encara més.
Ruta xula xula, d'Aiguafreda a Gualba passant per llocs tan emblemàtics com el castell de Tagamanent i els cims del Matagalls, Les Agudes i el Turó de l'Home.
Ruta xula xula, d'Aiguafreda a Gualba passant per llocs tan emblemàtics com el castell de Tagamanent i els cims del Matagalls, Les Agudes i el Turó de l'Home.
Aquest cop no la feia en solitari, tornàvem a coincidir amb el Xavier, que també està en plena suma de punts pel campionat.
Ritme molt cansino durant els primers 15kms, amb la pujada al Castell de Tagamanent i el passeig posterior pel Pla de la Calma. Costava arrancar, no hi havia ganes, però vam dir va, provem un parell de kms fins a Coll Formic. Al peu del Matagalls vam jalar, jo un donut i 3 galetes. D'altres mentre es fotien tot el que trobaven per davant, cafè inclòs.
Es presentaven 4kms de pujada fins al Matagalls. Li dic al Xavi que ens veiem a dalt, que vaig a accelerar una mica.
A dalt del cim del Matagalls, amb una mica de vent i el cel mig emboirat.
Comencem a tirar avall fins a Can Marçal. Són 5kms de baixada entre boscs la majoria i que passen molt bé. Entre pixada, fotos i demés ens plantem a l'avituallament on un parell de sandwitx entren de meravella. Feia falta, perquè venia el pepino de la jornada i s'havia d'anar ben preparat. 5kms fins al cim de les Agudes. Després d'una tramet planer, ens endinsàrem pels boscos i corriols de la zona. La pujada ombrívola era de postal, fent un ziga zaga continu fins arribar als peus de les Agudes. Una última pujada ens deixava a la creu.
D'allà una mica de baixadeta per tornar a recuperar alçada ràpidament i arribar al control del Turó de l'Home. Ens vam desviar de la ruta de la travessa per anar fins el cim i fer-se una foto de record. Valia la pena ja que hi érem perdre uns minuts i aprofitar el moment.
El que quedava ja era tot baixada fins a Gualba. Després d'uns 5kms arribàvem a l'últim avituallament, el de Santa Fe, amb una coca de xocolata que et deixava el dipòsit ple pels últims 10kms. D'aquí al final alternàrem trams de córrer i caminar.
Al final arribem amb 8 hores exactes, a bon ritme i sencers de cames.
Oficialment sumo 163 punts ( tot i que en la meva ment només n'hi ha 139). En necessito 261 per completar el campionat de la FEEC.
Aquest dissabte tornem-hi : la Gràcia-Montserrat . 63kms i 2500+, sortint des de el barri de Gràcia a les 5 de la tarda i arribant de matinada, si tot va bé, a Montserrat. Aquesta amb frontal, serà xula. 24 punts més ens esperen.
dimecres, 4 de maig del 2016
Una UTBCN inacabada
Sona el despertador, 4'30 del matí. De fet menteixo, ja estava
despert un pèl abans. Em poso en marxa, rutina habitual abans de cada
coses d'aquestes que faig. No em costa, la veritat, ho faig per gust.
Esmorzar, repassar 4 coses i que no falti res, i carretera i manta cap a
Begues. M'agrada arribar aproximadament 1 hora abans als llocs,
situar-me, anar amb calma i més amb una cursa d'aquestes
característiques.
Plovisqueja a Begues, però em refugio al pavelló on deixarem les bosses i em vaig preparant, bé, com tots els que estem per allà. Tothom està al seu món, concentrat, cadascú a la seva manera. No em fa por el que m'espera, em motiva però sempre penses: que si m'aguanta la cama, a veure com es comporten els genolls, si se'm tanca la panxa passats x quilòmetres, ...
6:45 i vaig cap a la sortida on fan una breu repassada del material. Ensenyo mòbil, manta tèrmica i frontal. Ja porto posat l'impermeable, segueix plovent, així que cap a dins a esperar 10' per la sortida. Em col.loco pel final, sóc conscient que això és molt llarg. Vaig sense pals, novetat. Pel tipus de pujades i terreny, no els considero oportuns.
Això comença i em poso a córrer molt suau sota la pluja que cau. No sé quants serem, igual no arriba a 300, però veig bastants estrangers. El nom de UTBCN deu fer caure a molts guiris, quan en realitat es trepitja la zona de Begues i el Garraf.
Vaig fent molt suau, puja i baixa constant, sempre sota una fina pluja que va caient.
Arribo a les Burigues, molt fàcil, sense patir, faltaria menys, km.16. Són les 8:55 i segons el planning que tenia de 15 hores portava ja 28' de marge. Fins aquí havia estat un terreny força corrible i es podia fer via. Menjo i tiro. Següent parada d'aquí 6kms, al Corral Nou.
Aquí el terreny ja canvia, començo a trobar-me amb la pedra. La veritat és que és una pena el temps que fa, ennuvolat i amb boira, cosa que no et deixa veure molt més enllà del terreny que trepitges.
Corral Nou, hi arribo i segueixo sencer. No recordo la hora que era, crec que quasi les 10 del matí. Aquest tram s'havia fet pesat per la pedra típica d'aquesta zona.
Ja en porto 22, següent objectiu : km.34, platja del Garraf. Seguim amb la pedra, per avorrir. Espera una pujadeta exigent, però com totes, curtes i de poca estona, per començar el descens fins l'avituallament. Una baixada guapa, que gaudeixo, i em deixo anar. Em recorda així salvant les distàncies la Transvulcània, quan ens acostàvem cap a Tazacorte i hi veies des de les alçades tot el mar. Tram xulu, xulu. Un cop a baix, asfalt i arribo a l'avituallament. Són les 11:10 i veig que vaig amb 45' per sota de les 15 hores. Penso massa ràpid, però és que tampoc m'he exprimit, m'he deixat anar sense més. Literalment tinc la platja a 10' i passem per la sorra. Llàstima del dia gris que feia, perquè una remullada seria lo seu. 34 kms fets i en aquest moment em comparava amb la UP del 2015. Recordo que tenia el primer objectiu d'arribar a Bellver, km.40, intacte, com qui diu sense suar. Així va ser, ho feia en 6 hores , aquí en 4 hores 10 minuts, però la UP és molt més dura. Tanco incís. Surto de l'avituallament i camino mentre acabo de menjar una mica. Venia una pujada i com el dia s'anava arreglant, em trec l'impermeable. Vaig fent, sense aquell punt que tenia fa res, però amb constància.
Inicio la pujada final a l'Ermita i costa més del normal, quan era una pujada que tampoc tenia massa de si. Veure l'Ermita i l'avituallament va ser un descans. I encara sort dels ànims que et donaven tots els voluntaris.
Ermita Trinitat, km.47. La 1 del migdia, segueixo amb 45' de marge, tot i que segueixo notant que no vaig bé. Aquí obliguen a parar-se com a mínim 3', de fet ens ho controlen. Cap problema, rarament estic menys de 5' en un avituallament. Es veu el mar i el peatge del Garraf, bonica vista des de aquesta ermita on la gent molt amable està per nosaltres. Agafo un sandwich però ja no me'l menjo tot, no m'entra bé, i torno a arrencar.
Proper control a Can Grau, 12kms per davant. Amb el pas dels kms segueixo constatant que allò no anava bé. El ritme va decaient a cada minut que passa, les forces van desapareixent. Aquests moments fan ràbia, però algun motiu passen. Llavors et poses a pensar i pensar mentre passa l'estona, però no en treus aigua clara. He sortit massa ràpid? Collons no crec. I sino, llavors què? Has anat menjant? Sí, i sempre amb isotònic i aigua a sobre.I llavors? Potser el petit mal de panxa que tenia ahir. Que si ara peso un pèl més que fa uns mesos, que si has baixat la guàrdia i has perdut respecte a uns 100kms, que si vas sense pals i potser ho has notat... Al final jo crec que és una suma de tot plegat. Amb tot això arribo a Can Grau.
Ja no menjo, surto de l'avituallament i enfilo. Faig uns 300 metres i me'n torno cap a l'avituallament. No vaig i els comunico que plego. Hi havia 4 persones que també havien abandonat i esperaven un cotxe que els portaria cap a Begues. Em diuen que només podien anar-hi 4 i que aquell punt no era d'abandonament, que a 6kms sí que podia abandonar. Buff penso, saps què? Busca una ombra perquè aleshores el sol ja queia, asseu-te, descansa i ja aniràs fent fins al km.65 on plegaràs. Durant aquest estona constato que no era el dia, em noto alt de pulsacions tot i estar assegut, i un cansament generalitzat en tot el meu cos. I no tenia gana, set, no m'entrava res.
Passada una estona m'aixeco i em decideixo a arrancar de nou amb un lent caminar, com si estigués fent passes per la Lluna. Poc a poc em vaig posant a lloc però i vaig fent. Queda la pujada a la Mola pel mig, així que penso que en 1h30-1h40 puc estar al següent control. Vaig fent, amb filosofia, passa a passa i anar fent tu, ja arribarem. La pujada a la Mola em sembla quasi un 3000. Per sort són pujades de poca estona, res a veure amb moltes pujades que et trobes pel Pirineu.
Un cop dalt, queda una baixadeta per pista i un bon tram de pedra, incòmode i més quan ja vas com vas.
Arribo finalment al km.65, avituallament dels Casals i allà dono per finalitzada la meva aventura. No tenia cap sentit continuar. Podria haver arribat al km.70 a Begues a l'avituallament principal, seure, menjar i veure si em recuperava, però la decisió estava presa de feia estona. Portava uns quants kms fos i no tenia cap sentit continuar. Ni se'm va passar pel cap acabar-la com fos per poder sumar els 5 punts de cara a la UTMB, era una tonteria. Jo faig això perquè m'agrada, per gaudir-ho, però quan no tens el dia i no vas bé, el millor és fer aquell pas que tan costa i saber dir que no. Ho hagués pogut fer amb 18 hores i arribant quasi a 4 potes? Sí, però quin sentit tenia? Hi ha més vida a part d'això i ja és prou dur fer coses d'aquestes com que a sobre haguem de fer-ho molt més extrem.
I res, una nova experiència que em quedo, aquest cop amarga per dir-ho d'alguna manera, tot i que no estic pas trist per no haver-la acabat. Al contrari, crec que vaig ser prou madur com per saber dir que no a una situació que no acompanyava i que no calia forçar fins ves a saber on.
Propera pararada, si res no falla, la Marxa dels Dips el 21 de Maig.
Plovisqueja a Begues, però em refugio al pavelló on deixarem les bosses i em vaig preparant, bé, com tots els que estem per allà. Tothom està al seu món, concentrat, cadascú a la seva manera. No em fa por el que m'espera, em motiva però sempre penses: que si m'aguanta la cama, a veure com es comporten els genolls, si se'm tanca la panxa passats x quilòmetres, ...
6:45 i vaig cap a la sortida on fan una breu repassada del material. Ensenyo mòbil, manta tèrmica i frontal. Ja porto posat l'impermeable, segueix plovent, així que cap a dins a esperar 10' per la sortida. Em col.loco pel final, sóc conscient que això és molt llarg. Vaig sense pals, novetat. Pel tipus de pujades i terreny, no els considero oportuns.
Això comença i em poso a córrer molt suau sota la pluja que cau. No sé quants serem, igual no arriba a 300, però veig bastants estrangers. El nom de UTBCN deu fer caure a molts guiris, quan en realitat es trepitja la zona de Begues i el Garraf.
Vaig fent molt suau, puja i baixa constant, sempre sota una fina pluja que va caient.
Arribo a les Burigues, molt fàcil, sense patir, faltaria menys, km.16. Són les 8:55 i segons el planning que tenia de 15 hores portava ja 28' de marge. Fins aquí havia estat un terreny força corrible i es podia fer via. Menjo i tiro. Següent parada d'aquí 6kms, al Corral Nou.
Aquí el terreny ja canvia, començo a trobar-me amb la pedra. La veritat és que és una pena el temps que fa, ennuvolat i amb boira, cosa que no et deixa veure molt més enllà del terreny que trepitges.
Corral Nou, hi arribo i segueixo sencer. No recordo la hora que era, crec que quasi les 10 del matí. Aquest tram s'havia fet pesat per la pedra típica d'aquesta zona.
Ja en porto 22, següent objectiu : km.34, platja del Garraf. Seguim amb la pedra, per avorrir. Espera una pujadeta exigent, però com totes, curtes i de poca estona, per començar el descens fins l'avituallament. Una baixada guapa, que gaudeixo, i em deixo anar. Em recorda així salvant les distàncies la Transvulcània, quan ens acostàvem cap a Tazacorte i hi veies des de les alçades tot el mar. Tram xulu, xulu. Un cop a baix, asfalt i arribo a l'avituallament. Són les 11:10 i veig que vaig amb 45' per sota de les 15 hores. Penso massa ràpid, però és que tampoc m'he exprimit, m'he deixat anar sense més. Literalment tinc la platja a 10' i passem per la sorra. Llàstima del dia gris que feia, perquè una remullada seria lo seu. 34 kms fets i en aquest moment em comparava amb la UP del 2015. Recordo que tenia el primer objectiu d'arribar a Bellver, km.40, intacte, com qui diu sense suar. Així va ser, ho feia en 6 hores , aquí en 4 hores 10 minuts, però la UP és molt més dura. Tanco incís. Surto de l'avituallament i camino mentre acabo de menjar una mica. Venia una pujada i com el dia s'anava arreglant, em trec l'impermeable. Vaig fent, sense aquell punt que tenia fa res, però amb constància.
Inicio la pujada final a l'Ermita i costa més del normal, quan era una pujada que tampoc tenia massa de si. Veure l'Ermita i l'avituallament va ser un descans. I encara sort dels ànims que et donaven tots els voluntaris.
Ermita Trinitat, km.47. La 1 del migdia, segueixo amb 45' de marge, tot i que segueixo notant que no vaig bé. Aquí obliguen a parar-se com a mínim 3', de fet ens ho controlen. Cap problema, rarament estic menys de 5' en un avituallament. Es veu el mar i el peatge del Garraf, bonica vista des de aquesta ermita on la gent molt amable està per nosaltres. Agafo un sandwich però ja no me'l menjo tot, no m'entra bé, i torno a arrencar.
Proper control a Can Grau, 12kms per davant. Amb el pas dels kms segueixo constatant que allò no anava bé. El ritme va decaient a cada minut que passa, les forces van desapareixent. Aquests moments fan ràbia, però algun motiu passen. Llavors et poses a pensar i pensar mentre passa l'estona, però no en treus aigua clara. He sortit massa ràpid? Collons no crec. I sino, llavors què? Has anat menjant? Sí, i sempre amb isotònic i aigua a sobre.I llavors? Potser el petit mal de panxa que tenia ahir. Que si ara peso un pèl més que fa uns mesos, que si has baixat la guàrdia i has perdut respecte a uns 100kms, que si vas sense pals i potser ho has notat... Al final jo crec que és una suma de tot plegat. Amb tot això arribo a Can Grau.
Ja no menjo, surto de l'avituallament i enfilo. Faig uns 300 metres i me'n torno cap a l'avituallament. No vaig i els comunico que plego. Hi havia 4 persones que també havien abandonat i esperaven un cotxe que els portaria cap a Begues. Em diuen que només podien anar-hi 4 i que aquell punt no era d'abandonament, que a 6kms sí que podia abandonar. Buff penso, saps què? Busca una ombra perquè aleshores el sol ja queia, asseu-te, descansa i ja aniràs fent fins al km.65 on plegaràs. Durant aquest estona constato que no era el dia, em noto alt de pulsacions tot i estar assegut, i un cansament generalitzat en tot el meu cos. I no tenia gana, set, no m'entrava res.
Passada una estona m'aixeco i em decideixo a arrancar de nou amb un lent caminar, com si estigués fent passes per la Lluna. Poc a poc em vaig posant a lloc però i vaig fent. Queda la pujada a la Mola pel mig, així que penso que en 1h30-1h40 puc estar al següent control. Vaig fent, amb filosofia, passa a passa i anar fent tu, ja arribarem. La pujada a la Mola em sembla quasi un 3000. Per sort són pujades de poca estona, res a veure amb moltes pujades que et trobes pel Pirineu.
Un cop dalt, queda una baixadeta per pista i un bon tram de pedra, incòmode i més quan ja vas com vas.
Arribo finalment al km.65, avituallament dels Casals i allà dono per finalitzada la meva aventura. No tenia cap sentit continuar. Podria haver arribat al km.70 a Begues a l'avituallament principal, seure, menjar i veure si em recuperava, però la decisió estava presa de feia estona. Portava uns quants kms fos i no tenia cap sentit continuar. Ni se'm va passar pel cap acabar-la com fos per poder sumar els 5 punts de cara a la UTMB, era una tonteria. Jo faig això perquè m'agrada, per gaudir-ho, però quan no tens el dia i no vas bé, el millor és fer aquell pas que tan costa i saber dir que no. Ho hagués pogut fer amb 18 hores i arribant quasi a 4 potes? Sí, però quin sentit tenia? Hi ha més vida a part d'això i ja és prou dur fer coses d'aquestes com que a sobre haguem de fer-ho molt més extrem.
I res, una nova experiència que em quedo, aquest cop amarga per dir-ho d'alguna manera, tot i que no estic pas trist per no haver-la acabat. Al contrari, crec que vaig ser prou madur com per saber dir que no a una situació que no acompanyava i que no calia forçar fins ves a saber on.
Propera pararada, si res no falla, la Marxa dels Dips el 21 de Maig.
dimecres, 27 d’abril del 2016
UTBCN : la prèvia
Bé, això ja ho tenim a tocar i el cuquet ja va per dins fent de les seves. Estem ja a 3 dies mal comptats de la UTBCN ( 100kms i uns 4000+).
Com arribo? Almenys puc dir que amb ganes , :-). La resta poc té a veure amb el 2015, que va ser un any de canvi : nous entrenaments, alimentació més cuidada, molta dedicació, ... Aquest 2016 la cosa ha canviat una mica. Arrel d'unes molèsties que arrossego a un isquio i que no acaben de desaparèixer, el nivell d'entrenaments i exigència ha baixat molt. Bàsicament puc dir que em dedico a rodar i poc més. I els caps de setmana a fer alguna cosa de més volum, on estic aprofitant per fer el campionat de Catalunya de Caminades de Resistència. Però crec que estic bastant bé, amb confiança per afrontar tants kms, i amb aquestes marxes he pogut anar comprovant que les vaig acabant bé i amb força a les cames per seguir fent kms.
Anem a la UTBCN. Per què aquesta? Buscava una durant el primer semestre de l'any, a prop de casa, i mira per on vaig veure aquesta que feien per Begues. En el punt de mira a llarg plaç està la UTMB (ultra trail del Mont Blanc). Per poder entrar al sorteig es necessita acumular 15 punts en 3 curses com a màxim durant els darrers 2 anys, així que la meva intenció és acumular 10 punts aquest 2016 : 5 a la UTBCN i 5 més a Sierra Nevada al Juliol, i sumats als 5 del 2015, entrar al sorteig.
La UTBCN era una bona opció perquè és a prop de casa, per un terreny trencacames però que en principi té molt per córrer i on segurament necessiti menys hores, sobre el paper, per finalitzar-la. La meva previsió si tot va normal és fer-la en quasi 16 hores: sortir endarrera amb molta calma i anar progressant amb el pas dels kms. Sembla fàcil , però ho intentaré aplicar com ja vaig fer a la UltraPirineu del 2015.
Sembla que la previsió meteorològica pinta que pot caure aigua durant el dissabte. Esperem que refresqui però no que caigui un diluvi que ens deixi empapats.
La setmana que ve us explico com ha anat!
Com arribo? Almenys puc dir que amb ganes , :-). La resta poc té a veure amb el 2015, que va ser un any de canvi : nous entrenaments, alimentació més cuidada, molta dedicació, ... Aquest 2016 la cosa ha canviat una mica. Arrel d'unes molèsties que arrossego a un isquio i que no acaben de desaparèixer, el nivell d'entrenaments i exigència ha baixat molt. Bàsicament puc dir que em dedico a rodar i poc més. I els caps de setmana a fer alguna cosa de més volum, on estic aprofitant per fer el campionat de Catalunya de Caminades de Resistència. Però crec que estic bastant bé, amb confiança per afrontar tants kms, i amb aquestes marxes he pogut anar comprovant que les vaig acabant bé i amb força a les cames per seguir fent kms.
Anem a la UTBCN. Per què aquesta? Buscava una durant el primer semestre de l'any, a prop de casa, i mira per on vaig veure aquesta que feien per Begues. En el punt de mira a llarg plaç està la UTMB (ultra trail del Mont Blanc). Per poder entrar al sorteig es necessita acumular 15 punts en 3 curses com a màxim durant els darrers 2 anys, així que la meva intenció és acumular 10 punts aquest 2016 : 5 a la UTBCN i 5 més a Sierra Nevada al Juliol, i sumats als 5 del 2015, entrar al sorteig.
La UTBCN era una bona opció perquè és a prop de casa, per un terreny trencacames però que en principi té molt per córrer i on segurament necessiti menys hores, sobre el paper, per finalitzar-la. La meva previsió si tot va normal és fer-la en quasi 16 hores: sortir endarrera amb molta calma i anar progressant amb el pas dels kms. Sembla fàcil , però ho intentaré aplicar com ja vaig fer a la UltraPirineu del 2015.
Sembla que la previsió meteorològica pinta que pot caure aigua durant el dissabte. Esperem que refresqui però no que caigui un diluvi que ens deixi empapats.
La setmana que ve us explico com ha anat!
dimecres, 20 d’abril del 2016
17 d'Abril : Marxa de les Ermites, 46kms 1500+
No serà una marxa que passi a la història i també per falta de temps, no em penso allargar massa en aquesta crònica.
Iniciàrem la marxa molt tranquil.lament el Xavier i un servidor. No semblava una marxa excessivament difícil pel desnivell del que constava però acumulava una mica de cansament del dia anterior on vaig estar seguint en directe la Trailwalker a ple sol. Això i el fet de dormir poques hores aquest cap de setmana posaven les coses un pèl més difícils. Així que anar fent i ja es veuria.
La primera meitat de la marxa la vam fer com ja veníem fent en la majoria, al tran tran per dir alguna cosa. Acumulàrem bona part del desnivell entre els corriols de pujada, i els bastants trams de pista, a diferència de la setmana passada a Tremp, on de pista res de res. La veritat és que cadascuna d'aquestes marxes té el seu què : una tenia el Castell de Cardona controlant-nos en tot moment, una altra transcorria per castells, a Tremp amb les muntanyes nevades acompanyant-nos en tot moment i aquesta per ermites.
El temps anava passant i com qui no vol la cosa vam arribar a Sant Llorenç Savall, més o menys a la meitat del recorregut. Portàvem unes 3 hores 45 minuts.
A la segona meitat de la marxa vaig canviar de ritme. Un cop vaig haver menjat una mica i vaig carregar líquid, vaig decidir tirar amb una mica més d'exigència. No devia quedar molt de desnivell positiu i era un terreny amb molta pista on es podia fer via i em venia de gust ja que em trobava bé.
Al final 6 hores 11 minuts. Una marxa amb un marcatge justet, sobretot en els últims kms on en molts llocs vaig dubtar si seguir endavant o no ja que les cintes estaven molt i molt separades. Crec que és una cosa bàsica la senyalització i s'hauria de tenir més cura en aquest aspecte.
En quan als avituallaments per mi aquesta marxa perfecte. Amb el que hi havia no necessitava més. Un parell amb pa amb tomàquet i formatge i embotit, uns altres amb croissants, galetes, llaminadures, ... Segurament el d'arribada era més pobre, però bé, personalment aquest dia no em feia falta. Menció especial com sempre a tots els voluntaris : de 10, 11 o el que se li vulgui posar, no va faltar de res.
Vaig marxar pitant a un dinar familiar i com no posem el toc gastronòmic d'aquesta entrada:
17 puntets més pel Campionat. I ara res, desconnexió de marxes. A priori no tornaré fins a Dips, el 21 de Maig, encara que segons com estigui igual afronto Navàs la setmana anterior. Però ara mateix no hi pararé més a pensar en tot això.
Setmana i mitja i UTBCN, 102 kms i uns 4000+. Primer objectiu de l'any, ser finisher i aconseguir 5 punts més de cara a la UTMB. En fa molta ilusió afrontar-la. Està clar que el nivell de l'any passat no el tinc, però pel que he anat veient en aquestes marxes, crec que estic preparat i amb el cap mentalitzat com per tornar-me a enfrontar a una cosa així. Passa a passa, km a km, control a control. No hi ha més i sobretot ganes per fer-ho, que per això fem tot això : perquè ens agrada.
Ja us ho explicaré.
Iniciàrem la marxa molt tranquil.lament el Xavier i un servidor. No semblava una marxa excessivament difícil pel desnivell del que constava però acumulava una mica de cansament del dia anterior on vaig estar seguint en directe la Trailwalker a ple sol. Això i el fet de dormir poques hores aquest cap de setmana posaven les coses un pèl més difícils. Així que anar fent i ja es veuria.
La primera meitat de la marxa la vam fer com ja veníem fent en la majoria, al tran tran per dir alguna cosa. Acumulàrem bona part del desnivell entre els corriols de pujada, i els bastants trams de pista, a diferència de la setmana passada a Tremp, on de pista res de res. La veritat és que cadascuna d'aquestes marxes té el seu què : una tenia el Castell de Cardona controlant-nos en tot moment, una altra transcorria per castells, a Tremp amb les muntanyes nevades acompanyant-nos en tot moment i aquesta per ermites.
El temps anava passant i com qui no vol la cosa vam arribar a Sant Llorenç Savall, més o menys a la meitat del recorregut. Portàvem unes 3 hores 45 minuts.
A la segona meitat de la marxa vaig canviar de ritme. Un cop vaig haver menjat una mica i vaig carregar líquid, vaig decidir tirar amb una mica més d'exigència. No devia quedar molt de desnivell positiu i era un terreny amb molta pista on es podia fer via i em venia de gust ja que em trobava bé.
Al final 6 hores 11 minuts. Una marxa amb un marcatge justet, sobretot en els últims kms on en molts llocs vaig dubtar si seguir endavant o no ja que les cintes estaven molt i molt separades. Crec que és una cosa bàsica la senyalització i s'hauria de tenir més cura en aquest aspecte.
En quan als avituallaments per mi aquesta marxa perfecte. Amb el que hi havia no necessitava més. Un parell amb pa amb tomàquet i formatge i embotit, uns altres amb croissants, galetes, llaminadures, ... Segurament el d'arribada era més pobre, però bé, personalment aquest dia no em feia falta. Menció especial com sempre a tots els voluntaris : de 10, 11 o el que se li vulgui posar, no va faltar de res.
Vaig marxar pitant a un dinar familiar i com no posem el toc gastronòmic d'aquesta entrada:
17 puntets més pel Campionat. I ara res, desconnexió de marxes. A priori no tornaré fins a Dips, el 21 de Maig, encara que segons com estigui igual afronto Navàs la setmana anterior. Però ara mateix no hi pararé més a pensar en tot això.
Setmana i mitja i UTBCN, 102 kms i uns 4000+. Primer objectiu de l'any, ser finisher i aconseguir 5 punts més de cara a la UTMB. En fa molta ilusió afrontar-la. Està clar que el nivell de l'any passat no el tinc, però pel que he anat veient en aquestes marxes, crec que estic preparat i amb el cap mentalitzat com per tornar-me a enfrontar a una cosa així. Passa a passa, km a km, control a control. No hi ha més i sobretot ganes per fer-ho, que per això fem tot això : perquè ens agrada.
Ja us ho explicaré.
dilluns, 11 d’abril del 2016
9 d'Abril 2016 : Marxa de les Carenes 51,5kms 2300+ , una marxeta més
Podríem dir aquello de "al loro que no estamos tan mal".
Aquesta marxa ha estat molt diferent a les altres, s'ha vist realment l'autèntic esperit i les ganes de voler fer coses com aquestes per part de tots els marxadors/corredors. Direu, per què? La Marxa de les Carenes no és circular i transcórrer per senders entre Pont de Suert i Tremp. L'hora de sortida també se les portava: 5 del matí de dissabte.
Així que vam prendre la decisió de fer nit divendres a Tremp. Això de fer nit és un dir , perquè realment vam dormir 3-4 hores. A les 2'30 sonava el despertador, esmorzàrem a l'alberg on amablement ens van servir un cafe i després de deixar el cotxe al costat del pavelló de l'arribada, agafàvem un bus fletat per l'organització direcció Pont de Suert. De fet hi havien dos autobusos, quasi plens dels marxadors que havien escollit la mateixa opció que nosaltres.
Durant el viatge ni vam intentar dormir, trèiem algun tema de conversa el Xavi i jo. Ja li havia comentat que depèn de com em veiés intentaria exigir-me una mica més pensant ja en la UTBCN de 100kms. Sabent que en els primers 30kms ens menjàvem quasi tot el desnivell positiu, la meva intenció feia setmanes era forçar durant aquests kms. Però aquesta última setmana no havia estat bona de nou, un trot de 8kms el dimarts, un padel el dimecres i repòs absolut per protegir el genoll dret i de pas l'isquio esquerra. Jaja, quin cromo.
Un cop acaba el viatge fins a Pont de Suert, notàrem rasqueta, però res fora de lo normal. Ens vam protegir tots a l'oficina de turisme, per recollir el dorsal, record de la Caminada, prenent algun suc i fent temps fins les 5, hora de sortida.
No crec que arribéssim a 200. Aquest cop amb el frontal posat iniciàrem la marxa, unes 2 hores de frontal serien necessàries. Ningú revisava el material, jo per si de cas en portava un de recanvi, tal com deia el reglament de la prova.
Començàrem el tram d'asfalt per sortir de la Pobla ja caminant rapidet i vam entrar en un bosc començant a pujar i baixar. Creuem de nou la carretera i accelero el pas caminant, començàvem de nou a mirar cap amunt, aquest cop ja sense parar. Vaig anar tirant amb l'ajuda dels pals enmig de la foscor i la llum més o menys potent dels frontals de cada marxador que anaves trobant. La veritat que és una sensació molt guapa això de moure't en plena nit. Passàrem per unes runes que em vaig quedar observant amb l'ajuda del frontal i llàstima de la negror, perquè les muntanyes que ens rodejaven durant la pujada devien ser de foto de postal.
Anava ben tapat, samarreta , tèrmica i paravent, més els guants. Em notava bé i les ganes anaves augmentant alhora que anava atrapant a gent. No era un ritme que m'exigís molt, però si que en comparació per exemple amb la marxa de Cardona o la de l'Alt Camp, ja era caminar amb alguna marxa de més. Amb la tonteria semblava arribar a dalt, però no, després d'una lleugera baixadeta, venia l'atac final, però aquest cop anava darrera un grup de 4 que ni em deixaren pas ni jo tampoc els hi vaig demanar. Sino veig un camí més o menys ample per passar, m'aguanto a darrera sino és que em deixen passar. Em fa cosa demanar pas. I així, sense poder passar, vaig notar una baixada del ritme considerable. Ja notava que el ritme era molt més lent perquè per darrera ens estaven atrapant molts frontals. Vaig aprofitar un moment que el camí semblava que s'eixamplava una mica per passar i fer via. Coronava al cap de poc i al cap de res ja en baixada arribava al primer avituallament. No tenia gana, faig un glop d'aigua gelada( literalment es gelava) i tiro avall. Era el km.10, aquí començo a córrer i decideixo seguir provant-me, ara en baixada. El dia ja havia sortit feia una estona, així que apago el frontal i gracias por todo. La baixadeta de pista res, trams de pedra i algun tram entre bosc.
Fins el següent avituallament devien quedar uns 10-11kms, uns 4 de baixada , uns 6-7 de pujada exigent i 1 de planer. Tampoc és que anés massa guiat per les distàncies, ja que molt indicats en quan a distància no estaven els avituallaments. Durant la baixada pateixo un contratemps, perdo un dels meus acompanyants. Bé, més que perdre'l, no el deixaré tirat tot i que deixava de donar-me servei. El pal dret es trenca de la manera més inútil. Em paro un moment per veure què em deien 2 nois que estaven darrera meu, caic i el pal se'm queda entre les pedres i patapam, fa crec. Es trenca el mànec.
Bé, segueixo, quin remei, amb el pal esquerre intacte i el dret fent de suport però mig coix. No em vaig descentrar, seguia per feina amb paso firme i després d'una bona pujada i un bon calentón, enfilava cap avall per arribar a l'avituallament principal d'Adons, havent remuntat moltes posicions. Allà vaig parlar amb un parell de nois del Blancafort mentre m'hidratava i amb la que era la segona noia en aquell moment. Hi havia gana, així que em vaig muntar un entrepà de pernil i formatge i després de treure'm el paravent, reemprenia la marxa.
Il.lús de mi pensava que el mes dur havia passat, però quedaven uns 10kms fins al següent avituallament que telita. Durant aquest tram vaig entendre el perquè el nom de la Marxa de les Carenes. Un puja i baixa constant, amb pedra i més pedra, carenejant tota l'estona. A l'esquerra, segons m'enterava més tard la Vall de Boí plena de neu; a la dreta per lògica es devia veure part del pirineu aragonès. Ens movíem sobre una alçada de 1700 metres i l'entorn era espectacular. Vaja, semblava una Ultra qualsevol de muntanya més que una marxa. Va ser divertit aquest tram tot i que es va fer llarg de collons. Els turmells, genolls, quàdriceps es van posar a prova de bomba. I per sort el meu cos reaccionava bé. Veure l'avituallament va venir a ser com un "venga, que això ja ho tenim". Devien quedar uns 20kms, la majoria cap avall. Ja es veia Tremp, però quedava molt lluny, massa encara.
Així que avall, però amb pedra i pedra per avorrir-se de nou. Pensava, seguiré i a veure com reacciona el genoll, ja no tenia ganes de parar. La veritat és que vaig gaudir bastant tota aquella estona i ja anava veient que si la cosa no es torçava podria baixar de 8 hores, una manera de motivar-me i buscar algun alicient. Passaven els quilòmetres com si res per arribar a l'avituallament de Santa Engràcia, l'últim que quedava. Segons comentaren per allà, encara quedava una pujada, a Talarn, però ni papa de quanta distància i desnivell podia representar.
Seguirem la marxa, sense cap pista per córrer i movent-se molt per terreny on es podia córrer però s'havia d'anar molt en compte allà on trepitjaves. Clin clin sentí, casun, se'm va partir definitivament el mànec del pal. Així que em vaig parar per recollir-lo i vaig aprofitar per plegar els pals de la manera que vaig poder. L'esquerra bé, el dret com vaig poder. Després de tornar a córrer una estoneta més, vaig divisar la petita però dura pujada a Talarn. La vaig superar sense problemes i un cop a Talarn ja marxa de nou. Devien quedar uns 4-5 kms i realment era el pitjor del recorregut. Aquella volta per pista per entrar a Tremp era el més engorrós del recorregut, més que res pel tomb que es feia per arribar a Tremp.
Finalment, un cop ja vaig entrar a la població, estava situat i sabia el que quedava. Creuava la meta en 7 hores 27 minuts i tot i que és una marxa i només importa acabar i sumar punts, vaig veure que finalment havia arribat el 16è de la general, anant de menys a més i sabent gestionar perfectament les forces. Arribava sencer, sense molèsties i suportant perfectament tant l'isquio com el genoll. Bona senyal. Havia estat doncs un bon test en un entorn important de muntanya, en un terreny puja i baixa, amb molta pedra i sense pista per poder córrer amb comoditat. Avituallaments normalets, però el de meta ho arreglava tot. Para muestra un botón ( i repetint els cops que vulguéssis):
L'amabilitat i generositat dels voluntaris de nou de 10.
I res, anem sumant punts, 22 punts més que en sumen oficialment 101, 77 si resto els punts de Prades que no vaig fer i que intentaré que no siguin necessaris per arribar als 279. De moment el cos aguanta prou bé, la propera setmana anem cap a Castellar, anirem fer la marxa de les Ermites. Aquesta un pèl més curta i amb menys desnivell. Serà la última que faré abans de la UTBCN el 30 d'Abril.
Aquesta marxa ha estat molt diferent a les altres, s'ha vist realment l'autèntic esperit i les ganes de voler fer coses com aquestes per part de tots els marxadors/corredors. Direu, per què? La Marxa de les Carenes no és circular i transcórrer per senders entre Pont de Suert i Tremp. L'hora de sortida també se les portava: 5 del matí de dissabte.
Així que vam prendre la decisió de fer nit divendres a Tremp. Això de fer nit és un dir , perquè realment vam dormir 3-4 hores. A les 2'30 sonava el despertador, esmorzàrem a l'alberg on amablement ens van servir un cafe i després de deixar el cotxe al costat del pavelló de l'arribada, agafàvem un bus fletat per l'organització direcció Pont de Suert. De fet hi havien dos autobusos, quasi plens dels marxadors que havien escollit la mateixa opció que nosaltres.
Durant el viatge ni vam intentar dormir, trèiem algun tema de conversa el Xavi i jo. Ja li havia comentat que depèn de com em veiés intentaria exigir-me una mica més pensant ja en la UTBCN de 100kms. Sabent que en els primers 30kms ens menjàvem quasi tot el desnivell positiu, la meva intenció feia setmanes era forçar durant aquests kms. Però aquesta última setmana no havia estat bona de nou, un trot de 8kms el dimarts, un padel el dimecres i repòs absolut per protegir el genoll dret i de pas l'isquio esquerra. Jaja, quin cromo.
Un cop acaba el viatge fins a Pont de Suert, notàrem rasqueta, però res fora de lo normal. Ens vam protegir tots a l'oficina de turisme, per recollir el dorsal, record de la Caminada, prenent algun suc i fent temps fins les 5, hora de sortida.
No crec que arribéssim a 200. Aquest cop amb el frontal posat iniciàrem la marxa, unes 2 hores de frontal serien necessàries. Ningú revisava el material, jo per si de cas en portava un de recanvi, tal com deia el reglament de la prova.
Començàrem el tram d'asfalt per sortir de la Pobla ja caminant rapidet i vam entrar en un bosc començant a pujar i baixar. Creuem de nou la carretera i accelero el pas caminant, començàvem de nou a mirar cap amunt, aquest cop ja sense parar. Vaig anar tirant amb l'ajuda dels pals enmig de la foscor i la llum més o menys potent dels frontals de cada marxador que anaves trobant. La veritat que és una sensació molt guapa això de moure't en plena nit. Passàrem per unes runes que em vaig quedar observant amb l'ajuda del frontal i llàstima de la negror, perquè les muntanyes que ens rodejaven durant la pujada devien ser de foto de postal.
Anava ben tapat, samarreta , tèrmica i paravent, més els guants. Em notava bé i les ganes anaves augmentant alhora que anava atrapant a gent. No era un ritme que m'exigís molt, però si que en comparació per exemple amb la marxa de Cardona o la de l'Alt Camp, ja era caminar amb alguna marxa de més. Amb la tonteria semblava arribar a dalt, però no, després d'una lleugera baixadeta, venia l'atac final, però aquest cop anava darrera un grup de 4 que ni em deixaren pas ni jo tampoc els hi vaig demanar. Sino veig un camí més o menys ample per passar, m'aguanto a darrera sino és que em deixen passar. Em fa cosa demanar pas. I així, sense poder passar, vaig notar una baixada del ritme considerable. Ja notava que el ritme era molt més lent perquè per darrera ens estaven atrapant molts frontals. Vaig aprofitar un moment que el camí semblava que s'eixamplava una mica per passar i fer via. Coronava al cap de poc i al cap de res ja en baixada arribava al primer avituallament. No tenia gana, faig un glop d'aigua gelada( literalment es gelava) i tiro avall. Era el km.10, aquí començo a córrer i decideixo seguir provant-me, ara en baixada. El dia ja havia sortit feia una estona, així que apago el frontal i gracias por todo. La baixadeta de pista res, trams de pedra i algun tram entre bosc.
Fins el següent avituallament devien quedar uns 10-11kms, uns 4 de baixada , uns 6-7 de pujada exigent i 1 de planer. Tampoc és que anés massa guiat per les distàncies, ja que molt indicats en quan a distància no estaven els avituallaments. Durant la baixada pateixo un contratemps, perdo un dels meus acompanyants. Bé, més que perdre'l, no el deixaré tirat tot i que deixava de donar-me servei. El pal dret es trenca de la manera més inútil. Em paro un moment per veure què em deien 2 nois que estaven darrera meu, caic i el pal se'm queda entre les pedres i patapam, fa crec. Es trenca el mànec.
Bé, segueixo, quin remei, amb el pal esquerre intacte i el dret fent de suport però mig coix. No em vaig descentrar, seguia per feina amb paso firme i després d'una bona pujada i un bon calentón, enfilava cap avall per arribar a l'avituallament principal d'Adons, havent remuntat moltes posicions. Allà vaig parlar amb un parell de nois del Blancafort mentre m'hidratava i amb la que era la segona noia en aquell moment. Hi havia gana, així que em vaig muntar un entrepà de pernil i formatge i després de treure'm el paravent, reemprenia la marxa.
Il.lús de mi pensava que el mes dur havia passat, però quedaven uns 10kms fins al següent avituallament que telita. Durant aquest tram vaig entendre el perquè el nom de la Marxa de les Carenes. Un puja i baixa constant, amb pedra i més pedra, carenejant tota l'estona. A l'esquerra, segons m'enterava més tard la Vall de Boí plena de neu; a la dreta per lògica es devia veure part del pirineu aragonès. Ens movíem sobre una alçada de 1700 metres i l'entorn era espectacular. Vaja, semblava una Ultra qualsevol de muntanya més que una marxa. Va ser divertit aquest tram tot i que es va fer llarg de collons. Els turmells, genolls, quàdriceps es van posar a prova de bomba. I per sort el meu cos reaccionava bé. Veure l'avituallament va venir a ser com un "venga, que això ja ho tenim". Devien quedar uns 20kms, la majoria cap avall. Ja es veia Tremp, però quedava molt lluny, massa encara.
Així que avall, però amb pedra i pedra per avorrir-se de nou. Pensava, seguiré i a veure com reacciona el genoll, ja no tenia ganes de parar. La veritat és que vaig gaudir bastant tota aquella estona i ja anava veient que si la cosa no es torçava podria baixar de 8 hores, una manera de motivar-me i buscar algun alicient. Passaven els quilòmetres com si res per arribar a l'avituallament de Santa Engràcia, l'últim que quedava. Segons comentaren per allà, encara quedava una pujada, a Talarn, però ni papa de quanta distància i desnivell podia representar.
Seguirem la marxa, sense cap pista per córrer i movent-se molt per terreny on es podia córrer però s'havia d'anar molt en compte allà on trepitjaves. Clin clin sentí, casun, se'm va partir definitivament el mànec del pal. Així que em vaig parar per recollir-lo i vaig aprofitar per plegar els pals de la manera que vaig poder. L'esquerra bé, el dret com vaig poder. Després de tornar a córrer una estoneta més, vaig divisar la petita però dura pujada a Talarn. La vaig superar sense problemes i un cop a Talarn ja marxa de nou. Devien quedar uns 4-5 kms i realment era el pitjor del recorregut. Aquella volta per pista per entrar a Tremp era el més engorrós del recorregut, més que res pel tomb que es feia per arribar a Tremp.
Finalment, un cop ja vaig entrar a la població, estava situat i sabia el que quedava. Creuava la meta en 7 hores 27 minuts i tot i que és una marxa i només importa acabar i sumar punts, vaig veure que finalment havia arribat el 16è de la general, anant de menys a més i sabent gestionar perfectament les forces. Arribava sencer, sense molèsties i suportant perfectament tant l'isquio com el genoll. Bona senyal. Havia estat doncs un bon test en un entorn important de muntanya, en un terreny puja i baixa, amb molta pedra i sense pista per poder córrer amb comoditat. Avituallaments normalets, però el de meta ho arreglava tot. Para muestra un botón ( i repetint els cops que vulguéssis):
L'amabilitat i generositat dels voluntaris de nou de 10.
I res, anem sumant punts, 22 punts més que en sumen oficialment 101, 77 si resto els punts de Prades que no vaig fer i que intentaré que no siguin necessaris per arribar als 279. De moment el cos aguanta prou bé, la propera setmana anem cap a Castellar, anirem fer la marxa de les Ermites. Aquesta un pèl més curta i amb menys desnivell. Serà la última que faré abans de la UTBCN el 30 d'Abril.
dilluns, 4 d’abril del 2016
2 d'Abril, Marxa entre l'Alt Camp i la Conca. 55,8 kms , 2250+
5ª Marxa del Calendari. Aquest cop el destí fou el Pla de Santa Maria, a prop de casa per descubrir aquesta ruta pels camins de les comarques de l'Alt Camp i la Conca de Barberà, que organtiza el centre Excursionat de la Xiruca Foradada.
Desplaçament proper, 35 escassos minuts per plantar-se a aquesta petita població i emprendre la Marxa. 200 escassos marxadors decidits a completar els quasi 56kms i 4500 metres de desnivell acumulat, un recorregut on semblava que la primera part era la més dura i que a partir de l'avituallament del km.30 es podria fer més via.
Ens ho prenem amb molta calma, com a Cardona. De fet pensem que ja va bé que comenci cara amunt, perquè de ganes de córrer gens. La inteció doncs era caminar i caminar i el córrer ja ho deixaríem per la segona part de la Marxa, que semblava menys exigent.
Els avituallaments com sempre, la joia de la corona. Crec que vaig a aquestes marxes per menjar! Ja només arribar al primer avituallament a Cabra del Camp cauen un parell de donuts i alguna llaminadura que ens emportem. Comencem bé.
Tinc un problema últimament, no recordo massa els llocs de pas, deu ser l'edat. Al segon avituallament sí que recordo l'entrepà que em foto, ostia era pernil o formatge? Si és que ...
Emprenem de nou la marxa i ara mateix tinc un buit mental fins al control 3, us ho juro.
El quart control sí que el recordo, era el km.30 i en aquell punt va ser quan ens vam dir cap avall després que un voluntari ens fes una classe de geografia dient-nos per on ens quedava passar. Vam córrer una mica fins a Barberà de la Conca, uns 8kms que van passar rapidets. Allà, paradeta, seure una mica i l'entrepà de dues salsitxes picantetes que va sentar de meravella. Tan recompesat vaig quedar que per marxar d'allà i reemprendre la marxa va costar lo seu. Així que del cinquè al sisè control poc de córrer, en alguna baixadeta puntual i poc més.
Arribats a Miramar torno a mirar els donuts amb uns ulls ... Però amb la xixa que queia penso que deixa-ho en dues galetes , 3 llaminadures i quan arribem a meta ja farem les paus. Aquest últim tram el tornem a córrer, encara que de tant en tant fem alguna paradeta caminant. Apretava el sol en aquell moment però ja ho teníem fet. Una marxa més a la butxaca, 9 hores 26 minuts diria, el mateix temps que a Cardona però aquest cop acabant molt sencer i poc cansat. La petita pretemporada que he pogut fer desde la marxa dels Castells m'ha ajudat i de les molèsties a l'isquio ahir ni rastre, encara que per contra apareixien unes petites cosetes al genoll que "ai", em recordaven la tendinitis que vaig tenir al 2014. Esperem que no vagin a més, perquè aquest mes d'Abril se las trae que dirien.
Una gran marxa i una zona més que hem descobert. Cada marxa té el seu encant i les seves particularitats. I totes en comú tenen que els voluntaris i l'organització són de 10, almenys fins ara.
Ara a mirar endavant. Ja hem passat la primera marxa del mes d'Abril. Me les prenc com un entrenament a molt baixa intensitat, però s'ha de reconèixer que són kms i kms i que això porta desgast vagis al ritme que vagis.
Afegim 21 punts més, que sumats als 20 de Cardona i als 14 dels Castells ja en fan 55. Això sense comptar els 24 de Prades, que per molt que me'ls donguessin, no vaig fer la marxa i intentaré que no comptin per arribar als 279 que es necessiten.
Ara passem pàgina i ja estem pensant en la propera, aquest cap de setmana que ve toca la Marxa de les Carenes, de Pont de Suert a Tremp: 54kms més i uns 5100 acumulats. És una bona embarcada, comença dissabte a les 5 del matí, però fem això perquè ens agrada, així que no és cap obligació.
Ah, que m'oblidava. Després de la dutxa va caure un entrepà d'hamburguesa. Crec que dissabte hi vaig sortir perdent :-).
Salut i kms!
Desplaçament proper, 35 escassos minuts per plantar-se a aquesta petita població i emprendre la Marxa. 200 escassos marxadors decidits a completar els quasi 56kms i 4500 metres de desnivell acumulat, un recorregut on semblava que la primera part era la més dura i que a partir de l'avituallament del km.30 es podria fer més via.
Ens ho prenem amb molta calma, com a Cardona. De fet pensem que ja va bé que comenci cara amunt, perquè de ganes de córrer gens. La inteció doncs era caminar i caminar i el córrer ja ho deixaríem per la segona part de la Marxa, que semblava menys exigent.
Els avituallaments com sempre, la joia de la corona. Crec que vaig a aquestes marxes per menjar! Ja només arribar al primer avituallament a Cabra del Camp cauen un parell de donuts i alguna llaminadura que ens emportem. Comencem bé.
Tinc un problema últimament, no recordo massa els llocs de pas, deu ser l'edat. Al segon avituallament sí que recordo l'entrepà que em foto, ostia era pernil o formatge? Si és que ...
Emprenem de nou la marxa i ara mateix tinc un buit mental fins al control 3, us ho juro.
El quart control sí que el recordo, era el km.30 i en aquell punt va ser quan ens vam dir cap avall després que un voluntari ens fes una classe de geografia dient-nos per on ens quedava passar. Vam córrer una mica fins a Barberà de la Conca, uns 8kms que van passar rapidets. Allà, paradeta, seure una mica i l'entrepà de dues salsitxes picantetes que va sentar de meravella. Tan recompesat vaig quedar que per marxar d'allà i reemprendre la marxa va costar lo seu. Així que del cinquè al sisè control poc de córrer, en alguna baixadeta puntual i poc més.
Arribats a Miramar torno a mirar els donuts amb uns ulls ... Però amb la xixa que queia penso que deixa-ho en dues galetes , 3 llaminadures i quan arribem a meta ja farem les paus. Aquest últim tram el tornem a córrer, encara que de tant en tant fem alguna paradeta caminant. Apretava el sol en aquell moment però ja ho teníem fet. Una marxa més a la butxaca, 9 hores 26 minuts diria, el mateix temps que a Cardona però aquest cop acabant molt sencer i poc cansat. La petita pretemporada que he pogut fer desde la marxa dels Castells m'ha ajudat i de les molèsties a l'isquio ahir ni rastre, encara que per contra apareixien unes petites cosetes al genoll que "ai", em recordaven la tendinitis que vaig tenir al 2014. Esperem que no vagin a més, perquè aquest mes d'Abril se las trae que dirien.
Una gran marxa i una zona més que hem descobert. Cada marxa té el seu encant i les seves particularitats. I totes en comú tenen que els voluntaris i l'organització són de 10, almenys fins ara.
Ara a mirar endavant. Ja hem passat la primera marxa del mes d'Abril. Me les prenc com un entrenament a molt baixa intensitat, però s'ha de reconèixer que són kms i kms i que això porta desgast vagis al ritme que vagis.
Afegim 21 punts més, que sumats als 20 de Cardona i als 14 dels Castells ja en fan 55. Això sense comptar els 24 de Prades, que per molt que me'ls donguessin, no vaig fer la marxa i intentaré que no comptin per arribar als 279 que es necessiten.
Ara passem pàgina i ja estem pensant en la propera, aquest cap de setmana que ve toca la Marxa de les Carenes, de Pont de Suert a Tremp: 54kms més i uns 5100 acumulats. És una bona embarcada, comença dissabte a les 5 del matí, però fem això perquè ens agrada, així que no és cap obligació.
Ah, que m'oblidava. Després de la dutxa va caure un entrepà d'hamburguesa. Crec que dissabte hi vaig sortir perdent :-).
Salut i kms!
dimarts, 22 de març del 2016
13 de Març, Marxa dels Castells . 54kms , 600+
Per segon any consecutiu repetia a la Marxa dels Castells. Era
conscient que la situació res tenia a veure amb l'any passat. Aquest 2016 l’estic trampejant com puc i l’objectiu
era només sumar els punts per la CCCR i poc més. Era molt conscient de
les meves limitacions a nivell físic ara mateix, sabedor que córrer
tanta estona seguida em podia jugar una mala passada.
El circuit era el mateix que el 2015, però en sentit contrari i sortint desde Cervera enlloc de Guissona.
Va costar lo seu. Un recorregut , que com diu el seu nom, passa
molt a prop de molts dels castells de la comarca de la Segarra. Ara bé,
el recorregut és un monòleg tota l’estona, pista i pista. Desnivell
quasi nul. Ja sabia el que em trobava, encara que això no sabia si era
bo o dolent.
Aquest cop la vaig fer amb el Joan, donada l’absència del Xavi per
uns problemes de salut. Vaig haver de canviar el xip, si anava amb la
idea de fer-la entre 6 i 7 hores (molt lluny de les 4h42m del 2015) anar amb el Joan em suposava per una
banda tenir companyia però per l’altre haver d’exigir-me una mica més.
Sense molèsties completava els primers 25-30 kms, però a partir d'aquí ja va costar més. L'arribada a Guissona, km.37, era l'objectiu que em marcava i no mirava més enllà.
Un cop a Guissona, parada, entrepà de buti i arrancada de nou. Quedaven uns 17kms i és allà quan vaig notar que anava una mica coix al intentar córrer.
Mica en mica però aquella coixera va desaparèixer per deixar-ho de nou en un trote cochinero, el famós trote cochinero que dèiem quan jugavem a futbol.
I així anar fent sense pena ni glòria ens anàvem apropant de nou a Cervera.
Al final doncs una hora més que l'any passat, que tampoc està tan malament donades les circumstàncies en les quals em trobo ara mateix. I 14 punts més a la butxaca, que sumats als 20 del Setge de Cardona ja en fan 34.
A més a més aquesta setmana li puc sumar els 24 de la marxa de Prades. La FEEC al final ha decidit otorgar els punts de la marxa a tots els que vam estar a Prades el dia de la marxa. Oficialment doncs tinc els 58 punts disputats fins ara, encara que aquests 24 de Prades, si vaig tirant endavant el campionat, intentaré que no en formin part i sumar en la resta de marxes els 279 punts mínims.
La propera serà el 2 d'abril, el dia del meu sant, i serà la marxa entre l'Alt Camp i la Conca. 56kms més amb uns 2650+.
dimarts, 8 de març del 2016
6 de Març : El Setge de Cardona, 54kms i 2300+
Després de dormir poc o res, afrontava ara sí la 1ª Marxa de la temporada després de l'intent fallit de Prades. Us deixo la crònica que m'han fet arribar ...
Aquest passat diumenge iniciàvem, definitivament, el Campionat de Catalunya de Caminades de Resistència 2016 (CCCR 16’). El lloc d’inici, una de les fortaleses medievals més importants i emblemàtiques del país, el castell de Cardona.
El
compte Eck havia sol·licitat, els dies anteriors, ajuda a la reina per
tal d’evitar una rendició d’una de les fortaleses medievals més
importants i emblemàtiques del país, el Castell de Cardona, davant el
setge al que serien sotmesos per part dels Borbònics i dirigits pel
comte Muret.
Finalment,
a les 7h del matí del dia 6 de març, amb les primeres escletxes diürnes
del nou dia, s’iniciava l’atac per part dels borbònics.
Per
la seva banda, els austriacistes, uniformats per la ocasió emprenien la
marxa que els portaria al km 12 a l’església de Santa Àgata, i a on
carregarien provisions.
El
bombardeig era constant per part dels borbònics. A cada pas que
s’avançava, el brogit dels canons era més proper i obligava a ser molt
caut i evitar ser vist per l’exèrcit rival. L’ascens a el Remei provocà
algunes baixes, i encara que alguns pogueren arribar fins a Santovà, km
29, les tropes austriacistes anaven perdent elements.
No obstant, s’inicia l’atac al campament de la Coromina contra les tropes borbòniques i se’ls aconsegueix derrotar. Això
els permet tenir un accés més directe al castell i intentar evitar
d’aquesta manera la rendició al setge al que estaven sotmesos.
Però
cal actuar ràpid ja que la climatologia els hi és adversa en determinats
moments, amb un aire gèlid i està provocant moltes baixes entre les
tropes. A més són els darrers raigs de llum del sol i si arribés la nit,
caldria aturar-se o anar més lentament, i potser ja seria massa tard i
ja s’hauria produït la rendició de la fortalesa.
Han
de seguir avançant i tot i que les forces ja comencen a justejar,
finalment s’aconsegueix introduir-se dins la fortalesa i derrotar els
borbònics en una nova batalla, i d’aquesta manera, posar punt i final al
setge al que havia estat sotmès el castell durant 9 hores i 26 minuts.
Ja en tenim una a la saca, Cardona és nostra.
Propera parada 13 de Març : la Marxa dels Castells de la Segarra , 54kms i 600+.
divendres, 4 de març del 2016
27 de febrer 2016 : La no marxa de Prades
Em vaig decidir per prendre part a la Marxa de Prades de 60kms i 5400 metres de desnivell acumulat. Era la marxa que encetava la 19ª Copa Catalana de Marxes de Resistència. És un campionat composat per 22 marxes per arreu de Catalunya i on s'ha de sumar el 60% de punts per obtenir el premi. Perquè ens fem una idea, se n'ha de completar un total de 14-15 depenent de la duresa escollida, ja que cadascuna aporta més o menys punts segons la distància i desnivell. Encara no he decidit si em prendré en serio el campionat o no, però de moment el començaré amb aquesta intenció. Al cap i a la fi no és cap competició, només es premia completar les marxes i assolir els punts necessaris.
Total, que divendres ens vam desplaçar a Prades el Xavier i un servidor, amb previsió de la possible nevada que havia de caure el dissabte en alguns punts de Catalunya. L'organització havia fet un comunicat on deixava clar que no suspenia la marxa, així que vam decidir com deia, marxar el divendres i fer nit a Prades.
No havia estat mai a Prades, n'havia sentit a parlar molt. Punt de trobada de molts excursionistes, amants de la btt, de la moto, ... Feia molt de fred i com que Prades és petit, ràpidament vam trobar l'allotjament i els 4 bars a la plaça del poble. Fetes unes bones seques, llonganissa de Prades i un ou ferrat amb pa torrat, vam decidir anar a descansar perquè l'endemà havíem de matinar.
L'endemà al matí només obrir la finestra, sorpresa, tot nevat i seguia nevant amb força. Eren les 6 del matí. Ens vam vestir disposats per fer la marxa i ens desplacàrem al local on es recollia el dorsal i la samarreta de record. En el trajecte escàs de 100 metres, ja vam deduïr que no hi hauria marxa.
Ja costava caminar pels carrers , doncs no m'imagino com estarien tots els senders d'aquella zona.
Lògicament, en el local on s'havia de recollir el dorsal, ja ens van anunciar que se suspenia la Marxa. Era estrany que no s'hagués optat per suspendre-la molt abans i evitar desplaçaments de molta gent amb el conseqüent risc que comportàvem per l'estat de les carreteres.
La veritat és que va caure molta neu en poca estona ...
I res , marxa ajornada, es farà el 19 de Març però no hi podrem ser. Ara acabo de veure la resolució que ha pres la FEEC i em sembla de riure. Ofereixen la possiblitat de fer la marxa el dia 19 de març però els que no puguin , que sapiguen que no se'ls reemborsarà els diners, sino que se'ls ofereix participar en una mitja de marató de muntaya que es farà per Prades al maig o una caminada que es farà a l'octubre. Lògicament no tornaré a anar a Prades sino és exclusivament per fer la marxa, cosa que no puc. Que us sembla aquest exemple? Jo em compro un sofa per internet a una tenda de Prades, el pago i em diuen que el puc anar a recollir el dia X. M'hi persono però em diuen que no el tenen en stock per un problema que han tingut. Me'n torno cap a casa i al cap d'uns dies em truquen per oferir-me'n un de gama més baixa, molt més senzill i que no em podran tornar la diferència. Ah, i a sobre que si el vull, l'haig d'anar a buscar a la seva tenda. Això és tot amics meus.
Com que això no para, propera marxa : 6 de març, el Setge de Cardona, 54kms i 4300 metres de desnivell acumulat. Allà estarem.
Total, que divendres ens vam desplaçar a Prades el Xavier i un servidor, amb previsió de la possible nevada que havia de caure el dissabte en alguns punts de Catalunya. L'organització havia fet un comunicat on deixava clar que no suspenia la marxa, així que vam decidir com deia, marxar el divendres i fer nit a Prades.
No havia estat mai a Prades, n'havia sentit a parlar molt. Punt de trobada de molts excursionistes, amants de la btt, de la moto, ... Feia molt de fred i com que Prades és petit, ràpidament vam trobar l'allotjament i els 4 bars a la plaça del poble. Fetes unes bones seques, llonganissa de Prades i un ou ferrat amb pa torrat, vam decidir anar a descansar perquè l'endemà havíem de matinar.
L'endemà al matí només obrir la finestra, sorpresa, tot nevat i seguia nevant amb força. Eren les 6 del matí. Ens vam vestir disposats per fer la marxa i ens desplacàrem al local on es recollia el dorsal i la samarreta de record. En el trajecte escàs de 100 metres, ja vam deduïr que no hi hauria marxa.
Ja costava caminar pels carrers , doncs no m'imagino com estarien tots els senders d'aquella zona.
Lògicament, en el local on s'havia de recollir el dorsal, ja ens van anunciar que se suspenia la Marxa. Era estrany que no s'hagués optat per suspendre-la molt abans i evitar desplaçaments de molta gent amb el conseqüent risc que comportàvem per l'estat de les carreteres.
La veritat és que va caure molta neu en poca estona ...
I res , marxa ajornada, es farà el 19 de Març però no hi podrem ser. Ara acabo de veure la resolució que ha pres la FEEC i em sembla de riure. Ofereixen la possiblitat de fer la marxa el dia 19 de març però els que no puguin , que sapiguen que no se'ls reemborsarà els diners, sino que se'ls ofereix participar en una mitja de marató de muntaya que es farà per Prades al maig o una caminada que es farà a l'octubre. Lògicament no tornaré a anar a Prades sino és exclusivament per fer la marxa, cosa que no puc. Que us sembla aquest exemple? Jo em compro un sofa per internet a una tenda de Prades, el pago i em diuen que el puc anar a recollir el dia X. M'hi persono però em diuen que no el tenen en stock per un problema que han tingut. Me'n torno cap a casa i al cap d'uns dies em truquen per oferir-me'n un de gama més baixa, molt més senzill i que no em podran tornar la diferència. Ah, i a sobre que si el vull, l'haig d'anar a buscar a la seva tenda. Això és tot amics meus.
Com que això no para, propera marxa : 6 de març, el Setge de Cardona, 54kms i 4300 metres de desnivell acumulat. Allà estarem.
dimecres, 17 de febrer del 2016
Aquí estem de nou
Torno a fer una entrada un temps després. Costa, costa mantindre això en activitat però amb el temps te'n dones compte que és una bona eina per rememorar i recordar temps passats.
Després de la UltraPirineu me'n vaig anar a fer la marató de Frankfurt. Just 3-4 setmanes després, però la vaig afrontar amb reserva i anar fent per fer 3 hores 19 minuts que van saber a glòria.
Tornant de Frankfurt paradeta i poca cosa, mandra a tornar a fer alguna cosa. Lògic i normal després d'un 2015 molt sacrificat però amb una gran recompensa a tot el temps invertit. Un amb això se sent gratificat.
Em vaig posar les piles per arribar en forma a la Mitja de l'Espirall. Crec que estava bé, no super, però si que arribava amb ganes de fer marca. Però ja en cursa i sobre el km 11, l'isquio al final va dir prou i patapam, rotureta i cap a casa. Desde llavors i mentre no em recuperava, juntant les festes de Nadal i una mica de deixadesa, desconexió. De tant en tant alguna sortideta amb bici, rodillo, o caminar.
Ara ja anem agafant de nou el ritme, tot i que no acabo de girar rodó del tot, malgrat que em diuen i s'ha pogut comprovar mitjançant una eco que la rotura està curada. La ment està posada en la UTBCN del 30 d'Abril, primer objectiu d'aquest 2016. No és una ultra d'alta muntanya, però és una que tenim al costat de casa i que vull aprofitar per conèixer el terreny que envolta la zona de Begues.
L'altre pepino de l'any serà la Ultra Sierra Nevada al Juliol, amb la pujada al mític Veleta, però això queda molt llunyà encara.
Intentaré anar comentant la jugada de tant en tant i deixar plasmades les meves sensacions.
Després de la UltraPirineu me'n vaig anar a fer la marató de Frankfurt. Just 3-4 setmanes després, però la vaig afrontar amb reserva i anar fent per fer 3 hores 19 minuts que van saber a glòria.
Tornant de Frankfurt paradeta i poca cosa, mandra a tornar a fer alguna cosa. Lògic i normal després d'un 2015 molt sacrificat però amb una gran recompensa a tot el temps invertit. Un amb això se sent gratificat.
Em vaig posar les piles per arribar en forma a la Mitja de l'Espirall. Crec que estava bé, no super, però si que arribava amb ganes de fer marca. Però ja en cursa i sobre el km 11, l'isquio al final va dir prou i patapam, rotureta i cap a casa. Desde llavors i mentre no em recuperava, juntant les festes de Nadal i una mica de deixadesa, desconexió. De tant en tant alguna sortideta amb bici, rodillo, o caminar.
Ara ja anem agafant de nou el ritme, tot i que no acabo de girar rodó del tot, malgrat que em diuen i s'ha pogut comprovar mitjançant una eco que la rotura està curada. La ment està posada en la UTBCN del 30 d'Abril, primer objectiu d'aquest 2016. No és una ultra d'alta muntanya, però és una que tenim al costat de casa i que vull aprofitar per conèixer el terreny que envolta la zona de Begues.
L'altre pepino de l'any serà la Ultra Sierra Nevada al Juliol, amb la pujada al mític Veleta, però això queda molt llunyà encara.
Intentaré anar comentant la jugada de tant en tant i deixar plasmades les meves sensacions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)