ULTRAPIRINEU 2015 , 110kms 6800+

Una tendinitis rotuliana 3 setmanes abans de la UP2014, durant la marató de muntanya de Berga, em va deixar fora. En aquell moment va ser un cop dur, però 1 any després quasi que penso que va ser un favor que em va fer el destí. Comparo estats de forma d'un any a l'altre , em conec, i sé que aquella UP l'hagués patit molt i d'haver-la acabat, segurament aquest any ja no l'hagués disputat.

Així que superada la lesió em vaig posar mans a l'obra, a prendre-m'ho encara més en serio i enfocar el 2015 amb dos reptes prou importants per un servidor : la Transvulcània al Maig i la UltraPirineu al Setembre.

Vaig posar-me en mans d'un entrenador, punt clau del meu canvi. M'ha fet veure que amb perseverància, constància, dedicació i il.lusió pots arribar a aconseguir els reptes que et plantegis. Un motivador nat que crec que ha tret una part de mi que desconeixia.

En paral.lel i per consell d'ell, m'he tret uns quants kilos de sobre. Pulint 4 coses de l'alimentació ho he aconseguit i la veritat és que et sents la mar de bé.

A la Transvulcània vaig arribar com mai, en ma vida m'havia trobar tant bé de forma, pletòric. Aquell dia portava la cursa sota control però una inoportuna deshidratació em va fer perdre qualsevol opció a fer un temps que jo considerava al meu alcanç. Tot i això vaig acabar i després d'un lògic baixón mental, vaig començar de nou per preparar la UP. Això sí, amb l'avantatge de tenir ja una bona base acumulada. Tot i això venien uns mesos durs per la calor, on entrenar costava molt. Però ho vaig portar bastant bé, entrenant i buscant alguna cursa per mantenir la ilusió i que allò no decaigués: marató de la Cerdanya, Ultra del Catllaràs i el Trail del Moixeró van servir de preparació, amb l'afegit de fer també el tour del Montblanc caminant en 5 dies.

I així ens vam presentar a la UP2015, amb moltes, moltes ganes però amb molt de respecte. Arriba el dia D, entro al calaix una mitja hora abans, no tenia res a fer i per esperar fora, dic va, ves a dins i vas palpant l'ambient. Ni em vaig preocupar de posar-me endavant, no valia la pena, la cursa en pocs kms ja et posaria al seu lloc.

Em coneixia molt el recorregut, podríem dir que quan entreno desnivell el que em resulta més fàcil és desplaçar-me a Bagà, Gréixer i d'allà fer la volteta de rigor. El més desconegut per mi era la baixada a Bellver i el tram Collell-Gosol-Estasen , la resta el tenia bastant familiaritzat.

I com segurament molta gent es fa, em vaig fer una previsió de temps. Primer tenia 20 hores i apurant apurant ho vaig deixar en 19 hores 10 minuts.Tot i que algú em deia que un sub 19h el podia fer tranquilament amb l'estat de forma que estava.

Res, que el millor és que comenci la UP i en sortim de dubtes.

7 del matí i es dóna la sortida , emotiva , pell de gallina i tot el que vulgueu, però tocava concentrar-se i anar per feina , jeje. 

Inici molt suau, com ja tenia pensat. No hi havia pressa , era massa llarg com per posar-se nerviós a la sortida. Un de les coses que he notat molta millora en aquest 2015 és en el tema mental, afrontava la cursa sol, sense companyia però segur de mi mateix, i la mentalitat era clara, control a control i res de pensar en el que quedava.

Així doncs, enfilarem camí del Rebost, tram que havia fet 3 setmanes abans al Trail del Moixeró. Curiós, o no, però veig a la Núria Burgada(mare de Kilian Jornet) , animant ella sola a tots els que passavem. 

La diferència que jo portava respecte la trail Moixeró era clara. Volia salvar els quasi 2000 metres positius fins a Niu sense massa desgast i ho vaig aconseguir. Arribava al Rebost en 1h 26 m, sobre la posició 409. Vaig aprofitar per carregar líquid, menjar un tall de plàtan i un tros de barreta que portava i cap a Niu. Fins a Niu més del mateix, amb el fre de mà posat hi vaig arribar en 2h43m. La veritat és que quasi totes les vegades que he pujat a Niu de fred n'he passat una mica.

Bé, primers 14kms completats i quasi 2000+ a la butxaca.  

Proper objectiu que tenia marcat : coronar Penyes Altes, sabia que tenia 1hora aproximadament. Alhora de la veritat va ser un pelet menys. La pujada final a Penyes Altes sempre se'm fa dura però aquest cop la vaig portar millor. 

A partir d'aquí, quasi tot era baixada fins al refugi de Serrat, on ja vam començar a deixar anar una mica les cames, això sí, amb molta cautela.

Estava cumplint els parcials que tenia marcats, estava animat, les cames anaven bé. Tot en ordre doncs.

Sortint del refugi de Serrat i havent carregat de nou, pujadeta inicial dureta per endinsar-se al bosc i tirar avall cap a Bellver, tram que desconeixia.

Per començar una primera baixada corrent bé on em vaig creuar amb la Fernanda Maciel, que devia estar entrenant. Em va fer gràcia, ja que a la marató de la Cerdanya al Juny em vaig donar el luxe de córrer 2kms al seu costat.

Després va venir un petit tram de pedra i molt ombrívol que relliscava una mica que el vam superar sense problemes per acabar amb un altre molt corrible que ens portava a Bor, Talló i ja a Bellver on esperava el primer gran avituallament i moltíssima gent. Feia goig.

Doncs bé, a Bellver vaig arribar a la 1 del migdia, 40kms que ja portava a les cames i les sensacions eren immillorables. Allà m'esperaven el Xavi i la Neus per donar el primer cop d'alè. Vaig menjar un petit plat de macarrons , una peça de fruita i el batut recuperador que tenia preparat per aquest punt i per Gosol. 12' en total i tornem-hi, ah, per cert, abans d'entrar al pavelló revisió de material obligatori. Buff, mira que revises i revises la motxilla abans de marxar de casa però sempre penses "faltarà això", "faltarà allò". Però no, estava tot correcte.

Jo sempre havia pensat que Bellver havia de ser el meu inici de cursa, que aquells 40kms inicials no havien de suposar cap obstacle. Arribar intacte a Bellver era bàsic per poder encarar el camí fins al Pas de Gosolans.

Coneixia la pujada fins a Cortals gràcies al Josep, amb qui la vam anar a explorar unes setmanes abans. La vam fer de baixada aquell dia i mentre baixes no tens la percepció que sigui tan dura. Realment es va fer llarga i més encara per l'hora del dia en la que ens trobàvem. Tot i que no fes molta calor, el fet de sortir d'un avituallament, tirar amunt i en ple migdia ho feia més dur, almenys per mi. No vaig passar cap crisi, sí uns petits moments de malestar però ràpidament es van evaporar. Un cop dalt Font Freda, tràmit per bosc fins a Cortals i una altra esgarrapada feta a la UP. No portava ni la meitat però notava que la cosa xutava bé.

Next station? Prat d'Aguiló. Guapa aquesta part, sempre m'ha agradat la tartera que es creua i veure a l'altre cantó com baixen en ziga en ziga els que van davant teu. La solitud ja estava a l'ordre del dia, et trobaves corredors en comptagotes. Però la veritat, no em feia res anar sol, m'hi trobava molt a gust. 

I es fan les 5 en punt de la tarda i arribo a Prat d'Aguiló.Sempre que veies a la distància un refugi et venia un subidón "vamos, un més" pensava.  

Als avituallaments t'atenien amb els braços oberts, et carregaven els bidons ells mateixos, es preocupaven per tu, ... Era brutal el tracte que et donaven, això encara et recomfortava més i et donava més ganes per seguir endavant. És molt gran la veritat la feina que fan tots els voluntaris. Chapeau!

Estava al km.60 i tenia al cap superar la dura pujada al Pas de Gosolans. "Vinga 45' i seràs dalt" em deia. A partir d'allà, seria bastant assequible fins a Gosol. Així que marxava amb molta pena de l'avituallament i em vaig enfrontar a la pujada. Tenia "vagos recuerdos" del 2014 quan vaig fer la Cavalls del Vent en 2 dies però sí que tenia al cap que era bastant dura. Va costar lo seu però veure que encara podia avançar a algú

et feia no decaure i pensar que seguia anant bé.

Un cop a dalt respiro, venien 2 kms per allà dalt i després ja avall, quasi tot baixada fins a Gosol. La baixada la començava bastant tranquilet i mica a mica em vaig deixar anar més, fins que un cop arribats a la pista (control del Collell) foto uns 4-5 kms fins a Gosol bastant forts, puc dir que aquí seria el primer lloc on em deixo anar corrent, em notava pletòric quan estava a punt d’arribar als 74kms. Però pensava, arribes a Gosol i en quedaran 36 només . Quins 36 però , jaja.

Un cop a Gosol, 7 en punt, esquitxada de les bones veient com arribava i la sensació que anava de conya. Demano 4 macarrons, una mica de pa i no veia el Xavi i el Jordi, pensava que estarien allà. Mentre menjava veig que arriben, jaja, els tios dient-me que anés més ràpid, quasi es queden sense veure'm. Em preparen el batut i cap a dins. I mentre xerràvem del temps que podia tardar fins a Gresolet, preparava la bossa i apa, endavant de nou. 

Surto tranquilet, per païr una mica, però ràpidament tornarem a córrer. El terreny permetia córrer en bastants llocs, però el que no m’esperava era la pujada final fins a Estasen. Deu ni do, ja era quasi nit, en ple bosc però vaig aguantar pujant sense frontal. Un cop acabada la pujada trobo un cartell de 500m , que alhora de la veritat allò no feia 500 metres fins a Estasen ni de broma. Ja no podia més, es podia córrer bastant i no hi veia un nyap, així que em vaig posar el frontal per poder fer més via. Es va fer  llarg arribar a Estasen, molt, maleïts 500m. Allà el control els hi vaig comentar i em van respondre que alguns corredors ja els hi havien comentat el mateix.Però bé, les 20'30 i ja en teníem un altre de fet, 82kms a les cames i seguíem intactes. Al.lucinant.

Però ara tocava resar, de la cursa temia principalment dues coses: bona part de la baixada de Gresolet i el tram dels Empedrats. Després de quasi 1kms de baixada senzilleta fins a la pista, venia la part vertical del descens. Potser vaig tenir 4 caigudes, de relliscades i cul a terra. Pensava, almenys mira, caus mig bé, però era una mica desesperant. 

Passat això, Gresolet quedava ben a prop. Amb la companyia del meu frontal anava avançant camí del Refugi, que jo no sé què passa però sembla que els tinguis a tocar i és com si els empenyéssin endarrera, allunyant-los més. O només em passa a mi?

Sortint de Gresolet tocava afrontar la pujada que ens conduïa al coll de la Bauma. La vaig passar molt millor del que m'esperava, sobretot pels kms que portava ja a sobre,  i un cop a dalt, gas a la burra, aquí ja de debò, fins a Vents del Cadí. Aquí vaig xalar molt, córrer i córrer , ja tan m'era si la pista o corriol mirés cap amunt o cap avall. Era conscient, en aquell moment, que sino tenia un daltabaix, podia baixar de les 19 hores amb escreix.

De nou es va fer llarg arribar al refugi de Vents però un cop ja veies la llum i senties la música et venia un altre subidón. Ja m’ho veia mig fet, crec que eren sobre les 22’45 i era molt conscient del que em quedava. Una pujada molt dura fins a Sant Jordi i a partir d'allà quasi tot baixada, excepte la pujada al coll d'Escriu.

Surto de Vents rapidet, com sempre, menjant una mica i carregant líquid. Anava encara amb màniga curta i vaig fer així la pujada, no tenia fred, la temperatura era molt agradable si estaves en moviment. Quiet, ja era una altra cosa.

Els Empedrats de nit es van fer bastant durs i la pujada fins al refugi no la recordava tan dura, osti. Va ser una bona estona de mossegar les dents, era un dels últims esforços importants i s'havia d'acabar de rematar la feina. Per postres, no sé quantes vegades vaig posar els peus dintre l'aigua, quina fresqueta al peu tu! La de renecs que vaig arribar a dir en pocs minuts! Però com que tampoc em sentia ningú. 

Finalment, sobre les 12 vaig arribar al refugi. Després em van dir que vaig arribar encara 5' abans del que marcava la previsió del Live. Al loro que no estamos tan mal! 

Però bé, jo en aquell moment sí que primer cop em vaig notar una mica cansat. Vaig seure un moment en un banc mentre bevia i menjava alguna cosa. Em feia mandra tornar a arrencar, casun, ja pel que quedava, 10 escassos kms quan en portava 100 a les esquenes. Sabia que podia tardar 1h20-1h30 per arribar a Bagà, però no m’hi veia, va ser el 1er moment en cursa que em va passar pel cap de dir ves fent tranquil i ja arribaràs. 

Finalment vaig marxar, quin remei, jaja. Sorita de l’avituallament encara amb màniga curta però el cap de poca estona notava molt el fred, aíxi que em vaig abrigar amb la samarreta tèrmica. M’avançava algun corredor bàsicament perquè jo caminava. Aíxi que em vaig dir, ni que sigui trotant molt suau va, espavila. I així fou, tot i que va costar lo seu. I així fins l'inici de la última pujada. Sabia que eren 15’ de patiment. 15' que van fer-se eterns però un cop dalt, quedava ja molt poquet. Mirant el rellotge era conscient que el baixar de 19 hores era possible i no es podia escapar. 

Era al coll d'Escriu i el ser finisher ja ho veia. Em va costar arrancar avall, no corria, em deixava anar. Em tornava a fer mandra córrer, així que vaig anar deixant-me anar quasi fins a Gréixer, i un cop allà ja vaig dir, ara a morir. Així que un pèl abans de Gréixer ja vaig incrementar el ritme i un cop a la carretera ja vaig posar en marxa el mode asfaltero que tinc, que és bastant. No portava GPS, però jo crec que em vaig posar a 4’ pelats el km. A donar el que queda tu, la sensació era brutal. Portar 105 kms i donar-se el plaer d'acabar d'aquesta manera era per estar content. I així va ser fins al trencall, on s’agafava el camí cap al camping. I aquí ja no vaig parar, les cames i la motivació de saber que arribava em feien volar. S'olorava la meta i més quan passat el camping tornarem a empalmar la carretera. Ja era qüestió de km, km i mig. Ens havíem ajuntat 3 o 4 però em vaig dir, tio, segueix, apreta, que vull arribar sol. Ja no vaig parar, van ser uns instants en els quals moltes coses em van venir al cap, tot recordant el que m'havia costat arribar fins aquell moment. Com m'ho havia treballat, les hores invertides entrenant, les hores de son a les que renunciava molts caps de setmana, ...  

  

Pujadeta final entrant a Bagà que també faig corrent i buff, això ja estava. Eren quasi tres quarts de dues de la matinada i ja olorava l'arribada, fins que ja diviso la darrer corba i enfilo els metres finals fins a l'arc de meta. Una alegria immensa, 135 a la general i 18 hores 44 minuts gaudits al màxim, una gran recompensa al treball fet. Crec que m'havia sortit una gran cursa, i el que era millor, que havia arribat molt sencer a meta. Em vaig retrobar amb el Sergi, Neus , Jordi i Xavi i anem comentant la jugada al Casal de Bagà on descanso una mica mentre em vaig hidratant de nou. 

I els meus parcials en cursa :

A partir d'ara a baixar el pistó. Parar no pararé, perquè quan portes l'esport a dins és molt difícil, però sí que baixarem el pistó. Tinc una marató d'asfalt d'aquí un mes, a Frankfurt, que la trempejarem com podrem, jaja.

Després ja tindrem temps de pensar en nous objectius pel 2016. 

UT Catllaràs

Dissabte 25 Juliol 2015
La Pobla de Lillet (55kms , 4000+)

Molt i molt xula aquesta Ultratail del Catllaràs. 55 kms i 4000+ que van donar per molt. Haig de dir en primer lloc que no em pensava que fos tan dura, em sembla que aquest sentiment el tenia molta gent que no coneixíem la zona, amb unes vistes espectaculars , molt de corriol, boscós, amb trams realment únics com el dels gorgs o la pujada amb corda i les escales verticals.
Ara, que em quedo amb el km vertical del Sobrepuny, dels que se't cauen els collons a terra. Quin martiri pujar allò. Masoquisme en estat pur.

I tot, a una hora i quart de casa. Si fins ara el meu cercle d'entrenaments de desnivell es basava en Montserrat i la zona del Cadí-Moixeró, ara això s'amplia amb l'àmplia oferta que ens ofereix la zona del Catllaràs.

En la meva preparació de cara a la UltraPirineu m'havia de buscar alguna ultra d'uns 60 kms per a finals de Juliol, una cursa que em portés a estar 10-11 hores per la muntanya. Existia la possibilitat d'anar a Benasque amb el conseqüent desplaçament o quedar-se a prop de casa i descobrir la del Catllaràs. Així que aquí ens vam quedar.
No són dates molt agraïdes per córrer, però dintre del que cap al Catllaràs vam tenir un molt bon dia i temperatura encara que molta xafogor.

Arribava al Catllaràs descansadet. Portava 2 setmanes de molt poca cosa, entre el que em va costar recuperar-me d'unes 24 hores de futbol sala i la forta calor se't treuen ganes de tot. Però allà estàvem, això sí, no molt mentalitzat ni consciençat del que tenia per davant. Reconec que no li tenia tot el respecte que li hauria d'haver tingut.

La cursa va anar prou bé. Segurament el millor que vaig poder fer va ser sortir amb el catenaccio posat, tancadet a darrera i a esperar, jaja. Una sortida kamikaze m'hagués portat directament a la tomba, així que m'ho vaig prendre molt tranquil, xino xano anar fent, buscant sensacions i veient com reaccionava el cos amb el pas dels quilòmetres. I com a mal menor, acumular fins on fos i si s'havia de plegar, tot això que hauria sumat.

Pujant i pujant

Vaig fer una cursa en progressió, passant pel km.14 el 142è i arribant a meta el 92è. Només vaig tenir una mini crisis, en la qual em vaig dir a prendre pel sac i arriba caminant fins a meta. Igual devien quedar uns 20kms per finalitzar, però al cap de poca estona em vaig demostrar que estava bé, podent córrer i bé en alguns trams.El coco, aquest amic que ens fa tenir aquests alt i baixos ...

Per la zona dels gorgs

La principal motivació doncs que vaig trobar en els últims 15kms va ser el baixar de 10 hores. Pels temps que m'havia calculat abans de la cursa, sabia que estaria vorejant aquest temps, minut amunt minut avall. No portava GPS i per tant no tenia masses referències del que podia quedar.

Arribant a la Pobla ho donava per perdut, ja que pel meu rellotge acabaven de ser les 4 de la tarda, per tant , es cumplien 10 hores. Però just encarar la recta de meta i veure el cronòmetre , veig que arribo amb marge, ja que encara faltaven 2 minuts per les 10 hores. Bé, em dóno per satisfet. No és gens fàcil fer coses d'aquestes i de vegades no ens donem compte que en les ultres qualsevol petit contratemps et pot tirar per la borda una il.lusió que ens mou : ser finishers.

A nivell personal el millor és que vaig acabar sense cap molèstia i molt bé de cames, això se'ns dubte és el més positiu de tot.
De la cursa em quedo amb quasi tot : el recorregut i el seu marcatge, el tracte dels voluntaris pre, durant i post cursa, el banyet post-cursa a la piscina, realment tot excepcional. Ah, i com deia al principi, amb l'amic Sobrepuny, que no dubto que algun dia el tornaré a visitar.

Propera parada : Trail del Moixeró, el 16 d'Agost, 38'5 kms i 2850+ . Serà una petita prèvia de cara a la UltraPirineu.

Marató de la Cerdanya

La marató de la Cerdanya(VCUF) era el següent objectiu en vistes a la preparació per la UltraPirineu del setembre.
A mode de resum, les 5 setmanes posteriors a la Transvulcània han deixat el següent quilometratge:

- setmana 1 : 8 kums de run i 32 de BTT
- setmana 2 : 30 kms de run i 102 de BTT
- setmana 3 : 67 kms de run i 53 de BTT
- setmana 4 : 67 kms de run i 55 de BTT
- setmana 5 : 76 kms de run incloent la marató de la Cerdanya

A la Cerdanya anava amb ganes però sabent que el meu estat de forma no era pas el mateix que havia tingut mes - mes i mig endarrera. Tot i això, la meva mentalitat ha canviat una mica i la intenció era sortir a donar-ho tot com diu l'Octavio. Això de sortir desde el darrera de tot i anar fent ha passat a la història.

Així que tot a punt per arrancar. La Tour de Carol - Puigcerdà, 43 kms i uns 1900+ pel camí, amb dos pujades ben definides, una fins a Fontanera i la segona, la més temuda, la de Malniu.

Veig nivell per allà, sobretot en la categoria femenina. Nuria Picas, Emma Roca, Fernanda Maciel, Judit Franc, molta pota junta. I en la categoria masculina sobresortia Gerard Morales.
Es donava la sortida a les 7'30 d'un matí humidet però agradable, les previsions eren bones tot i les pluges dels dies anteriors.
Vam córrer 1,5kms per pla només sortir, per ja enfilar la primera pujada del recorregut. Ja desde l'inici de la pujada vaig notar que no anava fresc de cames, les notava com bloquejades, em costava molt més esforç del necessari avançar. El fet d'haver acabat una preparació de tantes setmanes com la Transvulcània, desconectar mentalment i tornar a arrancar, amb lo que això costa, podia ser una cosa. Perquè el que és cansat cansat no podia estar-ho massa, ja que la setmana en sí havia estat bastant suau.

Però alguna cosa no em quadrava, devia estar entre els 25 primers i tenia a la vista la Fernanda Maciel. Pensava que estrany "si la tens allà davant" i així uns quants kms fins a l'avituallament de Fontaneda, al km 11,8. Allà la vaig atrapar i coincidint amb 2kms de pista em vaig posar a darrera seu a 4'15/km. Em vaig dir aprofita ara, que mai sabràs si podràs tornar a tenir aquesta oportunitat de córrer al costat d'una de les bones.
Després la vaig seguir tenint a vista fins que la vaig deixar marxar, jaja. A l'arribada em vaig enterar que només començar s'havia fotut un cop de cap contra una branca i que anava mig així així durant la cursa.

Fins a Meranges, km.20, hi havia un tram farregós, corriols plens d'aigua, fang i molt incòmodes per transitar. Se'm va fer molt pesat, sobretot per la quanitat de fangacumulat. Però bé, per contra els paisatges eren espectaculars, valia la pena veure tot allò.

Arribat a Meranges venia el pepino de la jornada. Vaig carregar aigua, em prenia un gel i cap a dalt. 3kms fins al refugi de Malniu amb 600+. L'any passat ja la vaig patir a les meves carns en la cursa de 88kms, quan ja en portava 67. Ahir la diferència era que només en portava 20. Però la pujada era la mateixa , dura dura, sobretot el primer quilòmetre i mig, que era una autèntica paret. 46' vaig tardar en arribar dalt, 46' per fer 3kms, poca broma.
Però aquí no acabava la broma ja que encara quedava 1,5kms i 160+ per arribar a l'estany de Malniu, el punt més alt de la cursa a 2283 metres. Tot i no anar super, em defensava prou bé pujant. Això era quasi el km.25 i bàsicament tot el que quedava era de baixada fins a Puigcerdà.

El primer tram de baixada era una mica emprenyador, entre les pedrotes, els tolls d'aigua i el fang costava agafar ritme, vaja, per mi era impossible i com que no sóc mister agilitat era un parar i arrancar. Un cop superat això, ja vaig anar a parar a la baixada que recordava de l'any passat, bàsicament pel mig de prats i per pistes fins arribar a l'avituallament del km.30. Quedaven 12-13 kms per arribar a Puigcerdà.

D'aquests , la primera meitat més tècnics i els últims 6-7 kms la majoria per asfalt buscant l'arribada a Puigcerdà. Llàstima de no poder haver tirat aquí perquè era un terreny que em beneficiava, però les cames no donaven més de sí. Era agafar un ritme constant i anar fent, sense parar.

Al final 5 hores 9 minuts exactes, que donades les condicions tampoc està tan malament i 37è en la classificació masculina. Sempre et queda aquell regust de pensar "i si això", "i si allò", sempre busquem més, però estic satisfet perquè tot i no trobar-me fi del tot, vaig acabar content i sabent que havia defensat una bona marató, sense deixar-me anar en cap moment. Crec que a nivell mental he millorat molt i això en aquestes curses de tantes hores és una premisa bàsica. Però em  queda però molta feina per davant, s'ha d'intentar seguir aprenent i millorant.

Això sí, una més a la saca, una nova experiència viscuda i ara a pensar en la següent, que serà el 25 de Juliol a la Pobla de Lillet. Ultratrail del Catllaràs, 55kms i 4000+. La meitat de quilometratge que la UltraPirineu, un mínim de 9-10 hores perdut per la muntanya i fer allò que més ens agrada.

Transvulcània 2015, un grandíssima experiència

I allà érem, uns mesos després, l'Anna, el David, el Jordi i un servidor a punt de començar la Transvulcània. Quasi dels últims de la cua i pels que ens havien dit, sortint d’aquí ja et podies armar de paciència.

I així va ser, la sortida fou un caos i m'ho vaig prendre amb molta calma. Sorties desde el punt més baix de l’illa, el Faro de Fuencaliente. Corries, res, 200 metres per allà i ràpidament s’enfilava un GR de menys d'un metre d'amplada. Al inici d'aquest GR em vaig parar, obligat i no tocava més que esperar. Giro la vista endarrera i em trobava amb poc més de 100-200 corredors al darrera. Avançava molt lentament pel sender, molta gent anava per fora desesperats per avançar com fos. Va ser una cosa desesperant, però no em vaig immutar. Perdria temps aquí però sabia que això era molt llarg, i que mira, quan més endarrera, més motivació per avançar gent. Potser van ser uns 4kms que anava de caminada. Quan el terreny planejava una mica, de tant en tant m’obria al lateral i avançava una mica, però no era el millor, ja que el camí era molt pedregós i patinaves bastant fora del sender. Perquè us feu una idea, igual el primer km el vaig fer amb 20', ho desconec perquè vaig decidir no portar GPS però per allà devien anar els trets.

Bé, passats aquests 4kms, la pista s'obria una mica i podia començar a córrer amb una mica de constància. Just abans d’arribar a los Canarios, km.6, es tornava a formar un tap en un corriol de pujada això sí. Arribava al primer control en 1h17 i quasi el 900 classificat !!! Previ a la cursa m’havia muntat un Excel amb els temps aproximats de pas i comptava passar en 1h15 per los Canarios. Vist tot el que havia perdut durant els 4 primers kms, encara estava on time per dir-ho d’alguna manera. Haig de dir que la previsió total de temps em sortia en 11h30m , no sé si era agosarada o no, però la tenia al cap i era una referència per distreure’s a cada control. El pas per los Canarios va ser brutal, eren les 7 i quart del matí el poble sencer estava bolcat al carrer animant a tots els participants. Un moment de pell de gallina autèntic.

A partir d'allà ja vaig poder anar bastant al meu ritme. No tenia masses referències dels meus companys, però suposava que el Jordi s’hauria espavilat al principi i estaria per davant, i que l’Anna i el David estaven un pèl per darrera. Venia la pujada fins les Deseadas, un terreny amb pedretes, pols ,però uns paisatges molt bonics. Per allà el km.10 és quan veig al Jordi i l’atrapo pujant. La veritat és que em notava super fi, portava poc, pero la sensació era molt bona.

Arribava al control del km.16, las Deseadas, posició 539 ja, i hi estic 2-3 minuts, lo just per carregar aigua, picar alguna cosa i endavant. Venia un bonic tram cap al refugi del Pilar. Podia córrer pero no ho vaig fer com aquestes curses de preparació abans de la Transvulcània, em dossifico molt més i no anava pas desbocat. Seguia avançant posicions i en un obrir i tancar d’ulls arribava al Refugio del Pilar, passant per una zona de bosc molt xula. Portava 3h47 crec(pos.479). En el planning tenia 4h 10 minuts , així que en teoria anava molt bé, sense desgastar-me i controlant molt bé la beguda, alimentació i suplementació amb sals. El meu cap barrinava les 11 hores i poc, no sé si ho puc considerar ambiciós o no, però sabia que a les cames ho tenia. Tot i notar-me perfecte, era conscient que quedava el pitjor , del km. 31 fins al Roque, km.50. Em feia més por aquest tram que la perillosa baixada de 18kms.

La veritat és que tenia el recorregut bastant estudiat i al cap. M’havia informat , havia mirat vídeos, ... Venia el tram del km.24 al km. 31, el Reventón. En principi era fàcil, corrible, el preferit dels americans segons ens havien dit al briefing. I sí, així era, pujadetes fàcils que es podien fer corrent i baixadetes per pista en les que podies expremer una mica, tot i que em vaig contenir. Seguia guanyant posicions, però ja cada cop costava més, havia trobat el meu lloc en cursa unes hores després. Em vaig trobar de el Jessed Hernandez que tornava cap al Pilar i abandonava la cursa per uns problemes al soli. Em va semblar un paio molt catxondo el dia anterior que el vam veure al briefing.

Arribava al Reventon , no tinc el temps de pas, però devia estar igual, seguint en temps de poc més de 11 hores. Aquest avituallament era clau, vaig carregar molta aigua perquè el pròxim avituallament, el Pico de la Cruz, no es trobava fins a 12,4 kms i era un tram amb força desnivell positiu, a ple sol i en una alçada que rondaria molta estona entre els 2000 i 2300 metres. Però segueixo a tope , tenia calculades unes 2 hores per aquest tram, massa agoserat veig ara, sabent el terreny que em vaig trobar.

Quan portava aproximadament una hora desde que vaig sortir del Reventón veig una cabanya/refugi plena de gent mendigant aigua. Em quedo sorprès, pensava : com que podia ser que la gent amb 4-5 kms que portàvem ja no tingui aigua? L’home del refugi estava desbordat i comentava que no tenia aigua per tot aquell regiment de gent. No sé, igual hi havia 20-30 persones demanant aigua. En fi, jo en portava encara bastanta, em vaig mullar el cap allà i vaig seguir a la meva, seguia trobant-me perfecte.

Però es fa una mica agònic aquell tros del recorregut. Jo pateixo molt amb la calor, però no tenia pas aquella sensació, ho estava portant molt bé. Van passant els quilòmetres i pels comentaris que anava sentint de la gent te'n donaves compte que alguna cosa no quadrava. Passàrem una alfombra de control de xip, devia ser l’anterior avituallament del Pico de la Nieve, que aquest any havien suprimit i ens avisen que encara queden 3-4 kms, quan fa res algú ens havia dit que en quedava 1. Allò era un continu pujar i baixar, amb bastanta pedra, i a cada turonet que coronaves no es veia cap avituallament. L’ànim anava decreixent, em quedava poqueta aigua i a sobre calenta. Començava a flaquejar, ja no era el fet de no poder beure, sino també que no em seguia prenent les sals ni menjar barreta ni res, perquè a veure qui és el valent que es menja una barreta o gel sense tenir aigua. Jo no!

Ja sense aigua vaig anar perdent posicions, em passava gent, ja fos de la ultra o de la marató i poc a poc em vaig notant un pèl més marejat. S’escapava qualsevol opció de temps que tenia pensada, en aquell punt només pensava en arribar al Pico de la Cruz, recuperar-me i acabar la Ultra. Em deia “oblida't ja de les 12 hores , recupera't i pensa en ser finisher”. Vaig estar segurament 45’ sense beure ni gota i com un oasi al desert, diviso l’avituallament a la llunyania. Arribava al Pico de la Cruz en posicio 355 , portava unes 7h 34 minuts. El primer que vaig fer és fer cua perquè em mullessin el cap, després bevia com un desesperat (error dels greus). Potser em vaig beure dos bidons de cop, o sigui 1 litre d’aigua. Craso error !!! I vaig dedicar-me a menjar síndria i meló, el que més m’entrava en aquell moment. Un cop fet això, me’n vaig a la carpa dels corredors i em vaig asseure. Pensava, recupera’t i quan estiguis bé arranca de nou, ara el primordial és sortir d’aquest petit clot, arribar al Roque i allà ho veuràs tot diferent. Total, que em vaig estar quasi 25’ allà assegut, escoltant molts comentaris de la gent sobre el que acabàvem de viure en aquell tram. Pel que vaig sentir, ja em vaig fer la idea que alguna cosa havia fallat i que allò no havien estat 12’4 kms sino molt més : 14, 15 , fins i tot 16. Ves a saber, però en aquell moment no hi volia pensar, estava tancat a la meva cursa, m’ho havia currat molt per deixar-ho córrer en aquell instant.

Eren quasi les 2 de la tarda i vaig decidir reemprendre la marxa. Caminant una mica vaig notar que cada cop m’anava trobant millor, fins al punt que em vaig tornar a trobar quasi del tot bé. No era qüestió de cames, les tenia super fresques per fer la pujada final fins al Roque de los Muchachos. Vaig fer una molt bona pujada i un va notar que allà faltaven quilòmetres, no podia ser que fes 7kms en menys d'una hora. Suposo que el que s’havia allargat per un cantó, s’hauria escurçat per l’altra, no sé, tampoc m’hi vaig parar a pensar massa. A les 14’45 era dalt , motivat, fresc i amb la moral un altre cop pels núvols. Almenys vaig pensar, el que queda ho pots fer amb 3 hores segur i baixar de les 12.  Anava el 382è classificat. Em vaig asseure 10-15' més mentre m’hidratava i menjava més fruita. De pas em treia les pedres de les bambes, , mentre mirava com tenia el dit gros del peu perquè tenia el mitjó foradat de feia estona, vaig deixar els pals a un punt de control i a les 3 en punt arrancava avall.

Sabia que el primer tram de baixada eren uns 11kms en els quals es baixaven uns 1100 metres de desnivell. Eren els més assequibles i em vaig llançar, tot i no ser de bon tros un especialista. Encara quedaven pel camí 3-4 pujadetes, però va ser increïble com em notava, no ho hagués dit mai després de com m’havia trobat feia poca estona al Pico de la Cruz. Així doncs, després d’1h 11 minuts arribava al Time, següent avituallament, havent guanyat 60 posicions i trobant-me el 322è classificat. Les 12 hores les tenia, ho sabia, quedaven 6’6 kms de baixada(els mateixos kms on dijous van fer el km vertical), els més durs, però no patia gens de quàdriceps i per poc que arribés en condicions a Tazacorte, el tram final de pla i pujada no m’hauria de suposar un drama.

Vaig seguir el mateix ritual que els últims avituallaments, hidratació, uns 10’ de cadira i quan estava per tornar a la càrrega vaig notar que em pujava tot el menjar, em vaig aixecar volant de la cadira i havia de vomitar. Ho treia tot, notava que m’havia tret un pes de sobre, un bon pes. Em trobava bé. no tenia mal de panxa, ni estava marejat ni res de res. Total, que em vaig reincorporar com si res mentre em mullava la boca i reiniciava la marxa però alerta! no anava, em notava buit, sense forces. Feia 15’ estava d’èxtasis, curiosa la cosa, no? Allà ja vaig pensar “s’han acabat les 12 hores”, però no la cursa, havia de ser finisher. Realment, com he dit abans, em trobava bé, però estava sense un gram d’energia. Quina ràbia, hi vaig començar a donar voltes , que si la deshidratació al Pico de la Cruz, que si beure massa líquid de cop, que si la fruita, ... Tampoc sabia si hi havia alguna manera d’arreglar-ho una miqueta i si pensava en menjar algun tros de barreta em feia fàstic.

Aixi que vaig caminant i quan portava poquet de baixada em passa el Jordi. Ell em diu que el segueixi, però m’era impossible, anava com una bala, jo amb prou feines caminava. Li vaig dir que havia vomitat i que anava buit, que ja arribaria tard o d’hora. Se'm va fer llarguíssim. Cap molèstia tenia, els bessons havien aguantat bé, el genoll també, m’havia trobat perfecte de cames, havia gaudit moltes hores, però ...  Em feia ràbia però ho havia d’afrontar, tocava allò, doncs ale, apetxuga i endavant. Ja sabem que les curses de llarga distància tenen això, depenen de molts factors i que quan un falla, et pot engegar a rodar el treball d’uns quants mesos.

Em vaig armar de paciència doncs, veient com tothom m’avançava, tots aquests que m’havia pulit en el primer tram de baixada, ara me la tornaven, jaja. Total, que vaig tardar 1h 20m aproximadamanet per arribar al port de Tazacorte, però ja sincerament tant m'era. Bé, barrinava almenys ser sub13, un consol menor, i ni que fos caminant d’aquella manera creia que ho tindria. Però ja us dic, no em treia la son pensar-hi massa.

Allà a Tazacorte, després d'un últim km de descens vertiginós, em vaig tornar a refrescar i beure però ja no vaig menjar res de res, no en tenia ganes. Passats uns 5’ em vaig dir “aquí ja no pintes res”,  segueix i ves fent. El tram pel torrent amb molta pedra seguia sent un via crucis, una ànima en pena semblava i encara quedava la pujada final!

I més de lo mateix, anar fent i sense un gram de força. Enfilant les dures rampes asfaltades com podia, crec que en ma vida havia tingut aquella sensació d’anar tan buit. Sents molta impotència saber que ho tenies a les cames i veure que no pots. Però com em va dir alguna dona per allà “disfrutalo porque no todo el mundo puede decir que vaya a ser finisher de esta dura prueba”. I sí, hi vaig estar pensant, tenia raó, i tant que en tenia!

Arribat a a los Llanos, quedava una immensa recta, almenys això em semblava a mi. Era impressionant veure la gent animant, a cada portal algú t’animava, els bars plens de gent i animant a tothom que passés per allà i jo que em veia mig obligat a “córrer”. Però era un drama, ràpidament parava perquè no podia. I així fins les dues últimes curves, on vaig tornar a córrer, per dir-ho d’alguna manera, per arribar en 12 hores 51 minuts, lluny de les previsions pensades, però content per haver-la acabat. 

 

 Em donaren la medalla i la samarreta de finisher i em vaig a asseure en un banc. Intentava informar a la família però cony, no hi havia cobertura, així que vaig desistir, suposo que s'enterarien per algú o altre. I en un no res, nova vomitada al canto. La segona del dia,  encara em quedava alguna cosa dins? Moment en el que em van veure els de la Creu Roja i se m’emportaren cap a les carpes que tenien instal.lades. Em trobava bé però van fer bé, com a mesura de prevenció em van prendre la pressió , temperatura i al de poc estava estirat a la camilla, entre els nombrosos ferits de guerra que hi havia, amb el suero a les venes, jaja. Podia semblar el més semblant a un hospital en el camp de batalla, feia por de veure.

Passada una hora em van deixar marxar. Ens retrobàrem els 4, havíem estat finishers, un luxe. 
Han estat uns dies genials i a sobre hem pogut finalitzar tots 4 la Transvulcània, cadascú amb les seves batalletes i anècdotes, però allà estàvem, amb la nostra samarreta i medalla de finisher. Molt grans! Transvulcània 2015!

Vull agraïr especialment l’amabilitat de tota la gent de la Creu Roja que em va atendre, tot el públic palmero que et trobaves pel recorregut animant, de la quantitat de voluntaris que se t’oferien la seva ajuda per agafar-te els bidons d’aigua i omplir-te’ls, refrescar-te, ajudar-te en el que fos... Realment va ser increïble veure com una illa sencera es volcava en una cursa com aquesta, sense ells tot això no seria possible.

I res, amb els dies , llegint articles, opinions, cròniques, ... te’n vas donant compte que vam ser uns privilegiats i que això ho hem d’assaborir. També veus la quantitat de gent que va estar pendent també de 4 penjats durant tot el dia, de si passes abans o més tard per un control per exemple ... A tots ells gràcies de tot cor.

Per la meva part, tot en ordre, dilluns vaig començar ja a posar-me les piles per tractar de seguir millorant i treure conclusions del perquè de tot plegat. Un sempre que afronta proves d’aquestes penso que ha d’estar preparat per tot i saber com superar entrebancs, si és possible, que et vas trobant pel camí. En el meu cas, segons em van explicar, era possible però la meva desconeixença em va portar a no fer res per no anar a pitjor. 
Ara venen dues setmanetes suaus per anar recuperant i després ja ens anirem posant progressivament les piles, queda molt per davant i em trobo amb moltes ganes d’afrontar-ho.