Una tendinitis rotuliana 3 setmanes abans de la UP2014, durant la marató de muntanya de Berga, em va deixar fora. En aquell moment va ser un cop dur, però 1 any després quasi que penso que va ser un favor que em va fer el destí. Comparo estats de forma d'un any a l'altre , em conec, i sé que aquella UP l'hagués patit molt i d'haver-la acabat, segurament aquest any ja no l'hagués disputat.
Així que superada la lesió em vaig posar mans a l'obra, a prendre-m'ho encara més en serio i enfocar el 2015 amb dos reptes prou importants per un servidor : la Transvulcània al Maig i la UltraPirineu al Setembre.
Vaig posar-me en mans d'un entrenador, punt clau del meu canvi. M'ha fet veure que amb perseverància, constància, dedicació i il.lusió pots arribar a aconseguir els reptes que et plantegis. Un motivador nat que crec que ha tret una part de mi que desconeixia.
En paral.lel i per consell d'ell, m'he tret uns quants kilos de sobre. Pulint 4 coses de l'alimentació ho he aconseguit i la veritat és que et sents la mar de bé.
A la Transvulcània vaig arribar com mai, en ma vida m'havia trobar tant bé de forma, pletòric. Aquell dia portava la cursa sota control però una inoportuna deshidratació em va fer perdre qualsevol opció a fer un temps que jo considerava al meu alcanç. Tot i això vaig acabar i després d'un lògic baixón mental, vaig començar de nou per preparar la UP. Això sí, amb l'avantatge de tenir ja una bona base acumulada. Tot i això venien uns mesos durs per la calor, on entrenar costava molt. Però ho vaig portar bastant bé, entrenant i buscant alguna cursa per mantenir la ilusió i que allò no decaigués: marató de la Cerdanya, Ultra del Catllaràs i el Trail del Moixeró van servir de preparació, amb l'afegit de fer també el tour del Montblanc caminant en 5 dies.
I així ens vam presentar a la UP2015, amb moltes, moltes ganes però amb molt de respecte. Arriba el dia D, entro al calaix una mitja hora abans, no tenia res a fer i per esperar fora, dic va, ves a dins i vas palpant l'ambient. Ni em vaig preocupar de posar-me endavant, no valia la pena, la cursa en pocs kms ja et posaria al seu lloc.
Em coneixia molt el recorregut, podríem dir que quan entreno desnivell el que em resulta més fàcil és desplaçar-me a Bagà, Gréixer i d'allà fer la volteta de rigor. El més desconegut per mi era la baixada a Bellver i el tram Collell-Gosol-Estasen , la resta el tenia bastant familiaritzat.
I com segurament molta gent es fa, em vaig fer una previsió de temps. Primer tenia 20 hores i apurant apurant ho vaig deixar en 19 hores 10 minuts.Tot i que algú em deia que un sub 19h el podia fer tranquilament amb l'estat de forma que estava.
Res, que el millor és que comenci la UP i en sortim de dubtes.
7 del matí i es dóna la sortida , emotiva , pell de gallina i tot el que vulgueu, però tocava concentrar-se i anar per feina , jeje.
Inici molt suau, com ja tenia pensat. No hi havia pressa , era massa llarg com per posar-se nerviós a la sortida. Un de les coses que he notat molta millora en aquest 2015 és en el tema mental, afrontava la cursa sol, sense companyia però segur de mi mateix, i la mentalitat era clara, control a control i res de pensar en el que quedava.
Així doncs, enfilarem camí del Rebost, tram que havia fet 3 setmanes abans al Trail del Moixeró. Curiós, o no, però veig a la Núria Burgada(mare de Kilian Jornet) , animant ella sola a tots els que passavem.
La diferència que jo portava respecte la trail Moixeró era clara. Volia salvar els quasi 2000 metres positius fins a Niu sense massa desgast i ho vaig aconseguir. Arribava al Rebost en 1h 26 m, sobre la posició 409. Vaig aprofitar per carregar líquid, menjar un tall de plàtan i un tros de barreta que portava i cap a Niu. Fins a Niu més del mateix, amb el fre de mà posat hi vaig arribar en 2h43m. La veritat és que quasi totes les vegades que he pujat a Niu de fred n'he passat una mica.
Bé, primers 14kms completats i quasi 2000+ a la butxaca.
Proper objectiu que tenia marcat : coronar Penyes Altes, sabia que tenia 1hora aproximadament. Alhora de la veritat va ser un pelet menys. La pujada final a Penyes Altes sempre se'm fa dura però aquest cop la vaig portar millor.
A partir d'aquí, quasi tot era baixada fins al refugi de Serrat, on ja vam començar a deixar anar una mica les cames, això sí, amb molta cautela.
Estava cumplint els parcials que tenia marcats, estava animat, les cames anaven bé. Tot en ordre doncs.
Sortint del refugi de Serrat i havent carregat de nou, pujadeta inicial dureta per endinsar-se al bosc i tirar avall cap a Bellver, tram que desconeixia.
Per començar una primera baixada corrent bé on em vaig creuar amb la Fernanda Maciel, que devia estar entrenant. Em va fer gràcia, ja que a la marató de la Cerdanya al Juny em vaig donar el luxe de córrer 2kms al seu costat.
Després va venir un petit tram de pedra i molt ombrívol que relliscava una mica que el vam superar sense problemes per acabar amb un altre molt corrible que ens portava a Bor, Talló i ja a Bellver on esperava el primer gran avituallament i moltíssima gent. Feia goig.
Doncs bé, a Bellver vaig arribar a la 1 del migdia, 40kms que ja portava a les cames i les sensacions eren immillorables. Allà m'esperaven el Xavi i la Neus per donar el primer cop d'alè. Vaig menjar un petit plat de macarrons , una peça de fruita i el batut recuperador que tenia preparat per aquest punt i per Gosol. 12' en total i tornem-hi, ah, per cert, abans d'entrar al pavelló revisió de material obligatori. Buff, mira que revises i revises la motxilla abans de marxar de casa però sempre penses "faltarà això", "faltarà allò". Però no, estava tot correcte.
Jo sempre havia pensat que Bellver havia de ser el meu inici de cursa, que aquells 40kms inicials no havien de suposar cap obstacle. Arribar intacte a Bellver era bàsic per poder encarar el camí fins al Pas de Gosolans.
Coneixia la pujada fins a Cortals gràcies al Josep, amb qui la vam anar a explorar unes setmanes abans. La vam fer de baixada aquell dia i mentre baixes no tens la percepció que sigui tan dura. Realment es va fer llarga i més encara per l'hora del dia en la que ens trobàvem. Tot i que no fes molta calor, el fet de sortir d'un avituallament, tirar amunt i en ple migdia ho feia més dur, almenys per mi. No vaig passar cap crisi, sí uns petits moments de malestar però ràpidament es van evaporar. Un cop dalt Font Freda, tràmit per bosc fins a Cortals i una altra esgarrapada feta a la UP. No portava ni la meitat però notava que la cosa xutava bé.
Next station? Prat d'Aguiló. Guapa aquesta part, sempre m'ha agradat la tartera que es creua i veure a l'altre cantó com baixen en ziga en ziga els que van davant teu. La solitud ja estava a l'ordre del dia, et trobaves corredors en comptagotes. Però la veritat, no em feia res anar sol, m'hi trobava molt a gust.
I es fan les 5 en punt de la tarda i arribo a Prat d'Aguiló.Sempre que veies a la distància un refugi et venia un subidón "vamos, un més" pensava.
Als avituallaments t'atenien amb els braços oberts, et carregaven els bidons ells mateixos, es preocupaven per tu, ... Era brutal el tracte que et donaven, això encara et recomfortava més i et donava més ganes per seguir endavant. És molt gran la veritat la feina que fan tots els voluntaris. Chapeau!
Estava al km.60 i tenia al cap superar la dura pujada al Pas de Gosolans. "Vinga 45' i seràs dalt" em deia. A partir d'allà, seria bastant assequible fins a Gosol. Així que marxava amb molta pena de l'avituallament i em vaig enfrontar a la pujada. Tenia "vagos recuerdos" del 2014 quan vaig fer la Cavalls del Vent en 2 dies però sí que tenia al cap que era bastant dura. Va costar lo seu però veure que encara podia avançar a algú
et feia no decaure i pensar que seguia anant bé.
Un cop a dalt respiro, venien 2 kms per allà dalt i després ja avall, quasi tot baixada fins a Gosol. La baixada la començava bastant tranquilet i mica a mica em vaig deixar anar més, fins que un cop arribats a la pista (control del Collell) foto uns 4-5 kms fins a Gosol bastant forts, puc dir que aquí seria el primer lloc on em deixo anar corrent, em notava pletòric quan estava a punt d’arribar als 74kms. Però pensava, arribes a Gosol i en quedaran 36 només . Quins 36 però , jaja.
Un cop a Gosol, 7 en punt, esquitxada de les bones veient com arribava i la sensació que anava de conya. Demano 4 macarrons, una mica de pa i no veia el Xavi i el Jordi, pensava que estarien allà. Mentre menjava veig que arriben, jaja, els tios dient-me que anés més ràpid, quasi es queden sense veure'm. Em preparen el batut i cap a dins. I mentre xerràvem del temps que podia tardar fins a Gresolet, preparava la bossa i apa, endavant de nou.
Surto tranquilet, per païr una mica, però ràpidament tornarem a córrer. El terreny permetia córrer en bastants llocs, però el que no m’esperava era la pujada final fins a Estasen. Deu ni do, ja era quasi nit, en ple bosc però vaig aguantar pujant sense frontal. Un cop acabada la pujada trobo un cartell de 500m , que alhora de la veritat allò no feia 500 metres fins a Estasen ni de broma. Ja no podia més, es podia córrer bastant i no hi veia un nyap, així que em vaig posar el frontal per poder fer més via. Es va fer llarg arribar a Estasen, molt, maleïts 500m. Allà el control els hi vaig comentar i em van respondre que alguns corredors ja els hi havien comentat el mateix.Però bé, les 20'30 i ja en teníem un altre de fet, 82kms a les cames i seguíem intactes. Al.lucinant.
Però ara tocava resar, de la cursa temia principalment dues coses: bona part de la baixada de Gresolet i el tram dels Empedrats. Després de quasi 1kms de baixada senzilleta fins a la pista, venia la part vertical del descens. Potser vaig tenir 4 caigudes, de relliscades i cul a terra. Pensava, almenys mira, caus mig bé, però era una mica desesperant.
Passat això, Gresolet quedava ben a prop. Amb la companyia del meu frontal anava avançant camí del Refugi, que jo no sé què passa però sembla que els tinguis a tocar i és com si els empenyéssin endarrera, allunyant-los més. O només em passa a mi?
Sortint de Gresolet tocava afrontar la pujada que ens conduïa al coll de la Bauma. La vaig passar molt millor del que m'esperava, sobretot pels kms que portava ja a sobre, i un cop a dalt, gas a la burra, aquí ja de debò, fins a Vents del Cadí. Aquí vaig xalar molt, córrer i córrer , ja tan m'era si la pista o corriol mirés cap amunt o cap avall. Era conscient, en aquell moment, que sino tenia un daltabaix, podia baixar de les 19 hores amb escreix.
De nou es va fer llarg arribar al refugi de Vents però un cop ja veies la llum i senties la música et venia un altre subidón. Ja m’ho veia mig fet, crec que eren sobre les 22’45 i era molt conscient del que em quedava. Una pujada molt dura fins a Sant Jordi i a partir d'allà quasi tot baixada, excepte la pujada al coll d'Escriu.
Surto de Vents rapidet, com sempre, menjant una mica i carregant líquid. Anava encara amb màniga curta i vaig fer així la pujada, no tenia fred, la temperatura era molt agradable si estaves en moviment. Quiet, ja era una altra cosa.
Els Empedrats de nit es van fer bastant durs i la pujada fins al refugi no la recordava tan dura, osti. Va ser una bona estona de mossegar les dents, era un dels últims esforços importants i s'havia d'acabar de rematar la feina. Per postres, no sé quantes vegades vaig posar els peus dintre l'aigua, quina fresqueta al peu tu! La de renecs que vaig arribar a dir en pocs minuts! Però com que tampoc em sentia ningú.
Finalment, sobre les 12 vaig arribar al refugi. Després em van dir que vaig arribar encara 5' abans del que marcava la previsió del Live. Al loro que no estamos tan mal!
Però bé, jo en aquell moment sí que primer cop em vaig notar una mica cansat. Vaig seure un moment en un banc mentre bevia i menjava alguna cosa. Em feia mandra tornar a arrencar, casun, ja pel que quedava, 10 escassos kms quan en portava 100 a les esquenes. Sabia que podia tardar 1h20-1h30 per arribar a Bagà, però no m’hi veia, va ser el 1er moment en cursa que em va passar pel cap de dir ves fent tranquil i ja arribaràs.
Finalment vaig marxar, quin remei, jaja. Sorita de l’avituallament encara amb màniga curta però el cap de poca estona notava molt el fred, aíxi que em vaig abrigar amb la samarreta tèrmica. M’avançava algun corredor bàsicament perquè jo caminava. Aíxi que em vaig dir, ni que sigui trotant molt suau va, espavila. I així fou, tot i que va costar lo seu. I així fins l'inici de la última pujada. Sabia que eren 15’ de patiment. 15' que van fer-se eterns però un cop dalt, quedava ja molt poquet. Mirant el rellotge era conscient que el baixar de 19 hores era possible i no es podia escapar.
Era al coll d'Escriu i el ser finisher ja ho veia. Em va costar arrancar avall, no corria, em deixava anar. Em tornava a fer mandra córrer, així que vaig anar deixant-me anar quasi fins a Gréixer, i un cop allà ja vaig dir, ara a morir. Així que un pèl abans de Gréixer ja vaig incrementar el ritme i un cop a la carretera ja vaig posar en marxa el mode asfaltero que tinc, que és bastant. No portava GPS, però jo crec que em vaig posar a 4’ pelats el km. A donar el que queda tu, la sensació era brutal. Portar 105 kms i donar-se el plaer d'acabar d'aquesta manera era per estar content. I així va ser fins al trencall, on s’agafava el camí cap al camping. I aquí ja no vaig parar, les cames i la motivació de saber que arribava em feien volar. S'olorava la meta i més quan passat el camping tornarem a empalmar la carretera. Ja era qüestió de km, km i mig. Ens havíem ajuntat 3 o 4 però em vaig dir, tio, segueix, apreta, que vull arribar sol. Ja no vaig parar, van ser uns instants en els quals moltes coses em van venir al cap, tot recordant el que m'havia costat arribar fins aquell moment. Com m'ho havia treballat, les hores invertides entrenant, les hores de son a les que renunciava molts caps de setmana, ...
Pujadeta final entrant a Bagà que també faig corrent i buff, això ja estava. Eren quasi tres quarts de dues de la matinada i ja olorava l'arribada, fins que ja diviso la darrer corba i enfilo els metres finals fins a l'arc de meta. Una alegria immensa, 135 a la general i 18 hores 44 minuts gaudits al màxim, una gran recompensa al treball fet. Crec que m'havia sortit una gran cursa, i el que era millor, que havia arribat molt sencer a meta. Em vaig retrobar amb el Sergi, Neus , Jordi i Xavi i anem comentant la jugada al Casal de Bagà on descanso una mica mentre em vaig hidratant de nou.
I els meus parcials en cursa :
A partir d'ara a baixar el pistó. Parar no pararé, perquè quan portes l'esport a dins és molt difícil, però sí que baixarem el pistó. Tinc una marató d'asfalt d'aquí un mes, a Frankfurt, que la trempejarem com podrem, jaja.
Després ja tindrem temps de pensar en nous objectius pel 2016.
