Rasos - Manresa , 82 kms

Passen les setmanes, els mesos, els anys i un va agafant experiència en tot aquest món i intenta sempre aprendre. Perquè al final, després d'una cursa de 10,20,30, 100 kms o d'aquestes marxes de resistència ( ultres camuflades) , sempre intentes quedar-te amb moments viscuts, imatges, sensacions, un gest, ....
La Rasos - Manresa era una marxa que començava del Refugi de Rasos i que finalitzava a Manresa, fins aquí res de nou. Uns 1300+ i uns 2600-, més baixada que pujada, però amb trampa. Córrer més potser implica més desgast, no sé, és una percepció. A mi m'agraden més les curses o marxes corribles.
El meu estat de forma hores d'ara és molt pobre, o sino molt inferior si em comparo 1 any enrera. Molèstia aquí, molèstia allà, catarro per aquí, avui em fa mandra, demà també ... Si un dia a la setmana surto a córrer 7kms ja és molt. I ull, que corro i als 100 metres haig de parar, ara un tendó que em molesta. Però bé, arranco de nou i amb el pas dels kms em vaig notant millor. D'un isquio segueixo com sempre, potser amb menys dolor, però ja m'he acostumat. Bo? Dolent? Doncs no sé, però vaig fent.
Total, que em presentava a la Rasos - Manresa amb "l'obligació" de completar els 82kms i sumar 26 punts d'or pel campionat de marxes de Resistència. L'objectiu era simple y llanamente acabar-la. 13?14 hores? les que fossin, però no patir sent conscient de com afrontava una marxa tan llarga.
No em vull enrollar amb la crònica. La història la de quasi sempre. Sortir de quasi el final, caminar al principi força estona i veure els toros desde la barrera. I així fou, que fins passada la hora no vaig començar a trotar. Ep, que no em veia malament, però pensava, 82 kms son molto longo. Passen 9kms, passen 17 i arribava al control del km.30 a Montmajor. Parava a fer l'entrepà, 2 mandarines i seguia endavant. Prou bé encara, la cosa no anava tan justeta com creia, però era conscient que sempre hi ha un moment que el cos fa un click i és aquell moment el que has de superar.
Però Oops, arribant al km.41, control en un càmping, vaig passar una mica de baixón. Al control arribava un pèl marejat, així que m'ho vaig prendre amb calma sabent tot el que quedava. Per sort hi havia bar, així que em vaig asseure a la barra i vaig demanar un tallat. Al cap de res demanava el segon i com qui no vol la cosa, anava al senyor Roca a buidar. Aquells 20' de parada em van deixar nou i vaig sortir amb els ànims molt renovats d'allà dins.
Total, que sortint d'allà em fotia a córrer per aprofitar el moment. Feia 25' no em veia corrent de nou i el que són les coses ... Pensava, aprofita el moment que tot el que avancis t'ho estalviaràs per fer de nit.
I així vaig anar progressant fins que es van fer les 19'45 i vaig engegar el frontal. Si ja prou sol anava, llavors la sensació d'estar abandonat per aquells camins encara es fa més gran. I en això que em plantava a Callús, últim control, i en teoria devia ser el km71. En plena nit, prenc les últimes galetes i arrancava de nou.
Va ser el pitjor tros. Em va sobrar tant de tomb i tornar i tornar a la muntanya i puja i baixa constant per sumar 4-5 kms de més. Pa qué? Però bé, ho vaig acabar molt sencer, que realment va ser molt sorprenent donada la incertesa amb la que ho afrontava.
Total, que 11 hores i uns 40 minuts, arribava a meta sobre les 22'10 de la nit. Una experiència més a guardar.

26 punts més i a falta de 2 marxes per finalitzar el campionat, acabant-ne una podré dir que seré campió de Catalunya. A dia d'avui estic millor que ahir, però el diumenge i dilluns estava magullat per tot arreu. La inactivitat passa factura, però per dissabte a la Marxassa crec que arribaré en condicions per acabar-la. Realment tinc ganes de liquidar el tema.  Han estat moltes setmanes, moltes hores invertides, moltes matinades viatjant, kms i desnivells, però això sí, coneixent país i zones que desconeixia i que valen molt la pena.