Marató Rio Boedo, la 8ª del 2012

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Som a Palència, a una hora en cotxe de Báscones de Ojeda, lloc on correrm la 8ª marató del repte.

Fa molta mandra, la nit va ser dura, feia calor, molta calor i tot que vaig dormir, no va poder ser del tirón.

Toca esmorzar, com sempre opto pel pastís de carbohidrats tot i que últimament ja li estic agafant mania, no me'l menjo a gust, de fet ni me l'acabo. I afegeixo un iogurt, un cafè i agafem el cotxe camí de Báscones, 1 hora de camí ens espera.

Arribem dels primers, aparquem a 100 metres de l'arribada i preparem tot el que necessitarem per la marató. Fa rasqueta, són les 7.15,però no ens deixem enganyar, la calor apretarà seguríssim. Ja ens han avisat.  La recollida de dorsal és molt ràpida, tot és molt familiar i proper i això agrada al corredor. Molts repetim marató, el Xavier, el Jordi i jo ja la vam fer l'any passat. També hi ha gent nova que comenta que n'havien sentit parlar i la volien provar. Potser som uns 60, 70, no ho sé exactament.

El que si sé és que allà som un número reduït de malalts, una mica masoques tots plegats. Però vam engegar un repte el Xavi i jo fa 8 mesos i per tirar-lo endavant el següent mini repte era aquesta marató.

Es dóna la sortida amb 5 minuts de retràs.No tinc cap tàctica en ment, no sé com em trobaré, ni com reaccionaré a partir de les 2 hores, punt on penso que puc començar a patir ja sigui per cames,

calor, ... Suposo que la inactivitat i tot plegat em passarà factura.

Ràpidament ens quedem en terra de ningú el Xavi i jo. Tenim a la vista un grupet de 7 persones i ens marquem com a objectiu agafar-los i quedar-nos-hi. Amb poc temps hi enllacem, hi farem estada, tot i que anaven a 5' el km i per mi això a aquestes alçades segurament era massa.

Ben pensat però, millor anar a un ritme més rapidet que el desitjat però acompanyat que no anar més lent i en solitari per aquelles llargues i solitàries rectes.

La marató consta de 3 voltes. Una de 12 kms i dues de 15. Completem la 1ª volta i em trobo bé, m'ha passat rapidet, hem tardat poc més d'una hora. La calor encara no apreta de debò i encara es fa "agradable" el córrer.

La 2ª volta l'encaro confiat. Em ve algun problema gàstric, em despenjo voluntàriament un momentet del grup però ràpidament hi torno a enllaçar. Recordo també que en un avituallament haig de parar i fer marxa enrera perquè se'm cau una pastilla de glucosa, però sense patir massa em reintegro al grup. Passem la mitja en 1h47m aproximadament i de moment em sento bé, tot i que com deia, he passat una estona fotut de la panxa.

No serà fins arribar de nou a Báscones, km.27, quan la cosa se'm complicarà una mica. A aquestes alçades quedem pocs al grup, jo ja puc dir que estic intentant aguantar el ritme de l'Eva Esnaola, ultrafondista veterana que té un ampli curriculum en proves de llargues distàncies. Em comença a passar pel cap que aquesta última volta es pot fer molt i molt llarga.

Al km.30 el Xavi fa un petit canvi de ritme mentre jo segueixo al grupet. No sé, tinc la sensació que tard o d'hora em deixaré anar. Mentalment em noto fluix, crec que no tinc la fortalesa com per aguantar una marató com he fet quasi sempre. De cames vaig millor que en anteriors maratons, però el cap crec que em falla. I si el cap em diu això ...

La qüestió és que al 31 em deixo anar del grup i decideixo fer els 11kms en solitari. He intentat aguantar al màxim al grup, però arriba el moment que dic prou. Ja sé que acabaré la marató i no tinc més especial motivació que això, acabar-la i punt. Tot i així, encara avanço un parell de corredors que van amb la gasolina super justa. No em noto tan petat com a França o Bilbao, però la calor, les llargues i solitàries rectes i perquè no, aquestafortalesa mental de què parlo em van minvant la moral poc a poc.

M'animo jo mateix "vinga va 4 minutets més i pares". Quan passaven aquests 4 minutets, me'n proposava 4 més, fins arribar al punt que definitivament aquesta tàctica no va fer efecte. Sabia que si parava era el pitjor que em podia passar, perquè llavors la marató es faria encara més llarga. Però tu, és el que hi ha em vaig dir. Havia aguantat 3h16m, em devien quedar 3-4 kms imagino. Se m'havia fet malbé aquell mateix matí el GPS

i no tenia idea dels kms exactes que quedaven.

Em poso a caminar una estoneta, en solitari com és lògic, fins que em decideixo a tornar a arrencar al cap d'uns minuts, moment en el qual sento una veu per darrera que em ve a dir "ahora que llego te vas?" M'atrapa un corredor i també para, petat. Comencem a xerrar mentre anem caminant. Veig que hi ha gent pitjor, segons em comenta "desde el 29 de junio que llevo 8 maratones y creo estoy sobrepasado". Jaja,

penso, doncs serà que sí, que "un poco sobrepasado sí que vas". Em distreu una mica xerrar amb ell sota aquell sol de justícia que queia. Penso, no estic tan malament no? Fer 12 maratons en un any tampoc és per tant, jajaja.

I torno a arrencar mentre ell segueix caminant darrera meu. Serà una estoneta més, potser 1 km o km i mig, ni idea, fins que torno a caminar veient el camí de pedra que em quedava per fer sota aquell sol de justícia que queia. Agafo forces i em dic "ara sí, ja fins al final". El que queda és molt poc i quan torno a trepitjar l'asfalt ja em dóno compte que allò ho tinc fet. Seran uns 300 metres per l'alquitrà i veuré l'arribada. Porto sobre unes 3h43m i ara ja només queda rematar-ho.

Arribo en 3h45 exactes, arribada sempre especial. És el que té una marató, que sempre li trobes quelcom bonic només finalitzar-la. Ja són 8, 2/3 del repte però no ho assaboreixo massa. No em noto bé de l'estómac , així que ràpidament vaig a buidar. No prou amb això, vomito al cap d'una estona.

Ara sí que ja em noto millor. Segurament la beguda calenta, la forta calor i algun líquid de més que he provat m'han deixat aquest mal regust. Tot queda aquí, ho rematem amb una remullada al riu i amb el repartiment de records per a tots els participants. La cirereta és el dinar popular totalment gratuït que es celebra, una festa

d'un poble petit, segurament el poble més petit del món que organitza una marató, però amb un cor molt gran. Repetiria l'any que ve, per tot el que rodeja aquesta marató, però no ho puc assegurar. Tinc clar que al 2013 escassejaran les maratons al meu calendari, una o dues com a molt.

Està sent un repte dur, almenys a mi m'ho sembla. Les maratons desgasten i passen factura. Blaye (6ª) i Bilbao (7ª) m'han posat al límit com mai i aquesta de Boedo, tot i no patir fins a l'extrem, era una prova de foc temible.

En l'horitzó ja tinc la 9ª, Saragossa. Serà el 30 de setembre.

Salut!