9 d'Abril 2016 : Marxa de les Carenes 51,5kms 2300+ , una marxeta més

Podríem dir aquello de "al loro que no estamos tan mal".
Aquesta marxa ha estat molt diferent a les altres, s'ha vist realment l'autèntic esperit i les ganes de voler fer coses com aquestes per part de tots els marxadors/corredors. Direu, per què? La Marxa de les Carenes no és circular i transcórrer per senders entre Pont de Suert i Tremp. L'hora de sortida també se les portava: 5 del matí de dissabte.
Així que vam prendre la decisió de fer nit divendres a Tremp. Això de fer nit és un dir , perquè realment vam dormir 3-4 hores. A les 2'30 sonava el despertador, esmorzàrem a l'alberg on amablement ens van servir un cafe i després de deixar el cotxe al costat del pavelló de l'arribada, agafàvem un bus fletat per l'organització direcció Pont de Suert. De fet hi havien dos autobusos, quasi plens dels marxadors que havien escollit la mateixa opció que nosaltres.
Durant el viatge ni vam intentar dormir, trèiem algun tema de conversa el Xavi i jo. Ja li havia comentat que depèn de com em veiés intentaria exigir-me una mica més pensant ja en la UTBCN de 100kms. Sabent que en els primers 30kms ens menjàvem quasi tot el desnivell positiu, la meva intenció feia setmanes era forçar durant aquests kms. Però aquesta última setmana no havia estat bona de nou, un trot de 8kms el dimarts, un padel el dimecres i repòs absolut per protegir el genoll dret i de pas l'isquio esquerra. Jaja, quin cromo.

Un cop acaba el viatge fins a Pont de Suert, notàrem rasqueta, però res fora de lo normal. Ens vam protegir tots a l'oficina de turisme, per recollir el dorsal, record de la Caminada, prenent algun suc i fent temps fins les 5, hora de sortida.
No crec que arribéssim a 200. Aquest cop amb el frontal posat iniciàrem la marxa, unes 2 hores de frontal serien necessàries. Ningú revisava el material, jo per si de cas en portava un de recanvi, tal com deia el reglament de la prova.

Començàrem el tram d'asfalt per sortir de la Pobla ja caminant rapidet i vam entrar en un bosc començant a pujar i baixar. Creuem de nou la carretera i accelero el pas caminant, començàvem de nou a mirar cap amunt, aquest cop ja sense parar. Vaig anar tirant amb l'ajuda dels pals enmig de la foscor i la llum més o menys potent dels frontals de cada marxador que anaves trobant. La veritat que és una sensació molt guapa això de moure't en plena nit. Passàrem per unes runes que em vaig quedar observant amb l'ajuda del frontal i llàstima de la negror, perquè les muntanyes que ens rodejaven durant la pujada devien ser de foto de postal.

Anava ben tapat, samarreta , tèrmica i paravent, més els guants. Em notava bé i les ganes anaves augmentant alhora que anava atrapant a gent. No era un ritme que m'exigís molt, però si que en comparació per exemple amb la marxa de Cardona o la de l'Alt Camp, ja era caminar amb alguna marxa de més. Amb la tonteria semblava arribar a dalt, però no, després d'una lleugera baixadeta, venia l'atac final, però aquest cop anava darrera un grup de 4 que ni em deixaren pas ni jo tampoc els hi vaig demanar. Sino veig un camí més o menys ample per passar, m'aguanto a darrera sino és que em deixen passar. Em fa cosa demanar pas. I així, sense poder passar, vaig notar una baixada del ritme considerable. Ja notava que el ritme era molt més lent perquè per darrera ens estaven atrapant molts frontals. Vaig aprofitar un moment que el camí semblava que s'eixamplava una mica per passar i fer via. Coronava al cap de poc i al cap de res ja en baixada arribava al primer avituallament. No tenia gana, faig un glop d'aigua gelada( literalment es gelava) i tiro avall. Era el km.10, aquí començo a córrer i decideixo seguir provant-me, ara en baixada. El dia ja havia sortit feia una estona, així que apago el frontal i gracias por todo. La baixadeta de pista res, trams de pedra i algun tram entre bosc.

Fins el següent avituallament devien quedar uns 10-11kms, uns 4 de baixada , uns 6-7 de pujada exigent i 1 de planer. Tampoc és que anés massa guiat per les distàncies, ja que molt indicats en quan a distància no estaven els avituallaments. Durant la baixada pateixo un contratemps, perdo un dels meus acompanyants. Bé, més que perdre'l, no el deixaré tirat tot i que deixava de donar-me servei. El pal dret es trenca de la manera més inútil. Em paro un moment per veure què em deien 2 nois que estaven darrera meu, caic i el pal se'm queda entre les pedres i patapam, fa crec. Es trenca el mànec.
Bé, segueixo, quin remei, amb el pal esquerre intacte i el dret fent de suport però mig coix. No em vaig descentrar, seguia per feina amb paso firme i després d'una bona pujada i un bon calentón, enfilava cap avall per arribar a l'avituallament principal d'Adons, havent remuntat moltes posicions. Allà vaig parlar amb un parell de nois del Blancafort mentre m'hidratava i amb la que era la segona noia en aquell moment. Hi havia gana, així que em vaig muntar un entrepà de pernil i formatge i després de treure'm el paravent, reemprenia la marxa.

Il.lús de mi pensava que el mes dur havia passat, però quedaven uns 10kms fins al següent avituallament que telita. Durant aquest tram vaig entendre el perquè el nom de la Marxa de les Carenes. Un puja i baixa constant, amb pedra i més pedra, carenejant tota l'estona. A l'esquerra, segons m'enterava més tard la Vall de Boí plena de neu; a la dreta per lògica es devia veure part del pirineu aragonès. Ens movíem sobre una alçada de 1700 metres i l'entorn era espectacular. Vaja, semblava una Ultra qualsevol de muntanya més que una marxa. Va ser divertit aquest tram tot i que es va fer llarg de collons. Els turmells, genolls, quàdriceps es van posar a prova de bomba. I per sort el meu cos reaccionava bé. Veure l'avituallament va venir a ser com un "venga, que això ja ho tenim". Devien quedar uns 20kms, la majoria cap avall. Ja es veia Tremp, però quedava molt lluny, massa encara.

Així que avall, però amb pedra i pedra per avorrir-se de nou. Pensava, seguiré i a veure com reacciona el genoll, ja no tenia ganes de parar. La veritat és que vaig gaudir bastant tota aquella estona i ja anava veient que si la cosa no es torçava podria baixar de 8 hores, una manera de motivar-me i buscar algun alicient. Passaven els quilòmetres com si res per arribar a l'avituallament de Santa Engràcia, l'últim que quedava. Segons comentaren per allà, encara quedava una pujada, a Talarn, però ni papa de quanta distància i desnivell podia representar.

Seguirem la marxa, sense cap pista per córrer i movent-se molt per terreny on es podia córrer però s'havia d'anar molt en compte allà on trepitjaves. Clin clin sentí, casun, se'm va partir definitivament el mànec del pal. Així que em vaig parar per recollir-lo i vaig aprofitar per plegar els pals de la manera que vaig poder. L'esquerra bé, el dret com vaig poder. Després de tornar a córrer una estoneta més, vaig divisar la petita però dura pujada a Talarn. La vaig superar sense problemes i un cop a Talarn ja marxa de nou. Devien quedar uns 4-5 kms i realment era el pitjor del recorregut. Aquella volta per pista per entrar a Tremp era el més engorrós del recorregut, més que res pel tomb que es feia per arribar a Tremp.

Finalment, un cop ja vaig entrar a la població, estava situat i sabia el que quedava. Creuava la meta en 7 hores 27 minuts i tot i que és una marxa i només importa acabar i sumar punts, vaig veure que finalment havia arribat el 16è de la general, anant de menys a més i sabent gestionar perfectament les forces. Arribava sencer, sense molèsties i suportant perfectament tant l'isquio com el genoll. Bona senyal. Havia estat doncs un bon test en un entorn important de muntanya, en un terreny puja i baixa, amb molta pedra i sense pista per poder córrer amb comoditat. Avituallaments normalets, però el de meta ho arreglava tot. Para muestra un botón ( i repetint els cops que vulguéssis):

L'amabilitat i generositat dels voluntaris de nou de 10.

I res, anem sumant punts, 22 punts més que en sumen oficialment 101, 77 si resto els punts de Prades que no vaig fer i que intentaré que no siguin necessaris per arribar als 279. De moment el cos aguanta prou bé, la propera setmana anem cap a Castellar, anirem fer la marxa de les Ermites. Aquesta un pèl més curta i amb menys desnivell. Serà la última que faré abans de la UTBCN el 30 d'Abril.