VCT (Volta Cerdanya Trail)

Dissabte 7 de Juny
88kms , 14h53'06"
Alp-Puigcerdà

Primera gran prova de foc en el món de les Ultres que m'esperava a la Cerdanya. Després de fer al març 70kms a Xerta, aquest ja era un pas una mica més gran. Més quilòmetres, més alçada, un pelet més de desnivell positiu global i sobretot més calor.

I no arribava precisament en les millors condicions, una inoportuna diàrrea em van fer encendre les alarmes. 

Al briefing previ ja em vaig acollonir. En una xerrada introductòria molt interessant de l'Emma Roca el primer que va dir era que era bàsic hidratar-se els dies previs , però que anéssim amb compte amb els isotònics que no ens produíssim diàrrea, cosa nefasta pel cos per la pèrdua de líquid que podia comportar. Vaig pensar, sabrà del meu estat ? No m'havia passat mai, no era canguelo previ, no pas, estava amb moltes ganes per descubrir això de les ultres. 

Escoltàrem totes les interessants explicacions que ens donaren i un cop el peix estava venut, vam enfilar cap a casa del Josep i la Montse a  Bellver. Moltes sortides prèvies de cap de setmana havíem compartit amb el Josep abans d'aquesta cita. De fet ja vam anar a Xerta plegats, havíem fet entrenaments per Montserrat, per la Muntanyeta, pel recorregut de la Cavalls de Vent,.. 

Dissabte al matí sona el despertador sobre les 6'30. Bé, mentida, no sona, que ja m'havia despertat bastant abans, no tenia més son, tenia mal de cap i com no, la panxa remoguda. No era el millor presagi per estar tantes hores perdut per la muntanya ... En fi, que vaig esmorzar i un cop tot enllestit, camí a Alp. 

Un cop a Alp,  ens reunírem amb el tercer membre de l'expedició, el Joan Torrents. Pel Joan era la seva primera Ultra, el màxim de distància que havia fet era 7 Cims, 58kms. Però vaja, al meu entendre sobrat per fer una cosa així.

Hi havia una mica de nervis, no ho negaré. Nervis o ganes d'endinsar-se en un món desconegut , no sé com dir-ho. Decidim passar la primera prova sobre les 8'30 : el control de material. Estaves allà pensant: m'hauré deixat el DNI? el frontal el tinc, oi? Seran tiquismiquis amb la roba? ... Al final tot en ordre i un descans interior m'invadia el cos: seria de la partida. Quedaven uns minuts i ho vaig aprofitar per fer els últims preparatius i tenir-ho tot llest. 

Eren les 9 i es donà la sortida d'Alp, uns 200 i pocs corredors, tots amb la il.lusió de completar els 88kms, ja fos en 8, 15 o 24 hores. Cadascú tenia el seu particular repte i allà estàvem, per combatre la forta calor que es preveia i els kms i desnivell que havíem de superar. Contadors a 0 que sortim.

Sortírem de quasi el final de tot i vam deixar que s'escapessin el Toti Bes i la Núria Picas, llàstima. Ja no els veuríem més ... I ja començàrem mirant amunt, destí a la Masella primer i posteriorment seguint encara un pèl més amunt, fins quasi els 2000 metres. Per començar doncs, uns +900 metres en 7 kms. Ens preguntàvem si el ritme era adequat i sí, no forçàvem en cap moment, eren molts quilòmetres per davant i molta guerra que quedava. La xixa que queia era considerable i xino xano aconseguírem el primer control, a la Masella. Però encara quedaven uns +200 per superar, amb algun bon rampot que et deixava fregit fregit. 

Un cop aconseguida la cota màxima, baixada tècnica per començar, per després ja per un terreny més còmode arribar a Urús. Molta comoditat de moment, el primer descens havia estat divertit i les sensacions fins al moment eren bones. 

Era moment d'hidratar-se i menjar alguna cosa, poquet perquè l'avituallament tampoc donava per massa. És un aspecte que a mi personalment em va decepcionar bastant, el tema avituallaments. Beguda calenta, poc tiberi, sense fruita fresqueta, ... Vaja, és la meva humil opinió.

El proper destí era arribar fins al refugi de Cortals de l'Ingla. Un tram exigent, de 12 quilòmetres i on vaig començar a notar que la cosa no anava massa fina. Vaig patir una petita caiguda sense conseqüències i en marxa un altre cop, coses que passsen ... Pel mig del bosc i amb una ombra que s'agraïa, arribarem al refugi de Cortals i el meu cap barrinava que alguna cosa no funcionava del tot bé.

De Cortals a Bellver de Cerdanya, just a partir de la Font d'Ingla, fou un tram de descens a ple sol i sense cap mena d'ombra. Allà vaig anar deixant novament comentaris d'arribar a Bellver i evaluar el meu estat, ja que em notava dèbil, que no estava bé i que la calor m'estava matant. El Joan i el Josep mentrestant m'intentaven treure aquesta idea del cap. El Josep, un tio ben curtit, sabia molt bé que les ultres són uns constants puja i baixa en la ment d'un corredor i que ara pots estar mig enfonsat però al cap de 30' podies estar eufòric. I fet i fet, sobre les 13'30 arribàvem a Bellver i allà ens preníem el primer descans, foren uns 20' de calma, per menjar, beure, fer les necessitats(cony de diarrea) i recuperar forces. 

Amb aires renovats, ens vam posar a caminar una estona. Sota aquella canícula i amb el menjar a l'estómac, va ser la decisió més adient. Era un altre tram lleig lleig, fins a Nas (km.37)  poca història, uns quilòmetres més cremats i jo seguia sense estar molt a gust. Després ja vam començar a córrer i arribàrem a Prullans (km.46), el següent punt de descans i on vaig veure per primer cop la Maria, el Sergi i la Neus. No feia massa bona cara, però un altre cop vaig tenir temps de refrescar-me i descansar una mica. Ja havíem recorregut una mica més de la meitat i no podia plegar, pensava en el següent punt, Talltendre, fer 7kms més i veure com arribava. Passar els quilòmetres, les hores, que anés passant la calor, potser tot això m'ajudaria moralment. 

Tot i que a Prullans el Joan hi va arribar algun minut abans, vam tornar a reemprendre de nou els 3 plegats, camí de Talltendre. Això sí, abans de sortir, control de material per part de l'organització. 

Les pujades començaven a ser un petit calvari i fins a Talltendre, on vam tornar a parar uns 15', no vaig recuperar-me una mica. Trobada novament amb tota la tropa, feia patxoca: la Montse, parella del Josep; uns grans amics com la Neus i el Sergi; la Foix, dona del Joan, amb les seves nenes, la Jana i Mariona; la meva parella, la Maria, que segurament deuria patir bastant, no em va veure massa bona cara; i gràcies també al Joan i l'Anna, una sorpresa també veure'ls per allà. Veure a tots els coneguts com van fent el teu seguiment és un "subidón" important. I crec que a algú se li feia la boca aigua de no estar amb el dorsal corrent ...

Arribats doncs a aquest punt pensava: 53kms fets, un tram ara a priori favorable fins a Meranges i allà últim esforç amb la pujada al refugi de Malniu. Vinga! 

Així que de Talltendre a Meranges em vaig refer, tampoc era per tirar cohets, però un tram que es preveia llarg el vam fer molt i molt ràpid, arribant a Meranges sorprenent als nostres propis seguidors, que ens esperàvem molt més tard. La cara m'havia canviat una mica, tot i que era conscient que no estava bé. Però coi, després de 67kms, ara ja no podia fer figa. Quedava potser l'obstacle més difícil, 3kms i uns +600. Després de menjar alguna coseta, tornàvem a la càrrega. 

La pujada fins al refugi de Malniu se les treia. Com deia abans, en 3kms es guanyaven 600 metres d'alçada. Se'm va fer molt dura, allà em vaig donar compte que en les pujades les cames ja no donaven per més, els quàdriceps a punt d'explotar a cada passa i els bessons igual. Un autèntic calvari, però no em podia rendir, ja que un cop a dalt quedava el més senzill, la baixada llarga fins a Puigcerdà.

En una hora clavada vam arribar al refugi, havia patit molt en les parets més verticals, en ma vida havia tingut aquesta sensació. Pensava, per molt que arribis a dalt, amb aquest estat estaràs 10 hores per arribar a meta. 

Un cop dalt, petita parada, 4 moviments a les cames per part del Joan que em van donar una mica de vida, posar-se el paravent, frontal i a continuar, que allà parats començava a fer rasqueta. Devien ser cap a les 21'35 quan arrancàvem de nou, encara aprofitant els darrers moments de la llum de dia i amb les ganes d'arribar com abans millor a Puigcerdà. Bé, pensava, sino puc córrer tardaré una mica més ... Però ves per on baixant em vaig tornar a sentir còmode, aquells moments de patiment i que m'havien dit deixa-ho estar, es van convertir en just el contrari. Quin goig encendre els frontals i córrer per aquells paratges, al.lucinant! Nosaltres sols sota un cel estrellat i seguint les senyals del marcatge de la VCUF. 

En un no res fèim cap a Guils-Fontanera on ens esperava de nou tota l'afició. Fou una paradeta més breu, es notaven les ganes que teníem d'acabar. Vaig deixar els pals a la Maria, jo ja no els faria servir més, i cap avall de pet.

El got ja es veia quasi ple. Quedava superar un últim obstacle, una baixada tècnica fins al poble de Guils que se les tenia i després ja deixar-se portar per trams de pista i asfalt fins al centre de Puigcerdà. Sense masses ensurts vam deixar enrera aquesta part més tècnica i ja divisàvem les llums del poble de Guils. Última parada, breu, i tornem-hi, Puigcerdà ens esperava.

L'arribada a Puigcerdà com no, dura, en pujada i amb el regal de no sé quants esglaons. Però vaja, un regal, perquè al cap i a la fi s'agraeix aquest final, fer un darrer esforç i acabar de donar-ho tot. Superats els esglaons , entràrem els 3 plegats, on la nostra particular claca ens esperava.  VCT completada :  14 hores 53 minuts, 7 minuts abans de la mitjanit. Primera Ultra a la butxaca i gran experiència l'adquirida. Diuen que quan es pateix s'assaboreix tot molt més i us puc assegurar que és així.
Des d'aquí només puc tenir paraules d'agraïment cap al Josep i el Joan, ja que em van ajudar a continuar i a fer veure que una cosa d'aquesta magnitud comporta molts alts i baixos.