Seguidors

dimecres, 31 de maig del 2017

Zegama desde fora

Cap de setmana per Zegama. No per córrer aquesta mítica marató de muntanya, sino per viure-la desde fora. Una cursa on hi participen uns 500 corredors i on aconseguir dorsal és una autèntica loteria.

Dissabte vaig aprofitar per fer una ruta a peu desde l’aparcament situat al Sancti Spiritu. Una volteta que consistia en pujar i baixar a l’Aizkorri. No és el cim més alt de la cursa, però sí és el que té més renom, on s’hi congrega més gent.
El dia de la cursa, diumenge, la intenció era fer un seguiment del Jordi i Xavi, intenta’ls veure en els màxims punts possibles del recorregut.
El dia era excepcional, calor i risc 0 de pluja. La gran característica de Zegama és el fang que s’acumula en cas de pluja, però no va ser el cas i es van poder registrar grans resgistres a meta. Què la fa diferent a la resta? Pel que vaig veure crec que 2 factors : com deia el clima i el calor de la gent. Córrer al país vasc és sinònim de tenir una afició fidel, entregada i que es congrega a la muntanya per veure passar desde el seus ídols fins al més lent de tots els corredors anònims. Ho vaig poder comprovar fa anys en 2 curses d’asfalt : la Behobia-Donosti i en la mateixa marató de Donosti.
Pel que fa a la meva “cursa”, em situo ben d’hora al km. 7,5 , en plena pujada, bastant solitari tot esperant el pas dels corredors. 

Emelie Forsberg al km 7,5
Un cop vista la èlit i el pas del Jordi i el Xavier, em desplaço cap al punt 19,7 de cursa, el famós Sancti Spiritu. Em suposaven uns 6kms a peu, amb la motxilla carregada de beguda i menjar per poder sobreviure a les aproximadament 8 hores que estaria rondant per allà. Corrent a estones, arribo al Sainctu Spiritu. Els primers ja havien passat, però puc veure el pas de gairebé tota la resta de corredors. És el punt d’inici de l’ascensió a l’Aizkorri i allà es congrega molta gent, a l'estil del Tour de França on la gent fa el passadís als corredors en un port de muntanya,
Sancti Spiritu , km 19.7
Sancti Spiritu , km 19.7
Vist el pas de quasi tota la gent, em dirigeixo al km 34. Era un lloc aparentment fácil d’arribar. Sobre el mapa havien de ser 3-4 kms i en pla-baixada. A estones corrent, a estones caminant, m’hi acosto en un no res. En aquell punt pocs corredors havien passat, així que decideixo anar a l’avituallament del km 32 . Per una zona boscosa veig venir tots els corredors de cara, ja que jo anava en sentit contrari a la ruta.

Al 32 em em vaig quedar una bona estona veient el pas de quasi tots els participants. Les cames ja començaven a pesar, parlo de les meves, i em quedava tirar avall cap a Zegama. Vaig córrer una estona i vaig fer els últims 3 km amb un voluntari del poble que venia de recollir cintes del recorregut d'un tram que ja s'havia donat per finalitzat. La vam fer petar fins l’arribada, on encara quedaven per arribar els últims classificats.

Zegama és diferent, o almenys això diuen. La millor cursa de muntanya del món, diuen. Amb la millor afició del món, diuen. Quasi vaig arribar a percebre que sino la fas no ets ningú. I sino la fas amb fang, menys encara. Com a totes les curses, en treus coses positives i d’altres que no tant. I vist desde fora ho veus encara més amb una altra perspectiva.
Res, passem pàgina. Jo mentrestant vaig seguint la meva preparació. Crec que la cosa va girant rodó de moment i la constància i els ritmes els vaig trobant. Em noto molt més finet, un ja s'ho veu quan entrena. I només queda seguir i seguir. Em vaig passar un 2016 a la bartola, sense entrenar res, només fent marxes i marxes, i preparar de nou un repte és un procés que em motiva, es pateix, es busca temps d'on sigui, però quan acabes cada entrenament et sents realitzat.
La setmana que ve farem el primer test important: la marató de Benasque, a veure què tal se'ns dóna. Quilometratge ja més llarg i força alçada, ja que arribarem fins a 2700 metres. Ja us ho explicaré.

dimecres, 24 de maig del 2017

Dolmen Race , 26,5 km 1100+

Com us deia en l'últim post, em vaig posar en mans d'un professional a mitjans de març. M'ha anat planificant els entrenaments sent conscients que 1 dia a la setmana tenia entrenament de futbol i el cap de setmana partit. Ho he anat trampejant prou bé durant aquests 2 mesos. Ara ja un cop acabada la lliga, tinc via lliure i dedicació 100% exclusiva a preparar la CCC.
En aquests 2 mesos he tornat a notar prou millora, estic molt satisfet de com estan anant les coses. He entrat en dinàmica d'entrenaments i la motivació va augmentant dia dia. Tenia clar que necessitava algú que em marqués les pautes a seguir, a més a més era una manera de conèixer nous mètodes d'entrenament. De moment ho estic gaudint i no he patit cap contratemps, que duri.

Dit això, diumenge passat em vaig acostar a Sant Andreu de Llavaneres a fer la Dolmen Race, una cursa de 26,5kms i 1100+. Se'm va ocorrer a mitja setmana, dic va, busca una cursa que s'assembli a l'entrenament que tens programat i així entraràs una mica en competició, donaràs bastant més del que faries entrenant i et servirà per veure on estàs.
Una cursa molt casolana, amb allò imprescindible i poc més. Avituallaments correctes, recorregut ben marcat i prou duresa en alguns trams. Érem 66 corredors i vaig acabar en la posició 11 amb un temps de 2 hores 40 minuts. Prou content, donat que tampoc vaig alterar per res els entrenaments de la setmana per arribar més descansat, i sabent que encara queda molt per endavant encara per seguir millorant.

I res, a seguir que això no para. Aquest cap de setmana anirem cap a Zegama a veure tot el que rodeja aquesta cursa de la que en parlen tan bé.
I ja fins d'aquí 3 setmanes no tornarem a l'acció. Aquest cop serà a Benasque, en el Gran Maratón de las Montañas de Benasque, el 10 de juny. Allà estarem sino patim cap contratemps, a fer un pas més en la preparació.