València , crònica de la 11ª

Sí, la de València també va caure, la 11ª, i ja només queda un petit passet per veure realitzat aquest repte que vaig emprendre a principis del 2012 junt al meu amic Xavier Varias: 2012 12 mesos 12 maratons.
Amb la de València he corregut 15 maratons en menys de 2 anys. He passat de tot, desde la més profunda alegria al patiment elevat a infinit, però en cap d'elles crec que he tingut aquesta sensació de sentir-me tan content per haver-la fet al costat del meu tiet Salvador.

Desde feia dies tenia clar que compartíriem els 42195 metres plegats. Li devia una marató i així va ser. Per ell era la 9ª marató del seu historial, la de casa. Per mi, la 11ª del 2012, la que podia significar 1ª bola de partit a Castellón si fem un símil tenístic. El ritme el posava ell, jo em limitaria a acompanyar-lo en tot moment. El seu temps en les maratons es mou sempre entre 3:42 i 3:50 i per mi ja m'estava bé, en teoria seria un ritme còmode a priori, però donat com les he passat de canutes en algunes maratons ...

El dia es presentava, en contra del que s'havia pronosticat, amb un sol espeterrant i una temperatura a la sortida sobre els 15º. 9500 maratonians i 6000 en la prova de 10km a punt per fer-la grossa. L'escenari de la sortida la Ciutat de les Ciències i les Arts.
Després d'una sortida en fals per culpa d'una mascletà que va portar lloc a la confusió, enfilem l'eixida que dirien allà. El Xavier estava més endavant, jo de fidel escuder de mon tiet. La referència a seguir era fer la marató en torn a les 3 h 45 minuts, agafar un ritmet idoni i anar fent.
I així és, que vam anar fent ruta i sense donar-nos compte vam anar cremant minuts i minuts. Ens sentíem còmodes, potser anàvem un pèl ràpid pel ritme que volia portar el meu tiet, però era el principi i ja se sap que et deixes portar una miqueta.
Cap al km.15 veiem tota la claca familiar. Quina energia desprenien i quins ànims ens van transmetre! Férem 4 salutacions i sense parar, vàrem tornar corrent cap a l'horitzó.
La següent trobada familiar seria ja passada la mitja marató, sobre el km.23 i km.24. Segurament llavors les cares ja haurien canviat una mica.

Passàvem la mitja marató en 1h51m49s i començàvem a descomptar, conscients però, que la part crítica s'anava acostant. La temperatura també havia pujat, en algun termòmetre vam arribar a veure 21º, malo! El cansament també anava a més, ho notava a la cara de mon tiet. Ja no parlava tant, la cara li començava a canviar, bé, com a quasi tots els maratonians. Jo per la meva part m'anava trobant millor, no era un ritme molt exigent per mi, però no ens enganyem, tampoc ho tenia massa clar. Ja les havia passat canutes en algunes maratons rodant a ritmes similars!
El cas és que l'efecte marató començava a passar factura i on abans rodàvem en 5'15 ara ho feiem en 5'20-5'25'. Són aquells segons que vas penalitzant quan les forces van defallint. Però mon tiet aguantava la compostura super bé, d'admirar. Entràvem en la fase més crítica , els últims 10 kms i seguia allà, constant. Jo l'intentava animar de tant en tant però sé, per la cara que feia i perquè ho he patit a les meves carns, que
aquests ànims et reconforten molt tot i que facis cara de patiment, com si no en fessis ni cas.
Començàrem a veure gent caminant, alguns amb rampes, d'altres estirats al terra, ... Un panorama desolador , potser de les maratons on ho he vist més,  i mon tiet allà un altre cop constant, aguantant el dolor que arrastrava als adductors, amb cara de dir que tot això no podrà amb mi. Seguíem cremant kms i la meta a punt de tocar. Ja es respirava aires de grandesa, la gent fent passadissos per on passàvem i sí,
ja es veia que la marató estava al sac.
Un cop divisat el km.41, ja només quedava que posar-se el traje i la corbata per entrar guapos a l'arribada. La trempera de l'últim km va fer oblidar tots els dolors i preocupacions i mon tiet va incrementar inconscientment el ritme. Quin alegria que desbordava, a mi per moments se'm va posar la pell de gallina, veure com assaboria aquell últim km, les abraçades, agraïments, no tenen preu, no ho canvio per cap marató que hagi pogut fer més ràpid.
L'arribada va ser super emocionant, molt emotiva, potser la que més he gaudit. Veure aquell espectacular últim km vallat, trobar la família entre la multitud de gent i observar com el teu tiet s'emociona per aquesta nova marató no té preu. Havia patit molt, de la petita lesió se'n va ressentir, però en cap moment ens vam posar a caminar, sempre anar fent fins a meta. Em vaig emocionar en finalitzar la meva 1ª marató o quan vaig fer la meva marca personal a Donostia tot just farà 1 any, però res equiparable amb el viscut a València.
Enhorabona Salva per aquesta nova marató! I gràcies als pares, Mari, Maite i Salva, Angeles, Astrid, Belen i Joan per aquest cap de setmana!

Ah, i enhorabona al Xavier també per les seves 3h24m que confirmen que va a més.

I bé, estic només a un pas de culminar aquest repte que vam emprendre el Xavier i jo. Tant de parlar-ne i ha passat volant. La última serà a Castelló, on vaig debutar ara fa quasi 2 anys com a maratonià i on finiquitaré aquest repte de 12 maratons en 12 mesos. Pel camí m'hi he deixat diners, molts; salut, segurament una mica; hi he invertit molt de temps, també, però no ho canvio per res, ha estat una experiència brutal, diferent.
El 9 de desembre serà especial, em temo que moltes coses em passaran pel cap durant tota la marató. Però bé, això ja ho explicarem en el proper post, no ens anticipem als fets.

Salut!