Quan fa 2 setmanes i mitja que he començat els entrenaments de cara a la Marató de Castelló, tot just avui, 19 de setembre, tenia la 1a cursa, els 10kms de la Mercè a BCN. Per començar i temptejar el tererny no ha estat malament. La veritat és que anava mentalitzat de que no baixaria dels 44'10'' que tenia de la Jean Bouin de l'any passat, ni tampoc ho pretenia, però quan m'he posat a córrer he vist que podia anar aguantant el ritme de 4'25 el km i m'he llançat a intentar-lo rebaixar. He anat en temps durant tot el recorregut i en arribar al km8 ja se m'ha passat pel cap intentar rebaixar el meu temps. Quedava baixar el Paral.lel i pujar-lo de nou. He decidit baixar-lo al mateix ritme que anava per intentar guardar forces i deixar algo per la pujada. I així ha estat, he apretat les dents a la pujada i de fet l'últim km ha estat el més ràpid de la cursa. He mirat de seguir les recomanacions del bon amic Xavi Vàrias que m'aconsellava apretar al final i donar-ho tot. He arribat esgotat però ha valgut la pena.
Crec sincerament que tinc marge per millorar en proves de 10 i en mitges maratons, bé, normal perquè acabo de començar. Tot i així, ara estic centrat en l'entrenament especific de cara a la Marató i un cop acabi ja m'ho plantejaré. Ara toquen 4 setmanes d'entrenaments de molts kms i pel dia 17 tornarem a competir en els 13 kms de la cursa Pais Cava entre Vilafranca i Sant Sadurní. Abans de la cursa però, segurament faci 8 kms més per aixi poder completar 21 kms aquest dia.
Fins aviat!
diumenge, 19 de setembre del 2010
dimarts, 24 d’agost del 2010
Crònica del meu primer Camino
Ja sóc de tornada després de completar el Camino desde l'aeroport d'Astúries fins a Santiago. El primer que puc dir és que ha estat una gran experiència, sincerament no m'ho esperava. Coneixes a molta gent, fas moltes amistats i realment veus que la gent que t'envolta durant tots aquells dies és molt hospitalària.
Dia 1: Aeroport Astúries - Soto de Luiña, 26,6 kms. Només agafar la motxilla de l'aeroport d'Astúries ja vam començar a caminar ja que l'etapa passava molt a prop, just per Santiago del Monte. No va estar malament l'etapa per començar, 27 kms fins a Soto de Luiña amb molta calor i un tram final amb moltes pujades que per començar es va fer una mica dur. A més, al ser la 1a etapa el cos encara no estava adaptat a fer tants kilòmetres. Per dintre meu vaig pensar "la que m'espera....".
Dia 2: Soto de Luiña - Almuña, 38,12 kms. Ja vam decidir fotre-li més tralla, fer 2 etapes en una. Com que la gent es desperta molt aviat als albergs i realment no dorms massa, vam decidir que tan bon punt estiguéssim una mica desvetllats, ens aixecaríem i emprendríem ruta. Així doncs, 22,62 kms fins a Cadavedo on vam parar a esmorzar i després 15,5 kms més fins a l'alberg d'Almuña, al costat de Luarca. Sempre em quedarà gravat quan vam anar en taxi per sopar a Luarca i li pregunto al taxista "Aquí hay mucha bandera de España colgada en los balcones". El tio va fer un somriure i no em va contestar, suposo que devia pensar "Estos catalanes ..."
Dia 3: Luarca - La Caridad, 32 kms. S'ha de dir que fèiem les etapes a bon ritme i això feia que arribéssim sempre dels primers als albergs. Al final d'aquesta etapa ja vam començar a fer amistat amb el murcià Juan, la familia de maños, uns malagueños pare i fill i d'altres més que vam conèixer.
Dia 4: La Caridad - Ribadeo, 28 kms. Es deixava Astúries per entrar a Galícia, aquesta etapa va ser un escàndol de lo mal senyalitzada que estava al tram final. A priori eren 22 kms i ens en van sortir 28 del tomb que vam arribar a donar, ara bé, pel que vam poder contrastar no vam ser els únics en perdre'ns. L'alberg de Ribadeo era petit, només 12 places, i tot i perdre'ns vam arribar d'hora, sobre les 11 del matí. Ja vam començar a calar a alguns "coixos" que prenien el lloc a la resta de caminadors i que en albergs petits es nota més com prenen el lloc a la resta. Però bé, cap problema, vam anar en una pensió i tan tranquils. Per la tarda vam agafar el bus i vam anar a la platja de las Catedrales, a fer un banyet i a recuperar forces.
Dia 5: Ribadeo - Lourenzá, 26,37 kms. Etapa en la qual ja vam deixar la costa i vam emprendre camí cap a l'interior. En arribar a l'alberg, vem triar una habitació amb només 4 llits pensant que així igual podríem dormir algo millor. Vam tenir tanta mala sort que dels últims en arribar van ser els malagueños, pare i fill, i un madrileny que havien trobat pel camí. El pare i el fill ronquen que no vegis, i patapam, el pare va anar a parar a la nostra habitació amb el madrileny, que no roncava però que dormia amb la ràdio posada. Una altra nit d'escàndol.
Per la tarda vam fer piscina, quan tothom està baldat, nosaltres anem a la piscina i caminem una estona més.
Dia 6: Lourenzá - Vilalba, 44,5kms. Aquí ve l'anada d'olla que vam tenir. A priori, havíem de fer només una etapa de 23 kms, fins a un poble que es diu Abadín. De fet, a les 11 ja erem allà i l'alberg no obria fins la 1 del migdia. Total, que vam fer temps en un bar tot esperant l'hora d'obertura. En tornar a l'alberg, ja vam veure que havia començat a arribar més gent i en obrir la porta l'hosteler, no es va respectar ni l'ordre d'arribada ni res, i més veient alguns que ja coneixíem d'altres dies però que ja teníem calats. Total, que ens va donar el rampell de dir "la següent etapa té 20 kms, els fem o què?" I sí,sí, ens vam tornar a calçar, motxilla a l'esquena i cap a Vilalba. Em sembla que vam volar, no em quedava bateria al GPS però diria que els vam fer en 2hores i 45 minuts, arribant a Vilalba prop de les 4 de la tarda i trobant lloc per molt poc, ja que quasi tothom ja estava col.locat.
Dia 7: Vilalba - Baamonde, 22,08 kms. Vam decidir fer una etapa de "relax", pocs quilòmetres, això sí, rapidets com sempre. Poble petitet com la majoria, amb els serveis justos que pot tenir una població. Per dinar, ho vam fer a una taberna que distava 1,5 kms del poble, va valer la pena anar-hi a peu. Vam descobrir que per la tarda hi havia una festa de la cervesa i hi vam tornar a anar. O sigui que com a minim vam fer 6 kms més, la gent ens prenia per bojos.
Aquella nit vam coneixer un matrimoni còmic i vam compartir conversa amb un segovià pare de família que estava molt content que els seus dos fills l'acompanyessin a ell i la seva dona en aquesta aventura del Camino. Bona gent, encara que lamentablement no els vam veure més.
Dia 8: Baamonde-Sobrado dos Monxes, 41,32 kms. L'etapón del Camino, aquí vam volar. Aquesta potser és l'etapa que vam començar més d'hora, cap a les 6'30 del matí i pel perfil semblava que seria més dura del que realment va ser. L'alberg resulta que era un monestir. Problema? Aquell dia jugava el Barça l'anada de la Supercopa i la nostra intenció era veure'l i dormir en una pensió, però resulta que aquell poble no tenia ni pensions ni hostals ni res, només un hotel però de pretensions econòmiques que no estaven al nostre abast. Així que ens vam tenir que acoblar al règim monacal i tal com ens van avisar, a les 10 de la nit ja erem al llit dormint la mona. Quan em vaig adormir anaven 1-1, l'endemà veig que s'havia perdut 3-1, així que tampoc ens vam perdre massa cosa.
Dia 9: Sobrado dos Monxes - Arzúa, 21,96 kms. Arzúa, el punt de trobada de molts Caminos i per tant on vam trobar ja molta gent nova. L'etapa en sí era curteta però la 1a gran diferència és que en arribar a l'alberg ja hi havia més gent fent cua. Allà ens vam despedir del murcià Juan, el tio es va fotre 60 kms seguits fins a Santiago. Nosaltres no teníem pressa ja que teníem el vol de tornada el dia 20 i encara ens sobraven 5 dies, així que vam decidir quedar-nos a Arzúa. Per la tarda vam tornar a fer piscineta, gelada això sí, i cap a la tarda-vespre tot prenent unes canyes ja vam fer amistat amb dos malaguenys, dos alicantines i un barceloní que el pobre anava super cascat d'ampolles i d'una tendinitis que l'impedia caminar bé del tot. Es va decidir llevar-se més d'hora de lo habitual i fer un tros d'etapa nocturna.
Dia 10: Arzúa - Monte do Gozo, uns 34 kms. Lògicament aquí el ritme ja va ser molt baix i ens vam amoldar al grup. La idea era anar fins a Pedrouzo però finalment vam arribar fins al mega alberg del Monte del Gozo, que dóna capacitat per uns 800 peregrins. No ho recordo exactament, però diria que vam arribar a l'alberg cap allà les 7 de la tarda havent sortit d'Arzúa a les 5'30 del matí. Allà te'n dones compte de lo castigada que arriba la majoria de gent, jo per sort només arrastrava un lleuger esguinç de turmell del 3er dia però que no m'impedia ni caminar bé ni córrer en les baixades.
Dia 11: Monte do Gozo- Santiago, 5 kms. L'arribada triomfal després d'uns dies d'esforç. Sicenrament pensava que m'emocionaria més, potser és que m'esperava patir més per aconseguir-ho, no sé, però em vaig emocionar més veient la felicitat d'altra gent que arribava que per mi mateix.
Un cop a Santiago, vam fer cua per poder entrar a la Catedral, no va haver-hi abraçada al Sant ja que les cues eren immenses(potser un altre any), vam recollir la Compostela i a la nit ho vam celebrar amb una bona festa fins altes hores de la nit.
El dia següent vam emprendre viatge amb cotxe cap a Finisterre.
Diuen que porta bona sort deixar alguna peça de roba amb la qual has fet el Camino.
La idea d'estar 3 dies tancats a Santiago a mi personalment em provocava pànic i volia aprofitar el temps i tenir algo d'activitat, així que vam anar a Finisterre amb dos maños que vam coneixer durant el viatge. Vam fer nit allà amb prèvia mariscada de rigor i al dia següent vam fer una etapa extra, Finisterre-Muxia caminant, uns 35 kms. Allò va ser la guinda al pastís, etapón amb molta calor, primera part fàcil però després d'esmorzar la cosa es va complicar i les senyalitazcions van desaparèixer. De 28 kms teòrics vam passar a 35, però finalment vam arribar a Muxía tot caminant per una de les seves platges.
Dinar ràpid, taxi i tornada de nou a Finisterre, on vam anar a segellar al Far l'últim segell de la credencial. Cotxe i tornada a Santiago, a dormir de nou al Monte do Gozo per última nit. L'endemà ben d'hora ens esperava la tornada a casa.
Ara ja se'm passa pel cap fer-lo sencer, en aquest cas el camí francès, desde de St.Jean Pied de Port. M'ho pensaré fredament i ho analitzaré, ara de moment toca fer repòs i quan passi la Festa Major començaré el meu planning enfocat cap a la 1a Marató que correré al Desembre si tot va bé. No enyoro gens les pretemporades de futbol.
Dia 1: Aeroport Astúries - Soto de Luiña, 26,6 kms. Només agafar la motxilla de l'aeroport d'Astúries ja vam començar a caminar ja que l'etapa passava molt a prop, just per Santiago del Monte. No va estar malament l'etapa per començar, 27 kms fins a Soto de Luiña amb molta calor i un tram final amb moltes pujades que per començar es va fer una mica dur. A més, al ser la 1a etapa el cos encara no estava adaptat a fer tants kilòmetres. Per dintre meu vaig pensar "la que m'espera....".
Dia 2: Soto de Luiña - Almuña, 38,12 kms. Ja vam decidir fotre-li més tralla, fer 2 etapes en una. Com que la gent es desperta molt aviat als albergs i realment no dorms massa, vam decidir que tan bon punt estiguéssim una mica desvetllats, ens aixecaríem i emprendríem ruta. Així doncs, 22,62 kms fins a Cadavedo on vam parar a esmorzar i després 15,5 kms més fins a l'alberg d'Almuña, al costat de Luarca. Sempre em quedarà gravat quan vam anar en taxi per sopar a Luarca i li pregunto al taxista "Aquí hay mucha bandera de España colgada en los balcones". El tio va fer un somriure i no em va contestar, suposo que devia pensar "Estos catalanes ..."
Dia 3: Luarca - La Caridad, 32 kms. S'ha de dir que fèiem les etapes a bon ritme i això feia que arribéssim sempre dels primers als albergs. Al final d'aquesta etapa ja vam començar a fer amistat amb el murcià Juan, la familia de maños, uns malagueños pare i fill i d'altres més que vam conèixer.
Dia 4: La Caridad - Ribadeo, 28 kms. Es deixava Astúries per entrar a Galícia, aquesta etapa va ser un escàndol de lo mal senyalitzada que estava al tram final. A priori eren 22 kms i ens en van sortir 28 del tomb que vam arribar a donar, ara bé, pel que vam poder contrastar no vam ser els únics en perdre'ns. L'alberg de Ribadeo era petit, només 12 places, i tot i perdre'ns vam arribar d'hora, sobre les 11 del matí. Ja vam començar a calar a alguns "coixos" que prenien el lloc a la resta de caminadors i que en albergs petits es nota més com prenen el lloc a la resta. Però bé, cap problema, vam anar en una pensió i tan tranquils. Per la tarda vam agafar el bus i vam anar a la platja de las Catedrales, a fer un banyet i a recuperar forces.
Dia 5: Ribadeo - Lourenzá, 26,37 kms. Etapa en la qual ja vam deixar la costa i vam emprendre camí cap a l'interior. En arribar a l'alberg, vem triar una habitació amb només 4 llits pensant que així igual podríem dormir algo millor. Vam tenir tanta mala sort que dels últims en arribar van ser els malagueños, pare i fill, i un madrileny que havien trobat pel camí. El pare i el fill ronquen que no vegis, i patapam, el pare va anar a parar a la nostra habitació amb el madrileny, que no roncava però que dormia amb la ràdio posada. Una altra nit d'escàndol.
Per la tarda vam fer piscina, quan tothom està baldat, nosaltres anem a la piscina i caminem una estona més.
Dia 6: Lourenzá - Vilalba, 44,5kms. Aquí ve l'anada d'olla que vam tenir. A priori, havíem de fer només una etapa de 23 kms, fins a un poble que es diu Abadín. De fet, a les 11 ja erem allà i l'alberg no obria fins la 1 del migdia. Total, que vam fer temps en un bar tot esperant l'hora d'obertura. En tornar a l'alberg, ja vam veure que havia començat a arribar més gent i en obrir la porta l'hosteler, no es va respectar ni l'ordre d'arribada ni res, i més veient alguns que ja coneixíem d'altres dies però que ja teníem calats. Total, que ens va donar el rampell de dir "la següent etapa té 20 kms, els fem o què?" I sí,sí, ens vam tornar a calçar, motxilla a l'esquena i cap a Vilalba. Em sembla que vam volar, no em quedava bateria al GPS però diria que els vam fer en 2hores i 45 minuts, arribant a Vilalba prop de les 4 de la tarda i trobant lloc per molt poc, ja que quasi tothom ja estava col.locat.
Dia 7: Vilalba - Baamonde, 22,08 kms. Vam decidir fer una etapa de "relax", pocs quilòmetres, això sí, rapidets com sempre. Poble petitet com la majoria, amb els serveis justos que pot tenir una població. Per dinar, ho vam fer a una taberna que distava 1,5 kms del poble, va valer la pena anar-hi a peu. Vam descobrir que per la tarda hi havia una festa de la cervesa i hi vam tornar a anar. O sigui que com a minim vam fer 6 kms més, la gent ens prenia per bojos.
Aquella nit vam coneixer un matrimoni còmic i vam compartir conversa amb un segovià pare de família que estava molt content que els seus dos fills l'acompanyessin a ell i la seva dona en aquesta aventura del Camino. Bona gent, encara que lamentablement no els vam veure més.
Dia 8: Baamonde-Sobrado dos Monxes, 41,32 kms. L'etapón del Camino, aquí vam volar. Aquesta potser és l'etapa que vam començar més d'hora, cap a les 6'30 del matí i pel perfil semblava que seria més dura del que realment va ser. L'alberg resulta que era un monestir. Problema? Aquell dia jugava el Barça l'anada de la Supercopa i la nostra intenció era veure'l i dormir en una pensió, però resulta que aquell poble no tenia ni pensions ni hostals ni res, només un hotel però de pretensions econòmiques que no estaven al nostre abast. Així que ens vam tenir que acoblar al règim monacal i tal com ens van avisar, a les 10 de la nit ja erem al llit dormint la mona. Quan em vaig adormir anaven 1-1, l'endemà veig que s'havia perdut 3-1, així que tampoc ens vam perdre massa cosa.
Dia 9: Sobrado dos Monxes - Arzúa, 21,96 kms. Arzúa, el punt de trobada de molts Caminos i per tant on vam trobar ja molta gent nova. L'etapa en sí era curteta però la 1a gran diferència és que en arribar a l'alberg ja hi havia més gent fent cua. Allà ens vam despedir del murcià Juan, el tio es va fotre 60 kms seguits fins a Santiago. Nosaltres no teníem pressa ja que teníem el vol de tornada el dia 20 i encara ens sobraven 5 dies, així que vam decidir quedar-nos a Arzúa. Per la tarda vam tornar a fer piscineta, gelada això sí, i cap a la tarda-vespre tot prenent unes canyes ja vam fer amistat amb dos malaguenys, dos alicantines i un barceloní que el pobre anava super cascat d'ampolles i d'una tendinitis que l'impedia caminar bé del tot. Es va decidir llevar-se més d'hora de lo habitual i fer un tros d'etapa nocturna.
Dia 10: Arzúa - Monte do Gozo, uns 34 kms. Lògicament aquí el ritme ja va ser molt baix i ens vam amoldar al grup. La idea era anar fins a Pedrouzo però finalment vam arribar fins al mega alberg del Monte del Gozo, que dóna capacitat per uns 800 peregrins. No ho recordo exactament, però diria que vam arribar a l'alberg cap allà les 7 de la tarda havent sortit d'Arzúa a les 5'30 del matí. Allà te'n dones compte de lo castigada que arriba la majoria de gent, jo per sort només arrastrava un lleuger esguinç de turmell del 3er dia però que no m'impedia ni caminar bé ni córrer en les baixades.
Dia 11: Monte do Gozo- Santiago, 5 kms. L'arribada triomfal després d'uns dies d'esforç. Sicenrament pensava que m'emocionaria més, potser és que m'esperava patir més per aconseguir-ho, no sé, però em vaig emocionar més veient la felicitat d'altra gent que arribava que per mi mateix.
Un cop a Santiago, vam fer cua per poder entrar a la Catedral, no va haver-hi abraçada al Sant ja que les cues eren immenses(potser un altre any), vam recollir la Compostela i a la nit ho vam celebrar amb una bona festa fins altes hores de la nit.
El dia següent vam emprendre viatge amb cotxe cap a Finisterre.
Diuen que porta bona sort deixar alguna peça de roba amb la qual has fet el Camino.La idea d'estar 3 dies tancats a Santiago a mi personalment em provocava pànic i volia aprofitar el temps i tenir algo d'activitat, així que vam anar a Finisterre amb dos maños que vam coneixer durant el viatge. Vam fer nit allà amb prèvia mariscada de rigor i al dia següent vam fer una etapa extra, Finisterre-Muxia caminant, uns 35 kms. Allò va ser la guinda al pastís, etapón amb molta calor, primera part fàcil però després d'esmorzar la cosa es va complicar i les senyalitazcions van desaparèixer. De 28 kms teòrics vam passar a 35, però finalment vam arribar a Muxía tot caminant per una de les seves platges.
Dinar ràpid, taxi i tornada de nou a Finisterre, on vam anar a segellar al Far l'últim segell de la credencial. Cotxe i tornada a Santiago, a dormir de nou al Monte do Gozo per última nit. L'endemà ben d'hora ens esperava la tornada a casa.
Ara ja se'm passa pel cap fer-lo sencer, en aquest cas el camí francès, desde de St.Jean Pied de Port. M'ho pensaré fredament i ho analitzaré, ara de moment toca fer repòs i quan passi la Festa Major començaré el meu planning enfocat cap a la 1a Marató que correré al Desembre si tot va bé. No enyoro gens les pretemporades de futbol.
diumenge, 1 d’agost del 2010
Durant aquest mes de juliol he anat sortint alguns dies a correr i a caminar, però la veritat és que la calor que fa et frena bastant. Més que res és sortir per no deixar-me anar i mantenir una mica actiu el cos. El dia 18 vaig disputar la cursa popular del Vendrell, 6'2 kms a 4'29'' per un total de 27'48''. Avui, dia 1 d'agost, n'he disputat una altra al Papiolet, uns 7,82 kms amb un temps de 37'35''. Cursa per asfalt i terra que se m'ha fet molt dura, sobretot a partir de la meitat. Et planteges les curses de vegades com un anar a fer-les tranquilament ja que no estàs molt preparat, pèro un cop et poses a córrer sempre intentes exigir el màxim de les teves condicions.
Ara res, aparcarem el córrer i ens centrarem en el Camino que tinc ja a tocar. El dia 7 marxo cap a l'aeroport d'Astúries i d'allà a començar a caminar fins a Santiago. Uns 330 kms a fer en 12 dies, ja que el 20 tenim la tornada programada cap a casa. Quan acabi el Camino, una o dos setmanetes de descans i a pensar ja en la preparació de la Marató del Desembre a Castelló. A la tornada de Santiago seguirem informant.
Ara res, aparcarem el córrer i ens centrarem en el Camino que tinc ja a tocar. El dia 7 marxo cap a l'aeroport d'Astúries i d'allà a començar a caminar fins a Santiago. Uns 330 kms a fer en 12 dies, ja que el 20 tenim la tornada programada cap a casa. Quan acabi el Camino, una o dos setmanetes de descans i a pensar ja en la preparació de la Marató del Desembre a Castelló. A la tornada de Santiago seguirem informant.
dimecres, 7 de juliol del 2010
Espot-Sant Maurici-Coll de Monestero-Espot
Divendres vam marxar de ruta cap a Sort en Jordi Agustí i el Xavier Varias amb un servidor. Aprofitant que el Xavi volia veure un amic seu que està fent la transpirinaica i aquest cap de setmana arribava a Espot i que teníem un sopar pendent, vam aprofitar per fer una estada a Sort i pujar el dissabte cap a Espot per fer una excursió muntanyenca per la zona del llac de Sant Maurici. La ruta presa va ser un circuit circular d'uns 24 kms, que partia del parking situat a l'entrada del Parc Nacional d'Aigüestortes a 1670 metres d'alçada. Vam començar alternant el caminar i el córrer, ja que era una zona relativament plana, fins arribar-nos al llac de Sant Maurici. El dia fins aleshores era espectacular i el paissatge fenomenal.
D'allà vam tornar una mica enrera fins agafar el desviament que indicava la zona de Monestero. L'objectiu era fer la ruta passant pel refugi Ernest Mallafré (1885 metres), arribar a la zona de Monestero i pujar el coll de Monestero de 2717 metres d'açada i emprendre la baixada fins al refugi Josep Maria Blanch on pararíem a dinar. Els paissatges eren senzillament espectaculars i fins la zona de 2100 metres era relativament còmode. A partir d'aquí, ja es combinava de tot: roca, trossos de neu i al final una grava que relliscava bastant amb una pendent molt pronunciada.
L'arribada a la cima a més de 2700 metres va suposar una gran recompensa. La muntanya dóna una sensació de llibertat i puresa que relaxa i molt.
La baixada amb roques i neu, pel que es podia divisar, no podia donar pas a la relaxació. A això li hem d'afegir que el dia es va ennuvolant fins al punt que queien 4 gotes en el moment de començar el descens fins al refugi de Josep Maria Blanch on dinaríem més tard. I gairebé ens quedem amb les ganes perquè estaven a punt de tancar la cuina. Arribem 10 minuts més tard i ens quedem amb les ganes de dinar. La veritat és que després de 4 hores i pico s'agraïa el fet de poder seure i poder menjar una bona amanida, uns spaghettis i una mica de pollastre, amb una tallada de meló de postre. Ens ho havíem guanyat se'ns dubte.
Quedava a priori el més fàcil, la baixada ja més senzilla fins al parking a Espot. Van ser uns 10 kms, la majoria corrent, que es van fer amb poc més d'hora i 20 minuts. Gran experiència i amb ganes de repetir de nou. Al vespre, a veure la Roja i després un bon sopar com a recompensa al gran dia viscut.
La següent aventura la tindré a l'Agost, quan faré un tros del Camino de Santiago a peu. La ruta tindrà lloc pel Camino del Norte, desde Oviedo o Avilés fins a Santiago, uns 360 kms en uns 11-12 dies. Feia temps que tenia ganes de provar-ho i amb el futbol mai havia pogut. Veurem què tal es dóna. Abans però, farem alguna cursa popular d'estiu per mantenir-nos actius i a partir de setembre ja prepararem altres reptes.
D'allà vam tornar una mica enrera fins agafar el desviament que indicava la zona de Monestero. L'objectiu era fer la ruta passant pel refugi Ernest Mallafré (1885 metres), arribar a la zona de Monestero i pujar el coll de Monestero de 2717 metres d'açada i emprendre la baixada fins al refugi Josep Maria Blanch on pararíem a dinar. Els paissatges eren senzillament espectaculars i fins la zona de 2100 metres era relativament còmode. A partir d'aquí, ja es combinava de tot: roca, trossos de neu i al final una grava que relliscava bastant amb una pendent molt pronunciada.
L'arribada a la cima a més de 2700 metres va suposar una gran recompensa. La muntanya dóna una sensació de llibertat i puresa que relaxa i molt.
La baixada amb roques i neu, pel que es podia divisar, no podia donar pas a la relaxació. A això li hem d'afegir que el dia es va ennuvolant fins al punt que queien 4 gotes en el moment de començar el descens fins al refugi de Josep Maria Blanch on dinaríem més tard. I gairebé ens quedem amb les ganes perquè estaven a punt de tancar la cuina. Arribem 10 minuts més tard i ens quedem amb les ganes de dinar. La veritat és que després de 4 hores i pico s'agraïa el fet de poder seure i poder menjar una bona amanida, uns spaghettis i una mica de pollastre, amb una tallada de meló de postre. Ens ho havíem guanyat se'ns dubte.
Quedava a priori el més fàcil, la baixada ja més senzilla fins al parking a Espot. Van ser uns 10 kms, la majoria corrent, que es van fer amb poc més d'hora i 20 minuts. Gran experiència i amb ganes de repetir de nou. Al vespre, a veure la Roja i després un bon sopar com a recompensa al gran dia viscut.
La següent aventura la tindré a l'Agost, quan faré un tros del Camino de Santiago a peu. La ruta tindrà lloc pel Camino del Norte, desde Oviedo o Avilés fins a Santiago, uns 360 kms en uns 11-12 dies. Feia temps que tenia ganes de provar-ho i amb el futbol mai havia pogut. Veurem què tal es dóna. Abans però, farem alguna cursa popular d'estiu per mantenir-nos actius i a partir de setembre ja prepararem altres reptes.
dimecres, 9 de juny del 2010
Penjo les botes
La veritat és que algun dia havia d'arribar aquest moment i personalment no el veia, o si menys no pensava que tardaria més en venir, però arriba un moment que t'ho has de plantejar i preguntar-te "Val la pena continuar? No ho has disfrutat ja prous anys?". Bé, el que vull dir és que ja vaig anunciar que no continuaria jugant al Vilafranca i que deixo el futbol, un esport que m'ha donat molt en els 15 anys que he jugat a nivell amateur.
Vaig debutar amb 17 anys al Vilafranca i penjo les botes als 32, participant de nou amb un ascens a la 3a Divisió amb l'equip el qual em vaig formar desde petit. La veritat és que tants anys donen per molts records, alegries, decepcions, però el més important és la quantitat d'amics i gent tan agradable que he pogut conèixer durant tots aquests anys. Ho dic sincerament, no té preu, a tots ells els desitjo el millor. Començaria a enumerar gent i gent però no acabaria mai, així doncs gràcies a tots per aguantar-me durant aquests anys.
Ho deixo estar amb 4 ascensos consecutius, encara que aquest últim amb el Vilafranca haig de reconèixer que no l'he sentit gaire meu i no el puc comparar als 3 anteriors viscuts a Olesa. Ha estat una temporada una mica dificil a nivell personal, sobretot pel que em va suposar haver de plegar d'Olesa quan es portaven poques jornades de lliga. He portat aquesta espina clavada a dins tota la temporada perquè les coses me les prenc molt a pit i les valoro i deixar-les em sap greu. Però bé, analitzo les 3 anteriors temporades i em sento més recomfortat, no em puc queixar del que he pogut viure, com a futbolista ha estat una de les millors experiències viscudes mai.
A partir d'ara em dedicaré al món del running, desde que ho vaig provar ja tenia clar que un cop plegués del futbol seria l'alternativa a prendre.
De moment, ja m'he inscrit per la Behobia-San Sebastian del proper mes de Novembre(cursa de 20km mítica a nivell estatal, tan mítica que les inscripcions s'acaben en un dia) i tinc al cap fer el debut a la marató pel Desembre si tota la preparació prèvia va bé. Vull viure nous reptes a nivell personal i espero aconseguir-los i sobretot disfrutar-los.
Dues fotografies dels darrers moments com a jugador , la primera és l'últim partit a Vilafranca què vaig jugar, victòria per 5-3 el dia que Rafa Moral feia 400 partits amb el Vilafranca. Precisament amb el Rafa estem a sota, en l'últim partit de lliga jugat a Tortosa.
Vaig debutar amb 17 anys al Vilafranca i penjo les botes als 32, participant de nou amb un ascens a la 3a Divisió amb l'equip el qual em vaig formar desde petit. La veritat és que tants anys donen per molts records, alegries, decepcions, però el més important és la quantitat d'amics i gent tan agradable que he pogut conèixer durant tots aquests anys. Ho dic sincerament, no té preu, a tots ells els desitjo el millor. Començaria a enumerar gent i gent però no acabaria mai, així doncs gràcies a tots per aguantar-me durant aquests anys.
Ho deixo estar amb 4 ascensos consecutius, encara que aquest últim amb el Vilafranca haig de reconèixer que no l'he sentit gaire meu i no el puc comparar als 3 anteriors viscuts a Olesa. Ha estat una temporada una mica dificil a nivell personal, sobretot pel que em va suposar haver de plegar d'Olesa quan es portaven poques jornades de lliga. He portat aquesta espina clavada a dins tota la temporada perquè les coses me les prenc molt a pit i les valoro i deixar-les em sap greu. Però bé, analitzo les 3 anteriors temporades i em sento més recomfortat, no em puc queixar del que he pogut viure, com a futbolista ha estat una de les millors experiències viscudes mai.
A partir d'ara em dedicaré al món del running, desde que ho vaig provar ja tenia clar que un cop plegués del futbol seria l'alternativa a prendre.
De moment, ja m'he inscrit per la Behobia-San Sebastian del proper mes de Novembre(cursa de 20km mítica a nivell estatal, tan mítica que les inscripcions s'acaben en un dia) i tinc al cap fer el debut a la marató pel Desembre si tota la preparació prèvia va bé. Vull viure nous reptes a nivell personal i espero aconseguir-los i sobretot disfrutar-los.
Dues fotografies dels darrers moments com a jugador , la primera és l'últim partit a Vilafranca què vaig jugar, victòria per 5-3 el dia que Rafa Moral feia 400 partits amb el Vilafranca. Precisament amb el Rafa estem a sota, en l'últim partit de lliga jugat a Tortosa.
dissabte, 24 d’abril del 2010
Viatge llampec
Després de l'empat a casa contra l'Igualada a 0 i acostar-se una mica més a l'ascens, se'ns va donar festa fins dijous, ja que el dimarts hi havia l'anada de les semifinals de Champions entre l'Inter i el Barça. En principi el veuria per la tele, però dilluns al matí rebo la trucada d'un amic meu que em diu que li sobren dues entrades pel partit. Comptant que aquest amic havia d'anar a Milan sí o sí pero després del partit es quedava allà perquè ell aniria cap a Munich que és on treballa, havia de buscar més inquilins per poder muntar un cotxe de 5 persones perquè la cosa sortís més econòmica. I així va ser, trucades amunt i avall, emails, ... fins que al dilluns a la tarda vam trobar més entrades i vam ompliar un cotxe. S'ha "d'agraïr" en part al núvol de cendra d'Islàndia, ja que això va fer retreure a molta gent que no pogués volar i que segurament tenia planejat perdre només un dia de feina, quan anant amb bus o amb cotxe n'hauries de perdre 2. Aíxi doncs, a les 3 de la matinada del dilluns al dimarts vam emprendre el viatge cap a Milà.
No era la 1a vegada que feia aquest viatge amb cotxe, al 2006 ja vaig anar a veure les semis contra el Milan, amb gol de Giuly i victoria per 0-1. Aquest cop el resultat ha estat ben diferent, però tot i la derrota, t'ho passes molt bé, vius els moments previs amb tota l'afició del Barça i sino heu tingut l'ocasió de fer-ho mai, us ho recomano. A part San Siro és espectacular, es va viure un ambient impressionant i llàstima del resultat final, tot i que queda la tornada i hem de ser optimistes.
En quan al Vilafranca, demà anem cap a Guixols en quadre. Tenim un tou de baixes i anem amb lo just, 11 de circumstàncies i a la banqueta estaré per fer bulto i si fa falta intentaré jugar uns minuts tot i que no estic en masses bones condicions.
No era la 1a vegada que feia aquest viatge amb cotxe, al 2006 ja vaig anar a veure les semis contra el Milan, amb gol de Giuly i victoria per 0-1. Aquest cop el resultat ha estat ben diferent, però tot i la derrota, t'ho passes molt bé, vius els moments previs amb tota l'afició del Barça i sino heu tingut l'ocasió de fer-ho mai, us ho recomano. A part San Siro és espectacular, es va viure un ambient impressionant i llàstima del resultat final, tot i que queda la tornada i hem de ser optimistes.
En quan al Vilafranca, demà anem cap a Guixols en quadre. Tenim un tou de baixes i anem amb lo just, 11 de circumstàncies i a la banqueta estaré per fer bulto i si fa falta intentaré jugar uns minuts tot i que no estic en masses bones condicions.
dilluns, 29 de març del 2010
Sort que el Barça em reanima
Buff, la mandritis d'escriure ha durat. Bé, torno a ser aquí després d'unes setmanes de deixades al blog. Ha passat de tot durant aquest temps. El Vilafranca segueix més o menys igual, després de 2 partits sense guanyar, avui ho hem aconseguit per 1-2 al camp de la Gim.Iberiana.Partit complicat en un camp petit i de terra, però 3 punts més, ja són 64, que acosten al club a la 3a Divisió. Per part meva, porto 2 setmanes amb problemes físics i espero poder tornar a estar disponible aviat. Crec que estic notant el pes d'una temporada complicada per mi i que m'està costant adaptar-me a una manera de treballar una mica diferent a la que estava acostumat, i sense deixar de banda que quan et fas gran et costa més recuperar-te d'algunes lesions.
Bé, fora penes i anem al gra. Quins temps que corren pels culés!Aquestes setmanes han donat per molt:la classificació per la final four de bàsket, l'arribada a semis en la Champions i la trajectòria immaculada a la lliga de futbol, amb el banyet inclòs de 0-2 al Bernabeu. La Lliga s'encarrila tot i que s'ha de seguir estant al màxim nivell i a la Champions es preveu una eliminatòria complicada contra l'Inter de Mourinho. Només queda que disfrutar d'això que estem vivint. Sincerament, si aquest any es guanya la Lliga i la Champions al Bernabeu, què més es pot demanar com a barcelonista? Se'ns dubte es presenten unes setmanes apassionants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)