La Marxassa , 62,5kms. La Copa Catalana de Marxes ja és un fet.

62kms em separavem del títol :-). I ja no només aquests 62kms, sino tota la logística que ho precedia. Sona el despertador a les 3'30. Entre vestir, esmorzar i últims preparatius surto a les 4 de casa per anar a recollir al Roger i després ens trobem amb el Xavi ja a l'autopista per fer via fins a Mataró. Al no ser una marxa circular, havíem d'estar a les 5'30 a Mataró perquè amb autobús, la organització ens desplacés fins a la sortida, a l'ermita de Sant Martí de Montseny. Lògicament en aquest viatge en autobus va caure una sobada del canto.

Un cop arribats, encara de nit i tot i no ser les 7 del matí, es podia començar la marxa passant prèviament pel control. Jo encara m'havia de preparar 4 coses i quan ho vaig tenir tot apunt, el Roger i jo vam arrancar. Tant a ell com a mi fent aquesta marxa sumàvem ja els punts suficients per cantar l'alirón. Ell estava tocat i la seva intenció era fer-la caminant. Per la meva part, no sabia com estava però ja m'anava bé caminar i sobretot al principi com he fet en totes les marxes.
Així que vam anar fent, camina que caminaràs ens atrapa el Xavi i vam anar fent els 3 plegats fins al primer avituallament. Ho tenien molt ben muntat. Entrepà, donut, talladet. Amb tota la calma del món vam parar una bona estona a menjar.
Fins al següent avituallament, km 16, més del mateix. Caminante no hay camino i jo ja començava a notar que tenia la cama esquerra tiesa tiesa. El Xavi decideix provar sort i trotar per provar-se, el Roger i jo seguim caminant.
Pel que anàvem veient el recorregut de la marxa era molt corrible i per tant molt ràpid. Quasi la majoria per pista ampla i còmode.
Les hores anaven caient. Arribats al control de Sant Celoni, km.26, jo ja me'n donava compte definitivament que seria impossible trotar. Tenia una molèstia a quasi tota la cama esquerra, sobretot darrera del genoll.
Vallgorguina psicològicament era un punt clau, km.45, ens esperava el dinar i una estona per poder descansar i menjar tranquilament. Una bona amanida, entrepà de botifarra i un talladet. Són luxes que et pots prendre quan vas al tran tran. I així fou, una paradeta que ens va anar molt bé per agafar forces de cara al tram final.
Al sortir de Vallgorguina passàrem pel costat del camp de futbol. I la primera pregunta què et ve al cap és, a quina categoria estaran? Avui ho he mirat, 4a Catalana. Era curiositat.
Quedava la última pujada. Pals i amunt. Per anar caminant i tocats anàvem prou ràpid. Deu ni dor la última pujadeta, quan crèiem que s'acabava, caram, quedava encara un bon tute fins a dalt. Després d'això ja, baixadeta en catifa fins a meta. Anar fent i avall.
Arribada en 12 hores i feina feta, aquest cop ja definitiva. Campionat a la butxaca, ara sí!
Ostres, no vull deixar de fer esment els sensacionals avituallaments per la seva variaetat i l'amabilitat de tots els voluntaris. Un cop més i una marxa més, chapeau! Un recorregut prou bonic i molt corrible.
I ara què? Han caigut moltes marxes pel camí i les he gaudit molt, però ara mateix ja en tinc més que prou. Ha estat dur, qui hagi fet el campionat en pot donar fe. Està allà cada dos per tres donant el callo aquests 7 mesos té el seu mèrit. I ja no parlo només de fer els 50,60 o 80 kms, sino de tota la logística que porta associada cada marxa : llevar-se de matinada, desplaçaments, hores invertides, ...
Necessito un reset, desconectar d'aquest món i recuperar energies , perquè porto 2 anys amb molt de desgast. Seguirem fent esport, perquè ho porto a la sang, però a un ritme molt diferent.