Una UTBCN inacabada

Sona el despertador, 4'30 del matí. De fet menteixo, ja estava despert un pèl abans. Em poso en marxa, rutina habitual abans de cada coses d'aquestes que faig. No em costa, la veritat, ho faig per gust. Esmorzar, repassar 4 coses i que no falti res, i carretera i manta cap a Begues. M'agrada arribar aproximadament 1 hora abans als llocs, situar-me, anar amb calma i més amb una cursa d'aquestes característiques.
Plovisqueja a Begues, però em refugio al pavelló on deixarem les bosses i em vaig preparant, bé, com tots els que estem per allà. Tothom està al seu món, concentrat, cadascú a la seva manera. No em fa por el que m'espera, em motiva però sempre penses: que si m'aguanta la cama, a veure com es comporten els genolls, si se'm tanca la panxa passats x quilòmetres, ...
6:45 i vaig cap a la sortida on fan una breu repassada del material. Ensenyo mòbil, manta tèrmica i frontal. Ja porto posat l'impermeable, segueix plovent, així que cap a dins a esperar 10' per la sortida. Em col.loco pel final, sóc conscient que això és molt llarg. Vaig sense pals, novetat. Pel tipus de pujades i terreny, no els considero oportuns.
Això comença i em poso a córrer molt suau sota la pluja que cau. No sé quants serem, igual no arriba a 300, però veig bastants estrangers. El nom de UTBCN deu fer caure a molts guiris, quan en realitat es trepitja la zona de Begues i el Garraf.
Vaig fent molt suau, puja i baixa constant, sempre sota una fina pluja que va caient.

Arribo a les Burigues, molt fàcil, sense patir, faltaria menys, km.16. Són les 8:55 i segons el planning que tenia de 15 hores portava ja 28' de marge. Fins aquí havia estat un terreny força corrible i es podia fer via. Menjo i tiro. Següent parada d'aquí 6kms, al Corral Nou.
Aquí el terreny ja canvia, començo a trobar-me amb la pedra. La veritat és que és una pena el temps que fa, ennuvolat i amb boira, cosa que no et deixa veure molt més enllà del terreny que trepitges.
Corral Nou, hi arribo i segueixo sencer. No recordo la hora que era, crec que quasi les 10 del matí. Aquest tram s'havia fet pesat per la pedra típica d'aquesta zona.
Ja en porto 22, següent objectiu : km.34, platja del Garraf. Seguim amb la pedra, per avorrir. Espera una pujadeta exigent, però com totes, curtes i de poca estona, per començar el descens fins l'avituallament. Una baixada guapa, que gaudeixo, i em deixo anar. Em recorda així salvant les distàncies la Transvulcània, quan ens acostàvem cap a Tazacorte i hi veies des de les alçades tot el mar. Tram xulu, xulu. Un cop a baix, asfalt i arribo a l'avituallament. Són les 11:10 i veig que vaig amb 45' per sota de les 15 hores. Penso massa ràpid, però és que tampoc m'he exprimit, m'he deixat anar sense més. Literalment tinc la platja a 10' i passem per la sorra. Llàstima del dia gris que feia, perquè una remullada seria lo seu. 34 kms fets i en aquest moment em comparava amb la UP del 2015. Recordo que tenia el primer objectiu d'arribar a Bellver, km.40, intacte, com qui diu sense suar. Així va ser, ho feia en 6 hores , aquí en 4 hores 10 minuts, però la UP és molt més dura. Tanco incís. Surto de l'avituallament i camino mentre acabo de menjar una mica. Venia una pujada i com el dia s'anava arreglant, em trec l'impermeable. Vaig fent, sense aquell punt que tenia fa res, però amb constància.
Inicio la pujada final a l'Ermita i costa més del normal, quan era una pujada que tampoc tenia massa de si. Veure l'Ermita i l'avituallament va ser un descans. I encara sort dels ànims que et donaven tots els voluntaris.
Ermita Trinitat, km.47. La 1 del migdia, segueixo amb 45' de marge, tot i que segueixo notant que no vaig bé. Aquí obliguen a parar-se com a mínim 3', de fet ens ho controlen. Cap problema, rarament estic menys de 5' en un avituallament. Es veu el mar i el peatge del Garraf, bonica vista des de aquesta ermita on la gent molt amable està per nosaltres. Agafo un sandwich però ja no me'l menjo tot, no m'entra bé, i torno a arrencar.

Proper control a Can Grau, 12kms per davant. Amb el pas dels kms segueixo constatant que allò no anava bé. El ritme va decaient a cada minut que passa, les forces van desapareixent. Aquests moments fan ràbia, però algun motiu passen. Llavors et poses a pensar i pensar mentre passa l'estona, però no en treus aigua clara. He sortit massa ràpid? Collons no crec. I sino, llavors què? Has anat menjant? Sí, i sempre amb isotònic i aigua a sobre.I llavors? Potser el petit mal de panxa que tenia ahir. Que si ara peso un pèl més que fa uns mesos, que si has baixat la guàrdia i has perdut respecte a uns 100kms, que si vas sense pals i potser ho has notat... Al final jo crec que és una suma de tot plegat. Amb tot això arribo a Can Grau.

Ja no menjo, surto de l'avituallament i enfilo. Faig uns 300 metres i me'n torno cap a l'avituallament. No vaig i els comunico que plego. Hi havia 4 persones que també havien abandonat i esperaven un cotxe que els portaria cap a Begues. Em diuen que només podien anar-hi 4 i que aquell punt no era d'abandonament, que a 6kms sí que podia abandonar. Buff penso, saps què? Busca una ombra perquè aleshores el sol ja queia, asseu-te, descansa i ja aniràs fent fins al km.65 on plegaràs. Durant aquest estona constato que no era el dia, em noto alt de pulsacions tot i estar assegut, i un cansament generalitzat en tot el meu cos. I no tenia gana, set, no m'entrava res.
Passada una estona m'aixeco i em decideixo a arrancar de nou amb un lent caminar, com si estigués fent passes per la Lluna. Poc a poc em vaig posant a lloc però i vaig fent. Queda la pujada a la Mola pel mig, així que penso que en 1h30-1h40 puc estar al següent control. Vaig fent, amb filosofia, passa a passa i anar fent tu, ja arribarem. La pujada a la Mola em sembla quasi un 3000. Per sort són pujades de poca estona, res a veure amb moltes pujades que et trobes pel Pirineu.
Un cop dalt, queda una baixadeta per pista i un bon tram de pedra, incòmode i més quan ja vas com vas.

Arribo finalment al km.65, avituallament dels Casals i allà dono per finalitzada la meva aventura. No tenia cap sentit continuar. Podria haver arribat al km.70 a Begues a l'avituallament principal, seure, menjar i veure si em recuperava, però la decisió estava presa de feia estona. Portava uns quants kms fos i no tenia cap sentit continuar. Ni se'm va passar pel cap acabar-la com fos per poder sumar els 5 punts de cara a la UTMB, era una tonteria. Jo faig això perquè m'agrada, per gaudir-ho, però quan no tens el dia i no vas bé, el millor és fer aquell pas que tan costa i saber dir que no. Ho hagués pogut fer amb 18 hores i arribant quasi a 4 potes? Sí, però quin sentit tenia? Hi ha més vida a part d'això i ja és prou dur fer coses d'aquestes com que a sobre haguem de fer-ho molt més extrem.

I res, una nova experiència que em quedo, aquest cop amarga per dir-ho d'alguna manera, tot i que no estic pas trist per no haver-la acabat. Al contrari, crec que vaig ser prou madur com per saber dir que no a una situació que no acompanyava i que no calia forçar fins ves a saber on.

Propera pararada, si res no falla, la Marxa dels Dips el 21 de Maig.