Seguidors

dilluns, 1 de gener del 2024

Resum 2023

A mode de resum :

- 15 curses disputades, totes acabades. 583,5 km en total. 26490 metres de desnivell positiu. 91 hores 45 minuts 30 segons emprades.

- UTMB la de més distància : 173,5 km

- Crono Santa Fe - La Granada la de menys distància : 0,83 km

- Cursa amb millor regust : sens dubte la UTMB, records únics quedaran gravats per sempre.

- Cursa amb pitjor regust : UTTGN al març. Molt males sensacions i deshidratació de cavall.

- 2960 km correguts entre curses i entrenaments i 85525 metres de desnivell positiu. Un promig d'uns 56,6 km per setmana. 

- 563 km en bicicleta de carretera i 8000 metres de desnivell positiu.

- 150 km caminats amb 7900 metres de desnivell positiu. Cavalls del Vent en 2 etapes realitzada al Juliol.

- 128 km fent spinning a casa. 

- Una marca personal, just l'últim dia de l'any als 10km dels Nassos de BCN : 37'49".

De cara al 2024:

- 28/1/2024 10km Vilafranca

- 18/2/2024 Mitja Marató Balaguer

- 10/3/2024 Marató Barcelona

- 4/5/2024 Alpine Innsbruck 85km

- 5/7/2024 CDH Val d'Aran by UTMB 110km

dimarts, 12 de setembre del 2023

UTMB 2023

UTMB 2023 1/9/2023

173,5 km , 10.000+
33 hores 35 minuts 23 segons
Pos. 327/1758

Una UTMB és una altra lliga, totalment diferent al que hagi pogut fer fins ara. Una altra dimensió. La meca del trail diuen. No sí si és la meca, l'Església de Santa Maria o la catedral de BCN, però sí que l'esdeveniment en sí és un monstre i la UTMB en particular no permet el mínim error. 170 i pico quilòmetres són realment molt llargs i has d'estar molt ben preparat a nivell físic i sobretot mental per superar els entrebancs que et puguis trobar. És molt fàcil deixar-te anar i abandonar, buscar l'escusa fàcil,veure's derrotat, ... 
Arribava molt mentalitzat, suficient? Durant el 2023 m'havia preparat a consciència, però no saps prou si amb això en tindria suficient. Arribava sencer a la línia de sortida, i diuen que per començar, això ja és un èxit. Ara quedava viure l'experiència, culminar la volta sencera, viure tot el que em podia trobar durant les 100 milles. Molts voldrien estar almenys 1 cop a la vida en aquella línia de sortida. Jo també hi era, però el que realment volia era creuar la de meta. 
La prèvia de la sortida és llarga, feixuga, tot i que és una cosa que se'm quedarà gravada per sempre. La puc haver vist vàries vegades per vídeo, en directe com a públic, però participar com a corredor d'aquell moment, dubto que cap cursa ho pugui igualar. 1 hora i mitja abans ja estava en posició, tot i que per sort, en una ombra i amb una font al costat. De mig pilot en endarrera, però cap problema, com si fos molt important sortir tan endavant. Ja és prou llarg això com per a sobre haver-te de posar endavant, a ple sol.
És especial perquè estàs allà rodejat d'uns 2800 corredors de totes les nacionalitats possibles i saps, que en condicions normals, 900 ja no acabaran la cursa. No li desitges cap mal a ningú, però esperes que la butlleta no et toqui a tu. Mires a dreta i esquerra i penses, "jo avui no plego, plegareu tu i tu per complir la mitja". Fora bromes, les cares de concentració, l'expectació, la tensió es palpa.
La cursa la tinc al cap de fa mesos. M'he empapat de cròniques de gent que l'ha fet, he estudiat temps de diversos corredors per tenir referències de pas, ... Físicament sé que arribo bé, diria que molt bé, però són tants els factors que no puc controlar, que vas una mica cagat. 
Desde les 17:50 fins que es dona la sortida són els millors moments. Mans amunt, tots els corredors aplaudint. Ja es nota, arriba l'hora. Cares de concentració, et venen al cap moltes coses, tot el que ha costat arribar fins aquell moment. Desde 2016 que tinc la UTMB al cap, l'havia quasi descartat i finalment hi era, i en tot això que comença a sonar el Conquest of Paradise de Vangelis. De fet ara mentre escric, torna a sonar, :-). Ja sí, pell de gallina. Saps que queden 3 minuts i escaig per què els speakers deixen anar el "Gooooo" i comencin a sortir tots els pros. 
Sona el goooo i això arranca. Som-hi, ara sí que sí, no hi ha volta enrera. Marxo d'aquí, espero tornar durant el dia 3. Camino bona estona per Chamonix, està a rebentar de gent, mai havia vist una cosa així, és una absoluta bogeria, rollo Tour de França. No té cap mena de sentit! Riuades i riuades de gent pels 2 carrers on surt la cursa. 
Al quilòmetre i mig hi ha el sr Escofet i un pèl més endavant mons pares i l'Anna, just al lloc on els havia dit i que es forma un tap al passar de l'asfalt al camí que ens portarà fins Les Houches. Ens veiem d'aquí uns dies penso. 
Fins Les Houches, ritme molt còmode. Bé, de fet la tàctica era mantenir un ritme lent però constant desde bon inici. No hi havia altra manera d'afrontar aquesta cursa. Respecte i molt. 
Els quilòmetres van passant, faig el Coll de Voza i encaro la baixada cap a St Gervais, on hi arribo sense frontal, però ja justet de llum. La gentada és impressionant durant el recorregut que fas pels carrers d'aquest poble. Jo al.lucino. A sobre et criden pel nom com si et coneguessin. Francesco fins ara s'emporta la palma. Algun Francesc de catalans que et vas trobant i per un moment penses que coneixes quan et diuen pel teu nom, però ràpidament reacciones pensant "calla, que al dorsal posa el teu nom".
Sóc doncs al km.21, em poso el frontal i a partir d'aquí el terreny ja va tirant cap amunt. Seran uns 24km continus de pujada, passant per les Contamines i a partir d'aquí ja entrar en la solitud i el silenci de la nit. La veritat que en tenia ganes, volia entrar en la calma de la nit i fugir d'aquells rebombori de gent i crits. S'agraeix, però per mi, viure el silenci de la nit i sentir el silenci en plena nit, la foscor acompnyada d'una lluna quasi plena, és el que més calma em dona. Clar, això excepte quan atrapes o t'atrapen 3 o 4 que van xerrant i xerrant en veu alta. Òbviament són espanyols, es nota de seguida. No fallen. 
km 40 a La Balme, 1715 metres d'alçada, ja és ben entrada la nit. Paradeta de 5-10' a carregar aigua i atac fins al Coll i després Refugi del Bonhomme , a quasi 2500 metres. Pujada maca, mires amunt i mires avall i la cua de frontals fa patxoca. La nit és fresqueta, trobem restes de neu pels voltants del camí, una de les parts mès tècniques de la cursa ( i tampoc és que sigui res especial). Control just al costat del refugi Bonhomme i baixada fins les Chapieux. 5km que es fan força bé i punt de parada obligatòriaper menjar el primer plat sòlid. Abans però, control de material a les Chapieux : manta tèrmica, mòbil i pantaló impermeable. Un cop passat el control, ingereixo el primer àpat. Entra un bon plat d'arròs, m'ho prenc amb calma. Sé que a partir d'aquí bé una llarga pujada fins al Col de la Seigne , la posterior pujada a Piramides Calcàries i per tant estàs molta estona entre 2000 i 2500 metres d'alçada en plena matinada i tardarés una estona en trobar el següent avituallament. 
La pujada al Col de la Seigne marca el primer canvi de país, el pas de França a Itàlia. L'ascensió no té cap mena de tecnicitat, sense grans desnivells, però és llarga. S'arriba fins als 2500 metres d'alçada. Vaig abrigat amb tot el que tinc, no em sobra res. I això que no sóc fredolic, però tenia clar que m'havia d'anticipar al fred i no regalar res. A dalt el Col de la Seigne hi ha una mica de boira i després d'una curta baixada on es perden quasi 300 metres d'alçada, es torna a tirar amunt fins al Coll de les Piramides Calcàries, punt més alt de la cursa, fregant els 2570m. La seva baixada és una de les parts més tècniques de la cursa, amb bastanta pedra. La tecnicitat d'UTMB és poca, que consti. Per això, quan parlo d'algun terreny una mica tècnic s'ha d'agafar amb pinces. 
Acabat el descens, vas a parar als peus del Lac Combal, havent passat abans pel costat del Refugi Elisabetta. Nou control a Lac Combal, paradeta breu i hi torno de nou. Aprofito el tram pla de sortida per trotar una mica, abans d'encarar els 500+ cap a l'Arete du Mont Favre, que serà l'últim ascens abans d'iniciar el descens cap a Courmayeur. Ganes d'arribar a Courmayeur la veritat sigui dita, desitjant trobar alguna cara coneguda i descansar una estona.
Abans però es passa pel refugi Checrouit-Maison Vieille, que està situat a uns 5km de Courmayeur. I encara  queda baixar quasi 800+, que sembla que no, però el desnivell negatiu també va minvant les cames a poc a poc. 
Courmayeur, primera gran parada tècnica. Arribo ja de dia. Quasi 14 hores 30 minuts quan entro al pavelló.
 
Però la veritat és que vaig bé, sense molèsties i hi arribo sencer, que és el primer que m'havia marcat com a indicador de cap on podrien anar els trets. Entrant al pavelló em donen la bossa de vida i vaig cap a trobar-me amb el sr Escofet, per fi una cara coneguda. M'assento, em despreocupo de tot. Relax, descans. Canvi de samarretes, agafar aire, menjar, beure, i passar pel sr Roca, tot i la cua que hi havia. Comentem la jugada , sensacions amb el sr Escofet. No em puc queixar, però el que sí li dic és que això és molt llarg. No porto ni la meitat, haha. 
Feina impagable la del Jordi, la veritat. Hores i hores de son perdudes per estar a Courmayeur. Sé que li agrada, ho viu, però en el fons pateixo per ell. Sé lo dur que és i el que li queda encara. 
Menjo un bon plat de macarrons que m'entren de fàbula. I aprofito per deixar els softflasks. Ja no podia amb ells i a partir d'ara aniré amb 3 ampolletes d'aigua de 50cl. Beure és primordial i desde les 3 hores de cursa que quasi només bevia de l'ampolla d'aigua que portava, els bidons estaven quasi intactes. Ni malto ni barretes ni gels tampoc, ho deixo quasi tot a Courmayeur i ja ni carrego el que havia de portar d'aquí en endavant. 
Passats uns 35' és hora de reemprendre la marxa. Ens veiem a Champex, Jordi. Merci per tot amic.
Arranco de nou i torno a deixar la bossa de vida als voluntaris abans de sortir del pavelló. La veritat que ho tenen tot molt ben muntat, quasi quasi no hi ha lloc a trobar el forat per on escapar-se. 
Vaig amb aires renovats, carregat d'energia i més moral encara. Sóc conscient que ara em ve la part díficil, s'ha fet de dia, a veure amb quina intensitat tolero la calor, el cansament acumulat, ...
Comença la pujada cap al refugi Bertone després de creuar Courmayeur. Primer una bona estona per asfalt i camí ample, amb rampes moderades. Després ja entres en sender més estret i empinat. Faig el que acostumo a fer en les pujades, GPS amb l'alçada a la pantalla i així sé més o menys quant desnivell em queda per pujar. Camino una estona, miro el GPS al cap d'uns minuts per veure l'alçada, i així vaig fent. Em distrec i és la manera d'anar veient que vas agafant alçada i t'acostes a l'objectiu. 
Les sensacions són bones, vaig agafant gent. De vegades em quedo una estona darrera algú, però després dic va, passa'l i segueix amunt. Porto bon ritme i les forces estan intactes. 
Bertone és un fet, un altre bon desnivell salvat. Parada breu per carregar aigua i endavant, poc a fer hi havia allà. 
Ara ve un sender molt bonic de constant puja i baixa entre els refugis de Bertone i Bonatti, amb les vistes del Mont-Blanc i les Grans Jurasses a l'esquerra. El dia és bo, la pena és que els núvols cubreixen tots els cims. Llàstima perquè de tant en tant una mirada a l'esquerra i veure aquelles muntanyes serien una bon estímul.
A Bonatti nou control, font amb aigua fresqueta per carregar i remullar-se i a seguir. Queda una baixadeta fins Arnouvaz, punt on ja s'arribarà al sempre psicològic km 100, punt de començar a descomptar. Bé, realment ja no sé quin és el punt de començar a descomptar! Però vaja, que arribar a 100km fa més gràcia. 
A Arnouvaz nova parada, potser m'hi estic uns 15'. El cos m'ho demana, tinc una mica de malestar a la panxa i puc fer una petita vomitada que em deixa alleugerat. Carrego aigua, alguna galeta i un trosset de cake de xocolata, i tornem-hi al lio. Realment tot el que va desde Courmayeur a meta m'ho conec de quan vaig fer la CCC, el trekking del Mont-Blanc i també la OCC. Per tant, sortint d'Arnouvaz vaig mentalitzat amb el que m'espera , la pujada al Grand Col Ferret, que marca el pas d'Itàlia a Suïssa. Per l'hora que és (surto d'Arnouvaz sobre les 12:30 del migdia), sóc conscient que serà el pitjor moment del dia. Costa, té algun tram dur, però la vaig fent amb solvència i sempre amb el cop moral d'anar avançant posicions. Pel teu cap, veure't que vas avançant gent és vital i penso que quan més duri aquesta sensació, millor. 
A dalt del Col Ferret paro 5' a contemplar les vistes i gaudir de la calma de l'entorn. Costa marxar d'allà, m'hi quedaria més estona, però el deure em crida 😀. Inicio la baixada fins a la Fouly, tram molt corrible però que vaig fent amb molta calma, no em sortiré del guió ni em deixaré portar per l'eufòria. Inclús alterno amb caminar en algun moment, no em vull buidar baixant i patir-ho és endavant. 
A La Fouly paro molt poquet, suficient per tornar a carregar aigua, picar alguna cosa i carregar-ne també. L'objectiu era arribar a Champex Lac , km 126, i allà ja pararia una estona més aprofitant que era avituallament complet. Passada La Fouly el terreny segueix baixant, son trams asfalterus i de bona pista per correr, però segueixo amb les mateixes, trotar suau i de tant en tant caminar. Aprofito també a cada font per mullar la gorra, refrescar-me, omplir aigua més fresqueta. Coneixent-me em sorprèn de com ho estic portant fins ara, sense cap crisi nutricional que era la meva màxima preocupació. Estan sent les hores més complicades per mi, però vaja, no és la calor que fa a les nostres terres, això està clar. 
Acabada la baixada, deuen quedar uns 4-5 km en pujada fins a Champex. Tram que sempre se m'ha fet molt pesat. Veus Champex al fons del bosc, però saps que et queda un tram i un desnivell positiu que molta gent no compta com a pujada, però que et desgasta lo seu. 
I per fi diviso Champex Lac, l'avituallament després d'unes últimes rampes que sembla que no acabin mai. Oh, sorpresa, veig mons pares i ma germana. La veritat que no m'ho esperava pas. Quina alegria, pensava que ja no els veuria fins a meta i me'ls trobo allà. No cal dir que això et reporta una pujada de moral considerable. Tampoc és que la tingués decaiguda, si de cas me la va pujar encara més. Parlem una estona abans d'entrar a l'avituallament, em posen en situació, els comento que vaig bé i ja entro cap a la carpa on m'espera de nou el Jordi. Aprofito per menjar un nou plat de pasta, prendre el recuperador, una Fanta que m'ha portat i descanso uns minuts. No masses, 15-20 com a molt, però suficient, el que em marca el cos en cada lloc.
Estic ja vora el km.128 i surto de l'avituallament fresc com una rosa, molt millor encara de com he entrat. Sí, sí, és cert. I per primer cop penso en el possible temps final. Fins llavors anava amb la idea de les 38 hores, però sortint de Champex amb poc més de 24 hores, començo a veure possible el sub 34 hores. 
A sobre ha refrescat i penso, va, fot-li a partir d'ara i acabar de gaudir aquesta aventura. Queda una marató que pots liquidar en 9-10 hores si no passa res extraordinari.
M'acomiado de la familia i el Jordi m'acompanya una estona vorejant el bonic llac de Champex i comencem a trotar. Ell ja gira cua i quedem que ens tornem a veure de nou a Trient d'aquí 3 hores, on ja serà de nit. L'objectiu ara és poder fer via i fer la pujada cap a La Giete amb la llum del dia. Vaig amb total confiança, en serio que les cames no noten res dels 128 km previs. Una sensació brutal.
La pujada a la Giete molt bona també, vaig recordant-la a mesura que les pendents miraven cap amunt. A dintre la cabanya nou punt de control. Avituallament simple amb una mica d'aigua, carrego i avall. Trec el frontal ja, perquè sé que entrarem en zona de bosc i allà em farà falta. La baixada fins a Trient té una mica de tot, una mica per pista per començar i la part final més corriolera però sense ser excessivament tècnica.
Trient(km.143), 3 hores 12 minuts després. Tornen a estar mons pares, l'Anna i el Jordi. Si al final els agrdarà i tot viure aquesta experiència! Parada un pèl més ràpida, però suficient per menjar, beure una altra Fanta i intercanviar unes paraules amb la tropa.
El Jordi diu que encara vindrà a Vallorcine, tot i que ja l'aviso que si vol que tiri cap a meta. Agraeixo tot el que està fent, em fot patir, i sé que no pateix, però sóc així. 
No cal dir que els avituallaments són bastant reflex de la duresa i el desgast de la prova. S'ha de viure i veure. Valoro molt el meu estat en aquest moment, sencer i amb determinació per aconseguir l'objectiu. 
Sortint de Trient es fa un tramet de pla-pujada suau, però quan s'agafa el camí que indica Les Tseppes allò ja es posa seriós. Pujada dura, de les que més potser, que arriba fins quasi 2000 metres d'alçada. La torno a fer amb solvència, sense parar i avançant gent. Ja no cal dir que cada cop costa més i el més normal és trobar-te molta gent asseguda pel camí, parant cada 2x3 en plena pujada a agafar aire, ... Em noto molt segur, i ja sé per dintre meu que acabaré la cursa, però ara el que vull és acabar-la amb aquestes bones sensacions que porto. Arribo al control de les Tseppes, i veig el cartell que posa l'organització a cada control perquè sapigues quan queda fins el següent. Posa 5km per Vallorcine i molts pocs metres positius de desnivell, ara no recordo exactament quants, però crec que no passaven de 50. A l'hora de la realitat costa molt arribar a Vallorcine (ja de nou a França), el terreny va pujant, baixa una mica, tornar a pujar, però no arriba el moment que tiri avall i diguis, ara sí que baixem cap a Vallorcine. Em desespero una mica, renego, ho reconec. No pot ser que siguin 5km només , impossible. I efectivament, quan sembla que el camí ja comença a tirar avall, veig un cartell típic dels que en trobem fent senderisme que posa Vallorcine 1h10m. La mare que els va ... Es fa llarg, feixuc, la baixada també costa de fer i no és neta. Total, que s'allarga fins a uns 7km mínim quan arribo a Vallorcine. 
Al final a Vallorcine m'hi estic quasi el mateix temps que a Trient, uns 10'. Suficient per carregar liquids, parlar amb el Jordi i ja sí, pensar en la última pujada a la Flegere (bé, en realitat són 2 dues). Deuen quedar encara uns 18km i uns 1000+, que no és broma, però clar, quan en portes 154km i 9000 i poc positius, et semblen les molles del pa.
Sortint de Vallorcine primer venen uns 6km que van picant amunt, amables, on es pot caminar ràpid i inclús trotar en diferents moments per fer els 200+. Serà quan arribi al Col des Montets que es començarà la primera de les dues pujades, uns 300+ en poc més de 1km. Aquí deu ser dels pocs moments que vaig molta estona sol, ni frontal per davant ni per darrera. 
La baixada és el pitjor de la cursa amb diferència. Un tram de quasi 1,5 km molt i molt tècnic, vertical, on és impossible correr i has d'anar amb molta paciència i cautela per veure on poses els peus. Se'm fa molt pesat, la veritat. Maleeixo aquest tram.
Un cop baix, ja veig que el pitjor ja ha passat, i sé que queden uns 500+ de pujada fins la Flegere. Poso el GPS amb l'alçada, ja que sé que a la Flegere són uns 1900 metres d'alçada i d'aquesta manera aniré sabent quant queda per pujar. Aquesta pujada la vaig anar recordant de la CCC de 2017, on també ens van fer passar per allà. Primer un bon tram de corriol per bosc on anaves ascendint progressivament, per acabar sortint a una pista d'esqui i fer els últims 200+ pista amunt amb forces pedres. 
Un cop ja diviso les llums de la Flegere, l'avituallament, ... ho veig fet. S'ha acabat tota la part de pujada, i ara quedarà gaudir de la baixada final fins a Chamonix. Dic gaudir perquè pel que noto, aniré bé de cames i podré deixar-me anar.  
Passo el control de la Flegere sense parar, ja no em fa falta carregar aigua perquè en porto suficient.Sóc conscient que amb 1 hora puc ser a meta i que rondaria les 33 hores 40 minuts. Em poso a correr i ràpidament passo als 5-6 amb els quals havia compartit la última ascensió. La primera part de la baixada requereix molta atenció, ja que té forces arrels i pedres, tot i que si vas amb atenció pots anar corrent. 
La part més final de la baixada ja és més pista i et pots deixar caure amb més facilitat. Encara avanço bastants corredors, ja que la majoria o van trotant molt suau, o directament no poden ni correr. Chamonix està al caure, a gaudir d'aquests últims minuts de cursa.
Apago el frontal, me'l trec i el gorro també. Ja sóc dins a Chamonix. L'entrada és diferent que quan vaig fer la CCC al 2017, però al cap d'una estona ja divisio el riu, el passeig i sóc conscient del que queda. No saps perquè però apretes, no sé si ho faig per seguir-me demostrant que estic amb molta força, l'alegria del moment o ves a saber què. I em vaig acostant a la línia de meta, afluixo el ritme, veig per allà mons pares, l'Anna i el Jordi. Brutal, una sensació arribar així! Fresc com una rosa i envoltat dels teus, costarà oblidar tot això.
I creuo la meta, ja està, s'ha acabat. 9 mesos després tinc la recompensa, la tan esperada línia de meta. Sencer, de matinada com volia (sí, sempre havia pensat que seria bona senyal creuar la línia de meta de matinada, amb poca gent, significaria que hauria anat bé). Segur que és més recomfortant per un popular fer-ho al matí-migdia del diumenge, ple de gent que t'anima, però sabia que si això succeïa era perquè no acabaria la cursa amb bon regust i alguna cosa m'hauria passat. En el meu foro intern sabia que podia rondar les 34-35 hores, però ho portava bastant amagat, no volia pressionar-me ni fer volar coloms. No era necessari. 
Arribar a meta , sencer i gaudint no té preu. Ha valgut la pena tot plegat. 

He encertat plenament amb la tàctica, començant molt i molt lent tot i sabent les meves possibilitats i el que havia entrenat i ritmes que podia portar. Ritme lent però sostingut amb el temps i quilòmetres. I ja cap al km.126 a Champex, he pogut inclús apretar i acabar amb una confiança brutal.
També haig de dir que tot ha sortit de cara, no he tingut cap contratemps físic ( ni molèstia muscular, ni llagues, butllofes, ...) . A nivell estomacal, on acostumo a tenir problemes, ho he portat molt bé tot i desfer-me del malto, gels, barretes, ... a partir de les 3 hores. I a nivell de meteo hem tingut un molt bon temps. Sense pluja i amb temperatures molt acceptables. 
Així doncs, una UTMB pel record, la meva primera : 33 hores 35 minuts. Tot l'agraïment a les persones que m'han ajudat durant la preparació, a les que han estat in situ durant la cursa i a les que ho han seguit desde la distància. Són moments que quedaran gravats per sempre. 
Repetiré? Mai es pot dir que no. A 2024 segur que no, preparar això, almenys de la manera que ho entenc jo, és molt desgast a tots els nivells. Deixem-ho així de moment, assaboriré UTMB durant un bon temps i ja es veurà.
El que sí puc dir és que UTMB m'ha deixat un buit important. Crec que cap cursa ho havia aconseguit fins ara. Segurament que en cap d'elles hi havia posat tanta dedicació, mitjans i il.lusió.


dijous, 23 de desembre del 2021

24 Hores Can Dragó : 11-12 Desembre 2021

Sempre hi haurà un abans i un després del 28 de setembre de 2021. Sortia del fisio, portava 17 dies sense sortir a córrer però ja veia quasi la llum per tornar-hi. I com que les inscripcions anaven a bon ritme, em vaig decidir inscriure a les 24 hores en pista de Can Dragó.

Tenia clar que algun any les volia provar i aprofitant la falta d'objectius a nivell de curses durant aquest 2021, m'hi vaig decidir inscriure. Em quedaven 10 setmanes i havia de començar molt progressiu a entrenar degut a la tendinitis aquilea. Venia d'uns mesos anteriors fent bàsicament bicicleta de carretera , preparant unes sortides que vaig fer per Pirineus i Alps francesos. El tema córrer estava bastant deixat de banda.

A més a partir de l'agost vaig deixar els entrenaments assessorats i em vaig començar a moure de nou al meu aire. Ho acostumo a fer quan no tinc masses objectius en ment. Volia seguir entrenant al meu aire, sí que una mica planificat, però més al que em vingués de gust. Ja durant aquestes 10 setmanes de preparació vaig focalitzar molt el córrer durant la setmana, els caco's llargs en algun dia de festa, un entrenament de 25km en pista i poquetes sortides ja en bicicleta.  

Preparació feta, durant la setmana de la prova no negaré que et passen moltes coses pel cap. Pensava molt en les 6 hores en pista fetes el 2011 també a Can Dragó. Van ser tot just 62km però recordo haver acabat demacrat i patint com mai la 5ª i 6ª hores. I això ho tenia al cap, com reaccionaran les cames? Pensava en quina tàctica adoptar, què prendre, agafa això, allò, ... bastants dubtes. El dia D acabo prenent cap a Can Dragó uns 10 sandwitxs de pernil dolç i nocilla, un braç de patata, croissants i pastes de xocolata, isotonic, recuperador, hidrats en pols per beure, i barretes per acabar d'omplir. 

Arribem d'hora amb el Xavier a les pistes de Can Dragó. Agafar lloc, recollir dorsal, anar a prendre cafè, preparar les coses, briefing, ... Són totes les tasques fins que es dóna la sortida a les 12 en punt del dissabte 11 de desembre. Em col.loco tranquilament per la part final. M'ho prenc amb molta calma, no vulguis demostrar res perquè ets un simple mindundi penso. I més encara, en aquest món de l'ultrafons. Vaig una mica amb la idea del que que havia "entrenat" 2 setmanes abans en una pista d'atletisme, correr 30-40 minuts, caminar 1-2 voltes tot aprofitant per menjar i beure, tornar-hi, ... I així fins arribar a aquell punt on ja trenques amb tot i vas a lo que sigui. Em volia obligar sobretot a anar prenent líquid o sòlid amb freqüència. 

Les 6 primeres hores són les més que se'm fan més pesades. Arrancar de zero, agafar el ritme, veure com va reaccionant el cos, ... La gent aquí veig que corre que se les pela, però no em surto del meu guió. Això és molt llarg i sóc conscient que això és una prova de resistència i regularitat. Les 6 hores inicials les cubreixo amb 56,6 km. De moment aguanto, ho porto prou bé. Recullo beguda/menjar, camino per aprofitar el temps, corro i anar fent el bucle aquest. Però queden 18 hores per davant, mare meva on m'he fotut! En serio, és molt bèstia això.

Ja us dic, vaig sense cap idea ni referència al cap, almenys fins ara. Quan arribi a les 12 hores (com el que diu que va a buscar el pa i torna a casa) a veure on estic i a què puc aspirar. El meu únic objectiu ara mateix és anar fent via i arribar a la fita dels 100km. Òbviament aquestes següents 6 hores són més lentes, tot i que crec que ja he anat avançant bastants llocs a la general. Les pantalles tampoc funcionen massa bé. Millor dit estones llargues sense funcionar, i només tinc la referència del GPS, un Coros que em marca la distància exacta sense variacions. 

A les 20h ens ve a veure l'Enric, li havia picat la curiositat i va estar un parell d'hores per la pista veient l'ambient. Quan el veig, jo estava corrent, així que per no parar li dic que en 2-3 voltes ho faré. Aprofito aquestes 2-3 voltes per apretar una miqueta (a veure, el concepte apretar és molt relatiu, però de fer la volta a 2'50-55 a fer-la en 2'40 hi va un món). Arranco de nou i abans de que marxi, torno a parar una estoneta més. Hi ha un altre món fora la pista encara que no ho sembli i la gent fa coses :-). I nosaltres allà encara quan encara devien quedar unes 14 hores per acabar. 

Dec passar els 100km en unes 11 hores 25 minuts aproximadament. I faig 48km durant les segones 6 hores. Per tant, 104,5 km en 12 hores. Segueixo bastant sencer dins el concepte general de fer unes 24hores. #seguim

I ara què, et preguntes? Porto 12 hores donant tombs a una pista d'atletisme. És doncs mitjanit i encara queda un món per davant. El que si està clar és que ja he superat la meitat de la prova i no he tingut cap contratemps a nivell muscular, de llagues, el menjar i la beguda em va entrant, ... Creuo dits doncs.

És curiós però amb el Xavier no hem coincidit gent, cadascú porta el seu ritme, la seva tàctica,  ... Però no és fins que porto 108km que el veig caminar. Jo ja porto una bona estona corrent i quan arribo a la seva alçada em poso a caminar al seu costat. Comentem la jugada. No tinc cap objectiu en ment, llavors ell em planteja el repte de que amb les quasi 12 hores que queden, mirar d'arribar als 180km. Havent passat les 12 hores en 104,5 km , això implica 38km cada 6 hores. Sembla factible, això ho dic ara que ho escric, però en aquell moment no se'm passava pel cap. Sempre pensava , i si em passa això, i si ... Sabia que caminant podria fer uns 30 pocs km en 6 hores, així que per poc que corri a estones, els 38 els hauria d'assolir.

Ell va pse pse segons em comenta, arribar a 180km, però no el noto massa convençut, o almenys això recordo. Ja es coneix, n'ha fet ja vàries i en unes es va marcar 202,9km, poca broma. Ho veig una marca molt bèstia. 

Torno a arrancar i vaig donant voltes a la idea que ell m'havia comentat. Son 19km cada 3 hores, uns 6,6km cada hora. Càbales que vas fent per passar l'estona. Vaig doncs amb això al cap. Estem en un moment ja que quan et poses a caminar, després per tornar a correr/trotar/el que sigui costa un món. Però quan ha passat aquest "costa un món", el cos es va posant a lloc i ho has d'aprofitar. Em marcava una idea inicial que era mirar de correr 30-40' cada hora, amb lo qual podria fer uns 6-7km i la resta aprofitar-ho per caminar, cosa que serien un parell de km més. Sembla fàcil vist desde fora, però quan portes 12 hores donant tombs és una odissea... Durant les hores 13,14 i 15 i 16 faig molta via i guanyo molta de coixí per arribar als 180km. També torno a veure a la pantalla de resultats que milloro moltes posicions i em situo dels 25 primers. 

Al final passo les 18 hores amb 152,3 km, amb molt de marge sobre els 142km que havia calculat. És per tant molt factible arribar als 180km, ja que me'n queden només 28.

Puc dir que passo la part principal de la nit molt bé, la pista està més buida, no se sent quasi res. No tinc cap mena de problema, gens de son, de panxa segueixo bé, ... Vaig prenent algun cafè, caldo i m'entra de conya. Així doncs, arribo a les 6 del matí amb ganes. Els 200? No us enganyaré que en algun moment hi penso, però poquet. Allà si si alguna cosa tens és temps per pensar. Però ho analitzes i et dius que 48km implica fer 8km cada hora. Res excepcional que no hagués fet fins ara, però en serio, cada cop costa més.

En les últimes 6 hores tinc altibaxos. Una muntanya russa. 

Feta la 19ª hora havia guanyat 1km de marge d'aquests 8 que havia de fer cada hora. Però ho perdo a la següent. I així el mateix en les hores 21 i 22. Puc dir que arribo a les 2 últimes hores amb opcions. Arrodonint, són 184km en 22 hores. 

Però la 23a hora és la pitjor de totes. Em deixo anar bastant, penso que és massa sacrifici per arribar als 200km i que no paga la pena. Haig de fer uns 16km en 2 hores i sincerament poques ganes de correr tinc. Caminant sé que faré més de 190km, cosa que ja considero una molt bona marca per un debut. Faig poc més de 6km en aquesta hora i arribo a la última hora pensant que tot el que sumi serà curriculum :-).

Virtualment estic fora per arribar als 200km. El Xavier havia plegat cap a la 13ª hora i desde fora em comença a apretar , un desgast mental m'aplica a cada volta. Comença corrent molt molt suau i mica en mica aniràs veient em diu. No deixa de ser cert, i pel que queda, però costa bastant ja i no pots més. Segur? No ho sé, però és el que penso en aquell moment. Sé que no arribaré als 200 perquè implica fer els km a una mitja que m'era literalment impossible, però mica en mica em poso les piles i m'activo de nou. Jo no sé què ho fa, però és cert. I ja quan vas sentit l'speaker dient que s'acosta l'hora , veus la quantitat de gent que hi ha animant, ... No sé, són moments que mola viure'ls. 

Els últims minuts posen la pell de gallina i és inevitable treure forces d'on no n'hi ha. Poc a poc vaig accelerant el ritme, com la gran majoria de gent. Converteixo les 3 darreres voltes en les més ràpides de les 455 que vaig donar i els últims km no tenen res a veure amb els que em van precedir a la 23ª hora.

Em dona a temps a passar per meta entre el passadís humà i encara amb alguns segons per arribar a les 24 hores aprofito per fer uns 100 i poc metres més. Així doncs, 455 voltes i 144 metres per un total doncs de 199,298 km.


Les primeres 24 hores en pista. La cursa més llarga en hores que havia fet, va ser la UltraPirineu al 2015, 110km amb uns 6500+ . Res a veure amb això, a nivell muscular bastant cardat. Aixì sí, si em diuen fes 26 hores les faig, però en el moment que acaba la cursa, quan pares, descanses i proves de reanudar la marxa per anar cap a casa, és quan te n'adones de la cardamenta que portes a sobre. També saps que amb 2-3 dies passa, com així va ser. 

El pensament de tornar a fer unes 24 hores ... Vaja, és semblant al de la 1ª marató. Quan acabes dius que mai més, al dia següent ja penses que, bé, potser s'hauria de tornar a provar i millorar per aquí i per allà, ... Com un auto-fueteig. No saps perquè però és així. No hi ha remei. I que duri! Ens veiem a les 24 hores de 2022?

dimarts, 10 de novembre del 2020

Mitja marató polígon Vilafranca

Ahir, dia 9 de Novembre de 2020, vaig anar al polígon on acostumo a entrenar en pla disposat a córrer una mitja Marató. 

Ja que estem sense curses per culpa de la maleïda pandèmia, vaig decidir per voluntat pròpia enfrontar-me en solitari a aquesta distància. 

El dilluns anterior, el dia 2 de Novembre, vaig rodar 70' sobre 4'10/km i com que les sensacions van ser bones, vaig dir-me que havia d'aprofitar un dia i fer una Mitja marató per fer un sub 1h30m. 

Tot i haver fet quasi 4 hores de bici de carretera i uns 1500+ el dia anterior, i tenir les cames un pèl carregades, em vaig acostar al polígon disposat a donar voltes. És un circuit de 2,4km quan l'aprofites al màxim, tot i que es pot escurçar a gust del consumidor i evitar la petita pujada que té. 

Després d'un escalfament i uns exercicis de mobilitat, arrancava buscant el 4'10/km de mitja. Fet un km inicial un pèl per sobre,ràpidament em vaig anar col.locant a ritme. Les primeres 5 voltes foren aprofitant la màxima longitud del circuit, o sigui 2,4km per volta amb una mica de pujada, amb el petit desgast que això comporta a cada volta.  

A continuació vaig fer 3 voltes ja evitant la majoria de la pujada (aquestes voltes feien 2km cadascuna). Situat ja en 18km, quedaven 3km per mossegar les dents. Òbviament ja costava més però vaig intentar augmentar un pelet el ritme per acabar fent 2km finals uns segons més ràpid. 

Parava el crono quan el GPS em marcava 21,26km. Més o menys vaig veure que en les últimes mitges maratons que havia fet, la distància de GPS es situava entre els 21,1 i els 21,27, així que vaig posar-me aquesta distància de 21,26km com a punt final. El temps final va ser de 1 hora 28 minuts 40 segons. 

De les 38 mitges maratons que he disputat, el resultat d'aquesta estaria en la 13ª posició. De les 38, tinc 17 per sota de 1h30m. Vist doncs el rendiment d'ahir, és per estar força satisfet per haver-la fet en solitari, en un circuit repetitiu, sense referències ni tampoc cap mena de treball específic ... En quan estaria en una mitja marató amb gent? 1-2-' menys? Ho desconec. 

Ara ja sé que tinc aquest punt de partida i no descarto tornar-ho a intentar un altre dia i ser un pèl més agoserat, mirant d'esgarrapar 2-3 segons per km. 




I res, seguiré fent cosetes. Abans d'acabar l'any em plantejo un parell de coses més a fer a nivell individual. Una podria ser una ruta d'uns 60km i no més de 2000+, i l'altre seria una marató d'asfalt en el mateix circuit d'ahir. Si es donen les condicions i la situació de la pandèmia ho permet, endavant.

dilluns, 27 de juliol del 2020

VGAP 5/5

5ª Etapa VGAP : 24/07/2020 St.Pere Sacarrera - La Granada, 46,1km 830+
7 hores 22 minuts sense comptar parades.
Vèrtexs del dia: Turó del Gall- Santjust - L'Aguilera

Última etapa de la VGAP. A priori era la més curta, al voltant d'uns 38km.
Com no, el Sr Escofet ens torna a portar al punt d'inici de l'etapa, on ho vam deixar el dia anterior. El primer vèrtex del dia, el Turó del Gall, el teníem a poc menys de 2km, en una pujada fàcil per camí i una part final molt més vertical per una trialera. Un cop dalt, el vèrtex va ser molt senzill de trobar, i això que anàvem mentalitzats que hauríem de sortejar molts esbarzers per arribar-hi. El corriol estava net, cosa que va fer que fos molt fàcil accedir-hi.
Turó del Gall
A partir d'aquí, quedava descobrir una ruta nova fins al vèrtex de Santjust, situat prop de Sant Llorenç d'Hortons. Per optimitzar la ruta, era millor primer passar pel Santjust i després fer el de l'Aguilera, que no pas al revés, però aquest tram Turó del Gall-Santjust no s'havia explorat i anàvem només amb la referència de seguir la ruta del wikiloc. El recorregut marcava passar per la urbanització de Can Bou, però ja vam veure que sobre el terreny ens manava baixar per un torrent per després remuntar-lo. A simple vista, allò era inviable. Vam desistir i ja teníem clar que s'havia d'allargar el quilometratge per arribar al vèrtex. Així doncs, el regal extra ens va portar uns quants km de més ( en vermell el que hauria de ser, en verd el que va ser).
Però vaja, no quedava més remei que arribar al vèrtex. No va ser gens dificil de trobar, però el cop psicològic d'haver de fer tan de tomb, creuar 2 vegades l'urbanització de Can Canals per anar i tornar, la calor, ... tot sumava ja.
Santjust
Trobat el vèrtex, quedava trobar un bar. Els 2 que teníem més a prop estaven tancats. Ja és mala sort que 1 dels 2 ho estigués per baixa mèdica. Ens quedava una altra opció, ja de tornada i desviant-se una miqueta del recorregut : enmig de la urbanització de Can Canals. Ho vam intentar i vam tenir sort. Hidratació ràpida i avall, que encara devien quedar uns 20km per acabar. Tocava desfer una bona part del camí i mentalitzar-se d'arribar a Torrelavit.
Un cop a Lavit, nova parada abans d'atacar la darrera pujada cap al vèrtex de l'Aguilera. Sorprenent aquest per la seva alçada. Foto i avall.

L'Aguilera
8 km i VGAP enllestida. Comencem a baixar camí del Pla. Hi ha ganes d'arribar, queda poc i tot ja es veu molt a prop. I novament divisem un cotxe, una silueta, que es creua en el nostre camí just arribar a la ctra del Pla a Torrelavit. Punt de control de l'organització. El Sr Varias fent control de material i escoltant-nos cap a meta.Passem pel Pla i ja sembla tot de cara per completar la VGAP. El Roger m'obsequia amb un tomb extra pels voltants del Pla i per fi ataquem correctament direcció la Granada. Arribem a Santa Fe i comencem el circuit de la crono, aquest cop però caminant i en solitari. 
La Granada, per fi, 46km després. La que havia de ser l'etapa més curta en quilometratge, es va convertir en just el contrari. Coses que passen. 

En resum : 217km , 5100+ i unes 34 hores de joc real per fer aquesta VGAP en 5 etapes seguides. Es diu ràpid, potser no li donem prou valor a aquestes coses. Molt bona experiència viscuda junt amb el Roger, conèixer més de les nostres contrades i aconseguir realitzar aquest petit repte que ens vam proposar. 
Arribada a La Granada

diumenge, 26 de juliol del 2020

VGAP 4/5

4ª Etapa VGAP : 23/07/2020 Base Heliport Torrelles - St.Pere Sacarrera, 45,1km 1360+
7 hores 13 minuts sense comptar parades.
Vèrtexs del dia: Clapí Vell - Clivilleres - Pujol d'Orpinell

Encarem l'etapa reina de la VGAP, la més "alpina", amb 3 vèrtexs per sobre dels 700 metres d'alçada.
Com no podia ser menys, el Sr Escofet ens porta molt amablement al punt de sortida, allà on ho havíem deixat el dia anterior.
Pujada per pista, sostinguda cara al Clapí Vell. Lloc conegut ja del 7 Cims, primer cim que es fa durant la marxa. 
Clapí Vell
Baixada ràpida fins les Dous, punt on aprofitem per fer una mini parada per refrescar-nos una mica. Fins a Font-Rubí queden uns 10km, amb bastanta pujada i caloreta. Passat Can Coral ens endinsem ja pel bosc per fer una baixada llarga i pronunciada que ens fa perdre bastant alçada, cosa que implica que l'haurem d'anar recuperant. Següent objectiu : el punt que creua la ctra de la Llacuna. Seria arribar allà i saber que queden uns 3km per Font-Rubí. Es va pujant constantment, en alguns moments alleugerits per les ombres i la petita brisa que va venint.
Creuem la ctra, veiem una Masia i una font, perfecte, bon punt per refrescar-se. Hi ha uns gossos, en principi no fan res, però ... Decidim vorejar la masia i tornar a agafar el camí per evitar-los, mai se sap.
Font-Rubí cada cop queda més a prop, és un punt important de l'etapa on tenim avituallament on hi ha ma mare esperant-nos.
avituallament Font-Rubí
Pa amb tomaquet, truita, fuet, sindria, vichy, aigua, cafe, no falta res. Portàvem 21km. Fem una bona parada observant tot el que hem fet durant aquests dies. "Si fa 2 dies esstàvem fent aquelles muntanyes d'allà davant", "mira el Castellot, el tenim allà". No deixa de ser curiós quan t'ho pares a pensar.
Bé, reemprenem la marxa camí del vèrtex de Clivilleres. El tenim a uns 7km, però no es fan durs. Ja veníem d'haver fet quasi tot el desnivell positiu i poc ens quedava per fer. Arribats al turó, costa una mica trobar el corriol d'entrada cap al vèrtex. Finalment, hi accedim. Un altre a la butxaca.
Clivilleres
Enfilem cap a St Joan de Mediona, baixadeta d'uns 4km per pista i un tram per corriol amb bastanta pedra on s'ha d'anar en compte. Un cop a St Joan, parada al bar del camp de futbol, refresc, contemplar com la gent es banya a la piscina i cap a dalt, en busca del següent vèrtex : Pujol d'Orpinell. La part inicial es fa còmode per pista fins que arriba una paret que em fa suar el que no està escrit. Superat això, catifa vermella fins el vèrtex, tot i que també està una mica amagat.
Pujol d'Orpinell
Després d'això, 1,5km de baixada i a dinar a les Pinedes de l'Armengol. Bé, aquesta era la idea, perquè a l'hora de la veritat estava tot tancat. Gran decepció. Eren vora les 3, a ple sol, amb el que decidim descansar 15', carregar aigua en una font i tirar els 5km que queden fins a un punt de recollida a prop de St Pere Sacarrera. Avisem a l'Enric que a les 16h serem allà.
I quasi ho clavem. Després de caminar i trotar durant aquests 5km, donem l'etapa per acabada. Eren les 16h i 5 minuts i arribem on es troba l'Enric. Tornem a casa, amb gana, però amb la feina feta. Després d'haver fet 45km i 1360+, ens quedaria una etapa final per sota de 40km per cantar l'alirón.
Queda divendres!

dissabte, 25 de juliol del 2020

VGAP 3/5

3ª Etapa VGAP : 22/07/2020 Castellet - Base Heliport Torrelles, 42,1km 640+
6 hores 13 minuts sense comptar parades.
Vèrtexs del dia: El Serral - Turó de St Pau - Olivella - Castellot.

Tornem a Castellet de bon matí. Aquest cop ens hi acompanya el Sr. Escofet.
Es comença amb 8km plans fins al Serral, al costat dels Monjos. Cap complicació, de fet queda just darrera de l'antic Hostal Penedès.
El Serral

Desde aquell punt, ens anem acostant cap a Vilafranca, per la zona Esportiva i pujar a la muntanya de Sant Pau per trobar el segon vèrtex del dia que hi ha just a l'esplanada del restaurant El Cim.
Turó Sant Pau
D'aquí, camí a Pacs per camins rurals per arribar a Vilobí i fer una parada per esmorzar. Aquestes parades són bàsiques, més o menys a mitja etapa per poder recuperar forces pel que queda per davant.
Sortim a pel tercer vèrtex del dia, Olivella, que està molt a prop dels pèlags de Vilobí.
Olivella
D'aquí,uns 10km fins als peus del Castellot. Carreteres interiors i caminets per conèixer més barriades de la nostra comarca. No es fan tan dur com podia semblar, i tot que el cel es va ennuvolant per moments, la xafogor és gran. Arribem a les Cases Noves de la Riera i carreguem aigua a la font que hi ha. Estem just als peus de la pujada al Castellot. Pujada recta, per feina que solventem força bé. En arribar dalt, trobem el pas barrat per unes obres. No ens podem acostar al vèrtex.
Castellot
Passem informació de la nostra situació a l'organització. Ens queden quasi 8km per acabar l'etapa, una carretera interior prop de Torrelles. Però d'aquell punt ens quedarien encara 4km a peu fins a Torrelles, ja fora de ruta, per anar a dinar i que algú ens vingués a recollir.

La baixada inicial del Castellot és ràpida per pista, uns 3km que passen volant. Però després queda una bona estona de mareig, tenia la sensació que estava al cul del món, enmig del no res, i anaves fent voltes i voltes a una riera, en continua pujada. Com sempre, ja són hores de plena calor i tens ganes d'acabar i penses amb la beguda fresca que t'espera. 
I com si fos d'una aparació caiguda del cel, divisem una petita carretera, un cotxe, una silueta. Casun tot, el sr Varias allà esperant-nos en el punt que teníem pensat com a final d'etapa. Molt gran!