I el món es va parar

Que es pari aquest blog és normal, però el que ningú podia preveure és que un virus paralitzaria el món sencer.
Ara mires endarrera i queda en una broma la suspensió de la marató de BCN que havia de córrer el 15 de març. Crec que ningú esperava una situació com la que estem vivint. Tampoc sabem com serà tot en un futur. Les curses, concerts, festivals, teatres, bars, restaurants, hotels,aeroports, ... tot ha quedat en no res. De película!

Parlant de curses, han anat caient com a mosques, algunes cancel.lades ja fins l'any que ve, d'altres que han posposat a nova data però realment tinc molts dubtes que es puguin celebrar.
De moment segueix en peu la UTMB i precisament aquesta setmana s'han de pronunciar definitivament. Fa temps que ho tinc bastant clar, veurem si ens sorprenen o no.
Pel que fa a la marató de BCN a l'Octubre, sincerament no veig corrent 20.000 persones, així que la descartaria. I la marató de València al Desembre crec que anirà pel mateix camí. Queden molts mesos,sí, però aquestes aglomeracions de gent no les veig pas.
Però vaja, tot això és secundari. Ens hem d'adaptar a una nova manera de viure i ja anirem veient com evoluciona tot plegat. Ningú sap com estarem demà, així que pensar en 6 mesos enllà...
Salut per a tots, i ara més que mai.

10km Vilafranca : 38'51"

Tu rai, 10km no són res. Típica frase que et diuen  abans de fer la cursa.
La veritat que és una cursa molt agònica i aquesta en concret se'm va fer molt llarga, sobretot a partir del km 6.
Era la 10ª edició d'aquesta cursa, enguany Campionat de Catalunya de 10km, cosa que tampoc m'afecta :-) , uns 1500 inscrits, circuit cèntric, planer, molts bons serveis, ... Una cursa ja consolidada i segons es diu, una dels millors 10km del país català.
Com va anar la cursa? Dintre meu creia que podia estar vora els 38', considerava que el més normal seria estar entre 38' i 38'30".
En quan es donà la sortida, vaig fer un parell de km bastant per sobre de les meves possibilitats. Passava els 2km amb 7:24, això vindria a ser una mitja de 3'42/km. Massa! A toro passat, en fred, i números en mà ho veus així, quan ets allà ni hi penses. Mica en mica la cursa et va col.locant al teu ritme, però ja arrastres 2km inicials exagerats.

Passo l'equador en 18:52, però amb la sensació interior que em quedava poca gasolina. Estava mantenint un ritme al voltant de 3'49/km, força digne per les meves possibilitats, però encara quedaven 5km per davant, una eternitat en una cursa així.
Arribo al km 6 i encara "aguanto", però és a partir de llavors quan ja noto una davallada important. Aquesta fase de cursa és la més dura, intentes però no pots, i veus com vas perdent progressivament. Venen 2 km durs, el queixal per allà el carrer del Comerç (sens dubte el tram més lleig de la cursa) i després l'anar i tornar de la carretera d'Igualada, on alguna petita pujada et sembla el Tourmalet.
Et va passant gent per tots costats i no hi ha res a fer, vols però no pots. Ho maquillo en els últims 300 metres fent un petit canvi de ritme i així almenys baixo de 39'. I sí, acabo en 38'51", res de l'altre món penso en aquell moment.

Després les coses en fred es veuen molt diferent. Passen els anys, et mous per tots els terrenys, i segueixes allà, fent un sub 39. I més quan veus que el teu bagatge en curses de 10km és escàs (al cap i a la fi he fet més mitges i maratons que curses de 10km).
Finalitzat això, segueixo perfilant la preparació en asfalt. Últimes 6 setmanes per davant. En l'horitzó la mitja i la marató de Barcelona. Objectiu seguir guanyant "velocitat" de cara al gran objectiu de l'any : la UTMB.

UTMB : Yes

Yes, it is. En una setmana on hi hagut el sorteig de la UTMB i en el qual optava a plaça, aquest any sí, he estat agraciat per poder disputar la UTMB.

El 28 d'agost espero estar a la línia de sortida per fer aquesta volta al Montblanc. 170km i 10000+. En el meu foro intern sempre em vaig dir que les primeres, i potser últimes 100 milles que intentaria, serien aquestes.
Motiva, sens dubte. Però per mi és un repte enorme.

D'altra banda a veure com ho gestiono tot plegat. Moltes preguntes em venen al cap, dubtes, ... En fi, ha tocat i s'ha d'aprofitar l'oportunitat.
Porto 2 anys entrenant al meu aire, vulguis o no amb menys exigència, però ha arribat al moment de tornar-se a posar en mans de professionals. Preparar un tema així ho requereix i per davant es presenten uns 8 mesos bastant hipotecats a la UTMB. Tot i això, el meu full de ruta fins a Març segueix amb els ulls a la marató de BCN. No penso pas que sigui dolent, ans al contrari, sempre que he estat bé en asfalt, m'ha servit per començar començar a preparar bé la muntanya.

Per acabar, faig un petit resum de tot el que ha passat d'octubre a dia d'avui en el tema curses.
Per començar una UltraPirineu en la qual no em vaig sentir a gust en cap moment. Després de 8 hores, vaig decidir abandonar sobre el km 44 al refugi de Prat d'Aguiló. Res a retreure'm, abandono i cap a casa, no era el dia i no estava prou pel que havia d'estar.
A partir d'aquí ja tenia programat una temporadeta d'asfalt, tornar a agafar una mica de ritme.
Al 27 d'octubre tenia la marató de Frankfurt. Va anar prou bé, mantenint un ritme prou constant la vaig acabar en 3 hores 15 minuts. Per no haver-la preparat la vaig treure amb bona nota.
Al 17 de novembre vaig disputar la Mitja de l'Espirall. Queia una setmana abans de la marató de Donostia però com és la de casa la volia fer. Vaig finalitzar-la en 1 hora 28 minuts. Prou bé també venint d'on venia.
La setmana següent a Donostia ja va ser un altra cosa totalment diferent. La volia fer rondant el mateix temps de Frankfurt, però allà vaig notar de seguida que no anava. Vaig pagar la factura del dia anterior, un viatge en solitari, mal ubicat, havent de caminar molt. Segurament això i el fet d'haver fet una mitja la setmana abans em van perjudicar més del compte. Vaig marcar 3 hores 23 minuts i pagant sobretot un desgast excessiu els últims km.
Per acabar l'any, mitja marató de Vilanova el 15 de desembre. Un cop recuperat de la marató i havent entrenat un parell de setmanes, em presentava a Vilanova i marcava ja 1 hora 27 minuts. Poc a poc, progressant i gaudint d'una distància que penso que és de les millors: la mitja marató. No et deix agònic com un 10km però tampoc tens el desgast d'una marató.
Seguiré informant.

A les portes d'una nova edició de la UltraPirineu, faré un breu repàs del que ha estat aquest estiu.
Un estiu on tot i que no deixat de córrer, sí que la càrrega ha estat menor i ho he basat més en fer una mica de bicicleta i sobretot als trekkings.
Al juliol vaig passar una setmana als Dolomites, per la zona de Cortina d'Ampezzo, Senzillament espectacular, allò no t'ho acabes i sens dubte que algun dia repetiré. Va ser una setmana de trekkings, fer una mitja d'uns 25km diaris i uns 1500-2000 positius.

A mitjans d'Agost vaig participar a la cursa de 53km de la Naut Aran. Va ser un dia molt calurós que em va afectar moltíssim. Ja al km.20 tenia mala sensació i no m'entrava res de menjar i beure. Al llarg dels km, aquesta sensació va anar creixent i vaig arribar caminant com vaig poder. Regust agredolç a una cursa i un recorregut molt bonic, i tot i ser una cursa amb molta poca participació, la recomano 100%.

Després d'això, canvi d'aires. Directe cap a Irun i d'allà a començar el Camino de Santiago, per la ruta del Camino del Norte. Van ser uns 10 dies caminant fins a Santander, de 25 fins a 46km diaris segons l'etapa. Fet això, ja em falta menys per completar sencer el Camino del Norte, ja que durant el 2010 vaig fer el tram Soto de Luiña-Santiago. Ara mateix doncs, em deuen quedar uns 250km per completar-lo.
Tornat de Santander, uns dies per recuperar i a passar 5 dies pel Pirineu Aragonès, una altra zona que volia conèixer. Amb el camp base a Torla, vaig fer uns dies fent rutes interessants, culminades amb un parell de 3000 mils com son el Monte Perdido i el Taillon.
I fa res ho vaig culminar fent la Marató de Matxicots, 48km i 4200+, lo més bèstia que he fet mai. Un recorregut molt exigent, alhora que espectacular, on no es dóna un mínim moment de tranquilitat. Pujades i baixades verticals per prats i tarteres, escassos metres de pista, i pedra i més pedra. No són les curses que més m'agraden, ja que penalitzo molt amb les baixades tècniques, però reconec que la Matxicots era una assignatura pendent i tenia ganes de coneixer-la. Lògicament, també la recomano 100%, una festa i una organització volcada amb els corredors, per no parlar dels voluntaris, de 10.
I aquí estic, a les portes novament de la UltraPirineu, on hi torno després d'haver-la corregut al 2015, quan eren 110km en comptes dels 94 actuals. No arribo tan preparat com fa 4 anys, però tampoc estic malament. Llavors tenia entrenador, aquest any he decidit anar pel meu aire.Llavors seguia un règim alimentici més estricte, aquest cop no tant. Però la idea és la mateixa, gaudir-la fins on es pugui i quan arribin aquells moments crítics, intentar superar-los com sigui. Només em preocupa el tema hidratació en cursa, no tenir problemes estomacals, i que no faci molta calor; per la resta, sé que per cames l'acabaria de sobres. Em conec el recorregut de pe a pa, m'agrada i és una de les zones on més hores gasto entrenant.
Us explico a la tornada.

Mitja Barcelona Costa Maresme

Em vaig desplaçar a Calella per disputar la Mitja Barcelona Costa Maresme. Una mitja que ja havia fet l'any 2012, molt plana i que volia fer servir una mica de test per saber com estava.
Després d'una tirada llarga la setmana passada per Igualada, 8km previs + la mitja de l'Anoia a ritme de 4'20", em volia prendre quasi a tope la de Calella.
Aquesta última setmana havia estat molt suau a nivell d'entrenaments. L'objectiu era arribar descansat i més després d'unes últimes setmanes bastant canyeres.
No tenia clar la tàctica a escollir. El dia abans barrinava moure'm a ritmes per marcar 1h27m-1h28m, però un cop arribat a Calella, escalfar i veure que feia una mica de vent lateral, vaig decidir jugar-me-la i seguir a la llebre de 1h25m. La de 1h30m la descartava totalment, seria una pèrdua de temps ara mateix.
Així doncs em vaig posar al grup a veure què succeïa. Al principi va costar agafar ritme, però un cop passaren 2-3 km ja estava estabilitzat i em notava còmode. La llebre, coneixedora al 100% del recorregut, ens anava explicant les seves intencions: apretar aquest km, reservar en els següents, vigilar amb l'aire, ... La veritat és que passaven els km i les sensacions eren bones.
Vaig aguantar vora 14km i en aquell moment, en comptes de cremar-me i seguir la llebre, vaig decidir anar al meu aire i baixar aquells 3-4 segons per km. Només quedaven 7km, ja em conec i sé fins on podia donar i fins on no. Començava a patir, però dintre del que cap era un patiment ben portat i sense deixar-se anar. Prova d'això és que no vaig perdre posicions.
Ja quan vaig veure el pas pel km 20, em reafirmava amb el càlcul de que la llebre anava bastant per sota de 1h25m, ja que si jo estava en temps normals fregaria aquest temps.

Com sol ser normal, acabes traient forces d'on ja no en queden, fas un simulacre de canvi de ritme i creuava la línia de meta en 1h25m1s. Molt bé, realment estava content per l'evolució d'aquestes últimes setmanes. 3ª marca personal,a 45 segons de la millor que tinc, tampoc m'havia proposat res, la veritat sigui dita. Un temps que feia 4 anys que no m'hi aproximava. Sembla mentida, però entre pitos i flautes he abandonat molt l'asfalt i m'he centrat en altres coses.

Vaig aprofitar per passar pel fisio i constatar que tenia un bessó bastant carregat. Ja feia 2-3 setmanes que em va donar un ensurt. Bé, toca cuidar-lo una mica més.
5 setmanes i marató. Creuem dits, espero ser-hi i el que surti ja es veurà. Tampoc sé que em trobaré a Vitòria. No té pinta de ser un recorregut idoni i potser l'època no és la millor, però les coses van com van i per ganes no serà.
Seguim!

Marató Atenes - 11 novembre 2018

A les 7 érem a Marathon, la veritat és que l'organització perfecte, però arribar allà 2 hores abans de l'inici de la cursa ... Fas el que pots per fer temps.
La sortida es donà per blocs. Estàvem al quart bloc, força endavant i la nostra sortida fou només 2' després de l'èlit.

circuit i perfil

M'ho vaig prendre amb molt de respecte, catenaccio pur i dur. A veure-les venir , gaudir de l'ambient sense cap preocupació pel temps i si quedava alguna mena de força pels últims 8-9 km de baixada, intentar apretar una mica. Però això eren masses suposicions.
Per mi era tornar a fer una marató d'asfalt 3 anys després, sense haver preparat res i de fer l'Ultra del Montsant de 94km tot just feia 3 setmanes. Per l'Enric era la 2ª, s'havia entrenat molt bé i no tenia cap dubte que aconseguiria batre la seva marca de 3 hores 49 minuts tot i el dur recorregut que teníem per davant. Pel Xavier era una més, camí de les 40, i era el que tenia més clar com actuar durant els 42195 metres.

l'Estadi de Marathon, lloc de la sortida

Anàvem els 3 junts, però era allò que ara jo t'agafo uns metres, ara me'ls agafes tu, .... Ens anàvem intercanviant les posicions, però sempre anem amb un marge molt petit de distància. Els 10 primers km potser foren els més fàcils i planers. Després d'un primer km molt lent, ens varem anar situant a ritmes sobre 5' el km, però sense massa preocupació, anar fent a l'espera de la duresa del recorregut.

estadi Panatinaiko

A partir del 10 i fins al 16 venia el primer tram de pujada, amenitzat però per la gran quantitat de públic que hi havia als vorals de la carretera.
Després d'una lleugera baixada, afrontàrem la part més dura del recorregut. Uns 13km de contínua pujada. Marcava la primera mitja en 1:47:19, els 3 anàvem juntets. M'havia passat prou ràpid, però no les tenia totes, quedava el pitjor i les maratons no perdonen.
Ja es començava a veure a gent caminant. Em va sorprendre, portant uns 22km i veure gent ja patint. El ritme que portava no era gran cosa, però era pam pam anar fent a la marxeta i intentant no defallir i allargar el màxim el cansament.
Cap al km 24 el Xavier va canviar el ritme, mentre jo continuava amb l'Enric. Mmmmmm, em començava a notar cansat i li vaig comentar a l'Enric que si volia tirar, que per mi cap problema, endavant. Són d'aquells moments que notes que no gires rodó. Em passarà o durarà fins al final? L'Enric em digué que no, que ni boig pensava tirar. Així doncs seguirem junts, tenint el Xavier a uns 30-40 segons tota l'estona.
I començà la baixada. Després d'uns quants km a ritmes entre 5'05" i 5'20" el km, era obligat apretar si les cames ho permetien. I sí, ho permeteren. Ens posàrem un pèl més ràpid a intentar gaudir d'aquells km finals. Però alerta, eren uns 10km i no es podia fer massa el valent encara que fos en lleugera baixada, camuflada això sí amb unes pujadetes que trencaven el ritme.
A partir del 34 i mig segueixo apretant, fins al punt que l'Enric em diu que no pot, aquell moment que les cames et diuen prou, i que tiri. Més endavant atrapava al Xavi, a qui li vaig treure les enganxines. Fora bromes, intercanviàrem unes paraules comentant-li que volia aprofitar el moment fins que durés. Igual se m'acabava la gasolina i gripava en res, o potser em donava per arribar fins el final.La qüestió és que tot i alguna pujada matadora, vaig seguir constant, m'anava fent els càlculs de l'estona que em quedava, intentar enganyar la ment amb qualsevol cosa. Si segueixo així estaré sobre 3 hores 33 minuts em deia, prou digne per una marató tan dura i sense camp mena de preparació prèvia.
Divisat el cartell del quilòmetre 41 ja ho vaig veure fet. Era qüestió de temps. Per cert, bon ambient hi havia en aquells quilòmetres finals pels carrers d'Atenes, prou bé.
L'última baixada ja em sonava d'haver-la vist el dia anterior,uns 500 metres, i és allà on vaig decidir treure el mòbil per immortalitzar els instants finals. En ma vida havia portat un mòbil a sobre en una marató d'asfalt, però en aquesta vaig decidir fer-ho, em feia gràcia gravar els moments finals i l'entrada a l'estadi Panatinaiko. Va valer la pena, l'entrada a l'estadi era de pell de gallina. Un bon record que quedarà gravat per sempre. 3 hores 32 minuts 32 segons i uns últims 8 km a 4'41", bona manera d'acabar.

amb la medalla

El Xavier arribava 1' després i l'Enric assolia nova marca personal en 3 hores 38 minuts, així que jornada rodona. Això sí, els 3 estàvem trinxats i va costar recuperar.
Sempre et guardaràs un molt bon de la primera marató,de la que has fet millor marca, però d'aquesta et quedes que fou aquí on començà tot, la seva simbologia, entre els Déus grecs.

Etapa 6 : 25 d'Agost - Mweka Camp - Mweka Gate

Última etapa, tot de baixada i de nou per vegetació frondosa. Després de dormir tota la nit sencera, l'esgotament dels 2 dies anteriors va passar factura, ens vam llevar, esmorzar i vam procedir al ritual que acostuma. El guia dona les gràcies i felicita als caminadors per la seva amabilitat, per les propines que vam deixar,... i nosaltres els agraïm l'afecte que ens han mostrat durant aquests dies. És gent que amb molt poca cosa és contenta i el poc que tenen encara t'ho ofereixen.

guies i porters cantant

caminant l'últim dia

Mweka Gate

Gran experiència la que et queda. No havia estat mai a Àfrica i és un viatge que costarà oblidar, per tot el que es va viure i veure.