La 10ª, Mediterrani. Això ja fa baixada!

Una nova marató completada: la del Mediterrani. La desena ja és un fet i sincerament crec que el pitjor del Repte 12 mesos 12 maratons ja ha passat. 

En aquesta entrada volia més reflexionar sobre tot el fet de portar ja 10 maratons que no pas explaiar-me molt sobre el desenvolupament de la 10ª.

Fa 2 anys vaig fer una de les meves primeres mitges maratons , estava preparant la 1ª Marató, Castelló, i sabeu quina mitja era? Doncs la del Mediterrani i precisament recordo que veient els pocs atrevits maratonians i el circuit en sí, em vaig dir que aquesta marató havia de ser horrible de fer.

Però clar, el Repte que porto entre mans contemplava per força correr-la, no hi havia massa on rascar a l'octubre i més encara si era al costat de casa.

Després del bon regust obtingut a Saragossa encarava aquesta desena cita maratoniana molt més animat i convençut, les sensacions van ser molt bones a terres "mañes" i mica en mica em vaig notant millor a nivell físic.O almenys això vull pensar ...

Sobre la marató de diumenge, doncs seré breu. La 1ª Mitja la vaig passar sense problemes tot i que em notava que no anava massa fi, les cames pesaven una mica més del compte. Això mateix li vaig comentar al Xavier i ell em va venir a dir que més o menys anava igual. 1h44 llargs el pas de la Mitja, la qual la vam fer quasi sempre amb la llebre de la 1h45 de la Mitja Marató i amb la companyia de la Maria en alguns moments, ja que aprofitava algun tram per córrer junt a nosaltres.

La veritat és que vam fer un pas molt ràpid pel que estem acostumats últimament, però mai saps què és bo i què no, va anar així. Cada marató és una història diferent.

A partir de la 2ª Mitja començava la solitud del maratonià. Aquestes maratons on amb prou feina som 250 corredors són una mica tristotes. Sort que en alguns trams em seguia acompanyant la Maria, perquè semblava que estiguessim en aquestes autopistes buïdes que et pots trobar arreu d'Espanya. 

 

Vaig seguir rodant sobre 5' el km fins al 32, però allà vaig començar a flaquejar. Sort que la companyia de la Maria en aquests kms més durs, sempre ajuda tenir algú al costat i s'agraeix. Ella al costat animant, tot i que un la veritat sigui dita, està posat en el seu món, el seu patiment, i poc pot expressaren aquests moments, només es pensa en anar avançant metres i acabar quan abans millor.

M'havia d'aferrar on fos. Passaven els kms i una part de mi m'anava dient que em posés a caminar i l'altra just el contrari, que seguís, que tot això era terreny i temps que guanyava. El mateix em deia la Maria, no paris va, vinga.

Bufff, però com es pateix eh? I així van anar passant els kms sense parar fins que els darrers 3 ja van ser se'ns dubte els més durs. L'entrada al canal olímpic i haver de fer tota la volta sencera era una punyalada, crec que de carrer va ser el tram més dur. I si vas rebentat doncs encara més.

Tenia el Xavi per davant , a pocs metres, però uns metres que a aquestes velocitats eren un món. Vaig veure que es parava i es posava a caminar. No tenia ni esma per agafar-lo, però per lent que anés, sabia que tard o d'hora em posaria a la seva alçada. Ell em va veure i es va esperar a que em posés a la seva alçada per tornar a arrencar els dos plegats. Anàvem ben torrats, férem l'últim km plegats i creuarem la meta en 3h34m43s.

Vaig clavar el temps de Saragossa però les sensacions van ser de desgast total, res a veure. Físicament tocat, amb alguna pujada de bessó només finalitzar i una mica cruixit dels adductors. Però vaja, res extra, res que no sigui conseqüència d'un dur esforç com aquest.

La 10ª era un fet, el Repte ja es veia més proper.

Enrera he deixat Gran Canària, Sevilla, Barcelona, Coruña, Empúries, Blaye, Bilbao, Rio Boedo, Saragossa i Mediterrani. 10 maratons en 10 mesos. Moltes vivències viscudes, anècdotes, altibaixos, ... Una experiència brutal, ara bé, no la recomano a ningú. És dur, moltíssim. No se m'hagués passat mai pel cap fer una bajanada d'aquestes i més amb el poc temps que porto corrent, però les coses han anat així i de 2012 només n'hi haurà un a la vida.

No em puc queixar, les lesions m'han respectat, no he patit cap malaltia que m'impedís córrer una marató, vaja, que tot ha anat rodat. Patiment molt,en alguna marató massa i tot, sobretot en les de més calor com van ser a Empúries, Blaye i Rio Boedo. Però em sento orgullós, primer perquè aquest repte me l'he currat a base de bé i segon perquè m'he demostrat que moltes vegades s'ha de patir i mossegar les dents per aconseguir un objectiu, res és fàcil en aquesta vida i res es regala i avui en dia menys. Que aquest Repte era una bogeria? Cert, no ho negaré, almenys a mi m'ho sembla, però ha servit també per buscar-se un bon alicient per aquest 2012.

No en vull presumir ni res per l'estil, tothom qui em coneix sap que no alardejo i que sóc mol modest, no busco la èpica ni res que si pugui assemblar, al contrari. 

Ja quasi parlo com si ho hagués aconseguit, és veritat, però és que ja, passi el que passi, em sentiré satisfet. Per davant només queden dues maratons i són precisament les que em fan especial il.lusió.

La 11ª a València perquè la correré junt al meu tiet Salvador,un exemple de que mai es tard per posar-se a fer esport. Serà la 1ª marató que fem junts i poder-la fer a casa seva serà especial. Ni ritmes ni històries, anirem a disfrutar-la i a gaudir-la força.

La 12ª, Castellón, serà el final d'un cicle, just on em vaig batejar com a maratonià. Era el 2010 i m'estrenava en això de les maratons. D'aqui poc hi espero arribar amb 15 maratons a les esquenes, 11 al 2012. La motivació podrà amb tot, segur, i no hi haurà cansament que valgui. Serà la culminació d'aquest Repte: 2012 12 mesos 12 maratons.

Disfrutant de nou, Saragossa veu caure la 9ª

Després de la mitja marató de Barbastro acabava la meva entrada al blog dient això:
"La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré."

Arribant dissabte a la tarda a Saragossa i veure aquell vent que feia, el famós cierzo, a un se li treien les ganes de tot. Si ja anava amb el record de les últimes maratons al cap i del patiment que havia sofert, només em faltava el vent per acabar de convence'm que l'endemà cavaria un altre cop la meva tomba.

Però bé, vam passar el que quedava de dissabte recollint el dorsal a la mini fira del corredor, vàrem córrer 20' per estirar les cames, va caure una cerveseta, sopar i una mica de Barça abans de posar-se a dormir. Tot això com no amb l'infatigable company de maratons Xavier Varias.

Som a diumenge. Em vaig prendre per esmorzar com sempre el pastís de carbohidrats i ja llestos ens desplacem cap a la sortida, on teníem uns 40' per anar preparant-nos amb calma abans no comencés la marató.
Com ja ve sent costum, en el moment de la sortida no ens vam preocupar gens de si sortíem més endavant o més endarrera. Érem més aviat cap al final, conscients que no teníem altra objectiu que acabar i sense cap mena d'ànsia per col.locar-se en bon lloc a la sortida.

La idea meva era posar-me en un grup per anar sobre les 3h45, era conscient de les meves últimes actuacions i sabia que havia d'anar amb molta cura, que la marató t'acaba passant factura si la maltractes.

Es donava la sortida puntual, a les 8'30 del matí, feia una mica de rasqueta però era soportable. Ni un núvol al cel, bona temperatura, uns 900 corredors. En definitiva, molt correcte tot plegat per córrer.

Durant els primers 6kms anem posicionant-nos en cursa i entrant en calor. Va ser cap al km.7 quan atrapàvem a la llebre de 3h45 i tot el grupet que portava darrera. Ens hi vam quedar i a mi ja em passa pel cap la idea de no moure-m'hi i seguir-la fins on pugués. Pensava "no estic per massa històries, millor quedar-me aquí, en grupet i cap fred, que això és molt llarg". El Xavier abandona aquest grup al cap de 2kms, jo em mantinc allà conscient del que em podia esperar.

Van passant els kms i em notava bé, però sí, era molt d'hora i això no era més que l'aperitiu. Era un grupet força nombrós, on es parlava i es feia molta broma. Vaja, això sempre passa als 1er kms, però quan arribes cap al km.25 allà ja s'ha callat tothom.

Sincerament, no em conec Saragossa i no puc descriure ni recordo molt bé per on vam anar, però el recorregut m'agradava tot i que en algun tram feia vent però no tant com m'havien avisat. La mitja marató la vaig passar en 1h50'47'' oficials ( 1h50'02'' reals), la llebre anava un pèl avançada al temps de 3h45', potser més endavant ho pagaria algú. A mi ja m'anava bé, el meu cap ja començava a barrinar coses veient les sensacions que notava.

Ara potser van venir els kms més bonics, més cap a la zona antiga de Saragossa i passant per davant mateix de la Basílica del Pilar. Crec recordar que eren 25,26,27 aproximadament i hi havia força claca per aquesta zona. Ara és quan més feia falta aquest suport, és quan comença una marató, 3kms i començarem, cap al 30 és on talla el bacallà.

I ja som al 30 i el meu cap que seguia barrinant. Anava molt còmode, res a veure amb les últimes maratons corregudes a Blaye, Bilbao o Rio Boedo, i vaig començar a pensar en deixar el grup i anar a l'aventura. Però "ep, calma!!" em vaig dir, espera't que encara queda 1hora ben bona i no saps mai què pot passar.

Ara bé, el lado oscuro em va atacar al km.32 i no vaig poder més. Me'n vaig del grup i començo a fer quilòmetres 30-40'' més ràpid del que anava abans.
De rodar sobre 5'10-5'15'' ho passo a fer a 4'30''-4'40'' com si res. Era el moment de recobrar les bones sensacions perdudes desde fa temps, i disfrutar corrent una marató. No ho havia pogut fer desde la Corunya i aquest era el moment. De seguida ho notes quan vas i quan no vas, i a Saragossa ho notava, n'estava convençut que no rebentaria ni res. El cos humà costa d'entendre de vegades i com pot reaccionar, és una caixa de sorpreses tot plegat.

A lo que anàvem, aquests 10 últims kms em van passar volant. Ni gels ni mandangues. De fet en portava 2 i no me'n vaig prendre cap. Vaig pensar que entre que els gels no m'entren, que anava bé i que estem de retallades, doncs mira, estalvia't els gels, jeje. De fet, en tota la marató només vaig tirar d'aigua, ni powerades ni plàtan, res de res, tot només amb aigua.

Avances i avances gent i encara t'animes més. El cap ens porta per on vol i a mi en aquesta ocasió em va portar cap endavant. Els km's passen i no defallia. Sentia algun crit d'ànim, algú diu el meu nom com bonament pot però et recomforta, tens allà un crit d'al.lè que t'ajuda a fer una passeta més fins la meta. Una marató d'asfalt és una experiència brutal, estar allà dale que te pego 42kms intentant no defallir és un repte maquíssim.
Us ho he dit vàries vegades i ho seguiré repetint.

Passen els kms i pel cap ja no em passa baixar de 3h40 sino que vaig fent càlculs mentalment per saber si podré rondar les 3h35'. Mentre corro hi vaig pensant i sabia que si em mantenia sobre 4'40''/km ho tindria a l'abast. Seguia fort i no veia el moment que em podia arribar el baixón. Era el km.38 i vam passar ben a prop de la línia d'arribada. Encara quedaven 4kms pels voltants de meta i ja ho veia fet. El més important era que la 9ª era al sac, que havia recobrat les bones sensacions i potser em quedava la cirereta del pastís: fer sub 3h35. No té cap importància, però ja que hi era, em feia il.lusió. Sembla una tonteria però quan hi estàs allà posat ... Molts ja sabreu de què parlo.

El km.40 potser va ser el més dur dels últims ja que venia un vent de cara que frenava bastant però no m'importava, veia un gir cap a l'esquerra i ens endinsàvem per la zona d'antics pabellons de la Expo. Intuïa que allà estaríem més protegits del vent, com així va ser. Sota la màniga encara tenia marge per canviar a l'últim km, m'ho sentia, així que potser si que baixaria de 3h35 vaig pensar.

L'últim km i 195 metres els vaig fer doncs més fortets i faltant uns 400 metres encara vaig tenir forces per acabar de donar una mica més. De fet aquest va ser el km més ràpid i això em va servir per aconseguir 3h34'42'' (1h44'42'' la 2a mitja) i amb la sensació de satisfacció, d'haver disfrutat com un nen petit amb una joguina nova. Sí, per fi m'havia retrobat amb mi mateix després d'unes maratons que havia passat amb molta pena i sense cap mena d'esma. No sé, almenys ni que sigui de manera temporal, això el temps ho dirà, a Saragossa la cosa va canviar.

El temps no para i ja toca anar pensant amb la 10ª. 3 setmanes de res i ens trobarem amb la marató del Mediterrani, al costat de casa però bastant solitària de nou pels maratonians. Serà potser la més dura que queda per fer.

Mitja Barbastro, efecte contrari

A quasi última hora em vaig inscriure a la Mitja de Barbastro.No ho tenia pas en ment, perquè d'objectiu no en tenia i simplement l'escusa era rodar. Però com que el Xavi estava inscrit i l'any passat ens va agradar molt aquesta cursa , vaig decidir anar-hi.

Només arribar a Barbastro ja noto que fa molta calor, excessiva. 30º que et treien les ganes de qualsevol cosa. Un anava amb ganes, ganes de trobar sensacions positives sense cremar-se excessivament, això sí. En ment estava la marató de Saragossa de la setmana que ve, l'objectiu número 9 del Repte.

Ens col.loquem a la sortida, de la meitat cap endarrera entre els 600 corredors que ens trobem allà. Jo m'agafaré com a referència l'1h'30, el Xavi en teoria anirà un pèl més endarrera.M'enrecordo de l'any passat, sé com és el circuit però sóc conscient que el meu estat no és el mateix. Aleshores portava escassament 3 setmanes entrenant, tenia en ment la marató de Donosti. Però de cames estava fresc, cosa que no puc dir ara. Però un va a una cursa i no hi pensa amb això, si ha d'arribar ja m'ho trobaré penso, mentre pugui intentaré exigir-me una mica.

Es dóna la sortida, molta gent a dintre el poble, fa goig: xarangues, batukada, ... La inèrcia et porta a fer un un parell de kms inicials per sota de 4:20 però ràpidament busco estabilitzar-me en ritmes compresos entre 4:20 i 4:25. Vaig en la recerca  d'algun grupet on integrar-me i anar còmode però no el trobo. Serà cap al km.4-5 on trobo un parell de corredors amb les que m'ajuntaré i decideixo compartir amb ells uns kms. La veritat és que em trobo força còmode, no súper, però si com per anar fent i pensar que al girar sobre el km.10,5 podria donar una mica més.

Sobre el km.7-8 em poso a l'alçada d'un corredor que em sembla català per la samarreta que portava. Vaja, de catalans n'hi havia molts, també ho haig de dir. Jo seguia i va i em saluda. Coi, és el Capi! 1ª reacció "què fas tu aquí?" vaja, com ell m'ho podia preguntar a mi, jeje. Moltes batalletes havíem viscut a Olesa jugant a futbol i ara ens trobem aquí corrent el que no hem corregut mai. Buff, una gran persona, de les grans grans, un gran company de vestidor, persones que et donen gust haver conegut en aquest món del futbol. Total, que està preparant la marató de Castelló i ha començat a entrenar fa poquet. En ment baixar de les 3hores en marató, paraules majors per mi.
Quedem per trobar-nos a l'arribada, jo segueixo al meu ritme. Arribo al km.10 i el crono em marca uns 43'33'', això ve a ser uns 4'21'' de mitjana. Penso que ara amb la tornada a Barbastro podré incrementar el ritme una miqueta, veurem ... En la retina tinc la tornada que vaig fer l'any passat, marcant-me kms a 4' pelats, això crec que em farà més mal que bé perquè hi pensaré i em donaré compte de lo perjudicat que estic ara. Hauria d'haver fet un "reset Barbastro 2011" i no pensar-hi, però és inevitable moltes vegades el no comparar-se.

No tiro, ho noto. No trobo ni la petita baixada que a priori havia de fer. Si quan veníem feia una mica de pujada i tornàvem per la mateixa carretera, on coi era el lleuger descens? Doncs no, jo no el veia. Aniré fins el km.16 marcant ritmes similars, entre 4'20 i 4'25, però totalment incapaç d'anar a més.
I arriba el 17 i entro ja en una deixadesa total: em deixo anar, el cap aguanta menys que les cames ja. Passo a rodar entre 4'40' i quasi 5' el km. Em passa gent, m'intento enganxar però no duro res a roda, ràpidament abandono i decideixo fer la meva. Així rodo 4kms, estava més fora que dins, només pensant en anar fent i arribar.
L'entrada a Barbastro és apoteòsica, un gran km final ple d'ambient amb les mateixes xarangues i batukades que al prinicipi, però encara amb molta més gent encoratjant als corredors. Faig aquest km final en 4'21'', i em permeto fer aquest canvi de ritme simplement perquè sé que ja acabo i tinc l'arribada a tocar.

Al final 1h34'09'', poc de positiu li puc trobar a aquesta mitja, anava per recuperar alguna sensació i podria dir que en vaig sortir quasi amb la cua entre cames. L'únic consol és haver rodat 21,097 kms cosa que segurament no hagués fet en solitari ara mateix. Ah, i que muscularment estic bé, altra cosa és que les cames tirin.

La setmana que ve 9ª marató del Repte: Saragossa. No vull veure el got mig buit, em nego. Patiré, segur, però allà estarem donant el callo. Ja queda poc, s'està fent molt dur, però ho aconseguiré, m'ho vaig marcar i ara no defalliré.

Marató Rio Boedo, la 8ª del 2012

Dos quarts de sis del matí. Sona el despertador. Som a Palència, a una hora en cotxe de Báscones de Ojeda, lloc on correrm la 8ª marató del repte.

Fa molta mandra, la nit va ser dura, feia calor, molta calor i tot que vaig dormir, no va poder ser del tirón.

Toca esmorzar, com sempre opto pel pastís de carbohidrats tot i que últimament ja li estic agafant mania, no me'l menjo a gust, de fet ni me l'acabo. I afegeixo un iogurt, un cafè i agafem el cotxe camí de Báscones, 1 hora de camí ens espera.

Arribem dels primers, aparquem a 100 metres de l'arribada i preparem tot el que necessitarem per la marató. Fa rasqueta, són les 7.15,però no ens deixem enganyar, la calor apretarà seguríssim. Ja ens han avisat.  La recollida de dorsal és molt ràpida, tot és molt familiar i proper i això agrada al corredor. Molts repetim marató, el Xavier, el Jordi i jo ja la vam fer l'any passat. També hi ha gent nova que comenta que n'havien sentit parlar i la volien provar. Potser som uns 60, 70, no ho sé exactament.

El que si sé és que allà som un número reduït de malalts, una mica masoques tots plegats. Però vam engegar un repte el Xavi i jo fa 8 mesos i per tirar-lo endavant el següent mini repte era aquesta marató.

Es dóna la sortida amb 5 minuts de retràs.No tinc cap tàctica en ment, no sé com em trobaré, ni com reaccionaré a partir de les 2 hores, punt on penso que puc començar a patir ja sigui per cames,

calor, ... Suposo que la inactivitat i tot plegat em passarà factura.

Ràpidament ens quedem en terra de ningú el Xavi i jo. Tenim a la vista un grupet de 7 persones i ens marquem com a objectiu agafar-los i quedar-nos-hi. Amb poc temps hi enllacem, hi farem estada, tot i que anaven a 5' el km i per mi això a aquestes alçades segurament era massa.

Ben pensat però, millor anar a un ritme més rapidet que el desitjat però acompanyat que no anar més lent i en solitari per aquelles llargues i solitàries rectes.

La marató consta de 3 voltes. Una de 12 kms i dues de 15. Completem la 1ª volta i em trobo bé, m'ha passat rapidet, hem tardat poc més d'una hora. La calor encara no apreta de debò i encara es fa "agradable" el córrer.

La 2ª volta l'encaro confiat. Em ve algun problema gàstric, em despenjo voluntàriament un momentet del grup però ràpidament hi torno a enllaçar. Recordo també que en un avituallament haig de parar i fer marxa enrera perquè se'm cau una pastilla de glucosa, però sense patir massa em reintegro al grup. Passem la mitja en 1h47m aproximadament i de moment em sento bé, tot i que com deia, he passat una estona fotut de la panxa.

No serà fins arribar de nou a Báscones, km.27, quan la cosa se'm complicarà una mica. A aquestes alçades quedem pocs al grup, jo ja puc dir que estic intentant aguantar el ritme de l'Eva Esnaola, ultrafondista veterana que té un ampli curriculum en proves de llargues distàncies. Em comença a passar pel cap que aquesta última volta es pot fer molt i molt llarga.

Al km.30 el Xavi fa un petit canvi de ritme mentre jo segueixo al grupet. No sé, tinc la sensació que tard o d'hora em deixaré anar. Mentalment em noto fluix, crec que no tinc la fortalesa com per aguantar una marató com he fet quasi sempre. De cames vaig millor que en anteriors maratons, però el cap crec que em falla. I si el cap em diu això ...

La qüestió és que al 31 em deixo anar del grup i decideixo fer els 11kms en solitari. He intentat aguantar al màxim al grup, però arriba el moment que dic prou. Ja sé que acabaré la marató i no tinc més especial motivació que això, acabar-la i punt. Tot i així, encara avanço un parell de corredors que van amb la gasolina super justa. No em noto tan petat com a França o Bilbao, però la calor, les llargues i solitàries rectes i perquè no, aquestafortalesa mental de què parlo em van minvant la moral poc a poc.

M'animo jo mateix "vinga va 4 minutets més i pares". Quan passaven aquests 4 minutets, me'n proposava 4 més, fins arribar al punt que definitivament aquesta tàctica no va fer efecte. Sabia que si parava era el pitjor que em podia passar, perquè llavors la marató es faria encara més llarga. Però tu, és el que hi ha em vaig dir. Havia aguantat 3h16m, em devien quedar 3-4 kms imagino. Se m'havia fet malbé aquell mateix matí el GPS

i no tenia idea dels kms exactes que quedaven.

Em poso a caminar una estoneta, en solitari com és lògic, fins que em decideixo a tornar a arrencar al cap d'uns minuts, moment en el qual sento una veu per darrera que em ve a dir "ahora que llego te vas?" M'atrapa un corredor i també para, petat. Comencem a xerrar mentre anem caminant. Veig que hi ha gent pitjor, segons em comenta "desde el 29 de junio que llevo 8 maratones y creo estoy sobrepasado". Jaja,

penso, doncs serà que sí, que "un poco sobrepasado sí que vas". Em distreu una mica xerrar amb ell sota aquell sol de justícia que queia. Penso, no estic tan malament no? Fer 12 maratons en un any tampoc és per tant, jajaja.

I torno a arrencar mentre ell segueix caminant darrera meu. Serà una estoneta més, potser 1 km o km i mig, ni idea, fins que torno a caminar veient el camí de pedra que em quedava per fer sota aquell sol de justícia que queia. Agafo forces i em dic "ara sí, ja fins al final". El que queda és molt poc i quan torno a trepitjar l'asfalt ja em dóno compte que allò ho tinc fet. Seran uns 300 metres per l'alquitrà i veuré l'arribada. Porto sobre unes 3h43m i ara ja només queda rematar-ho.

Arribo en 3h45 exactes, arribada sempre especial. És el que té una marató, que sempre li trobes quelcom bonic només finalitzar-la. Ja són 8, 2/3 del repte però no ho assaboreixo massa. No em noto bé de l'estómac , així que ràpidament vaig a buidar. No prou amb això, vomito al cap d'una estona.

Ara sí que ja em noto millor. Segurament la beguda calenta, la forta calor i algun líquid de més que he provat m'han deixat aquest mal regust. Tot queda aquí, ho rematem amb una remullada al riu i amb el repartiment de records per a tots els participants. La cirereta és el dinar popular totalment gratuït que es celebra, una festa

d'un poble petit, segurament el poble més petit del món que organitza una marató, però amb un cor molt gran. Repetiria l'any que ve, per tot el que rodeja aquesta marató, però no ho puc assegurar. Tinc clar que al 2013 escassejaran les maratons al meu calendari, una o dues com a molt.

Està sent un repte dur, almenys a mi m'ho sembla. Les maratons desgasten i passen factura. Blaye (6ª) i Bilbao (7ª) m'han posat al límit com mai i aquesta de Boedo, tot i no patir fins a l'extrem, era una prova de foc temible.

En l'horitzó ja tinc la 9ª, Saragossa. Serà el 30 de setembre.

Salut!

Sant tornem-hi

El temps passa volant i ens trobem a poc més d'una setmana per afrontar una de les maratons més dures a
nivell psicològic que hom es pugui trobar : la marató de Rio Boedo. Sino n'hi ha prou amb la suposada calor
que farà, córrer sol en les solitàries rectes d'aquelles contrades serà tot un repte.
L'any passat ja ho vaig tastar, potser no va ser tant dur com esperava, però que acabes patint sí, això
sí que ho puc garantitzar. Si una marató ja es pot dir que és tu sol contra tots els elements, a Rio Boedo
això es veu multiplicat , no trobes ni gent ni corredors.

Bé, la qüestió és que estem a les portes doncs de la 8ª marató, l'últim sprint que em queda i ens queda, perquè el Xavier Varias també està en el mateix vaixell que jo, completar les 12 maratons en un any, repte que ens hem marcat durant aquest 2012.
Com porto la preparació? Com ja sabeu molts, vaig acabar la 7ª a Bilbao i em trobava molt saturat. Unes anàlitíques de sang que em vaig fer posteriorment em delataven i treien a la llum que necessitava repòs i reforçar-me una mica a base de ferro i complements.
Vaig parar, sempre hi havia algun dia que sortia a córrer, però res planificat, fer una sortideta de 30, 40 o 50' minuts segons em vingués de gust i poc més. I no sempre, perquè alguna setmana me la vaig passar sense fer res, desconnexió total de córrer. Algun partidet de futbol sala s'ha fet amb els amics i poc més a destacar.

No va ser fins a mitjans de juliol quan li vaig comentar a la Maria que em posaria les piles i desde llavors puc dir que he anat complint tot el que m'ha marcat. 4 entrenos a la setmana, uns 58 kms en aquests 4 dies. Entremig també ho he completat amb una escapadeta amb el Sergi Condis per fer el cim del Carlit, cap a la Cerdanya francesa. Un 2920 metres que van servir per oxigenar-se i per veure-ho tot desde una altra perspectiva. Com relaxa la muntanya i que bé s'hi està!

He tornat a entrar a la roda d'entrenar amb certa regularitat i compromís. Al principi 50' em semblaven una cosa impossible però ara ja ho porto molt millor. Divendres passat ja vaig cubrir inclús una tirada completant una mitja marató i vaig acabar prou sencer, bones sensacions que em va donar molta moral, ho necessitava. Vaig recuperant mica en mica les ganes de cremar kms i el fet de veure que el repte de les 12 maratons està més a prop segurament m'automotivarà.

Us informaré a la tornada de la marató de Río Boedo.

PD: últimament no he comentat quasi cap blog, us he deixat una mica de banda, però haig de dir que he desconnectat molt, vaja, suposo que com quasi tots vosaltres. Ens tornarem a posar les piles en aquest aspecte també.

Salut!

Una mica de tot

Aquets dies sense maratons pel mig he aprofitat els caps de setmana per acompanyar a la Maria en varis campionatson havia d’assistir.

Aprofitant l’escusa de que té el braç trencat, m’he posat el barret de taxista i ens hem recorregut dues zones d’Espanya ben diferents, una espècie de turisme barrejat amb atletisme.

La 1ª visita va ser cap al Nord, el destí era Avilés, el campionat d’Espanya Júnior en pista. Abans però, pel camí paradeta turística fent uns pintxos a Bilbao,i pel cantàbric vistitant una zona tan bonica com Santillana del Mar, Santander i alguna caleta de la costa cantàbrica aprofitant el bon temps que feia.

Ara bé, el plat estrella va ser la visita al Parc Natural de Cabárceno, un parc naturalitzat per l'home on hi ha molta varietat d'animals que viuen en semi-llibertat, en un ambient el més natural possible i on l'únic que se'ls vigila és en el tema de l'alimentació.

Són més de 20kms de carreteres en un espai immens on vas fent parades per veure desde elefants, girafes, lleons, rinoceronts,  tigres, ossos ... Un espai impressionant. Se'ns dubte em quedo amb els osssos, els més simpàtics i graciosos de veure. 

Ja a Avilés, gran ambient a la pista i proves molt interessants de veure, amb molts atletes cremant els últims cartutxos per aconseguir la mínima pel campionat del mon júnior que es farà a Barcelona aquest mes de Juliol. Feia goig de veure.

La 2ª visita, el campionat d’Espanya cadet en pista que es feia a Castellón de la Plana. Promeses encara més joves que Deu ni do com gamben. Nanos amb un futur per davant prometedor, no tots clar, molts d'ells es perdran, però segur que algun d'aquests estarà lluitant un dia per un campionat d'Espanya absolut.

4 curses centraven l'atenció nostra. Bé, de la Maria especialment, que com a responsable de fons de la Fed.Espanyola en categoria cadet/juvenil havia de prendre nota dels 1500 obstacles masculí i femení, i dels 3000 metresmasculí i femení.

A Castelló vam aprofitar per fer una bona paella per la zona del Grao, les arrels valencianes les tinc per segons què. La paella és una cosa d'aquestes.

Són sortidetes que van bé per fer turisme i atlèticament parlant conèixer una mica més d'aquest món i de pas saber de futurs talents que de ben segur algun arribarà algun dia a l'èlit a nivell nacional.

A nivell personal poca activitat desde que vaig acabar la marató de Bilbao, tot i que ara progressivament aniré entrant de nou per preparar, en la mesura que la calor em deixi, la Marató de Río Boedo que tenim en ple mes d'Agost. Serà la 8ª , buffff, això ja fa millor pinta, queda molt lluny ja el debut a Gran Canària.

A partir d'ara comença una nova etapa, canvio la manera d'entrenar i em tutelarà una bona coneixedora d'aquest món, la Maria.

Marató de Bilbao

Una mica tard però aquí va una petita crònica de la 7ª marató del 2012, la de Bilbao ( 3 de juny del 2012).
Nova prova de foc superada. Bilbao també va caure, es va patir, però haig de dir que no tant com a la 6ª. Superar aquell nivell de patiment no sé si hi tornaré a arribar mai. Blaye em va fer reflexionar,reaccionar una mica, i saber que d'aquella manera no podia anar enlloc. Per molta tralla que porti, m'havia abandonat i no era plan seguir aquella línia de deixadesa que estava portant, no posava tot el que estava al meu abast per arribar en les millors condicions a cada marató.
Tenia 3 setmanes per Bilbao i havia de fer quelcom més. La motivació de preparar una marató no existeix, desde fa temps, les fas per simple inèrcia i volia trencar aquesta tendència.
I per un cop que m'hi poso una mica, resulta que les circumstàncies amb les que arribava a Bilbao no eren les més idònies, arrossegant una faringitis que m'havia deixat 2 dies ko i que el dia de la cursa encara la tenia a sobre. Lògicament, el dubte d'aguantar 42195 metres hi era.
Per postres, nova odissea de viatge, una més per explicar als nostre néts. El que havien de ser 6 hores de tren es van convertir en una aventura de tren, Ave i bus.No vam poder arribar a Saragossa ja que el tren es va avariar. 1 hora ben bona esperant a dins l'Alvia amb què viatjàvem per acabar fent transbordament en un Ave fins a Saragossa. Escèna còmica la que vam viure i una mica 3er mundista, perquè no dir-ho.

Un cop arribats a Saragossa, tocava agafar bus fins a Bilbao, unes 3 hores i quart de carretera ens esperaven. Sort que vaig dormir la majoria del viatge i no m'enterava de res. Quasi millor donades les condicions.
Amb una hora i mitja de retard sobre l'horari previst arribem a Bilbao. Després de reclamar amb èxit el preu del bitllet, ens dirigim a la pensió, deixem les coses i tornem a sortir per recollir el dorsal. Ni fira de corredor ni res, una simple oficina on se'ns lliurava el dorsal i la bossa del corredor, que contenia una ampolla de vi, una samarreta tècnica i dos parells de mitjons.

Després d'això toquen 20' de trot suau ria amunt ria avall, un hàbit que havia perdut en les últimes maratons i que volia recuperar per aquesta. Va anar bé, ja que portava desde dimarts sense fer res i necessitava notar les cames.Acabem passant la tarda fent uns pintxos per després encarar el platot de pasta que ens van servir. Poc més, bona nit i tapa't, l'endemà toca la 7ª.

La marató era una incògnita, era el dia i per 1er cop se'm va passar pel cap que molt possiblement no podria acabar-la. Per sort la temuda calor de dissabte havia desaparegut i queia un petit xirimiri mentre ens acostàvem a la sortida. 4 i el tato, així podríem catalogar aquesta marató. Ni 200 maratonians a la sortida, que si ajuntem els pocs que feien la Mitja Marató i la marató per relleus, no crec ni que fossim 300. Però com ja he dit altres vegades, d'aquestes ja en portem unes quantes i el cap el tenim més que preparat.
Al cap i a la fi, el que compta són les cames i el coco.

Va deixar de ploure just vam fer cap a la zona de sortida. Un cop preparats, deixem la bossa dintre un bus ( sense marcar les bosses, erem  tan pocs que ni feia falta) i una mica d'espera a que es dongués la sortida. Estàvem quasi al darrera de tot, però quan és un grup tan reduït és tan poc espai el que hi ha entre cap i cua de grup ...

El circuit de la marató era lleig de collons, que voleu que us digui, a mi personalment em va decepcionar moltíssim. Et treuen de Bilbao i et fan anar per les zones més solitàries i tristes que hi podien haver. Férem els primers kms sempre junts el Xavier i jo, concretament aniríem plegats fins el km.23.
Molta història no tenia la marató, cremar kms i assolir la Mitja Marató entre 1h50m i 1h55m. Passen els kms i tenia la impressió que em trobava una mica millor que a Blaye, això és el que pensava i li comento al Xavier. Passem la Mitja en 1h50m i uns pocs segons de propina, mentre el Xavier em comentà que cap al 23 intentaria fer un canvi de ritme. Jo desisteixo de la idea, anavem rodant a uns 5'09 de mitja i preferia no arriscar, ja que entre el meu estat físic sota mínims i la faringitis que arrastrava, no era plan de fer-se el valent.
Així que res, cap al 23 ens separem i el Xavier comença a tirar una mica més i es va allunyant poc a poc. El recorregut ens portava fins al passeig marítim de Getxo i allà s'havia de tornar de nou fins a Bilbao. Segueixo corrent en solitari i insconcientment uns pocs segons més rapid , sobre 5'-5'05'' una estoneta. No estic per tirar cohets però una mica millor que a França sí que m'hi veig.
Va! penso, intenta arribar al 30 així i llavors ja ho veuràs diferent el que quedi per davant. Arribats a Getxo ve un tram de passeig que se'm comença a atravessar. A sobre anava esquivant gent que feia turisme i te'n donaves compte de la solitud d'aquesta marató, passaves com una autèntica ànima en pena per allà sense cap mena de reconeixement. Es fa el gir sobre el km.27,8 i ja "només" quedaven 14 kms de tornada fins a Bilbao. 1/3 de la marató per davant encara i la cosa ja justeja, penso interiorment.
És sobre el km.29-30 quan ja em dóno compte definitivament que patiré bastant. No és el mateix trobar-se bé fins el 36-37 i patir 5 kms, que tenir que afrontar 12 kms tocat. Tot i això penso que "no estamos tan mal", al cap i a la fi consistia en acabar-la i punt, anar de vacances i recuperar forces per les últimes 5. I en això estava, res més al cap.
Fins ara sempre havia dit que caminar en una marató era com veure'm derrotat. Doncs a Bilbao em van derrotar si es pot dir així. Pensava,què importa si faig 3h40 que 3h45? Arriba un moment que ja em dóna igual. Vull acabar-la en les millors condicions possibles.
Així que em vaig parar en 3 avituallaments , em vaig hidratar tranquilament mentre caminava i un cop acabat de refrescar-me engegava a córrer de nou. Bé, enteneu el concepte córrer quan ho fas sobre els 5'30''.
Sóc al 34, doncs vinga va, 10' més i paradeta a beure aigua i aquarius. I així anar fent.
I la veritat és que no em va anar del tot malament, sobretot quan ja veig el km.39 i intueixo de nou l'entrada a Bilbao. 3kms de res i la 7ª a la butxaca.Què queden? Uns 16-17 minuts? A dintre Bilbao ja no paro més, em poso a l'alçada d'un noi que debuta en marató i que porta un amic seu al costat en bici i compartim uns metres fins que el deixo una mica endarrera.
Intueixo a l'esquerra el Guggenheim i ja veig que això està al caure. Poca cosa destacable s'ha vist de Bilbao, tampoc sé si té massa glamour, crec que gens, però coi, ni que fos passar pel costat de San Mamés!!! Que alguna cosa de futbolero encara em queda si rebusco una mica.
En fi, que arribant al 42 , queda un gir a la dreta i encarar la recta d'arribada, sempre bonica i vulguis o no emotiva, ja que després de 42 kms estàs més sensible que mai. 3h45m45s i respiro, em trec un pes de sobre acabant aquesta 7ª marató del 2012, la 11ª particular.
Em retrobo amb el Xavier, que finalitza amb 3h37m i acaba aquest tram de maratons molt més fort que jo, se'ns dubte.
Deia això del pes de sobre perquè porto molta tralla al damunt, les maratons se'm fan molt llargues actualement, les cames no donen per més de 29-30 kms i a partir d'allà ja pateixo. Poques forces em resten i ja era hora de poder parar una mica d'aquesta bogeria de maratons. S'han d'omplir dipòsits a partir d'ara per tal d'afrontar les últimes 5 amb ganes de devorar kms.
Gran Canària, Sevilla, BCN, Corunya, Empúries, Blaye i Bilbao, tot això entre el 22 de Gener i el 3 de Juny, 7 maratons en 4 mesos i pocs dies. El temps ha passat volant i hem viscut de tot, però se'ns dubte molt de positiu, molt que he après.
Això ja no té volta enrera, em feia especial il.lusió fer això de les 12 maratons junt al Xavier, que és qui em va incitar a entrar en el món del córrer a nivell popular. I en "ello estamos".
A l'horitzó ens espera la marató del Rio Boedo el 19 d'Agost. Després vindran Saragossa, Castelldefels, València i per finalitzar el repte Castelló al desembre. No hi havia pensat fins fa poc, però Castelló va ser el punt de partida com a maratonià el desembre de 2010 i podria ser el mateix lloc de la culminació d'aquest repte. Esperem ser-hi.