El final d'un repte : Castelló, la 12ª.

Arribava a Castelló amb algun dubte, una sobrecàrrega al psoas i a l'adductor esquerra havien fet que pràcticament descansés la última setmana i mitja. En 11 maratons no havia tingut res i ara anava una mica així així per veure si em donava problemes durant la cursa. A part d'això, moral a tope i convicció per acabar el Repte de la millor manera possible. Una il.lusió, tornar a baixar de 3h30m i acabar amb un bon regust, volia tastar de nou el ser sub 3h30m.

Ens llevàrem ben d'hora i aquest cop sí, ens fotíem tant el Xavier com jo el tiberi que hi ha a l'hotel, res de pastís. Pa, embotit, sucs, iogurts, cereals, croissants , cafe, acabant a lo gran un repte com aquest.
Tornarem a l'habitació, ens preparem i enfilem cap a la sortida. Un cop allà em vaig donar compte que el GPS no xutava i que per tant em quedaria sense, tocaria anar amb un simple crono. Ara sembla que sino corris amb GPS no ets ningú, però mira, quasi millor, no estaria tan pendent de ritmes i històries, correria més per sensacions.

La sortida, acompanyada d'una petita mascletà, va ser prou bonica. Sempre són moments especials i aquest ho era més, la darrera marató del Repte. Sortia de bastant endarrera, tenia adjudicat el penúltim calaix, però al ser uns 2000 corredors tampoc era massa problema. Tenia la llebre de 3h30m a la vista i no em suposaria massa esforç arribar-hi.

Cap al km. 1 ja vaig veure a mon tiet Salva entre la munió d'espectadors. S'havia desplaçat desde Sueca per venir-me a veure, tot un detall. L'aniria trobant més endavant en varis punts, ja que molts punts del circuit eren molt cèntrics i hi havia molta facilitat per moure's.

Desde bon principi notava que podria ser un gran dia, tot i no haver dormit massa la nit anterior, ni 4 hores mal comptades. No sé, hi ha dies que notes que les cames van i tens la sensació que podràs disfrutar. Em vaig col.locar en el "pelotón" de 3:30 , un grup voluminós i amb molts ànims al principi. Com que no ho tenia clar em vaig dedicar a cremar uns quants kms dintre aquest grupet. Devia ser vora el km.7 quan em piquen per l'esquena i sento "tu eres el que hace 12 maratones? lo ví en tu blog". Em quedo de pedra, era un atleta anomenat Pascual, poca informació més en trec. Veig que a la seva samarreta hi posa triatlón cierzo , així que dedueixo que pot ser d'Aragó. Però no ens vam dir res més, cadascú es col.locava on podia dintre el grup i a nem tirant. Vaig passar amb el grup pel km.10 en 49'05''. Quedava menys i el millor de tot és que m'havia passat volant.

I feia i feia dintre el grup fins aproximadament el km.15-16. M'anava agobiant amb tanta gent, així que vaig decidir sortir d'allà i anar a l'aventura en solitari. Les cames xutaven i la motivació hi era per partida doble, cada km consumit era un menys per acabar el repte i em veia amb forces per baixar de 3h30m tot i que quedava un món encara.
Però no vaig sol, comparteixo uns 4kms amb el Pascual i començàrem a parlar una mica. Ell també feia 12 maratons, Castellón era la seva 11ª i la setmana següent li quedava Pisa. M'explica que ha fet una marató a Afganistán i alucino, tot i que després de tornada a casa veig en el seu blog que hi és bastant allà per feina (ironmandrogadura.blogspot.com). Xerrant i xerrant passem uns kms i arribem a la zona del port del Grao, on m'acomiado d'ell i li comento que em volia provar, que les sensacions eren bones i tenia ganes. Ell es quedà, patia d'un soli i es marcava acabar. Veig hores més tard que acaba en 3h41m, per tant està a un pas de les 12.

Sortint del Grao hi havia el pas per la mitja marató i marcava 1h42m56s aproximadament. Vaja, que doblant em veia rondant les 3h26m. En aquells moments ja pensava en baixar de 3h30m, les sensacions eren molt bones i em veia capacitat encara per incrementar un pèl més la marxa. Així que m'hi vaig posar, fent un parcial del 21 al 30 a 4'40''. És al 30 on torno a veure a mon tiet, ja no recordo en quants punts l'havia vist, però aquí si que els vaig veure bé, càmera en mà per fer-me aquesta foto.

Portava 2h24m44s reals, estava a una hora de creuar la meta si tot anava bé. Així li dic al Salva. No em notava gens fatigat, ans al contrari, estava amb ganes de continuar. Ni vaig pensar en murs ni històries, endavant i fora, deixa't de tonteries em vaig dir. En la ment ja tenia rebaixar les 3h23m41s d'aquest any a Barcelona i per tant aconseguir la 2a millor marca d'aquest any. M'ho vaig proposar com a font de motivació.


De mentre, durant 4-5 kms em vingueren records, imatges, anècdotes de totes les maratons del 2012, ja començava a veure que tot allà s'acabava i que seria molt bonic anar-les recordant. De mentre les cames seguien tirant i seguia avançant i avançant a corredors. Cada km que quedava era com un petit homenatge, en part tenia ganes d'arribar i assaborir-ho però per altra banda era el punt final a un repte que ens ha tingut ben distrets aquest 2012.

Devia ser cap al 35-36 on atrapo a dos correcats i m'enganxo a ells. El seu ritme era molt semblant al meu i pel que veia en el crono, el temps de BCN l'aconseguiria de no rebentar en els darrers kms. Em vaig posar a roda i vaig compartir una estona amb ells a roda. La feina estava feta, el repte era quasi a la butxaca. Els kms s'acabaven i ja va ser quan arribat al km.40 ho notava, rodejat entre la multitud de gent.
Els ultims 195 metres en baixada van ser la proclamació de la felicitat absoluta, veure complert un repte que semblava molt llunyà. Per postres baixo amb escreix el temps de BCN i marco 3h22m12s, amb una segona mitja per sota de 1h40m. Va ser una bona manera d'acabar, amb boníssimes sensacions i una alegria immensa.

Em retrobava novament amb mon tiet, a qui vull donar les gràcies pel suport donat en varis punts del recorregut i per les fotos realitzades. Se'ns dubte, un n'està molt agraït.
Pel que fa el Xavier,  entrava 10 minuts després, li havia tocat fer una marató més conservadora ja que dissabte afronta novament unes 24 hores en pista. Enhorabona també, ho trobarem a faltar tot això!!! Què fotrem al 2013?

RESUM I FUTUR.

2012 ha estat un any hipotecat a 12 maratons, un any que desconeixia com podria acabar però que al final ha anat sobre rodes, amb moments per tot, però amb un balanç final molt positiu. Plantejar-se un repte així se les portava i creava dubtes. No ho faré mai més, ha estat un moment i un any especial, però tinc clar que tantes maratons en un any no és necessari.
Així doncs, tanco un cicle. Vaig començar debutant en marató el 2010, precisament a Castelló i tanco aquest cicle de maratons 2 anys després, també, a Castelló. 16 maratons en 2 anys, una burrada. Ara toca deixar-les reposar per tornar-les a agafar inclús amb més ganes.
Ara mateix no en vull tornar a fer una altra, necessito entrenar-la, treballar-la bé i anar amb un objectiu clar.
I això només passa per descansar desde ja mateix, crec que m'ho he guanyat a base de bé, deixar les bambes a un cantó i només treure-les els dies que em vinguin de gust per rodar una mica. Ja toca desconnectar, que el cos em demana calma.

Algun dia ja us explicaré els meus propòsits pel 2013, ho deixarem al congelador de moment. Avui no toca.

El blog també es prendrà un temps sabàtic, se'l mereix. Comporta feina escriure, hi ha dies que costa molt i fa mandra i el blog ha decidit anar-se de vacances també.

Salut!