Ja puc dir que sóc sub3 hores en marató : Donostia 2013!

Espectacular. Sense paraules.

Donostia va tornar a ser talismà en un cap de setmana per emmarcar. Vaig aconseguir baixar de les 3 hores en una marató feta de menys a més, amb cap i gaudint novament dels 42195 metres. Ho trobava a faltar! Aquí teniu una crònica de la cursa:

 

Es donava la sortida sota un cel ennuvolat que amenaçava pluja i una temperatura fresqueta, uns 5-6 graus. Per mi era idoni, les condicions climatològiques preferides i a sobre l'absència de vent era una bona senyal. Vaja, els ingredients els tenia, la cosa comenánt pintant bé.

Vaig sortir amb màniga llarga , més que res per la por a una pluja que em pugués deixar gelat. No va ser el cas, però algun xirimiri suau sí que va caure tot i que va ser bastant imperceptible.

Es donà la sortida i ho férem el Xavier i jo junts, la intenció era fer bona part de la cursa plegats. El Sergi vindria per darrera una mica més lent, era la seva 1ª marató i s'ho volia prendre amb més filosofia.

La primera volta era curta, 6kms. Un tomb breu cap al casc antic i tornada de nou a Anoeta. Un escalfament podríem dir, que servia per entrar en "calor". Poc a poc anàvem agafant el ritme desitjat, tot i que vam tenir uns certs moments d'incertesa, ja que algun cartell del quilometratge no ens quadrava. Però vaja, tot en ordre.

Rodàvem sempre una mica allunyats de la llebre de 3 hores i sense cap mena de preocupació. Una marató és massa llarga com per posar-se nerviós al principi. Les sensacions eren bones, tot i que clar, no havíem fet quasi res. Així doncs , els primers 6 kms els completàvem amb 26'13.

Començava la 1ª volta llarga, 18kms. M'anava hidratant , ara bé, tenia un problema, m'estava pixant, just desde la sortida que tenia aquest problema.

I això que dos cops abans de començar, mentre escalfava, ja havia orinat, però era conscient que no aguantaria tota la cursa sense tornar a fer-ho. Així que aprofitant una zona amb menys gent vaig parar i buidada al canto, va durar força estona i vaig perdre el contacte amb el grup que anàvem.

El Xavier seguia a ritme i ja vam quedar que quan jo l'atrapés llavors ja pixaria ell per així mantindre el ritme de cursa.

Un cop plegats, enfilàvem la tornada per la Concha i ja estàvem a pocs kms de completar la mitja marató. En aquell punt vam veure de nou la Maria, que em va preguntar com anava i li vaig fer una mica pse pse, així així. En una marató passes moments bons i dolents i aquell potser era un moment d'impàs que no sé, igual no em va enganxar en bon moment. Però vaja, passàvem la mitja més ràpid del que teníem previst, sobre 1:30:07 i amb la llebre de 3 hores quasi a la vista. Estava anant 1'-1'30"

més ràpid del que tenia previst i em feia respecte, però sabia també que l'ajuda del Xavier al costat seria clau i em serviria de molt per motivar-me.

Així doncs, passada la mitja quedaven 3 kms per arribar de nou a Anoeta i començar la 3ª i definitiva volta. Un cop arribats de nou a Anoeta, enfilàvem la sortida de l'estadi. Se't fotia la pell de gallina, molta gent i animant amb ganes. És brutal l'afició del país vasc. He fet 2 cops la Behobia-SS i igual, la gent volcada. Chapeau per ells! Bé, tornem a cursa.

Començava la 3ª i definitiva volta. Estàvem al km.24, personalment havia superat un petit, molt petit sotrac i enfilava amb optimisme els 18kms finals. Teníem la llebre de les sub3 hores a tir i era qüestió de poc temps atrapar-la.

 

 

Les sensacions eren boníssimes i més encara quan arribant al km.26 ens unim al grup de sub3 hores i com a premi veia de lluny a la Maria entre la gent. Allà em dóna un “subidón”, li comento  que anava bé, molt bé. Fou un període en els quals els kms se’m van fer curts. De fet no vaig ni veure el cartell del 27 i més tard el del 29. Vaja, que la cosa pintava bé just quan arribava al punt crucial de la marató.                                                                                                   

El Xavier anava sobrat però  es mantenia al meu costat. Ell m’havia comentat en xerrades pre-marató que la idea era acompanyar-me i que conforme arribéssim als kms finals ja evaluaria. Tenia cames de sobres per baixar de 3hores , a mi ja m’estava bé que estigués donant-me suport però també era conscient i així li vaig dir, que aprofités el moment i baixés d’una vegada de les 3 hores, que la seva marca de marató estava desfassada i aquell era el moment per posar-la al dia.

Així doncs, entre petites paraules que ens anàvem creuant, em va deixar caure que cap al 33-34 canviaria de ritme.

Passàrem de nou el tram de la Concha , sempre ple de gent i on se’t fotia la pell de gallina de nou. La gent cridant i cridant, animant a cada corredor que passava per allà. Emocionant!                                                                                                                                                                                                         

11kms per l’arribada, uns 47’ només, després de quasi 2 hores i quart començava a pensar que el sub3 hores eren possibles. Em sentia fort i amb energia suficient inclús per donar una mica més.                                                                                                                                                                    I així fou, que al voltant del km 33,5, just quan el Xavier canviava el ritme, jo també em llençava a la piscina. Desconeixia si hi hauria aigua o no, però és el que em va dir el cor en aquell moment, endavant! Ell es va escapar, no pretenia pas seguir-lo, però sí que em veia prou bé com per anar esgarrapant uns segons a cada quilòmetre i intentava rodar per sota de 4'15''. Quedava molt poc , portava moltes hores d’entrenament a les cames, moltes hores invertides  i sabia que no podia fallar,

no era el moment. S’havia de ser fort i saber patir, ja que fins aquell punt res de res pel que fa a patiment.

I dit i fet vaig fer quasi uns 6kms sobre 4'08''. Com vaig disfrutar!!! Pensava ja que el sub3 hores podia ser una realitat sino passava una catàstrofe, però en marató mai se sap. Estava acumulant uns segons més de coixí i això m'anava donant cada cop més moral.

Sobre el km.38,5 i deixant ja quasi el passeig de la Concha la gent es seguia volcant, era impressionant. És potser un dels punts més emotius que et pots trobar durant la marató. Vaja, per mi n'hi ha 3: aquest que us comento, just l'arribada a l'exterior de l'estadi d'Anoeta quan es fa el gir per començar la volta exterior i l'entrada a estadi + arribada. Els 3 són per assaborir-los al màxim.

Tornem al 39, fou passar pel cartell i calcular el que em quedava. Em vaig dir "tens 15 minuts per fer 3,195 kms". Vaja, que ho tenia a la butxaca.

Aquests 3kms finals ja em van costar més, vaig afluixar un pèl el ritme, igual rodava 4-5 segons més lent, les cames començaven a notar l'esforç dels kms acumulats.

Però em vaig dir "ara o mai", igual mai més tens ocasió de baixar de 3hores i aquest era el moment.

Cada cop tenia més a prop Anoeta , km.40, tornava a calcular i seguia perfectament on time. Petita pujadeta que se'm va fer quasi el Tourmalet i tornem-hi avall. L'últim avituallament ni el vaig fer, no volia perdre ni un segon ni cap gram d'energia, ja no em feia falta aigua ni isotònic.

 

 

I arribant a Anoeta, gir a la dreta i a començar els ultims 1195 metres. Sento la veu per darrera de la llebre de 3hores però miro el rellotge i calculo que s'ha avançat una mica, em sobrava temps i em veia entrant sobre les 2h59 i pocs segons. Estava a punt de completar la marató més ràpida de la meva vida i novament faria marca personal a Donostia. Brutal! Moltes coses em passaven pel cap mentre m'anava acostant a la porta d'entrada a l'estadi.

Quedaven uns 350 metres, quasi la volta sencera a la pista d'atletisme i una barreja de sentiments em van abordar: alegria, emoció, satisfacció pel que en breu aconseguiria.

Pensava en el dia que em vaig proposar tornar a fer una marató per intentar MMP, en tot aquest any 2013 que ha estat bàsicament hipotecat a aquesta marató, en les hores i hores d'entrenament i la duresa que porta preparar una marató, el dia de la Mitja de Mollerussa on vaig fotre un pet descomunal i em deixava una mica tocat, en els dies que la mandra em superava, ... I sobretot pensava amb amb la meva parella, la Maria, que segurament hauria patit no només diumenge sino durant molts moments de la preparació. Això anava per ella , gràcies!!! Has fet que un tronc com jo baixi de 3 hores en marató, això sí que té mèrit!

Creuava la meta i buaahhh , 2h59m04s. Si encara m'havia sobrat quasi 1 minut! Estava exhultant.

M'havia sortit la marató perfecte, la 1ª mitja en 1'30'07'' i la 2ª en 1'28'57''. No podia demanar més. Volia tornar a fer una marató a consciència, ben preparada i gaudir-la, sense passar-me de ritme i no arribar cadàver. Ho havia aconseguit novament i a Donostia, com fa 2 anys, rebaixant en 9 minuts la meva marca.

 

 

Veig el Xavier al cap de poc, havia finalitzat en 2 hores 57 minuts, una passada de marca! Havia pulveritzat les 3h14 que tenia de fa anys, una marca una mica falsejada per l'estat de forma en que es troba ara. Gran mèrit!

Més tard arribava el Sergi, 3 hores 28 minuts per dir que ja és un maratonià més. Si s'ho proposés té per moltíssim menys, però fa bé, el tio va dir que faria una marató sense agobiar-se massa i aquí la té. Enhorabona també!

No vam pujar al podi, no feia falta, ja ho havíem fet el dissabte. Vam passar un gran cap de setmana!

 

 

I ara què? Una preparació d'una marató comporta molt de desgast físic i psicològic. Tantes setmanes al peu del canó desgasten, 5-6 entrenaments setmanals, dies amb poques ganes, dies que et quedaries a casa i no sortiries a córrer, dies amb molèsties, pluja, vent, calor, fred, ... El cos necessita sortir un temps d'aquesta rutina de dia sí i dia també, que no és cap obligació, però si vols fer bé les coses i obtenir un resultat, al final sí que s'acaba converint quasi en una obligació.

Aquesta setmana està enfocada bàsicament a recuperar , farem 3 trots suaus i veient com estigui m'inscriuré a la Mitja de l'Espirall del dia 8 de desembre. Haver acabat bé la marató em motiva per intentar fer marca novament en Mitja Marató.

Després, passaran els dies i les setmanes i segurament que trobaré a faltar de nou seguir una rutina d'entrenaments. És el que sol passar, quan no ho tens, ho trobes a faltar.